El combat dels salvatges o les cendres de l'alteritat (Introducció de "Marie Andrieu, una salvatge occitana")

Coberta i contracoberta de Marie Andrieu, una salvatge occitana.

EL COMBAT DELS SALVATGES O LES CENDRES DE L’ALTERITAT

[Introducció de Marie Andrieu, una salvatge occitana. Tarragona: Lo Diable Gros (2004)] 

Gerard Horta

 

El llenguatge perdut i la condició eterna del passat

Topo sobtadament Marie Andrieu fa més de 20 anys, durant l’escriptura de De la mística a les barricades (2001) i de Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat (2004). Ho faig a través d’un historiador francès, Régis Ladous, per un llibre que publica el 1987 –Le Spiritisme–, on com qui no vol la cosa esmenta Marie Andrieu –“Marie Adrien”, diu ell: més endavant coneixerem la font de la qual prové aquest error– en qualitat d’editora de les publicacions Journal d’Outre-tombe (Marsella, 1885) i Le Christ Anarchiste (Toló, 1895-1897). Ladous remetia a l’espiritisme de la fi del XIX a Carcassona i Narbona com “lo que fa parlar los morts” (en occità a l’original francès) i, de l’Andrieu, només n’oferia aquests rastres. Són empremtes que m’han acompanyat durant dues dècades a mode de magma interior, creixent i inquietant, en cerca d’una sortida cap a l’exterior. L’estranya intuïció que m’apropa a ella –intuïció d’una dona lliure, trencadora de marcs referencials dominants i articuladora associativa que supera tota mena de cànons ideològics– es converteix en atracció a mesura que a partir de la tardor del 2020 la vaig coneixent, fins a provocar-me una fascinació intensa: irrefrenablement, em llenço als seus braços. De la trobada en neix la via d’escapada i, per fi, l’erupció: el llibre que tens a les mans.

Marie Andrieu, àlies Marie de Saint-Rémy, neix el 1851 a Sant Romieg de Provença (Occitània). És una dona del medi provençal, occità i francès. Una dona que s’aparella i que escriu, que milita en l’anarquisme i l’espiritisme, en el cristianisme i l’ocultisme, que esdevé vídua amb cinc fills, que viu, sobreviu i  exerceix com a mèdium i vident, com a somnàmbula, magnetista i tiradora de cartes, i alhora com a guaridora i conferenciant, que és perseguida per l’Estat francès, que és detinguda, jutjada, multada i empresonada una vegada i una altra, que és insultada, estigmatitzada i classificada com a boja, xarlatana i impostora per una bona part de la premsa generalista del seu temps i per la majoria de la historiografia contemporània de tots els terrenys.

D’ella, se n’havien perdut les petjades l’any 1907, si bé Décimo/Tremblay (2017: 261) aporten la data del seu traspàs el 1911. Aquí hem pogut resseguir-ne les traces fins al 1914. Blasmada per una bona part de la historiografia anarquista i, paral·lelament, reivindicada com una “folla literària” per Marcel Réja a la Revue Universelle (1-I-1903) i al Mercure de France (15-VIII-1907), els atansaments mínimament respectuosos a la seva figura s’han produït amb comptagotes, i quasi tangencialment ha estat objecte d’atenció des de l’àmbit dels estudis de la història de les religions, de la història de l’art i dels estudis de l’ocultisme contemporani a França. A grans trets, les perspectives psicopatologitzadores –“Marie Andrieu, la boja”– s’han anat reproduint des del segle XIX fins al segle XXI.

La seva empremta es reflecteix en una obra escrita prolífica –poesia, memòries, articles en revistes de premsa, drames (vegeu l’apartat “Obra completa de Marie Andrieu”, al final del llibre)–, en una densa acció militant com a anarquista en l’organització de col·lectius provençals –ella es defineix com una “anarquista provençal” (Le Christ Anarchiste, VII-1895, núm. 2: 2; Saint-Rémy, 1899: 119)–, i en el suport que al llarg de la vida brinda a militants àcrates fugitius de la llei i a les famílies d’anarquistes empresonats: ella els acull sistemàticament a casa seva, a les cases on viu. És la fundadora de l’universalisme, una doctrina nova malgrat el nom, veritable síntesi o poti-poti de preceptes anarquistes, mil·lenaristes, cristians, espiritistes, ocultistes i feministes, una de les mil doctrines del meravellós que travessen el cos i l’ànima de les classes subalternes d’Occident del segle XIX –una doctrina que s’estavella estrepitosament–, de què resten bocins vitals documentats i els escrits mateixos de l’autora, dels quals, aquí, n’abordem gairebé la majoria; els altres van ser esborrats per la policia francesa a llarg de les diverses detencions que va patir, les quals comportaren amb reiteració els requisaments corresponents d’un material que no li fou retornat i que mai no ha estat transferit a arxius públics.

