Joaquim Horta i Massanés
(20 de novembre del 1930 - 16 de setembre del 2013).
(20 de novembre del 1930 - 16 de setembre del 2013).
Pare, tot el que has fet ha tingut sentit.
De James Bond als Joaquim
Horta:
els nostres somnis moriran com
les llàgrimes a la plujA
[AVUI, 18-I-2007]
Gerard Horta
Arran de les
estrenes regulars de pel·lícules vinculades a la mítica figura creada per Ian
Fleming, les onades successives a través de les quals es produeix l’explosió
mediàtica de l’univers Bond solen perpetuar amuntegaments compulsius de
narracions anecdotitzadores si fa no fa rovellades o previsibles, si no
depriments per la buidor merament consumista que desprenen. Ara bé: ni el pas del
temps, ni els anestesiaments col·lectius, ni tan sols les polítiques de
recuperació d’una memòria esborrada minuciosament i sistemàtica des del 1977
per la majoria d’organitzacions polítiques que avui en fan estendard, poden
anul·lar la potència d’experiències humanes que ens esclaten a la consciència.
La realitat no s’esgota mai com a font heterogènia de vida, per més que
s’enfronti a representacions repetitives que voldrien abraçar-ne totes les
explicacions possibles.
Els Joaquim Horta, una nissaga d’editors
Els dies corren,
deixem de ser infants i els prestatges d’on som van acollint llibres dels
nostres pares. En el cas del meu germà Roger i de mi mateix, nombrosos llibres,
ja que mon pare (Joaquim Horta i Massanés, 1930) ha fet d’editor tota la vida,
a més d’escriure i traduir. Per exemple, junt amb Manuel de Seabra, traduí del
rus al català la poètica completa de Vladímir Maiakovski, i tta la creació teatral. Milers d’exemplars
exhaurits fa anys i panys, novament revisats, tot esperant que algun dia hom
gosi aplegar-los com una merescuda antologia. Fatídic anhel en un país en què
la incompetència, la mesquinesa, l’avarícia i la ignorància malden per esborrar
tanta creativitat escopida als marges. El 1968 mon pare ja havia editat
autònomament un pilot de llibres, a més de la tasca editorial empresa en altres
bandes. A partir del 1971 vingueren les publicacions lligades a la seva feina
com a cap d’edicions al Col·legi d’Arquitectes –hi arribà de la mà del magnífic
arquitecte Emili Donato, massa poc servil a poders polítics municipals adotzenats,
tan falsament progressistes, per rebre encàrrecs públics des del 1979–, i des
del 1981, quan l’extrema dreta que guanyà les eleccions al Col·legi l’havia
despatxat amb altres companys, vingué la pila de col·leccions que creà i edità
–si bé el regidor no era ell– des de la Regidoria d’Edicions i Publicacions de
l’Ajuntament de Barcelona fins a jubilar-se’n el 1995.
El seu avi, Joaquim Horta i Boadella (1878-1956) –“impressor noucentista”, com
s’esmenta al famós Almanach dels
noucentistes (1911), premiat amb medalla d’or a les exposicions de Londres
(1913) i Leipzig (1914)–, fou el seu mestre exigent i rigorós, que el va
obligar a compartir feina i estudis. Horta i Boadella renovà les arts gràfiques
catalanes, com escrigué un dia Daniel Giralt-Miracle, i entre tantes altres
obres edità les comunicacions del Primer
Congrés Internacional de la
Llengua Catalana –crec que fou el 1906, cosa que li valgué fitxa policíaca en qualitat de “peligroso independentista catalán”– i, fins al 1916, el setmanari Papitu, a més de diverses obres de
bibliòfil d’autors catalans des dels anys trenta. Eudald Canibell en lloà la
tasca el 1914 dins El Poble Català.
El pare de mon pare, Joaquim Horta i Cunill (1905-1933), treballà amb Joaquim
Horta i Boadella en la impremta de la Casa Horta i, com ell, viatjà a França de ben
jove. Fou un dels editors de la revista L’Instant.
Com a autor, a 17 anys publicà Records
d’un viatge a França (1922), i més endavant el recull en prosa Esplais
(1926), que li valgué el reconeixement de Joaquim Ruyra (algunes de les cartes
de Ruyra a ell foren donades al Museu de Blanes). Company de Salvat-Papasseit
(mort el 1924), mantingueren correspondència (dins la col·lecció “Antologia
Catalana” dirigida per Joaquim Molas i editada als anys seixanta, en
l’epistolari de Salvat-Papasseit s’hi troben tres cartes adreçades a Horta i
Cunill) i ell edità algun dels treballs de Salvat-Papasseit malgrat que no hi
aparegués el nom.
