Per a Josep Narcís Roca i Ferreras (1834-1891) l’alliberament "nacional"
i l’alliberament "social" esdevenen una mateixa lluita.
Josep-Narcís
Roca i Ferreras: SOBRE LA
LLIBERTAT NACIONAL I L’EMANCIPACIÓ SOCIAL
[AVUI,
4-V-2000]
Gerard Horta
[Toni Strubell. Josep Roca i Ferreras i l’origen del
nacionalisme d’esquerres. Llibres del
set-ciències. Arenys de Mar, 2000.]
Som davant d’una obra senzillament
indispensable per entendre l’articulació política i cultural del ventall ample del catalanisme –independentisme inclòs, la mena d’independentisme defensor de l’internacionalisme proletari ja anys abans de les més que suades Bases de Manresa–
dels segles XIX i XX a partir del pensament de Josep-Narcís Roca i Ferreras
(1834-1891). El valor d’aquest llibre se situa més dins el camp ardu del
desvelament de la ignorància i la superació de l’amnèsia col·lectives que no en
l’emmudiment de la colla d’historiadors –de casa bona– entestats a negar
l’arrelament entre les classes populars catalanes d’una concepció del món
d’acord amb la qual l’afirmació del dret del poble català a desenvolupar el seu
propi destí és indestriable del procés per realitzar la justícia social. Cal
remarcar-ho: només una descoratjadora mala fe pot conduir personatges obstinats
des de la supèrbia a obviar uns aspectes concrets de la realitat passada i
present de la societat catalana.
Fèlix Cucurull i Tey (1919-1996).
El llegat de Cucurull
En nom del camí pedregós de la consciència
l’historiador Fèlix Cucucrull i Tey (1919-1996) dugué a terme una tasca feixuga
i solitària per aclarir els rastres dels catalans des de la pèrdua de la
independència fins al segle XX. Cucurull, amb l’ajut per publicar-ho d’una
altra figura imprescindible i honesta com la de Josep Benet, compongué en sis
volums la ràpidament exhaurida Panoràmica
del nacionalisme català (1640-1936) (Edicions Catalanes de París, 1975), un recull lúcid, minuciós i
apassionat en què s’encabeixen introduccions explicatives, cronologies i textos
documentals per donar veu a tots els sectors socials d’aquest país (amb un
protagonisme molt més que destacat destacat dels moviments populars) –sisplau, llegeix les excepcionals nou pàgines de la presentació que en fa Cucurull mateix: plenament vigents, plenament actuals–.
Una de les trobades de Cucurull en la seva recerca (a què es refereix
per primer cop el 1970 dins Orígens i evolució del federalisme català) fou la
d’un home que qui escriu això desconeixia fins fa quatre dies: Josep-Narcís
Roca i Ferreras. Durant més de vint anys Cucurull aplegà (de nou amb el suport
de Benet) centenars de documents d’aquest metge i pensador, especialment
articles a la premsa en qualitat d’editorialista (i per tant sense signar) i
columnista polític, una quantitat prou àmplia i rica per constatar l’aportació
teòrica de Roca i Ferreras al catalanisme d’esquerra i l’actualitat innegable
de la seva producció.
A
partir d’aquest material Toni Strubell i Trueta, professor de filologia anglesa
a Deusto, n’ha elaborat el llibre que comentem. L’assaig se centra a analitzar
fil per randa els treballs escrits de Roca en el decurs del seu trajecte
existencial i els vaivens de l’entorn històric. Sens dubte, es tracta d’una
feina reeixida. En finalitzar la lectura s’entén, d’una banda, l’afirmació de
Cucurull que “gairebé tot el que després de Roca i Ferreras ha estat escrit en
sentit doctrinal i tots els plantejaments tàctics i estratègics que han estat
adoptats posteriorment pels diversos corrents ideològics integrats al
catalanisme, es troben ja formulats per ell d’una manera explícita”, i es
comprèn, alhora, el paral·lelisme que Strubell estableix en comparar el pes de
Roca amb el de celebritats transcendentals com James Connolly a Irlanda i José
Martí a Cuba.
D’origen treballador, el 1854 trobem un Roca i Ferreras de vint anys
fent les pràctiques de farmàcia al carrer Ample de la Barcelona vella, entre
una població obrera castigada durament pel còlera i per unes condicions de
treball i supervivència massa doloroses per adjectivar-les. La realitat social
que conegué el va marcar per sempre. De la mateixa manera que aquest metge i
farmacòleg esmerçà la vida a la investigació històrica i ideològica, mai no
abandonà la recerca mèdica a fi de servir les necessitats dels qui patien. Roca
i Ferreras fou un home estimat pel poble, i la labor que exercí com a metge
n’és una de les raons. Les participacions a la Tertúlia Literària
als anys 1854-1857 determinaren l’evolució que havia de venir. Als inicis, fou
influït per l’editor Eusebi Pasqual i Narcís Monturiol, per les lectures de
Víctor Balaguer, Joan-Baptista Guardiola i P.J. Proudhon, i, més endavant, per
Pi i Margall.
