.webp)
Marian Burguès i Serra (1851-1932).
MARIAN BURGUÈS I SERRA, SABADELL I L’ESPIRITISME
[RESTITUCIÓ.
DIÀLEG INTERGENERACIONAL ENTRE MARIAN BURGUÈS I SERRA I ROC PARÉS I BURGUÈS,
2023]
Gerard Horta
I
L’inacabable
procés de l’anomenada “transició democràtica” iniciat el 1977 ha servit, entre
altres coses, per desenvolupar a Catalunya la construcció social de l’oblit.
Així, la història social i els sentits del combat de les classes subalternes –el
que l’antropòleg Jean Duvignaud anomenà “els salvatges d’Occident”– del XIX i
fins al 1939 ens han estat escamotejats metòdicament. Per a Sabadell, la tasca
historiogràfica d’Antoni Castells esdevé un veritable referent; i també ho són,
per al Sabadell espiritista i amb en Marian Burguès ben present, les
aportacions posteriors de Pere Solà, Albert Garcia Balañà, Eduard Masjoan, Francesc
Ferrer i Gironès amb relació a Isabel Vila i Pujol, Pere Sànchez i Ferré per a la
maçoneria, i de tants altres autors que han estudiat les constel·lacions de l’obrerisme
sabadellenc. Una de les víctimes d’aquest
silenciament n’ha estat el moviment espiritista català, que, en el context
espiritista europeu del XIX i la primera part del XX, fou el més marcadament
revolucionari i, alhora, el més durament represaliat –multes, censures de
revistes, desterraments, i empresonaments i afusellaments amb la victòria del
feixisme el 1939–. Sabadell esdevé un dels nuclis potents de la geografia
espiritista catalana, i Marian Burguès i Serra (1851-1932) en serà un
destacadíssim militant, un entre tants. A continuació, tracem un abordatge
panoràmic del moviment espiritista per situar l’univers social en què es va
ficar el nostre meravellós sabadellenc terrissaire. Potser això ens ajuda a
entreveure les raons de la invisibilització acadèmica, política, institucional
i mediàtica –durant dècades i dècades– del moviment, de les pràctiques i de les
representacions que articula, de les seves dones i els seus homes, i d’en
Marian mateix.
II
Les
diferents manifestacions del trànsit –a través de la possessió, la mediumnitat
i el xamanisme– abracen en major o menor grau tots els temps i societats. A l’Europa
occidental de mitjan segle XIX, la sistematització teòrica i pràctica de la
mediumnitat per part del pedagog socialista francès Hyppolite Rivail –conegut
com Allan Kardec (1804-1869)– pren el nom d’espiritisme. S’hi afirma la
viabilitat de la comunicació entre els vius i els esperits dels morts i al
mateix temps s’advoca per la superació integral de la societat de classes
capitalista.
L’eclosió contemporània d’aquest moviment
socioreligiós als Països Catalans es produeix des de la dècada de 1860 fins al
final de la Guerra Civil Espanyola, quan es tanquen tots els centres
espiritistes de Catalunya –molts més d’un centenar– i nombrosos militants són
empresonats o fins afusellats pel nou estat feixista espanyol. El cas espiritista
català no té paral·lel a Europa per diversos motius: en primer lloc, pel seu
contingut revolucionari, el qual rebutja totes les dimensions de l’ordre social
catòlico-burgès i totes les formes d’inferiorització social. En segon lloc, per
l’articulació antijeràrquica i profundament antiautoritària de nous models de
relacions socials en totes les esferes de la vida col·lectiva. I, al capdavall,
per la participació generalitzada de les dones obreres i, en general, de les
classes populars. El sentit igualitarista i contrari a les intermediacions de l’espiritisme
explica els estrets vincles que una part del moviment manté amb l’anarquisme
durant dècades, com reconeixia Frederica Montseny el 1933.
Com és possible, doncs, que d’una pràctica
corporal d’entrada “irracional” –la mediumnitat espiritista– en neixi un
projecte de modernització i racionalització de les relacions socials
absolutament rupturista?