L’Horta i Massanés progenitor de qui escriu això fundà a la segona meitat dels
cinquanta la col·lecció “Signe” de poesia catalana, que hi tenia com a director
primerament Josep Romeu i Figueres, i a continuació en Joaquim Molas. Hi
sortiren poemaris de Salvador Espriu, Pere Quart, J.V. Foix, Carles Riba, Joan
Teixidor, Gabriel Ferrater, Joan Perucho, Xavier Amorós, Blai Bonet, etc. A més
a més fundà la col·lecció “Fe de vida” en castellà, dirigida per un mandarí
famós de casa bona, i publicà llibres d’Agustín Millares, Joaquim Marco, Maria
Beneyto, Victoriano Crémer i també d’algun mandarí de casa igualment bona. Amb
Joan Oliver i Antoni Mirambell dirigí i edità els “Quaderns de Teatre ADB”
(Associació Dramàtica de Barcelona), en què es publicaren per primera vegada
traduccions al català d’obres de Tenesse Williams, Txékhov, Saunders Lewis,
Anouhil, Brecht, Beckett, Sartre, Dürrenmat i Arnold Wesker. Així mateix, hi
edità autors catalans com Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Joan Oliver mateix,
Nicolau M. Rubió... Emprengué moltíssimes més accions, alhora que ma mare Paula
ens infantava a mi i a mon germà, als seixanta.
Amb altres companys mon pare havia participat el 1955 a fundar la primera
cèl·lula de Cultura –actualment, deessa de l’estat modern i mamella
concupiscent per a càrrecs de tota mena amb hipoteques pendents; durant el XIX
i una part del XX, una eina per a la revolució– del PSUC després de la Guerra Civil, en un
país feixistitzat, amb els anarquistes aniquilats a les presons –una tasca en
la qual el PSUC ja s’hi esmerçà de valent el 1937, sense que encara avui hagi
gosat demanar “perdó”: heus ací les arrels stalinistes de l’ecosocialisme o
capitalisme d’esquerres–, o bé afusellats directament a casa fins al 1952, o
condemnats a l’exili des del 1939. Ho féu entre altres amb en Francesc Rodon,
que ara com ara continua conduint a contracorrent el Museu Monjo de Vilassar de
Mar, i Joaquim Marco, Josep Fontana, Feliu Formosa i Manuel Sacristán al
capdavant. Des de fora i com a autònoms feien feina, en les dècades
dramàtiques dels cinquanta i els seixanta, en Josep Termes i en Molas, el qual
em regalava de menut els pòsters en color que Tele/eXprés publicava els diumenges dels jugadors del Barça i el
Sabadell, amb els quals jo empastifava les parets de l’habitació de casa. El 1962, el pare passà unes setmanes a la Model, sense judici de cap tipus.
I Bond, James Bond?
A la segona part
dels seixanta Catalunya continuava sent, bàsicament, un país feixistitzat i
feixista. Mon pare ja havia passat per la Model i ma mare, vinguda d’un poblet del País
Basc, amagava literalment els llibres de Marx sota el bressol en què jo
conspirava mentre la bòfia contaminava la casa. La contestació al país,
minoritària i minoritzada, s’ha volgut fer creure que abraçava aquells autoanomenats
“patriotes” –quina paraula– que rere la senyera hi amagaven la butxaca, tan
compromesos amb l’ordre burgès i, finalment, amb l’ordre imperialista i
feixista d’una Espanya delirant. La gestió, el poder, el crucifix, la cultura,
la democràcia, el progrés, el país, són factors per ocultar, encara ara, les
butxaques de tants, fetes d’egoisme i dinàmiques economicopolítiques obscenes,
tant com els mitjans a través dels quals se simbolitzen. Aquest poble de
butxaques buides ha fet saber al passat que el seu país anava per una altra
banda. Vegeu els més impressionants homenatges funeraris que ha executat:
Verdaguer, Macià i Durruti. L’un transcendeix la impostura classista d’una
església que predica el que no practica; l’altre, l’afirmació nacional davant la
incontestabilitat del totalitarisme espanyolista; i el darrer, la del
capitalisme i la jerarquització social.
Als seixanta els meus pares van tastar l’agror de la ruïna econòmica: publicar
en català el que publicaven, quina bogeria, i malgrat tot van fer-ho. Durant
catorze anys mon germà i jo anàrem a l’escola Isabel de Villena de la Carme Serrallonga,
i als períodes més fotuts hi érem sense pagar, igual que l’Harmonia, la filla
de l’Àngel Carmona –quanta feina silenciada! (vegeu-ne Les dues Catalunyes, 1969) – i la María Luisa Pérez, i
molts altres. Al Villena hi havia companys com la Betty Alsina,
l’Albert Mestres, el Mixo Cid, l’Enric Cassases, el Pau Riba, distintes
microgeneracions cada una de les quals incloïa uns quants éssers estranyats
crònicament, inclosos alguns professors. Com succeïa en totes les escoles, s’hi
representava una explosió continguda, ansiosa de fer cristal·litzar el que fos
com fos. També hi era el Ramon Huix, company des que érem mocosos, el qual
volgué deixar els estudis a setze anys per entrar a treballar a les cinc de la
matinada a l’antic escorxador de l’actual parc Joan Miró: somiàvem, pobres
adolescents ingenus, una revolució social i una independència que no viurem
mai. Durant la guerra, un avi seu de la
CNT morí al front d’un tret a l’esquena, que era l’estratègia
stalinista en voga. L’Huix defensa la rotunda experiència de contraculturalitat
de poder llegir Bond en català als temps tèrbols en què nosaltres encara no
sabíem llegir (malgrat que Aymà busqués en part, com veurem, de fer amb Bond un
negoci que havia de resultar impossible).
