Josep-Narcís Roca i Ferreras: sobre la llibertat nacional i l'emancipació social

Per a Josep Narcís Roca i Ferreras (1834-1891) l’alliberament "nacional"

i l’alliberament "social" esdevenen una mateixa lluita.

Josep-Narcís Roca i Ferreras: SOBRE LA LLIBERTAT NACIONAL I L’EMANCIPACIÓ SOCIAL

[AVUI, 4-V-2000]

Gerard Horta

[Toni Strubell. Josep Roca i Ferreras i l’origen del nacionalisme d’esquerres. Llibres del set-ciències. Arenys de Mar, 2000.]

Som davant d’una obra senzillament indispensable per entendre l’articulació política i cultural del ventall ample del catalanisme –independentisme inclòs, la mena d’independentisme defensor de l’internacionalisme proletari ja anys abans de les més que suades Bases de Manresa– dels segles XIX i XX a partir del pensament de Josep-Narcís Roca i Ferreras (1834-1891). El valor d’aquest llibre se situa més dins el camp ardu del desvelament de la ignorància i la superació de l’amnèsia col·lectives que no en l’emmudiment de la colla d’historiadors –de casa bona– entestats a negar l’arrelament entre les classes populars catalanes d’una concepció del món d’acord amb la qual l’afirmació del dret del poble català a desenvolupar el seu propi destí és indestriable del procés per realitzar la justícia social. Cal remarcar-ho: només una descoratjadora mala fe pot conduir personatges obstinats des de la supèrbia a obviar uns aspectes concrets de la realitat passada i present de la societat catalana.

   

Fèlix Cucurull i Tey (1919-1996).

El llegat de Cucurull

En nom del camí pedregós de la consciència l’historiador Fèlix Cucucrull i Tey (1919-1996) dugué a terme una tasca feixuga i solitària per aclarir els rastres dels catalans des de la pèrdua de la independència fins al segle XX. Cucurull, amb l’ajut per publicar-ho d’una altra figura imprescindible i honesta com la de Josep Benet, compongué en sis volums la ràpidament exhaurida Panoràmica del nacionalisme català (1640-1936) (Edicions Catalanes de París, 1975), un recull lúcid, minuciós i apassionat en què s’encabeixen introduccions explicatives, cronologies i textos documentals per donar veu a tots els sectors socials d’aquest país (amb un protagonisme molt més que destacat destacat dels moviments populars) –sisplau, llegeix les excepcionals nou pàgines de la presentació que en fa Cucurull mateix: plenament vigents, plenament actuals–.

Una de les trobades de Cucurull en la seva recerca (a què es refereix per primer cop el 1970 dins Orígens i evolució del federalisme català) fou la d’un home que qui escriu això desconeixia fins fa quatre dies: Josep-Narcís Roca i Ferreras. Durant més de vint anys Cucurull aplegà (de nou amb el suport de Benet) centenars de documents d’aquest metge i pensador, especialment articles a la premsa en qualitat d’editorialista (i per tant sense signar) i columnista polític, una quantitat prou àmplia i rica per constatar l’aportació teòrica de Roca i Ferreras al catalanisme d’esquerra i l’actualitat innegable de la seva producció.

A partir d’aquest material Toni Strubell i Trueta, professor de filologia anglesa a Deusto, n’ha elaborat el llibre que comentem. L’assaig se centra a analitzar fil per randa els treballs escrits de Roca en el decurs del seu trajecte existencial i els vaivens de l’entorn històric. Sens dubte, es tracta d’una feina reeixida. En finalitzar la lectura s’entén, d’una banda, l’afirmació de Cucurull que “gairebé tot el que després de Roca i Ferreras ha estat escrit en sentit doctrinal i tots els plantejaments tàctics i estratègics que han estat adoptats posteriorment pels diversos corrents ideològics integrats al catalanisme, es troben ja formulats per ell d’una manera explícita”, i es comprèn, alhora, el paral·lelisme que Strubell estableix en comparar el pes de Roca amb el de celebritats transcendentals com James Connolly a Irlanda i José Martí a Cuba.

D’origen treballador, el 1854 trobem un Roca i Ferreras de vint anys fent les pràctiques de farmàcia al carrer Ample de la Barcelona vella, entre una població obrera castigada durament pel còlera i per unes condicions de treball i supervivència massa doloroses per adjectivar-les. La realitat social que conegué el va marcar per sempre. De la mateixa manera que aquest metge i farmacòleg esmerçà la vida a la investigació històrica i ideològica, mai no abandonà la recerca mèdica a fi de servir les necessitats dels qui patien. Roca i Ferreras fou un home estimat pel poble, i la labor que exercí com a metge n’és una de les raons. Les participacions a la Tertúlia Literària als anys 1854-1857 determinaren l’evolució que havia de venir. Als inicis, fou influït per l’editor Eusebi Pasqual i Narcís Monturiol, per les lectures de Víctor Balaguer, Joan-Baptista Guardiola i P.J. Proudhon, i, més endavant, per Pi i Margall.