III
L’espiritisme
és un dels moviments socioreligiosos més rellevants de l’Europa occidental
durant la segona meitat del segle XIX i les primeres dècades del segle XX.
Exerceix un paper fonamental en els processos de modernització social derivats
de l’ampli espectre del lliurepensament, del sindicalisme anarquista i de l’esquerra
política a Catalunya i als Països Catalans. Els vincles amb els projectes socials
col·lectivistes, els vincles amb les tendències ocultistes que prosperen al
llarg del segle XIX i la influència dels referents socioculturals de diversos
moviments socioreligiosos medievals rebutjats com a heterodoxos ens en permeten
entendre els significats que vehiculen, procedents de la multiplicitat de
models als quals va apel·len i dels quals es nodreix l’espiritisme català
(vegeu De la mística a les barricades
i Cos i revolució. L’espiritisme català o
les paradoxes de la modernitat).
Aquest potencial d’emancipació social s’articula
al voltant del cos, que esdevé el lloc per excel·lència d’encarnació de noves
dinàmiques socials. Hem assenyalat que el moviment esclata cap als primers anys
‘60 del XIX, abans del Sexenni Democràtic (1868-1874), fins al 1939, i
remarquem que no s’ha d’entendre com una “perversió” del catolicisme, ni com l’obra
propagandista de “persones mentalment inestables”, ni com un seguit d’activitats
d’“agitació” d’una societat “conspiradora” –que són els tres punts de vista
principals que solen prevaler fora de les ciències socials quan es tracta d’heterodòxies
a les quals s’atribueix un origen religiós–. S’ha de concebre, per contra, com
un moviment de racionalització, en consonància amb els processos de
modernització que es produeixen en les societats urbano-industrials del segle
XIX. Enfront de la modernitat burgesa, emergeix la modernitat col·lectivista.
En aquest procés espiritista de
racionalització, classificació i simbolització de l’experiència del món, s’intenta
combinar-ne els trets distintius en qualitat de sistema conceptual integral amb
els objectius de transformació individual i col·lectiva. L’espiritisme
representa un projecte de modernitat que s’enfoca més enllà del capitalisme i que
defensa l’emancipació d’entrada social i a continuació de la humanitat tot ordenant
el món en cadascun dels àmbits de l’experiència de la vida quotidiana i tot postulant
una explicació holística que abraça així l’ordre terrestre com el celeste.
El 1861, funcionaris eclesiàstics de
Barcelona incineren a la gran fortificació militar de la Ciutadella 300
publicacions espiritistes introduïdes il·legalment al país des de França. A
partir d’aquest últim gran acte de fe a l’estat espanyol, la presència i
popularitat de l’espiritisme a Catalunya comença a augmentar, en la mesura que
obre una escletxa a articular les necessitats imperatives d’amplis sectors
subalterns. La circulació pública de diaris i revistes espiritistes és prohibida
fins al 1869 amb la llibertat de cultes que implica la Revolució Gloriosa, i
després de la derrota de la I República espanyola i la Restauració borbònica del
1874 segueixen tancaments, multes, judicis i exilis. La xarxa construïda durant
els anys anteriors, però, abasta un àmbit que inclou la traducció i la
publicació de llibres d’Allan Kardec i porteriorment d’altres autors, i que dóna
lloc a la fundació de centres i revistes espiritistes. La confiança de l’Església
catòlica en el seu monopoli del sagrat trontolla, i de fet resulta evident l’origen
catòlic d’una part rellevant del moviment espiritista, a causa del control
aclaparador que l’Església exerceix històricament als pobles sobre la vida de
les persones durant la primera meitat del segle XIX, però la migració del camp
a la ciutat a la segona meitat del segle, i la consegüent pèrdua gradual del
control dels fidels per part de l’Església, reforcen el transvasament del
catolicisme rural a l’espiritisme urbà. En el context de la llibertat de culte
aconseguida després de la Revolució de Setembre de 1868, les associacions solen
classificar-se com a “político-culturals” barrejades amb les catalogades com a
“religioses” (espiritisme, maçoneria i, posteriorment, teosofia).