Hem penetrat un univers social i n’hem resseguit les empremtes com no s’havia fet mai, enlloc, fins ara: les aportacions que aquest llibre ofereix se situen, a nivells diversos, com un intent d’entreobrir una mica més la porta que ens permeti accedir a una visió més nítida de la seva figura per atendre –com defensava Voltaire– l’esperit més enllà dels esdeveniments: l’esperit d’una dona, d’un grup de gent, d’un medi social concret. Pertoca al lector fer-ne les valoracions pertinents.

No amagaré que les pàgines que vénen a continuació representen en certa manera un homenatge, una reivindicació i potser una carta d’amor que adreço a aquesta dona del medi proletari provençal. Al mateix temps, es constitueixen en qualitat d’una investigació que restava pendent de fer –he abordat tot el que s’ha escrit sobre ella disponible a la mirada pública–, la qual mira de respondre els interrogants que un es formula com a antropòleg a l’hora de desenvolupar l’estudi d’una persona i de la societat del seu temps. Si situo la Marie en l’esfera de les cendres de l’alteritat és per la condició de militant antiautoritària que ocupa, pel silenciament a què és sotmesa i perquè la seva figura continua ressonant, batec a batec, dins la història d’una anticivilització en què als oprimits els és permès, bàsicament, romandre a l’escorxador tot representant-hi el paper més aviat desagradable de marginats perpetus.

L’alteritat de Marie Andrieu s’encarna en la societat mateixa en què vivim. En quin llenguatge i en quin codi s’inscriu? Aquí no he intentat rescatar-la de res, ni recuperar-ne cap sentit, ni revalorar categories, ni manipular connotacions, ni foragitar els significats originals que ella postula. No concebo que ella es “perdés”, ni que les racionalitzacions que dugué a terme sobre el seu present hagin de ser justificades o exculpades, ni que calgui redimir la seva acció respecte a cap tipus de pecat comès. Seguint el sociòleg alemany Max Weber, Marie Andrieu adequa uns mitjans a un context determinat amb una finalitat concreta tot encarnant una manifestació possible de les múltiples racionalitats d’Occident. El model de relacions socials que ella defensa advoca per una emancipació social integral –d’entrada, polvoritzar el capitalisme, la monarquia, l’Església i les religions–, i aquesta és la raó per la qual la situem al camp dels salvatges d’Occident, ja que Andrieu és una dona responsable dels seus propis actes i de les idees que vehicula enfrontant-se a una societat catòlico-burgesa tirànica, profundament i racionalment repressiva. Que he estat absorbit pel món altre que ella prefigura, que me n’he enamorat? Oi tant. I què? He intentat comprendre-la, que ja és prou, i fer meva la travessia per una línia d’ombres més enllà de la qual rau una societat en què els éssers humans podrien ser lliures. Com s’objectiva, això? Provant de raonar les interpretacions i les anàlisis que van solcant l’estudi. Es pot sotmetre tot plegat a altres perspectives que advoquin per interpretacions i anàlisis contràries, distintes? Sí, és clar: en realitat és el que ha succeït sempre, amb Marie Andrieu encara viva, a fi de desdibuixar-ne vida i obra, d’inferioritzar-la, d’humiliar-la, de reduir-la a un zero a l’esquerra, de situar-la al camp de la manca de sentit. El més llastimós ha estat constatar el menyspreu insultant de què ha estat objecte per part d’historiadors i militants anarquistes, els quals, incapaços de comprendre res, perpetuaven el mateix error comès amb relació als moviments espiritistes contemporanis, per exemple.

Si hem esmerçat temps a recollir la recepció que se’n fa des d’aleshores en àmbits socials heterogenis és perquè ens permet comprendre millor les misèries de les mirades dominants que es projecten sobre ella –al capdavall, les misèries de la societat europea contemporània– i les maneres com Andrieu s’hi confronta. Què emmascaren totes aquelles ideologies que han reduït al silenci el llenguatge perdut dels oprimits? –dels oprimits llunyans i dels propers–. Quin és el llenguatge perdut dels salvatges –el poble, el proletariat, les classes subalternes...– d’Occident? Per a Jean Duvignaud (1977 [1973]: 47 i 48), la realitat obrera del XIX europea està composta per grups, organitzacions amistoses, fraternitats, associacions: són agents actius en la construcció de la seva pròpia existència a banda dels designis del capital, una construcció que ressona mitjançant faules, refranys, contes, melodrames, espectacles de titelles i tota mena de fulls escrits (per a la cultura igualitarista de les classes subalternes catalanes de la fi del XIX, vegeu Vinyes [1989]), i que desafien tant les relacions de dominació, com la concepció i l’exercici del poder entesos com a relació entre ordre i reglamentació estatals per un cantó i obediència per l’altre. De la mateixa manera que l’imperialisme tècnic i militar destruí la vida dels “salvatges”, l’etnocidi d’aquestes formes d’expressió cultural popular dels “salvatges occidentals” s’esdevingué d’una manera gradual i inapel·lable.