Als temps de patiments materials a casa, cap “patriota” regionalista (en diuen
nacionalistes, de fet) amb calés llargs féu un cop de mà als meus pares, ni
tampoc cap mandarí de la burgesia “esquerranosa” i catalanoespanyolista, tan
cofois tots plegats de si mateixos, la seva riquesa i les seves raons. Mon pare
ja havia saltat del PSUC per criticar-ne la direcció. Desconec, ara i tot, què
em provoca més intensa repugnància: resolució fatal per a una interrogació
complexa. Del 1967 al 1971 el pare treballà per a l’Enciclopèdia Catalana, cridat per en Jordi Carbonell: redactà les entrades sobre jazz, blues i literatura sud-americana, de la lletra A a la C: llavors arribà un senyor anomenat Carreras –crec que és això– i el féu fora per roig... Patriotes, en diuen.
A propòsit d’això, que ningú no pensi que les coses van gaire d’una
altra manera. Bé, potser sí: des del 1978 els sindicalistes són buròcrates de
despatx, mentre la repressió sindical prossegueix amb impunitat als llocs de treball de sectors públics i privats,
junt amb una precarització fora mida, una especulació desbordada i una inflació
salvatge amb l’excusa de la unificació monetària de l’euro. I hi ha més
novetats, és cert: veterans polítics d’esquerra que fa trenta anys no haurien
acudit a Torras i Bages ara hi remeten sense embuts, deixant-hi pel camí en
Roca i Ferreras, la Isabel
Vilà, l’Emili Guanyavents, la Teresa Claramunt,
i Robrenyo, Cortiella, Llunas, Vallmitjana, Jaume Brossa, Víctor Folch,
Nogueras Oller, Anselm Lorenzo: la llarguíssima, no prou sabuda relació dels
qui proveeixen de sentit aquest país. Com, si no, la imatge catalana de la Rosa de Foc arribà fins a la Xina? A través de la lluita
exemplar, des del XIX, d’un proletariat generador d’homes com el Noi del Sucre,
el qual assenyalava amb senzillesa: “La
qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.”
Dels anys seixanta del ja passat segle XX ens va arribar un dels fruits de
l’estada del meu pare a l’editorial Aymà: els 12 llibres de James Bond. En Joan
Oliver (Pere Quart) n’era el director literari, i el meu progenitor hi
col·laborava amb en Manuel Fernández Nieto i més endavant amb en Lluís
Permanyer. Tots ells dirigits per Joan-Baptista Cendrós –home d’ordre, tant,
que mon pare se n’hagué d’anar d’Aymà–. Un dia Cendrós trucà a la colla des de
Londres: visionari, acabava d’adquirir els drets de les novel·les de Fleming,
Ian Fleming, per editar Bond en català. Així naixia la col·lecció “Enjòlit”, en
la qual s’enquibiren obres brillants de Julian Semíònov, Len Deighton, Eric
Ambler i aquestes 12 novel·les que tinc, davant meu, sobre un personatge –James
Bond– que un fragment de la contracoberta presentava així en cada llibre: “El protagonista d’aquesta sèrie d’aventures
fabuloses, que des d’ara podem llegir en català, és JAMES BOND, l’agent secret
007, un home disciplinat, astut, fort, implacable, impàvid. Refinat en els
plaers sensuals. El nostre heroi és un home d’acció i un mundà.” Com no
fer-ne, d’aquest Bond, un referent central? Què importava la seva adscripció
monàrquica a una màquina colonitzadora que ha desintegrat mig planeta?
El disseny de la coberta era del pintor J. Mumbrú: s’hi mostrava la fotografia
d’una mà empunyant una pistola el canó de la qual prosseguia pel llom i la
contracoberta, i que en comptes de disparar una bala disparava un concloent “007”. De cada coberta se’n
modificava solament el color de la tinta del títol. Les traduccions foren a
càrrec de Fermí Vergés (Des de Rússia amb
amor i Casino Royale, 1964),
Rafael Tasis i Marca (Goldfinger,
1964), Ramon Planes (El Doctor No,
1964), Joana Givanel (Viure i deixar
morir, 1964), F. Camps (Operació
Tromba, 1964), Xavier Romeu (Sabotatge
i Només es viu dues vegades,
1964; Al servei secret de sa majestat,
1965), Melcior Quintana (Diamants eterns,
1965), Miquel Martí i Pol (L’espia que
m’estimava, 1965) i Josep-Miquel Sobré (L’home
de la pistola d’or, 1965). En dos anys, tot Bond.
Cadascun d’aquests 12 llibres apostolitza el recorregut plaent de saber que la
il·luminació a través de la literatura és a l’abast de tothom, no sé m’acut com
més exalçar-los. Tres versos del poeta japonès Bashộ (1643-1694) encapçalaven Només es viu dues vegades: “Només es viu dues vegades:/la primera, en
néixer;/la segona, quan s’és davant de la mort.” El lapse intermedi deu ser
el període en què un es fa espia, una labor a què Jim Morrison consagrà una de
les seves cançons el 1971.