Al cap de 20 anys, la celebració del “Primer
Congrés Espiritista Internacional” a Barcelona –al Saló Eslava de la Ronda de
Sant Pere, del 8 al 13 de setembre del 1888–, organitzat per la Federación
Espiritista del Vallés i el Centro Barcelonés de Estudios Psicológicos, projecta la
força de l’espiritisme català a nivell mundial. Hi assisteixen més de 70 delegacions
catalanes, espanyoles, franceses, belgues, italianes, russes, romaneses,
cubanes, porto-riquenyes, peruanes, mexicanes, veneçolanes, argentines i nord-americanes.
Algunes de les resolucions assumides pel moviment concerneixen àmbits que
encara avui semblarien avantguardistes. Al congrés, s’hi aprova el
reconeixement de l’espiritisme com a “ciència positiva i experimental” –psicològica
i social– i alhora com a “religió laica”; la reivindicació de la igualtat de gènere
i l’emancipació de les dones (que ha d’acompanyar-se de l’emancipació dels
homes en cerca de l’emancipació integral del gènere humà: la militància massiva
de dones en el medi espiritista català és extremament rellevant, hi són
respectades); la implantació de l’educació pública laica, mixta i gratuïta per
transformar la societat des de la caritat, la raó, la justícia i el dret; la
necessitat d’una reforma penitenciaria orientada a la integració social dels
presos; el rebuig total de la indústria bèl·lica; la crida a una revolució
social, política i cultural que s’origini a l’interior de l’individu; la
imperiosa necessitat del cooperativisme com a forma d’organització de la producció
i de conciliació de les forces del capital i del treball, seguint el model
Familistère de Jean-Baptiste Godin a França (en el congrés, J.F. Miranda va
presentar un projecte d’Associació Cooperativa Universal); la Justícia com a
principi en la resolució dels problemes socials i econòmics, allà on el
col·lectivisme substitueix l’individualisme; la llibertat d’associació en el
marc de la necessitat de l’associacionisme i de les societats de socors mutus
per tal de promoure el benestar col·lectiu material i moral; l’abolició mundial
de l’esclavitud en totes les seves formes; l’eliminació gradual de les
fronteres polítiques i el desarmament progressiu dels exèrcits permanents i la
constitució de l’arbitratge internacional permanent; la secularització dels
cementiris i la implantació d’un certificat de naixement unificat i obligatori;
la introducció del matrimoni civil; l’abolició de la pena de mort i la cadena
perpètua; el paper del cosmopolitisme com a principi rector de les relacions
socials; i el foment de la comunió universal i la solidaritat entre tots els
éssers. Al congrés, s’hi presenta l’esborrany dels estatuts d’una Associació
Internacional per a l’Arbitratge i la Pau destinada a prevenir i resoldre els
conflictes entre diferents pobles a través del diàleg (la qual pren cos a
Barcelona el 1891). En definitiva, l’espiritisme, concebut literalment com una
religió laica, antiautoritària i igualitària, té l’objectiu de potenciar l’ideal
superior del bé col·lectiu (vegeu les actes del congrés a l’obra Primer Congreso Internacional Espiritista.
Setiembre 1888 Barcelona. Barcelona: Imprenta de Daniel Cortezo y Ca
Editores [1888]).