Vigència inqüestionable

Aquesta evolució el convertí en un home avançat al temps en què visqué. L’anticipació i la popularitat que obtingué es reflecteixen al llarg del miler d’articles escrits, entre altres llocs, a El Estado Catalán, La Independencia, La Renaxensa, La Publicidad, El Diluvio, La Avanzada, L’Avens i L’Arch de Sant Martí. Hi manifesta unes argumentacions rotundament actuals a l’hora de justificar el perquè de l’alliberament nacional, la reivindicació de la unitat i la independència dels Països Catalans, del laïcisme i d’una “religió racionalista” sense intermediaris, la necessitat del model republicà i la de l’internacionalisme proletari, molt de temps abans que V.I. Lenin ho plantegi. Cucurull subratllà que en dos articles del 1877 a La Renaxensa, titulats “La factible Diputació General de Catalunya”, Roca hi elabora un precedent teòric bàsic cara a la creació de la Mancomunitat de Catalunya del 1917 (el lapse és de 30 anys). De tot això en fa més de 110 anys, per part d’un home que s’autodefineix com a “anarquista” i “modest obrer de les idees”.

Strubell posa en relleu la importància que Roca sintetitzés els continguts de les escoles històrica i filosòfica del XIX mitjançant la crida a desenvolupar un catalanisme modern sobre la base de criteris filosòfics, racionals, històrics i tradicionals. Dit altrament, “l’home lliure en la nacionalitat lliure, lo català lliure en la Catalunya lliure”, expressat al juny del 1888 (43 anys abans de la proclamació per Macià de la República Catalana i tres mesos abans de la celebració al Saló Eslava de la ronda de Sant Pau de Barcelona del “Primer Congrés Espiritista Internacional”, en el qual s’advocà per la igualtat social, la supressió de les fronteres entre els estats, l’abolició dels exèrcits i la creació a Europa d’una Societat de Nacions per atendre necessitats col·lectives). A l’esquerra de Valentí Almirall (1841-1904) en la qüestió “social” i enllà del federalisme en la qüestió “nacional” (com si el dret d’un poble a existir no fos una reivindicació social), Roca i Ferreras considera primordial posar fi a l’“artificiositat” dels grans estats-nació. Per ell, només el marc nacional català, lliure d’opressions polítiques i laborals, culturals, militars i fiscals, possibilitarà el desenvolupament de l’individu, la democràcia i les llibertats civils. La seva crida s’adreça a les classes populars, ja que judica els sectors conservadors com a “incompatibles” amb el programa catalanista. Atribueix a la burgesia un sentiment antiobrer que perjudica els interessos dels catalans, i lloa la lleialtat, l’honradesa i el bon sentit dels treballadors com a motor dinàmic de Catalunya, i l’igualitarisme i la reciprocitat socials com a fites a assolir. Potser aquest fou el seu pecat: la condemna imposada a Roca i Ferreras ha estat el menyspreu, l’oblit i una infravaloració extrema als manuals d’història. Tanmateix, la història respira enllà dels manuals que l’expliquen, i la memòria col·lectiva dels pobles minoritzats esdevé l’única veritable eina per afirmar i transmetre generació rere generació el dret inalienable a la llibertat.

A la fi, a més de la feina excel·lent de Toni Strubell, s’ha d’elogiar la tasca antiamnèsica endegada per petites empreses alienes als grups financers barcelonins més potents. Cooperatives editorials-llibreries com El Set-ciències (creades per la família de F. Cucurull i veïns d’Arenys de Mar) mostren l’empenta necessària per efectuar sense mitjans una part petitoníssima de la política recuperadora i divulgadora del nostre passat que els Ajuntaments, les Diputacions i les Generalitats i Consells dels Països Catalans han abandonat d’ençà mitjan dècada dels vuitanta, en un procés simultani al desconeixement creixent que s’hi dóna.

Les platges, però, estan fetes de granets de sorra.  Com l’eternitat.