Dolentons contra Bonds
A l’inici dels
vuitanta, en què en Genís Cano endegava la contracultural revista Trilateral, de tant en tant hom es
dedicava amb el Raimond Chaves i la Marta Fontanals a fer pintades en matinades sense
aurora boreal. Amb esprais de colors llampants començàvem posant SPECTRA, llei no escrita o Bonds contra dolents o Universal Import/Export i acabàvem
escrivint Zuric 1917: Tristan Tzara juga
a escacs contra Lenin i no sé quantes efusions desconcertants més. Signàvem
SPECTRA –l’organització del Dr. No– i potser devíem mirar d’establir una imatge
de l’univers Bond i alhora un estrambòtic paradigma per a l’acció social, en
cerca d’estímuls rupturistes decididament exòtics, a més de les barricades als
carrers en què participàvem des del 1977. Manuel Delgado com a antropòleg dins Carrer, festa i revolta i David Castillo
com a novel·lista dins El cel de l’infern
han copsat fins a quin punt unes barricades fetes d’odi social tant com d’amor
han donat sentit a un sector de la societat catalana actual. Són a tocar, ben a
prop, amb els seus manifestants assassinats i represaliats, i són alhora tan
lluny, esborrades com sempre dels manuals escolars d’història.
Quan el 1991 ja m’havia fet un pèl gran i vaig publicar a L’Aixernador, amb en
Francesc Rodon, el primer minúscul poemari Queda’t
a Macau a aprèn-ne! (ponderat com una cosa en què dansaven coses només pel
mateix Castillo i pel Francesc Parcerisas), hi havia una prosa ballada titulada
Spectra a la societat (Assassinar Bond),
de la qual vaig fer centenars de fulls volants que anava escampant per Gràcia.
Hom prenia partit pels dolents de SPECTRA i no pel bo de Bond. El que s’hi traslluïa
és irrellevant, ja se sap, un cert malestar per l’estat de les coses i per una
transició transfigurada en transacció, com assenyalà en Xavier Cañadas a Entremuros (crònica, del 1978 al 1984,
d’anys de tortures a les presons per a presos polítics i socials, i per als
militants anarquistes injustament acusats d’incendiar l’Scala, en un episodi
més que continua restant amagat). Spectra
a la societat havia nascut als temps espectrals en què el poderós Jordi
Pope ens enlluernava amb el sublim Full
d’Artesà, en què una Gràcia avui moribunda sota l’especulació immobiliària
esdevenia el barri urbà dels Països Catalans amb un percentatge més elevat de
vots contra l’ingrés a l’OTAN i en què el “cambio”, tombat amb rapidesa extrema
en “cambiazo”, enfilava cap al postfranquisme amb l’objectiu de no sortir-ne
mai més. I, efectivament, ni llegint Bond en català no n’hem sortit.
Capital, reietons, església, exèrcit, fronteres, constitució i –això sí–
policia amb les quatre barres brodades a l’uniforme, afanyosos de defensar
l’anterior. Mirant els anys setanta i confrontant-ho amb el present, no puc
evitar una sensació de vegades molt terrible de catàstrofe fatal. Fa unes
setmanes, el dia de la presa de possessió del nou president de la Generalitat, el pas
pel 80% de la plaça Sant Jaume de Barcelona estava barrat als transeünts,
ocupada per mossos d’esquadra. Igual que sota el franquisme, en nom de la
seguretat, els escenaris són disposats perquè la ciutadania consigni
públicament que existeix de debò només en la mesura que assumeixi la seva
condició de figurants d’una obra que no ha escrit i que per força ha d’admirar
i aplaudir. La crida a la seguretat apel·la sempre, implícitament, a la
seguretat del poder, no pas a la del poble. Diuen que la República era convulsa,
però en Lluís Companys rodava pels carrers, o venia un president espanyol i als
carrers ni controls ni policia amb tanques ni res, i qui volia tocant-los,
apropant-s’hi, cridant. Paradoxes de la història: és amb la gloriosa
parademocràcia borbònica del 2006 que la plaça de Sant Jaume s’omple d’una
policia que ocupa quasi tot l’espai i que en desplaça –mai millor dit– els
passavolants accidentals. Les imatges recents de polítics a Barcelona envoltats
d’antiavalots al carrer per aïllar-los de la ciutadania contestatària són
demolidores. Pot un polític d’esquerres afirmar que si no es compleix la
legalitat no es pot dialogar? Si tanta gent no hagués emprès vagues il·legals
ni hagués ocupat els carrers al segle XIX o als anys seixanta del segle XX o
ara mateix no hi hauria ni un dia de descans setmanal ni sanitat pública ni res
de res (ni ells serien al poder, cobrant i cobrant diners públics durant mitja
vida): tot avenç social és el fruit de conquestes duríssimes i penoses que han
implicat un desafiament de la legalitat establerta. Haver-ho d’explicar encara
avui no manifesta sinó l’immens fracàs en què estem immergits.
En definitiva, ¿quin futur toparem en un paisatge en què no es remet ni a Bond
ni a SPECTRA ni a la col·lecció “Enjòlit”, ni a qualsevol altra cosa en què hi
hagi una mica de vida, com a vies de contacte amb realitats denses, sinó als
grisos tòpics de sempre esbombats per les 150 patums de sempre?: periodistes
semicèlebres i tertulians graponerament ineptes, ignorants, fins de parlar i
escriure amb uns certs recursos. Potser en aquest futur que és l’ara com ara
l’Arturito –permeteu-me la llicència col·loquial– rodarà pel Club Nàutic de
Vilassar, i en Clos pel Port Olímpic de Barcelona o pel Port Fòrum: tots dos
recordaran per ventura els temps en què la senyera servia perquè els amics de
partit edifiquessin sense parar tot tapant que, aleshores i ara, un vint per
cent dels catalans sobreviu al llindar de la pobresa; els treballadors es
desesperaran per fer-se a la Seguretat Social una anàlisi que no arriba mai;
retrem culte a la imbecil·litat generalitzada i als ninots que ens adoctrinen
en “notícies” que legitimen l’ordre establert mentre cadascú mira de salvar la
seva pròpia pell; mon pare quedarà, que jo sàpiga, com l’única persona –l’altra
és una patum més, per això se’n féu cosa pública– que ha rebutjat en privat la Creu de Sant Jordi –fou sota
el govern de Jordi Pujol–, i a empentes i rodolons anirem relligant, refent i
desfent la nostra vinculació amb la realitat per mitjà de conceptualitzacions
canviants sobre un món frenètic, ferotge, implacable.