Marie Andrieu genera l’organització de petits grups socials, una doctrina i una acció; en realitat remet a quelcom tan poc abstracte com la realitat material encarnada en la vida col·lectiva de la classe treballadora, i a l’existència contradictòria de la societat i de la majoria social subalterna com una protesta permanent contra les cotilles que la paralitzen. Potser només he traslladat els conflictes del present a l’espai simbòlic des del qual ella mira de prefigurar nous ordres socials, i potser ho he fet perquè un cop més passat i present són intercanviables: no són pas la mateixa cosa, però sí que allò que succeeix en moments diferents del temps dins una mateixa societat s’emmarca en el procés de reproduccions estructurals d’un model de relacions de poder i de classe que es perpetua.

“Res del que és humà no m’és aliè”, escriu l’exesclau Terenci (c. 184 aC – 159 aC), i l’antropòleg Claude Lévi-Strauss ho recull al cap de quasi dos mil anys a fi de reconèixer el lloc de l’antropòleg davant del món. Les nostres vides s’esdevenen a través del temps, i el que concebem com el passat, el present i el futur apareixen com a dispositius classificatoris per ordenar l’experiència individual i col·lectiva. Malgrat això –tot superant aquesta formalització–, el passat, el present i el futur s’expliquen cadascun d’ells només amb relació al que vindrà, al que està succeint, al que va succeir. Cada present genera nous passats i nous futurs: el que aboquem en cadascuna d’aquestes categories es va transformant i aleshores ens n’adonem que el present no acaba mai, ni tampoc el passat, ni el futur. Són eterns, s’encavalquen dinàmicament i ens esclaten a la mirada evocant-nos vivències, anhels, situacions viscudes volgudes pels uns i negades pels altres.

La vida d’una dona de la segona meitat del XIX i el principi del XX no es relliga solament amb el seu propi temps, sinó amb el que ha de venir: el nostre present. Apropar-nos-hi comprensivament és un mitjà per interpretar també els nostres dies, l’ara, l’avui, l’actualitat, i fins i tot el demà. Aquest joc d’emmirallaments i deformacions travessa tot tipus de delimitacions i manifesta quelcom tan palpable com les maneres de fer i de representar el món de les persones i les societats. L’antropòleg Marshall Sahlins (1988 [1985]): 144) ho explicava situant el nucli de la qüestió en el diàleg que es produeix entre el sentit i la referència: tot sentit implica un sistema explicatiu i remet a un model de relacions socials, i això comporta relacions de conflicte entre sistemes. Aquestes relacions se sintetitzen a través de les maneres com es vinculen el passat i el present, el sistema i l’esdeveniment, l’estructura i la història. Per això la cultura no seria res més que l’organització de la societat –és a dir, tot– en funció del passat i de com es conjuminen les condicions materials de la vida col·lectiva amb els sistemes ideològics que les legitimen o bé que les impugnen. Tota societat de classes es materialitza a través del conflicte, el qual esdevé el motor dinàmic de la història, com raona Marx fa més de 150 anys. Queda fora de discussió l’ús que els antropòlegs hem fet del terme “cultura”, potser una expressió més de l’intent d’aquesta disciplina de l’acadèmia occidental per ficar les societats humanes en un mateix sac objecte de la seva atenció.