Els espiritistes catalans defensen una
experiència de transcendència directa, autònoma i intransferible, seguint el
solc de l’antic gnosticisme dels primers segles de l’era cristiana i de tants
corrents preprotestants medievals. A l’època de màxima esplendor del
positivisme, aquests espiritistes assumeixen i fan estendard del mètode
científic experimental per demostrar empíricament la viabilitat del contacte entre
vius i morts. Heus ací la font de les pràctiques metapsíquiques i parapsicològiques,
que es presenten com “una ciència integral i progressista”. Els espiritistes afirmen
la infinitat dels mons habitats, l’existència eterna de l’esperit i la
comunicació mediúmnica com a prova de la supervivència de l’ànima humana més
enllà de la mort física. Al mateix temps, reinterpreten les fonts cristianes
ortodoxes a fi de demostrar les seves doctrines i pensaments, esdevinguts
reflex de les seves condicions d’existència i guia per a l’acció. Es presenten
com “la forma contemporània de la revelació”: si la seva pàtria és l’univers
(per als anarquistes, el món), l’emancipació s’ha de produir a nivell universal
des de l’interior a l’exterior del conjunt del gènere humà, i no només a nivell
social, com defensen els anarquistes a partir del Congrés Obrer de Barcelona del
1870. Els espiritistes conviden tothom a estudiar i investigar als seus centres
per poder concloure que les seves afirmacions són versemblants. Atès l’elevat
índex d’analfabetisme de la població obrera, això implica aprendre a llegir i
escriure, i també a formular reflexions i racionalitzacions sobre els problemes
que es plantegen, tot adquirint així les eines per expressar col·lectivament a
un nivell més profund el procés de sensibilització alternatiu a les classes
dominants i a l’Església catòlica. Seguint el camí de la tradició autodidàctica
de la classe treballadora catalana, es desenvolupa una immensa xarxa d’associacions
mitjançant la creació de centenars de societats espiritistes –cadascuna amb la
seva biblioteca–, societats d’ajuda mútua, centres mèdics “hipnòtics i
hidromagnètics” gratuïts, escoles mixtes i laiques, diaris, revistes i altres
publicacions: la classe obrera expressa la seva pròpia experiència de la
societat sense intermediacions, ni del mestre ni del capellà. Homes, dones i
infants es reuneixen per parlar i compartir pensaments que no estan morts, sinó
vius, i que es manifesten a través d’allò que per a ells són realitats
materials i tangibles.
El quasi buit historiogràfic sobre l’espiritisme
ha anat de la mà d’una simplificació excessiva de les raons que n’expliquen la
difusió per Europa i el món. Sovint s’han afirmat les següents raons: en primer
lloc, oferia una explicació dels fenòmens telepàtics; segon, “demostrava” l’existència
de la vida més enllà de la mort; tercer, va calmar el dolor de les penúries;
quart, sadollava la necessitat humana de salvació; i cinquè, va canalitzar la
curiositat morbosa cap al desconegut a través de les sessions amb un mèdium.
Tot i ser raons crucials, encara falta una explicació de l’espiritisme com a
sistema. Per això cal esmentar altres motius clau: la importància de l’atenció
sanitària de les classes populars –que no es poden permetre pagar els metges ortodoxos–
a través d’intervencions mediúmniques o de l’assistència a centres gratuïts
hidromagnètics, hipnòtics o homeopàtics; el desig de conèixer el futur que sent
molta gent, decidida amb obstinació a contactar esperits que responen les seves
preguntes a través del mèdium; la demanda per part de les classes subalternes
de models de comportament, guies pràctiques per a tots els àmbits de l’existència
que plantegen problemes i necessitats; el fet que la vida de les dones està
sota el control total dels sacerdots, i el fet que la conscienciació femenina
sobre la necessitat d’alliberar-se d’aquest control es paral·lela a la seva
participació en el moviment espiritista, en el qual les dones participen en
igualtat de condicions amb els homes; el fet que una població marginada de les
eines de l’“alta cultura” –com la lectura i l’escriptura, al segle XIX– pogués
satisfer la seva necessitat de coneixement i d’aprendre a llegir i a escriure
incorporant-se als centres espiritistes; el fet que, mentre els treballadors
aprenen a llegir i a escriure, al mateix temps decideixen fer-ho per afirmar el
seu lloc en el món des dels models culturals propis, autoconstituint-se així
com una realitat conscient que rebutja l’ordre establert a fi de desencadenar
noves dinàmiques socials i de transformar l’estat de coses; o, també, atesa la
satisfacció personal i lúdica que s’obté a través de la vida social espiritista
dels centres, que inclou trobades per recitar poemes, comentar i debatre
textos, organitzar conferències, celebrar festes, ballar, cantar cançons, escoltar
música... L’espiritisme materialitza l’irrevocable irrupció d’una societat
paral·lela, la societat dels desposseïts, en cerca de la revolució.