El 1964, el narrador de Casino Royale deia (pàg. 168): “El mar era en calma i ben llis en sortir el Sol. Les petites onades
llepaven peresosament la sorra. Feia fresca, però en Bond es tragué la jaqueta
i caminà arran d’aigua fins al lloc on s’havia banyat abans. S’anà ficant al
mar lentament i deliberada fins que l’aigua li arribà al coll. Aixecà els peus
del sòl i se submergí amb el nas i els ulls closos.” No sé què hi ha al
fons del mar, ni sé tampoc d’on ve la fe, m’adono de com actua i provo de
sostenir idees per bé que no paro de preguntar-me fins a quin punt són elles
que em sostenen, articulant orientacions vitals que a la fi coneixeré que no
provenen del meu interior, sinó de les pel·lícules i els llibres que m’han
format: Bond, el Dr. No, l’espia que m’estimava... Àrid 2007, en un Casino
Royale –cinema només en castellà sisplau, a 6 euros i escaig, i “jeu i calla,
gos!”, que diria l’Adrià Puntí, germà del Pep– sense David Niven ni Sean Connery
ni l’SMERSH.
Del formidable vertigen crepuscular entorn de la fi d’una era que s’encarna en
cadascun de nosaltres; de les actituds buides amb què inconscientment i d’una
manera col·lectiva es convé a qualificar el món per expulsar-ne l’anòmal, l’excèntric,
l’il·lògic; de les revisitacions titàniques del conflicte quan menys es
desitja; dels indígenes catalans llibertaris i afins; dels explotats, les
lluites i les victòries; de resistències, confluències, trànsits, somnis i
derrotes; dels móns paral·lels, la col·lecció “Enjòlit” i l’esclat de Bond a la Catalunya del 1964 i el
1965, en quedaran els fragments arrossegats en totes direccions pels vents del
Sol cap a qui sap quines destinacions. Ho proclamava el 1982 a Blade Runner un replicant –Rutger Hauer– dalt d’un terrat solitari
dels Apartaments Bradbury, en negra nit de diluvi i bategant de vida tot just
abans de traspassar: “...tots aquests
moments desapareixeran en el temps com les llàgrimes a la pluja”. Com
escrigué temps abans Fleming, per boca de Bond, “el dolor no serà més fort: diferent, només”.
El seu avi, Joaquim Horta i Boadella (1878-1956) –“impressor noucentista”, com s’esmenta al famós Almanach dels noucentistes (1911), premiat amb medalla d’or a les exposicions de Londres (1913) i Leipzig (1914)–, fou el seu mestre exigent i rigorós, que el va obligar a compartir feina i estudis. Horta i Boadella renovà les arts gràfiques catalanes, com escrigué un dia Daniel Giralt-Miracle, i entre tantes altres obres edità les comunicacions del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana –crec que fou el 1906, cosa que li valgué fitxa policíaca en qualitat de “peligroso independentista catalán”– i, fins al 1916, el setmanari Papitu, a més de diverses obres de bibliòfil d’autors catalans des dels anys trenta. Eudald Canibell en lloà la tasca el 1914 dins El Poble Català. El pare de mon pare, Joaquim Horta i Cunill (1905-1933), treballà amb Joaquim Horta i Boadella en la impremta de la Casa Horta i, com ell, viatjà a França de ben jove. Fou un dels editors de la revista L’Instant. Com a autor, a 17 anys publicà Records d’un viatge a França (1922), i més endavant el recull en prosa Esplais (1926), que li valgué el reconeixement de Joaquim Ruyra (algunes de les cartes de Ruyra a ell foren donades al Museu de Blanes). Company de Salvat-Papasseit (mort el 1924), mantingueren correspondència (dins la col·lecció “Antologia Catalana” dirigida per Joaquim Molas i editada als anys seixanta, en l’epistolari de Salvat-Papasseit s’hi troben tres cartes adreçades a Horta i Cunill) i ell edità algun dels treballs de Salvat-Papasseit malgrat que no hi aparegués el nom.