Quotidianament, durant més d’un parell d’anys, m’he relacionat amb Marie Andrieu –tal com ella es relaciona en altres termes amb altres individus d’altres temps que són convocats al seu present– i difícilment podria assegurar que estigui morta: continua parlant a qui vulgui escoltar-la, continua contestant les interpel·lacions que s’hi adrecen i continua impugnant frontalment l’estat de les coses. Aquestes paraules no obeeixen al desig de presentar poèticament, a tall de mera construcció literària, ni les dimensions líriques d’una relació ni els esquemes teòrics de la recerca: els professors d’antropologia social no parem d’invocar els morts a classe, cada dia, i també els vius, és clar –podríem preguntar a Schmitt (1994) qui no fa de mèdium en una societat en què tot i tothom no fem més que mitjançar entre relacions i plans diversos de la realitat–, car fem presents pràctiques i representacions que superen fronteres temporals i espacials, perquè en la mesura que l’esperit humà es materialitza contínuament a través de relacions socials tot passa a resultar-nos potencialment familiar, i viu. Què ens serià aliè de Marie Andrieu un cop la coneixem? Aquest interrogant pot emplaçar-se de nou al final de les pàgines que vénen i cada persona que llegeixi aquest llibre n’elaborarà la seva pròpia resposta. Parafrasejant la citació d’un text publicat a la premsa que apareix més endavant, si les llàgrimes i els somriures d’un infant són eterns, per què hauríem d’enterrar les llàgrimes i els somriures de la Marie? Intempestivament o amb delicadesa hem mirat d’encalçar contextos i sentits, referències i voluntats, agrupaments socials i ruptures. Ho hem fet a través de l’elaboració d’un fil possible que ens permeti comprendre un moment convuls d’una societat amb relació a les experiències i les sacsejades vitals d’una dona, i a l’inrevés.

L’objectiu de les ciències socials, i especialment del camp antropològic del saber, no és passar de puntetes per la convulsió estructural en què es manifesten les experiències individuals i col·lectives, sinó que es tracta d’integrar-les a fi d’acolorir les dimensions obscuritzades dels mapes, o, si més no, d’assumir que al mapa hi ha zones no explorades que no hi surten, terres verges per a exploradors i cartògrafs –per a historiadors i antropòlegs–. Això demana assumir el tarannà “pertorbador” de la tasca investigadora, tal com reflexiona l’historiador Raphael Samuel –del corrent del People’s History–, qui en referir-se al paper que ha d’exercir la història social escriu:

 

Si la història social vol celebrar una humanitat comuna i apropar el passat al present, ha de tenir en compte aquestes dissonàncies que coneixem com una part de la nostra experiència: les pors que enfosqueixen el creixement dels infants, el dolor de l’amor no correspost, les ocultes injúries de classe, la irritació de l’orgull, l’amargor de la facció i el domini...

 

Raphael Samuel

(1991 [1988]: 141)

 

Tota experiència col·lectiva vehicula denses capes de significacions, necessàriament pertorbadores en major o menor grau. Per a Lévi-Strauss (1992 [1958]: 24), la totalitat del social es manifesta en l’experiència: l’experiència col·lectiva és la font dels fenòmens –aquells que se situen sota els epígrafs diversos de “polítics”, “econòmics”, “religiosos”...– i és la font, així mateix, de les interrelacions entre els plans diversos de l’univers social. Si la particularitat de l’experiència social és igualment objecte d’estudi de l’historiador, la finalitat de l’antropòleg rau a descobrir, d’una banda, la consciència de l’actor social i la manera com aquest manifesta la seva percepció de la realitat, i, d’altra banda, a esclarir les condicions inconscients de la vida social (Lévi-Strauss, 1992 [1958]: 66).

Potser a l’hora de desvelar la relació entre l’ocult i el manifest (Ipola, 1988 [1970]: 338) en els homes i les dones del XIX, o en els homes i les dones de qualsevol època, el fet de remetre a fonts escrites pot provocar una interpretació esbiaixada: amb tot, hi ha els contextos en què apareixen els escrits que s’han pogut recuperar i, a més d’identificacions, d’abstraccions, de seleccions i classificacions de l’investigador, hi ha uns fets empírics que il·luminen uns moments donats de la societat. Dins d’aquest marc de relacions, tot en Marie Andrieu enuncia un atac frontal contra l’ordre establert, s’hi reflecteixen somnis i malsons d’unes vides la pal·lidesa de les quals obeeix només a l’oblit, però que al seu temps reten compte amb ràbia, tendresa i orgull de classe que les cendres de l’alteritat es materialitzen, més que no pas en els cossos dels qui gosen desafiar el terror de la societat capitalista, en els fonaments mateixos d’un naufragi històric –el de la societat de classes– construït a còpia d’opressió, mortificació, dolor i sang.

Sota el firmament, a la nit, contemplem la negror dels cels i la llum provinent del passat de galàxies llunyanes. Aquesta llum ens il·lumina, però les ombres que projecta no són seves, sinó que són tothora les nostres pròpies ombres. El desplaçament que hem provat d’operar té a veure, intencionadament, amb les ombres de la societat en què la Marie sobreviu, estima i lluita. També aquestes ombres fantasmagòriques es belluguen avui per traçar presències monstruoses o belles: són reconeixibles. Igual que totes les llàgrimes i tots els somriures del món.