Grandola,
Vila Morena
Grandola, Vila Morena
terra de fraternitat
el poble és qui més ordena
dins teu oh ciutat.
Dins teu oh ciutat
el poble
és qui més ordena
terra de
fraternitat.
Grandola, Vila Morena
a cada cantonada un amic
en cada rostre igualtat.
Grandola, Vila Morena
terra da fraternitat.
Grandola, Vila Morena
en cada rostre igualtat
el poble és qui més ordena
dins teu oh ciutat.
A l’ombra d’una alzina
de la
qual no sabia l’edat
vaig jurar
tenir per companya
Grandola, Vila Morena.
Grandola, la teva voluntat
vaig jurar tenir per companya
a l’ombra
d’una alzina
de la
qual ja no sabia l’edat.
Gent sobre un tanc.
Dones, infant, homes al
carrer.
Agent de la PIDE
encerclat i detingut
a Largo do Carmo.
Homes que ploren.
Un infant mira la càmera entre
mans entrellaçades. Fotografia: Alfredo Cunha.
Mural a les parets de
Lisboa que commemora la Revolució dels Clavells.
La Celeste Martins
Caseiro tenia 41 anys el 1974. Un soldat li demanà una cigarreta. Ella no en
tenia, i com que el restaurant on feia de cambrera celebrava un any de l’obertura
i vessava de clavells, oferí un clavell al soldat, que el ficà al fusell.
Llavors tot de soldats començaren a demanar-li clavells i els carrers s’ompliren
de fusells amb clavells rojos.
Sigueu on sigueu us estimem, Celeste i companys que
vau fer de soldats.
“A selva enteira
nao me faz medo / enquanto houver uma árvore em segredo / que aqueça a história dos
homens / e feche a história da vida / à estrada dos predadores.” Cinc cops he
rodat per la teranyina de la ciutat blanca. Ella m’ha xiuxiuejat que tots els
viatges són el primer, fora d’això no hi ha viatge (potser, a tot estirar,
agència de viatges).
El 1982 va infantar dos diamants espirituals de la
cinematografia europea contemporània: Dans
la ville blanche (En la ciudad blanca
en fou el títol a l’estat espanyol), del suís Alain Tanner, i Der Stand der Dinge (El estado de las cosas), de l’alemany
Win Wenders. Totes dues històries s’esdevenien a Portugal, la primera d’elles a
Lisboa, i arran de l’estrena de les pel·lícules, sobtadament, inesperadament,
l’imaginari excèntric d’una Europa freturant de vida, decididament alternativa
al dolor que aquest continent s’entesta a infligir i a autoinfligir-se, va
ordir amb pressa, amb molta pressa, dinàmiques inabastables a partir de les
quals una joventut pertorbada va llençar-se cap a carreteres del destí
asfaltades i de dues direccions, i també cap a rails antics –caminhos de ferro–, en cerca d’un
trajecte que l’havia de dur al Tejo, un riu verd que es fon ambl’oceà emocional anomenat Atlàntic i que rega
clavells vermells nascuts fa mil·lennis en les dues ribes que l’acompanyen.
Bairro Alto, Madragoa, Estrela, Lapa... Els clavells havien esclatat amb una
potència espaterrant el 1974, però el segle XX és un museu botànic i el seu
consell d’administració no pot concebre un exèrcit compost per soldats que
reciten poesia a les escoles, que ensenyen la quitxalla a llegir i escriure.
Uh!, quina por! Lisboa, tanmateix, és bressol de cançons eternes per als temps
remoguts de la fe. Aquesta ciutat ha après, des de la marginació i l’humor, que
la fe demana distendre el cos i endurir les entranyes, i somriure a través de
l’huracà i del tiroteig de la desesperació.
Als anys vuitanta la joventut europea més agitada, una
part de la qual evitava l’heroïna mentre escoltava Joy Division –al caire de
l’abisme de la supervivència–, va intentar comunicar el seu conscient i el seu
inconscient en un trànsit que havia de tenir lloc a Lisboa, terra d’àngels i mariners,
esclaus i éssers lliures, criatures i adolescents, funcionaris i treballadors,
blancs i negres i mestissos. Lisboa, zona del caos, porta d’accés a la
restauració d’un altre ordre, ritu de pas i d’expiació, espai paradigmàtic per
a la manifestació de l’ombra instintiva d’Europa. La primera ocasió de les
ocasions vaig petar a Santa Apolónia, llavors vaig reviure a Graça, a Alfama, a
Anjos, a Baixa, a Rossio, al Rock Rendez-Vous, a la Praça da Alegria –mares,
pares i fills del carrer, pinxos, prostitutes, macarrons, policies, mestresses,
escombriaires, bars, carrerons, soroll i silenci, crits, cops, tendresa–,
pedres perseverants del principi de l’evolució, enllà d’un Occident inhòspit.