L’Horta i Massanés progenitor de qui escriu això fundà a la segona meitat dels cinquanta la col·lecció “Signe” de poesia catalana, que hi tenia com a director primerament Josep Romeu i Figueres, i a continuació en Joaquim Molas. Hi sortiren poemaris de Salvador Espriu, Pere Quart, J.V. Foix, Carles Riba, Joan Teixidor, Gabriel Ferrater, Joan Perucho, Xavier Amorós, Blai Bonet, etc. A més a més fundà la col·lecció “Fe de vida” en castellà, dirigida per un mandarí famós de casa bona, i publicà llibres d’Agustín Millares, Joaquim Marco, Maria Beneyto, Victoriano Crémer i també d’algun mandarí de casa igualment bona. Amb Joan Oliver i Antoni Mirambell dirigí i edità els “Quaderns de Teatre ADB” (Associació Dramàtica de Barcelona), en què es publicaren per primera vegada traduccions al català d’obres de Tenesse Williams, Txékhov, Saunders Lewis, Anouhil, Brecht, Beckett, Sartre, Dürrenmat i Arnold Wesker. Així mateix, hi edità autors catalans com Manuel de Pedrolo, Joan Brossa, Joan Oliver mateix, Nicolau M. Rubió... Emprengué moltíssimes més accions, alhora que ma mare Paula ens infantava a mi i a mon germà, als seixanta.
Amb altres companys mon pare havia participat el 1955 a fundar la primera cèl·lula de Cultura –actualment, deessa de l’estat modern i mamella concupiscent per a càrrecs de tota mena amb hipoteques pendents; durant el XIX i una part del XX, una eina per a la revolució– del PSUC després de la Guerra Civil, en un país feixistitzat, amb els anarquistes aniquilats a les presons –una tasca en la qual el PSUC ja s’hi esmerçà de valent el 1937, sense que encara avui hagi gosat demanar “perdó”: heus ací les arrels stalinistes de l’ecosocialisme o capitalisme d’esquerres–, o bé afusellats directament a casa fins al 1952, o condemnats a l’exili des del 1939. Ho féu entre altres amb en Francesc Rodon, que ara com ara continua conduint a contracorrent el Museu Monjo de Vilassar de Mar, i Joaquim Marco, Josep Fontana, Feliu Formosa i Manuel Sacristán al capdavant. Des de fora i com a autònoms feien feina, en les dècades dramàtiques dels cinquanta i els seixanta, en Josep Termes i en Molas, el qual em regalava de menut els pòsters en color que Tele/eXprés publicava els diumenges dels jugadors del Barça i el Sabadell, amb els quals jo empastifava les parets de l’habitació de casa. El 1962, el pare passà unes setmanes a la Model, sense judici de cap tipus.
Als seixanta els meus pares van tastar l’agror de la ruïna econòmica: publicar en català el que publicaven, quina bogeria, i malgrat tot van fer-ho. Durant catorze anys mon germà i jo anàrem a l’escola Isabel de Villena de la Carme Serrallonga, i als períodes més fotuts hi érem sense pagar, igual que l’Harmonia, la filla de l’Àngel Carmona –quanta feina silenciada! (vegeu-ne Les dues Catalunyes, 1969) – i la María Luisa Pérez, i molts altres. Al Villena hi havia companys com la Betty Alsina, l’Albert Mestres, el Mixo Cid, l’Enric Cassases, el Pau Riba, distintes microgeneracions cada una de les quals incloïa uns quants éssers estranyats crònicament, inclosos alguns professors. Com succeïa en totes les escoles, s’hi representava una explosió continguda, ansiosa de fer cristal·litzar el que fos com fos. També hi era el Ramon Huix, company des que érem mocosos, el qual volgué deixar els estudis a setze anys per entrar a treballar a les cinc de la matinada a l’antic escorxador de l’actual parc Joan Miró: somiàvem, pobres adolescents ingenus, una revolució social i una independència que no viurem mai. Durant la guerra, un avi seu de la CNT morí al front d’un tret a l’esquena, que era l’estratègia stalinista en voga. L’Huix defensa la rotunda experiència de contraculturalitat de poder llegir Bond en català als temps tèrbols en què nosaltres encara no sabíem llegir (malgrat que Aymà busqués en part, com veurem, de fer amb Bond un negoci que havia de resultar impossible).
Als temps de patiments materials a casa, cap “patriota” regionalista (en diuen nacionalistes, de fet) amb calés llargs féu un cop de mà als meus pares, ni tampoc cap mandarí de la burgesia “esquerranosa” i catalanoespanyolista, tan cofois tots plegats de si mateixos, la seva riquesa i les seves raons. Mon pare ja havia saltat del PSUC per criticar-ne la direcció. Desconec, ara i tot, què em provoca més intensa repugnància: resolució fatal per a una interrogació complexa. Del 1967 al 1971 el pare treballà per a l’Enciclopèdia Catalana, cridat per en Jordi Carbonell: redactà les entrades sobre jazz, blues i literatura sud-americana, de la lletra A a la C: llavors arribà un senyor anomenat Carreras –crec que és això– i el féu fora per roig... Patriotes, en diuen.
A propòsit d’això, que ningú no pensi que les coses van gaire d’una altra manera. Bé, potser sí: des del 1978 els sindicalistes són buròcrates de despatx, mentre la repressió sindical prossegueix amb impunitat als llocs de treball de sectors públics i privats, junt amb una precarització fora mida, una especulació desbordada i una inflació salvatge amb l’excusa de la unificació monetària de l’euro. I hi ha més novetats, és cert: veterans polítics d’esquerra que fa trenta anys no haurien acudit a Torras i Bages ara hi remeten sense embuts, deixant-hi pel camí en Roca i Ferreras, la Isabel Vilà, l’Emili Guanyavents, la Teresa Claramunt, i Robrenyo, Cortiella, Llunas, Vallmitjana, Jaume Brossa, Víctor Folch, Nogueras Oller, Anselm Lorenzo: la llarguíssima, no prou sabuda relació dels qui proveeixen de sentit aquest país. Com, si no, la imatge catalana de la Rosa de Foc arribà fins a la Xina? A través de la lluita exemplar, des del XIX, d’un proletariat generador d’homes com el Noi del Sucre, el qual assenyalava amb senzillesa: “La qüestió social no és més que això: arribar a aprendre com es defensa la vida.”