IV
Sabem de l’arribada de l’espiritisme
a Sabadell cap al 1870 (Grupo Espiritista Vives-Sampere) a través d’August
Vives (1835-1913), membre de la Societat de Teixidors de Llana que a estones perdudes toca música en un
conjunt local. L’August predica el món nou enmig de l’animadversió dels devots,
i practica l’homeopatia per guarir de l’histerisme –durant vint anys tracta de
franc malalts inguaribles–.
Quan la proclamació de l’Estat Català el 1873 és ensorrada, el suport
espiritista al moviment federalista es manifesta públicament: el Centro
Espiritista de Sabadell, fundat el 1872 i
presidit per Joan Bernades Tort, anuncia que es posa en ple a disposició de la Junta
d’Armament i Defensa de Sabadell. Hi trobem noms que ja han
estat difosos a bastament pels historiadors de Sabadell: bracers, jornalers,
mestres d’obres... El 1877 es crea la Sociedad la Fraternidad (al cap de 10 anys reanomenada
Sociedad Espiritista la Fraternidad, ja sense el temor de la censura). El
nostre terrissaire anarquista Marian Burguès explica com la militància
espiritista assisteix a l’estiu del 1878 les víctimes del tifus i la verola
que assolen Sabadell: els pobres. Ell mateix participa en la fundació de
l’associació, junt amb Miquel Sallarès, Pere Torra, Francesc Pera, Rosa
Carner, Joan Chinchilla, Feliu Borgunyó, els germans Francesc i Vicenç Castells,
Francesc Portabella i Esteve Vilatobà.
El centre
espiritista La Aurora es funda el 1881 a partir de l’acció de figures centrals
com l’esmentat August Vives, qui afrontà experiències molt doloroses ja de
menut i germà gran de qui esdevingué el mèdium que obtingué major reconeixement
a Catalunya, Miquel Vives. Hi participen dones com Fidela Renom i organitzaven
setmanalment almoines per als obres i sessions d’estudi. Els devem que l’astrònom
Camille Flammarion hi conferenciés. La Federación Espiritista del Vallés,
fundada pel Miquel el 1882 a Terrassa, es constitueix com la primera federació
d’associacions espiritistes arreu del món, embrió de la Federación Espiritista
Catalana (1891) que donarà lloc a la Unión Kardeciana de Cataluña (1897).
El 1882
apareix Los Desheredados, que al
període de la duríssima vaga de les Set Setmanes –l’objectiu bàsic era reduir
la jornada laboral d’11 a 10 hores diàries– és dirigit pel Marian Burguès. La
publicació es converteix en una eina de defensa del moviment obrer sabadellenc
i de la vaga. Aquest any arriba a Sabadell la primera sindicalista catalana
Isabel Vila i Pujol, pedagoga, anarquista i espiritista, que a empentes i
rodolons conduirà diversos centres educatius fins a traspassar el 1896. Als ’80
s’estableix també a Sabadell Teresa Claramunt, la qual, després de deixar
l’Aragó i més endavant Alcoi, desenvolupa la militància anarquista tot
conferenciant als ateneus obrers amb espiritistes com Amalia Domingo Soler.
