Estimat Paco. Homenatge a Francesc Rodon (1931-2022) (Vilassar de Mar, 6-V-2023)

Paco Rodon.

  

ESTIMAT PACO.

HOMENATGE A FRANCESC RODON (1931-2022)

(VILASSAR DE MAR, 6-V-2023)

Gerard Horta

 

Francesc Rodon Bracons, militant comunista –ser militant comunista i ser militant del PSUC no sempre ha estat una cosa coincident–. Fill d’una generació, la dels anys ’30, que maldà per mantenir viu el fil amb la Catalunya anterior a la derrota del 1939. El traspàs d’aquesta generació marca un tall definitiu: la transició al no-res s’ha imposat i el que no assoliren dècades de feixisme ho ha aconseguit la immundícia que arrosseguem des del 1977.

 

Intel·lectual, crític d’art, escriptor, traductor, museògraf, poeta, periodista, un home culte, coneixedor del món de la pintura (Rovira-Brull, Guinovart, tot el segle XX de pintura catalana amb Francesc Todó, Garcia-Llort –professor de pintura a l’Isabel de Villena de la Carme Serrallonga–, Carme Garcés i tantíssims altres...) i de l’art, faedor de programes de cultura a la ràdio –el 1958, amb mon pare Joaquim Horta, abans de sortir-ne corrents–, membre de consells de redacció d’una pila de revistes i membre d’un altre munt de jurats de premis literaris, estudiós dels vitralls a Catalunya, director a Vilassar de Mar del Museu Monjo (1986-2008) i de la revista Zerovuittresquaranta (1990-2008), que van esdevenir durant dècades espais de pensament i creació, i per tant de crítica social i política dura, radical, inclement contra tots els poders establerts.

 

Un home massa honest i massa lliure en un món de miserables, mesquins, egoistes, narcisistes, hipòcrites, cínics i farsants professionals: els pitjors, aquells que autorepresentant-se com a persones políticament d’esquerres acaben actuant com els més classistes i reaccionaris. Aquesta mena d’escòria social és la que va defenestrar el Paco Rodon a Vilassar, la que ha protagonitzat la política catalana i espanyola des del 1977 fins ara, la que ha traït el mandat de l’1 d’Octubre i qualsevol aplicació real de programes polítics transformadors, començant pel PSC, continuant pel PSUC-ICV-€omuns, acabant en la CUP i passant per tota la Resta, CDC-Junts, ERC i els qui us plagui. Aquí no se salva ni déu, diria el Paco.

 

El Paco i la Rosa van ser molt estimats a casa. El Paco va ser per mi i per a la meva família un home bo, un home honest, un home amb el cor gros, un amic. Amb mon pare van ser cul i merda, sempre. Les nostres famílies s’ajuntaven també amb la d’en Joan Vila-Grau i la Núria Delclós, el meu germà Roger i jo ens vam fer grans així.

 

El Paco sempre em va ajudar: em va editar amb l’editorial L’Aixernador d’en Pannon d’Argentona els dos primers poemaris, Queda’t a Macau i aprèn-ne! i L’erecció de l’instint espiritual. Em va convidar al Museu Monjo per presentar-ne el tercer, Nit a Chiapas, i llibres d’antropologia com De la mística a les barricades (22-IV-2002) i L’espai clos (27-XI-2004). Va ser tan generós amb mi, un cop i un altre, des del respecte... mai no em va fer sentir com si m’acollís perquè era el fill del Joaquim i la Paula. Ell ens va donar molta vida. Per a mon pare el Paco era una persona central, bàsica en l’àmbit de l’amistat, perquè van compartir sensibilitats, afinitats, experiències, significats: van compartir els sentits de la lluita i els objectius del combat per una terra lliure, per una societat justa i igualitària. El seu comunisme no era dogmàtic, era obert, humorístic, conyon (de conya grossa), autocrític, fill d’un humanisme humil lligat a l’experiència dels oprimits anònims catalans i del món.

 

Vaig conèixer el Paco i la Rosa el 1975, en un concert del trasbalsador cantador flamenc andalús i comunista José Menese, que devia muntar el Paco quan la Sala Gaudí que va dirigir ja era a l’avinguda de Madrid. En Pere Pascual i en Manuel Bonet recordaven fa un any que exposaren a la Gaudí Alcoy, Dalí, Serrano, Torres-Garcia, Viola, Picasso, Miró, Max Ernst, Hartung, Man Ray, Matisse, Foujita, Saura, Millares, que hi presentaren llibres Vargas Llosa quan encara no s’havia convertit al feixisme espanyolista, Rafael Alberti, Julio Cortázar, Gabriel García Márquez... crec que l’Ovidi i el Toti havien cantat a la Gaudí, igual que al Museu Monjo..., a la Gaudí hi foren el Paco Ibáñez, el Xavier Ribalta, el Quico Pi de la Serra, el Raimon, el Manel Peiró presentant-hi l’únic disc que va parir, un tresor... Vaig conèixer així el Paco Rodon i el José Meneses, encara me’n recordo.

 

El Paco va il·luminar la cultura catalana, Barcelona, el Maresme: als anys del Monjo la capital maresmenca fou Vilassar, no pas Mataró. De lluny. La gent acudia cada primer dissabte de mes al Monjo per omplir-lo, quan s’inauguraven exposicions de pintura o d’escultura o s’hi feien recitals de poesia, xerrades, conferències...

 

El traspàs del Paco fou acompanyat del silenci de les institucions polítiques i culturals del país, com succeí amb mon pare. D’aquests herois culturals, d’aquests homes valents ens en queda l’amor a la llibertat i a la lluita per construir-la, i l’odi social contra l’opressió i contra l’escòria social professional que la fa possible, inclosa la plèiade de llimacs pertanyent a aquesta putrefacció moral absoluta anomenada “el món de la cultura”.

 

Quan morí mon pare el Paco em trucà perquè m’ocupés d’editar la poesia completa del Joaquim: ho vaig intentar, el periodista i poeta David Castillo m’ajudà, i no vam trobar cap editorial disposada a fer-ho. El Paco continuava estimant mon pare després de mort, va venir a l’homenatge a l’Ateneu Barcelonès, ho va organitzar ell amb l’Ignasi Riera, el Paco Ibáñez vingué de París... Mai no vaig agrair prou al Paco tot el que féu per mi, el suport i la tendresa amb què em va encoratjar a tirar endavant; mai no li vaig agrair prou tanta amistat amb la nostra família, i em dol que fos així; després de la mort del meu pare van ser anys complicats...

 

El Paco va ser un home bo. Ell encarna el tipus de persones que ens han ensenyat a estimar la vida i a rebel·lar-nos, a fruir del plaer de totes les formes de creació.

 

Ens retrobarem a les estrelles i ens podrem tornar a abraçar: no hi haurà tristesa ni patiment, serà tot alegria. Només alegria.