Dels anys seixanta del ja passat segle XX ens va arribar un dels fruits de l’estada del meu pare a l’editorial Aymà: els 12 llibres de James Bond. En Joan Oliver (Pere Quart) n’era el director literari, i el meu progenitor hi col·laborava amb en Manuel Fernández Nieto i més endavant amb en Lluís Permanyer. Tots ells dirigits per Joan-Baptista Cendrós –home d’ordre, tant, que mon pare se n’hagué d’anar d’Aymà–. Un dia Cendrós trucà a la colla des de Londres: visionari, acabava d’adquirir els drets de les novel·les de Fleming, Ian Fleming, per editar Bond en català. Així naixia la col·lecció “Enjòlit”, en la qual s’enquibiren obres brillants de Julian Semíònov, Len Deighton, Eric Ambler i aquestes 12 novel·les que tinc, davant meu, sobre un personatge –James Bond– que un fragment de la contracoberta presentava així en cada llibre: “El protagonista d’aquesta sèrie d’aventures fabuloses, que des d’ara podem llegir en català, és JAMES BOND, l’agent secret 007, un home disciplinat, astut, fort, implacable, impàvid. Refinat en els plaers sensuals. El nostre heroi és un home d’acció i un mundà.” Com no fer-ne, d’aquest Bond, un referent central? Què importava la seva adscripció monàrquica a una màquina colonitzadora que ha desintegrat mig planeta?
El disseny de la coberta era del pintor J. Mumbrú: s’hi mostrava la fotografia d’una mà empunyant una pistola el canó de la qual prosseguia pel llom i la contracoberta, i que en comptes de disparar una bala disparava un concloent “007”. De cada coberta se’n modificava solament el color de la tinta del títol. Les traduccions foren a càrrec de Fermí Vergés (Des de Rússia amb amor i Casino Royale, 1964), Rafael Tasis i Marca (Goldfinger, 1964), Ramon Planes (El Doctor No, 1964), Joana Givanel (Viure i deixar morir, 1964), F. Camps (Operació Tromba, 1964), Xavier Romeu (Sabotatge i Només es viu dues vegades, 1964; Al servei secret de sa majestat, 1965), Melcior Quintana (Diamants eterns, 1965), Miquel Martí i Pol (L’espia que m’estimava, 1965) i Josep-Miquel Sobré (L’home de la pistola d’or, 1965). En dos anys, tot Bond.
Cadascun d’aquests 12 llibres apostolitza el recorregut plaent de saber que la il·luminació a través de la literatura és a l’abast de tothom, no sé m’acut com més exalçar-los. Tres versos del poeta japonès Bashộ (1643-1694) encapçalaven Només es viu dues vegades: “Només es viu dues vegades:/la primera, en néixer;/la segona, quan s’és davant de la mort.” El lapse intermedi deu ser el període en què un es fa espia, una labor a què Jim Morrison consagrà una de les seves cançons el 1971.
Quan el 1991 ja m’havia fet un pèl gran i vaig publicar a L’Aixernador, amb en Francesc Rodon, el primer minúscul poemari Queda’t a Macau a aprèn-ne! (ponderat com una cosa en què dansaven coses només pel mateix Castillo i pel Francesc Parcerisas), hi havia una prosa ballada titulada Spectra a la societat (Assassinar Bond), de la qual vaig fer centenars de fulls volants que anava escampant per Gràcia. Hom prenia partit pels dolents de SPECTRA i no pel bo de Bond. El que s’hi traslluïa és irrellevant, ja se sap, un cert malestar per l’estat de les coses i per una transició transfigurada en transacció, com assenyalà en Xavier Cañadas a Entremuros (crònica, del 1978 al 1984, d’anys de tortures a les presons per a presos polítics i socials, i per als militants anarquistes injustament acusats d’incendiar l’Scala, en un episodi més que continua restant amagat). Spectra a la societat havia nascut als temps espectrals en què el poderós Jordi Pope ens enlluernava amb el sublim Full d’Artesà, en què una Gràcia avui moribunda sota l’especulació immobiliària esdevenia el barri urbà dels Països Catalans amb un percentatge més elevat de vots contra l’ingrés a l’OTAN i en què el “cambio”, tombat amb rapidesa extrema en “cambiazo”, enfilava cap al postfranquisme amb l’objectiu de no sortir-ne mai més. I, efectivament, ni llegint Bond en català no n’hem sortit.