Resulta impossible comprendre la vida
col·lectiva de Sabadell i la densa xarxa de relacions que construeix el
moviment obrer de la ciutat sense atendre la tasca associativa dels
espiritistes. El 1911 es constitueix el Centre d’Estudis Psicològics a partir
del reagrupament de la militància espiritista de La Aurora i La Fraternidad. El
seu local actuarà des del 1913 com a seu de la Federación Espiritista Española,
amb Martí Font al capdavant, responsable a més de la publicació quinzenal Nueva Era –que en fa d’òrgan de difusió–
amb figures conegudes com Aguarod, Palasí, Pascual i Burés. El 1919 es funda la
revista mensual espiritista Butlletí del
Centre d’Estudis Psicològics, que n’és l’òrgan oficial. En desconeixem la
data de desaparició, si bé a l’abril del 1930 i fins al 1932 o el 1933 apareix el Boletín del Centro de Estudios Psicológicos: es distribueix de
franc i en fa d’òrgan. N’esdevé continuadora la revista Psicología. Portavoz del Centro de Estudiós Psicológicos, fundada
al juliol del 1932, la qual des del 1935 (núm. 38) se subtitula Portantveu del Centre d’Estudis Psicològics.
La revista s’extingeix a l’estiu del 1936 (núm. 50). El 1934, el CES participa en l’organització del “V Congrés
Internacional Espiritista” –el catorzè des del 1888,
però el cinquè des de la creació el 1923 de la Federació Espiritista
Internacional–, de nou a Barcelona. El president de la Generalitat de Catalunya,
Lluís Companys, els acull i delega el diputat al Parlament de Catalunya Amadeu
Colldeforns (ERC) com a representant del Govern. La llista d’assistents al
congrés mostra una presència aclaparadora de dones, que hi troben el medi ideal
per expressar-se i militar en igualtat de condicions amb els homes.
Amb la Revolució catalana del 1936,
l’emergència del Sabadell subaltern aflora i se simbolitza en tots els terrenys.
Un n’és el del nomenclàtor, transformat de cap a peus al gener del 1937. L’antic
carrer del Foment esdevé carrer de Marian Burgès. La victòria del feixisme ho aniquilarà tot. El Centre d’Estudis
Psicològics és il·legalitzat i, la seu, subhastada per la Caixa d’Estalvis.
Quedaven enrere, entre oceans de combats i sacrificis, les passejades
excursionistes setmanals que organitzava, a les quals el grup artístic Sitesize
reté homenatge el 2014. La gent espiritista i la gent de la Societat
Excursionista Científica, fundada el 1907 en el marc de la Federació Obrera de
Sabadell, coincidien a practicar-ne.
V
En
Marian esdevé una figura social indestriable de la vida col·lectiva del
Sabadell del darrer terç del XIX i el primer del XX per la seva condició de
terrissaire lluminós que treballà en diverses poblacions. Anarquista,
espiritista, lliurepensador, ateu, federalista aferrissat, militant actiu del
medi obrer i participant de la duríssima revolta contra les quintes el 6
d’abril del 1870 –refugiat al Rosselló (a Tuïr)–, de la vaga de les Set
Setmanes del 1883, capdavanter del primer periòdic obrer –Los Desherados–, membre de la Cooperativa la Sabadellenca,
cocreador de la Caixa d’Invalidesa i Orfandat el 1904... Home humil que celebra
l’alegria de viure, l’amor per la llibertat, la justícia social, el retrat que
en fa Joan Sallarès el 1929 és d’una delicadesa colpidora que ret compte de la
seva humanitat. Amb el recull de conferències aplegats dins els Estudis de terrissa catalana (1925)
aflora la passió d’en Marian per la terra com un mitjà plaent per a la creació,
i amb l’escriptura de Sabadell del meu
record emergeix la seva sensibilitat descriptiva, interpretativa i militant
des d’una moral emancipadora i lliure: aquest llibre és una joia que obre la
porta a conèixer les condicions de vida del medi obrer sabadellenc, de la seva
quotidianitat, de les travessies de les ànimes subalternes pel cel i l’infern,
nodrides de “pa intel·lectual”, “terenyines cerebrals”, foc... I el cor
encongit: en una terra lliure –no a Vichy–
en Marian seria, més que una figura local, un heroi cultural més d’abast
nacional, conegut per menuts i grans.
Vola lliure, estimat, continues
acompanyant-nos.