El suposat declivi que s’ha atribuït, com una cantarella gastada, a la Lisboa metropolitana no
consisteix a perdre poder en el supermercat geopolític del capital. Per contra,
la veritable decadència és la que es desferma en les mecàniques fosques dels
camps d’extermini, i en aquesta ciutat hi veusulls i llengües de tots els colors. Llum clara, blanca, enlloc he vist
escoltar el meu català amb tanta amabilitat, respecte i atenció, no necessiten
elaborar discursos sobre multiculturalisme, allà no hi ha psicopedagogs
mediocres “descobrint” la sopa d’all de la interculturalitat i el mestissatge
mentre omplen les seves butxaques de monedes.
A la ciutat blanca un mariner, el Paul (Bruno Ganz),
s’hi va perdre: t’has de perdre per poder-te trobar. Els supervivents d’El estado de las cosas creuaven un món
devastat, maldaven per arribar al mar dels sentiments benignes; un d’ells era
Samuel Fuller fent de Joe, i justament en aquells mateixos temps vaig
aquietar-me en el titular d’una entrevista a Fuller, a l’AVUI: “El cinema és emoció i moviment”, ei, “car no ens és dat
romandre enlloc”, escrigué R.M. Rilke sis decennis abans. Lisboa ens desafia
intemporalment en qualitat de símbol, crida i estendard d’una Europa en
moviment incapaç de reconèixer res en una altra banda que no sigui, ja, dintre
seu. Lisboa és la gran font, la deu primordial de què brollen quatre rius: hi
reconeixem emocions i pensaments i intuïcions i percepcions sensorials.
Adonar-te’n no implica de cap manera capbussar-t’hi, malgrat tot un s’ha
d’abandonar a les fluències de l’existència en nom de regnes de noves dimensions.
La tradició de l’univers es dóna en un rierol, no en una piscina climatitzada.
Per virtut de quines ordinàries convulsions aquesta
ciutat atlàntica i antiheroica va emprendre els viaranys tèrbols dels
imperialismes? Per virtut de quines violències brutes havia de ser sacsejada,
fa dos-cents cinquanta anys, pels terratrèmols de l’ànima? Per renéixer cal
morir; per omplir cal, abans, buidar. Lisboa buida i omple els gemecs del
misteri en barcasses i tramvies curulls de gent d’ulls paradoxals, com els de
les gitanes i els gitanos magiars i catalans i occitans i portuguesos, que ens
anuncien mitjançant la seva mirada alguna cosa inquietant i agredolça. En
explorar Lisboa, jo no feia sinó provar d’interpretar un dels reflexos
d’aquesta mirada, la qual, al capdavall, prové sempre de nosaltres mateixos,
per això el sentit del mirall és travessar-lo. Rere el mirall, amb freqüència,
s’hi oculta emfàticament “allò altre”. Als últims anys una part d’Europa s’ha
buscat a si mateixa a Lisboa... l’Iraq i Bòsnia ens corroboraren que Europa
continuava sense trobar-se. Entre un punt del procés i l’altre hi ha una malaltia
col·lectiva anomenada alienació (“la societat de l’espectacle”, en digué Guy
Debord). Amb tot, no hi ha trànsit sense temptativa.
Taxis verd-i-negres, tramvies grocs, Rato, Alcântara, Santo Amaro, Madre
de Deus, Alto da Ajuda, Monsanto, Bairro Lopes, Picheleira, Alto do Pina...
Jesucrist proclamà l’amor solar com a mitjà i finalitat, i en certa manera morí
a la creu. El rock portuguès de Represas, al cap de dos mil anys, ens aferma en
un itinerari líric lliure de casualitats i capritxos:
“La selva sencera
no em fa por / mentre hi hagi un arbre secret / que exciti la història dels homes / i
tanqui la història de la vida / al camí dels predadors.” Als vuitanta, cinc
cops vaig rodar per la teranyina de la ciutat blanca i cinc cops vaig sortir-ne
ressuscitat. Lisboa estimada, germana de l’ànima, ei!
***
Post Scriptum (25-IV-2015): La
Revolució dels Clavells foren els soldats assaltant el
quarter de la PIDE,
la policia secreta de la dictadura de Salazar, i subvertint l’ordre polític i
econòmic establert. Els mateixos soldats, amb clavells als fusells, ompliren
les escoles per fer de mestres i ensenyar les criatures a llegir. Totes les
lluites anticolonials africanes, en el marc de l’ocupació portuguesa, venceren
amb la revolució. La socialdemocràcia i el capital, a través del Partit
Socialista Portuguès i del seu cap Mario Soares, articularen l’ensorrament de
la possibilitat de construir una nova societat. He tornat a Lisboa dotzenes de
cops des de la fi dels noranta, i malgrat com han anat les coses, malgrat tot,
per mi continua sent la ciutat blanca, la del 25 d’abril del 1974.
.jpg)