Vigència inqüestionable
Aquesta evolució el convertí en un home
avançat al temps en què visqué. L’anticipació i la popularitat que obtingué es
reflecteixen al llarg del miler d’articles escrits, entre altres llocs, a El Estado Catalán, La Independencia, La Renaxensa, La Publicidad, El Diluvio,
La Avanzada,
L’Avens i L’Arch de Sant Martí.
Hi manifesta unes argumentacions rotundament actuals a l’hora de justificar el
perquè de l’alliberament nacional, la reivindicació de la unitat i la
independència dels Països Catalans, del laïcisme i d’una “religió racionalista”
sense intermediaris, la necessitat del model republicà i la de
l’internacionalisme proletari, molt de temps abans que V.I. Lenin ho plantegi.
Cucurull subratllà que en dos articles del 1877 a La Renaxensa, titulats “La
factible Diputació General de Catalunya”, Roca hi elabora un precedent teòric
bàsic cara a la creació de la
Mancomunitat de Catalunya del 1917 (el lapse és de 30 anys).
De tot això en fa més de 110 anys, per part d’un home que s’autodefineix com a
“anarquista” i “modest obrer de les idees”.
Strubell posa en relleu la importància que Roca sintetitzés els
continguts de les escoles històrica i filosòfica del XIX mitjançant la crida a
desenvolupar un catalanisme modern sobre la base de criteris filosòfics,
racionals, històrics i tradicionals. Dit altrament, “l’home lliure en la
nacionalitat lliure, lo català lliure en la Catalunya lliure”,
expressat al juny del 1888 (43 anys abans de la proclamació per Macià de la República Catalana
i tres mesos abans de la celebració al Saló Eslava de la ronda de Sant Pau de
Barcelona del “Primer Congrés Espiritista Internacional”, en el qual s’advocà
per la igualtat social, la supressió de les fronteres entre els estats,
l’abolició dels exèrcits i la creació a Europa d’una Societat de Nacions per
atendre necessitats col·lectives). A l’esquerra de Valentí Almirall (1841-1904)
en la qüestió “social” i enllà del federalisme en la qüestió “nacional” (com si
el dret d’un poble a existir no fos una reivindicació social), Roca i Ferreras
considera primordial posar fi a l’“artificiositat” dels grans estats-nació. Per
ell, només el marc nacional català, lliure d’opressions polítiques i laborals,
culturals, militars i fiscals, possibilitarà el desenvolupament de l’individu, la
democràcia i les llibertats civils. La seva crida s’adreça a les classes
populars, ja que judica els sectors conservadors com a “incompatibles” amb el
programa catalanista. Atribueix a la burgesia un sentiment antiobrer que
perjudica els interessos dels catalans, i lloa la lleialtat, l’honradesa i el
bon sentit dels treballadors com a motor dinàmic de Catalunya, i
l’igualitarisme i la reciprocitat socials com a fites a assolir. Potser aquest
fou el seu pecat: la condemna imposada a Roca i Ferreras ha estat el menyspreu,
l’oblit i una infravaloració extrema als manuals d’història. Tanmateix, la
història respira enllà dels manuals que l’expliquen, i la memòria col·lectiva
dels pobles minoritzats esdevé l’única veritable eina per afirmar i transmetre
generació rere generació el dret inalienable a la llibertat.
A
la fi, a més de la feina excel·lent de Toni Strubell, s’ha d’elogiar la tasca
antiamnèsica endegada per petites empreses alienes als grups financers
barcelonins més potents. Cooperatives editorials-llibreries com El Set-ciències
(creades per la família de F. Cucurull i veïns d’Arenys de Mar) mostren
l’empenta necessària per efectuar sense mitjans una part petitoníssima de la
política recuperadora i divulgadora del nostre passat que els Ajuntaments, les
Diputacions i les Generalitats i Consells dels Països Catalans han abandonat
d’ençà mitjan dècada dels vuitanta, en un procés simultani al desconeixement
creixent que s’hi dóna.
Les platges, però, estan fetes de granets de sorra. Com l’eternitat.