 

Ressons historiogràfics

És injustificable que malgrat la rellevància del pensament de Roca i Ferreras la seva obra sigui tan desconeguda. La captivadora riquesa i profunditat d’aquest teoritzador de primera fila entorn d’una pila de qüestions que preocupen la societat actual –des de les accions mèdiques a nivell mundial per eliminar xacres com la diftèria i el còlera, fins a la demanda d’un marc laboral català– deixen parat aquell qui s’apropi a conèixer-ne els escrits. Al març del 2000, sols hi ha un llibre que aplegui una mostra dels seus textos: El catalanisme progressiu (La Magrana-Diputació de Barcelona, ¡1983!, dins la col·lecció “Clàssics del nacionalisme català” conduïda per J. Termes, J. Casassas, E. Ucelay i J. Ferrer). S’hi recull una selecció magnífica d’articles publicats a La Renaxensa, Revista Catalana, Lo Renaixement, L’Arch de Sant Martí i L’Avens i, naturalment, només es troba en llibreries de vell (jo mateix el vaig trobar en una del Raval abans d’escriure aquest text). L’edició fou a càrrec de J. Llorens a partir dels textos que li facilità F. Cucurull. Llorens assenyala encertadament al pròleg que, per Roca i Ferreras, les revoltes populars i els rebomboris de buscaires, remences, gorretes (i barretines i malcontents) i, en definitiva, d’una “patuleia” que als anys vint del segle XIX es manifestava amb senyeres i banderes negres, responen al caràcter revolucionari del catalanisme. Cucurull és el primer a remarcar la importància del relat que Roca i Ferreras fa de l’intent de la ciutadania barcelonina d’enderrocar els murs de la Ciutadella el 1840, com a prova empírica d’aquest tarannà. En efecte, al juny del 1887, Roca escriu a L’Arch de Sant Martí: “L’autor d’aquest article sen encara un noy ha vist als menestrals y jornalers de Barcelona alsarse ab las armas á la ma y fer barricadas al crit de `Llibertat i Catalunya´, els ha vist comensar y avansar molt l’enderrocament de la Ciutadella l’any 41 ó 42 y’ls 42 y l’43 els ha sentit parlar d’independencia de Catalunya.” Entre el 1814 i el 1900 Catalunya passà més de seixanta anys o bé en estat de guerra o bé en estat d’excepció; els murs de la Ciutadella de Barcelona s’aterren una mica abans del 1870... així i tot encara hi ha algun “historiador” que gosa vincular exclusivament catalanisme a tradició burgesa, val més prescindir-ne. Lluny del cinisme d’aquests aprofitats, J.A. González Casanova considera clau (Federalisme i autonomia a Catalunya, 1974) l’aportació de Roca respecte al futur del catalanisme; P. Gabriel reconeix (El catalanisme d’esquerres, 1997) l’immens mèrit de Roca, i se sorprèn pel contrast amb la manca d’estudis sobre aquest teoritzador; i, a la Història de la Catalunya contemporània (1999) dirigida per M. Risques, s’hi col·loca Roca al costat d’altres líders de l’esquerra catalanista del XIX coma ara Almirall, Vallès i Ribot i Pi i Margall, i se’n consigna la doctrina que van deixar per al futur. Historiadors amb el bagatge de Josep Termes han reivindicat tothora la figura de Roca, ciutadanes com Imma Albó han intentat mantenir-ne viva la difusió mitjançant actes diversos, l’edició dels Quaderns de debat Josep-Narcís Roca i Ferreras i l’existència mateixa de l’Associació que en du el nom (sense cap mena d’ajut institucional), i la tesi doctoral que està duent a terme el filòsof Jordi Bonet versa entorn d’aquest metge i pensador. Són, en definitiva, petites expressions d’una recuperació.

Com a balanç, insistirem que Roca i Ferreras no solament influí sobre polítics i teoritzadors catalanistes d’esquerra posteriors com Martí i Julià, Alomar, Campalans, Macià, Serra i Moret, Layret, Companys, Domingo, Seguí, sinó sobre figures tan valorades com la que encarna Prat de la Riba. Tal com descriu Fèlix Cucurull dins la Panoràmica..., al cap de sis anys de morir Prat de la Riba milers de persones desfilen a Barcelona l’11 de setembre del 1923 davant del monument a Rafael de Casanova, que queda cobert de flors: hi ha xocs sagnants entre policies i manifestants. Dos dies després el general Primo de Rivera reinstaura la dictadura militar amb el beneplàcit de la Lliga Regionalista i la passivitat del Partido Socialista Obrero Español. L’endemà, la CNT declara la vaga general, mentre que la UGT no la secunda. Cambó havia flirtejat amb Lerroux, un agent estatal que duia 25 anys intentant apolititzar la classe obrera i llençar-la contra el catalanisme d’esquerra. Roca i Ferreras havia previst amb massa lucidesa els camins a què menava un regionalisme conservador sota un estat totalitarista. Benaurats siguin els granets de sorra, ara que som adults per comptar-los.