Capital, reietons, església, exèrcit, fronteres, constitució i –això sí– policia amb les quatre barres brodades a l’uniforme, afanyosos de defensar l’anterior. Mirant els anys setanta i confrontant-ho amb el present, no puc evitar una sensació de vegades molt terrible de catàstrofe fatal. Fa unes setmanes, el dia de la presa de possessió del nou president de la Generalitat, el pas pel 80% de la plaça Sant Jaume de Barcelona estava barrat als transeünts, ocupada per mossos d’esquadra. Igual que sota el franquisme, en nom de la seguretat, els escenaris són disposats perquè la ciutadania consigni públicament que existeix de debò només en la mesura que assumeixi la seva condició de figurants d’una obra que no ha escrit i que per força ha d’admirar i aplaudir. La crida a la seguretat apel·la sempre, implícitament, a la seguretat del poder, no pas a la del poble. Diuen que la República era convulsa, però en Lluís Companys rodava pels carrers, o venia un president espanyol i als carrers ni controls ni policia amb tanques ni res, i qui volia tocant-los, apropant-s’hi, cridant. Paradoxes de la història: és amb la gloriosa parademocràcia borbònica del 2006 que la plaça de Sant Jaume s’omple d’una policia que ocupa quasi tot l’espai i que en desplaça –mai millor dit– els passavolants accidentals. Les imatges recents de polítics a Barcelona envoltats d’antiavalots al carrer per aïllar-los de la ciutadania contestatària són demolidores. Pot un polític d’esquerres afirmar que si no es compleix la legalitat no es pot dialogar? Si tanta gent no hagués emprès vagues il·legals ni hagués ocupat els carrers al segle XIX o als anys seixanta del segle XX o ara mateix no hi hauria ni un dia de descans setmanal ni sanitat pública ni res de res (ni ells serien al poder, cobrant i cobrant diners públics durant mitja vida): tot avenç social és el fruit de conquestes duríssimes i penoses que han implicat un desafiament de la legalitat establerta. Haver-ho d’explicar encara avui no manifesta sinó l’immens fracàs en què estem immergits.
En definitiva, ¿quin futur toparem en un paisatge en què no es remet ni a Bond ni a SPECTRA ni a la col·lecció “Enjòlit”, ni a qualsevol altra cosa en què hi hagi una mica de vida, com a vies de contacte amb realitats denses, sinó als grisos tòpics de sempre esbombats per les 150 patums de sempre?: periodistes semicèlebres i tertulians graponerament ineptes, ignorants, fins de parlar i escriure amb uns certs recursos. Potser en aquest futur que és l’ara com ara l’Arturito –permeteu-me la llicència col·loquial– rodarà pel Club Nàutic de Vilassar, i en Clos pel Port Olímpic de Barcelona o pel Port Fòrum: tots dos recordaran per ventura els temps en què la senyera servia perquè els amics de partit edifiquessin sense parar tot tapant que, aleshores i ara, un vint per cent dels catalans sobreviu al llindar de la pobresa; els treballadors es desesperaran per fer-se a la Seguretat Social una anàlisi que no arriba mai; retrem culte a la imbecil·litat generalitzada i als ninots que ens adoctrinen en “notícies” que legitimen l’ordre establert mentre cadascú mira de salvar la seva pròpia pell; mon pare quedarà, que jo sàpiga, com l’única persona –l’altra és una patum més, per això se’n féu cosa pública– que ha rebutjat en privat la Creu de Sant Jordi –fou sota el govern de Jordi Pujol–, i a empentes i rodolons anirem relligant, refent i desfent la nostra vinculació amb la realitat per mitjà de conceptualitzacions canviants sobre un món frenètic, ferotge, implacable.
El 1964, el narrador de Casino Royale deia (pàg. 168): “El mar era en calma i ben llis en sortir el Sol. Les petites onades llepaven peresosament la sorra. Feia fresca, però en Bond es tragué la jaqueta i caminà arran d’aigua fins al lloc on s’havia banyat abans. S’anà ficant al mar lentament i deliberada fins que l’aigua li arribà al coll. Aixecà els peus del sòl i se submergí amb el nas i els ulls closos.” No sé què hi ha al fons del mar, ni sé tampoc d’on ve la fe, m’adono de com actua i provo de sostenir idees per bé que no paro de preguntar-me fins a quin punt són elles que em sostenen, articulant orientacions vitals que a la fi coneixeré que no provenen del meu interior, sinó de les pel·lícules i els llibres que m’han format: Bond, el Dr. No, l’espia que m’estimava... Àrid 2007, en un Casino Royale –cinema només en castellà sisplau, a 6 euros i escaig, i “jeu i calla, gos!”, que diria l’Adrià Puntí, germà del Pep– sense David Niven ni Sean Connery ni l’SMERSH.
Del formidable vertigen crepuscular entorn de la fi d’una era que s’encarna en cadascun de nosaltres; de les actituds buides amb què inconscientment i d’una manera col·lectiva es convé a qualificar el món per expulsar-ne l’anòmal, l’excèntric, l’il·lògic; de les revisitacions titàniques del conflicte quan menys es desitja; dels indígenes catalans llibertaris i afins; dels explotats, les lluites i les victòries; de resistències, confluències, trànsits, somnis i derrotes; dels móns paral·lels, la col·lecció “Enjòlit” i l’esclat de Bond a la Catalunya del 1964 i el 1965, en quedaran els fragments arrossegats en totes direccions pels vents del Sol cap a qui sap quines destinacions. Ho proclamava el 1982 a Blade Runner un replicant –Rutger Hauer– dalt d’un terrat solitari dels Apartaments Bradbury, en negra nit de diluvi i bategant de vida tot just abans de traspassar: “...tots aquests moments desapareixeran en el temps com les llàgrimes a la pluja”. Com escrigué temps abans Fleming, per boca de Bond, “el dolor no serà més fort: diferent, només”.