Ressons historiogràfics
És injustificable que malgrat la
rellevància del pensament de Roca i Ferreras la seva obra sigui tan
desconeguda. La captivadora riquesa i profunditat d’aquest teoritzador de
primera fila entorn d’una pila de qüestions que preocupen la societat actual
–des de les accions mèdiques a nivell mundial per eliminar xacres com la
diftèria i el còlera, fins a la demanda d’un marc laboral català– deixen parat
aquell qui s’apropi a conèixer-ne els escrits. Al març del 2000, sols hi ha un
llibre que aplegui una mostra dels seus textos: El catalanisme progressiu (La Magrana-Diputació
de Barcelona, ¡1983!, dins la col·lecció “Clàssics del nacionalisme català”
conduïda per J. Termes, J. Casassas, E. Ucelay i J. Ferrer). S’hi recull una
selecció magnífica d’articles publicats a La
Renaxensa, Revista
Catalana, Lo Renaixement, L’Arch de Sant Martí i L’Avens i, naturalment, només es troba en llibreries de vell (jo
mateix el vaig trobar en una del Raval abans d’escriure aquest text). L’edició
fou a càrrec de J. Llorens a partir dels textos que li facilità F. Cucurull.
Llorens assenyala encertadament al pròleg que, per Roca i Ferreras, les
revoltes populars i els rebomboris de buscaires, remences, gorretes (i
barretines i malcontents) i, en definitiva, d’una “patuleia” que als anys vint
del segle XIX es manifestava amb senyeres i banderes negres, responen al
caràcter revolucionari del catalanisme. Cucurull és el primer a remarcar la
importància del relat que Roca i Ferreras fa de l’intent de la ciutadania
barcelonina d’enderrocar els murs de la Ciutadella el 1840, com a prova empírica d’aquest
tarannà. En efecte, al juny del 1887, Roca escriu a L’Arch de Sant Martí:
“L’autor d’aquest article sen encara un noy ha vist als menestrals y jornalers
de Barcelona alsarse ab las armas á la ma y fer barricadas al crit de `Llibertat
i Catalunya´, els ha vist comensar y avansar molt l’enderrocament de la Ciutadella l’any 41 ó
42 y’ls 42 y l’43 els ha sentit parlar d’independencia de Catalunya.” Entre el
1814 i el 1900 Catalunya passà més de seixanta anys o bé en estat de guerra o
bé en estat d’excepció; els murs de la Ciutadella de Barcelona s’aterren una mica abans
del 1870... així i tot encara hi ha algun “historiador” que gosa vincular
exclusivament catalanisme a tradició burgesa, val més prescindir-ne. Lluny del
cinisme d’aquests aprofitats, J.A. González Casanova considera clau (Federalisme i autonomia a Catalunya,
1974) l’aportació de Roca respecte al futur del catalanisme; P. Gabriel
reconeix (El catalanisme d’esquerres,
1997) l’immens mèrit de Roca, i se sorprèn pel contrast amb la manca d’estudis
sobre aquest teoritzador; i, a la
Història de la Catalunya contemporània (1999) dirigida per
M. Risques, s’hi col·loca Roca al costat d’altres líders de l’esquerra
catalanista del XIX coma ara Almirall, Vallès i Ribot i Pi i Margall, i se’n
consigna la doctrina que van deixar per al futur. Historiadors amb el bagatge
de Josep Termes han reivindicat tothora la figura de Roca, ciutadanes com Imma
Albó han intentat mantenir-ne viva la difusió mitjançant actes diversos,
l’edició dels Quaderns de debat
Josep-Narcís Roca i Ferreras i l’existència mateixa de l’Associació que en du
el nom (sense cap mena d’ajut institucional), i la tesi doctoral que està duent
a terme el filòsof Jordi Bonet versa entorn d’aquest metge i pensador. Són, en
definitiva, petites expressions d’una recuperació.
Com a balanç, insistirem que Roca i Ferreras no solament influí sobre
polítics i teoritzadors catalanistes d’esquerra posteriors com Martí i Julià,
Alomar, Campalans, Macià, Serra i Moret, Layret, Companys, Domingo, Seguí, sinó
sobre figures tan valorades com la que encarna Prat de la Riba. Tal com descriu
Fèlix Cucurull dins la
Panoràmica..., al cap de sis anys de morir Prat de la Riba milers de persones
desfilen a Barcelona l’11 de setembre del 1923 davant del monument a Rafael de
Casanova, que queda cobert de flors: hi ha xocs sagnants entre policies i
manifestants. Dos dies després el general Primo de Rivera reinstaura la
dictadura militar amb el beneplàcit de la Lliga Regionalista
i la passivitat del Partido Socialista Obrero Español. L’endemà, la CNT declara la vaga general,
mentre que la UGT
no la secunda. Cambó havia flirtejat amb Lerroux, un agent estatal que duia 25
anys intentant apolititzar la classe obrera i llençar-la contra el catalanisme
d’esquerra. Roca i Ferreras havia previst amb massa lucidesa els camins a què
menava un regionalisme conservador sota un estat totalitarista. Benaurats
siguin els granets de sorra, ara que som adults per comptar-los.
