Escrits (antropologia, poesia, premsa)

ESCRITS

(ANTROPOLOGIA, POESIA, PREMSA)

[El vidre al cor, 18-X-2017]

Gerard Horta

Per un segon m’ha fet la impressió –he tingut la sensació– que me n’anava, i m’ha fet il·lusió mirar enrere per recomptar lletres agrupades. Totes elles han estat segregades les unes de les altres, classificades i distribuïdes en quatre àmbits els quals, en realitat i com la vida mateixa, s’encavalquen dinàmicament: antropologia, poesia, articles de premsa i ressenyes de llibres. Aquesta relació és incompleta, a poc a poc hi aniré afegint la resta de textos i –en els casos que sigui possible– cercaré els enllaços que possibiliten accedir-hi (una bona part del material de premsa ha estat reproduït en aquest bloc).

Es tracta, al capdavall, de posar idees en circulació.

***

Textos (de lluny o de prop) antropològics

(llibres, capítols de llibres, articles en revistes d’antropologia

i ciències socials)

HORTA, G. (2017) “Road Crashes Involving Hiace Vans in Cape Verde”. Modern Africa. Politics, History and Society, 5 (1): 83-108.

HORTA, G. (2017) “La Capdepera espiritista: racionalisme místic i emancipació social”, dins J. TERRASSA, L’espiritisme a Capdepera (1868-1936), pàg. 175-185. Palma: Edicions Documenta Balear.

HORTA, G. (2016) “Sobre la capacitat de les societats de construir el seu propi panteó de déus… i de creure-hi”. Perspectiva escolar, 388: 19-22.

HORTA, G. (2016) “Spiritism, Violence, and Social Struggle in Late Nineteenth-Century Catalonia”. Social Evolution & History, 15 (1): 85-110.

HORTA, G. (2015) “Antropologia das estradas na ilha de Santiago (Cabo Verde)”. Revista Cabo-verdiana de Ciências Sociais, 2: 333-344.

HORTA, G. (2014) “L’espiritisme català: potència popular a l’encalç d’una vida diferent per sempre”, dins P. BONET (dir.) Josefa Tolrà. Mèdium i artista, pàg. 111-122. Mataró: Ajuntament de Mataró.

HORTA, G. (2014) “El moviment com a principi dinàmic de la societat”, dins ¡Cataluña termina aquí! ¡Aquí empieza Murcia!, pàg. 83-93. Barcelona: Sitesize.

HORTA, G. (2014) “El malalt com a culpable”, dins El preu de la salut. Interessos, classe i model sanitari, pàg. 76-84. Barcelona: Espai Fàbrica.

HORTA, G.; MALET, D. (2014) Hiace. Antropología de las carreteras en la isla de Santiago (Cabo Verde). Barcelona: Pol·len.

HORTA, G. (2013) “Interurban Collective Transport and Road Crashes in Santiago, Cape Verde”. Etnográfica. Revista do Centro de Estudios de Antropologia Social, 17 (1): 77-95.

HORTA, G. (2013) “La joventut als carrers o l’Estat contra la societat”. Debat Juvenil. Revista del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, 98: 10.

HORTA, G. (2012) “Representació i deliri”, dins Què se n’ha fet de la veritat? Què se n’ha fet de la revolució?, pàg. 154-163. Barcelona: Generalitat de Catalunya.

DELGADO, M.; PADULLÉS, J.; HORTA, G. (dir.) (2012) Lluites secretes. Testimonis de la clandestinitat antifranquista. Barcelona: Publicacions i Edicions de la Universitat de Barcelona.

HORTA, G. (2011) “Transformaciones urbanas en la isla de Santiago (Cabo Verde). Procesos sociales relacionados con la siniestralidad viaria”, dins XII Congreso de Antropología. Lugares, tiempos, memorias. León: Federación de Asociaciones de Antropología del Estado Español.

HORTA, G.; DELGADO, M. (2011) “L’exclusió com a pretext: ordre i gentrificacióa la ciutat contemporània”, dins Els fantasmes de l’exclusió. Ordre, representacions i ciències socials a la ciutat contemporània, pàg. 107-113. Barcelona: Publicacions de la Universitat de Barcelona.

HORTA, G. (2010) Rambla del Raval de Barcelona. De apropiaciones viandantes y procesos sociales. Barcelona: Intervención Cultural/El Viejo Topo.

HORTA, G. (2010) “Barcelona’s Rambla del Raval: Public Space and Passers-by”, dins The Walker and the City“, pàg. 187-204. Lisboa: Associaçao de Cidadaos Auto-Mobilizados/Friedrich-Ebert Stiftung/Instituto da Mobilidade e dos Transportes Terrstres.

HORTA, G.; ANTEBI, A.; CARDÚS, L.; GONZÁLEZ, P; PUJOL, A.; YANES, S.; MALET, D. (2010) “La Barcelona turistitzada. A Voltes. Pels itineraris turístics de Barcelona (1908-2008)”. Revista d’Etnologia de Catalunya, 36: 126-135.

HORTA, G. (2009) “Breu apunt des de l’Antropologia Social sobre les pràctiques de classificació”, dins Archivo FX. La ciudad vacía. Política, pàg. 293-298. Barcelona: Fundació Tàpies.

HORTA, G. (2009) “Sitesize. Les dimensions dels llocs”, dins La comunitat inconfessable, pàg. 169-191. Barcelona: Institut Ramon Llull.

HORTA, G. (2009) “Replicació social extrema a Badia del Vallès”, dins Archivo FX. La ciudad vacía. Política, pàg. 299-315. Barcelona: Fundació Tàpies.

HORTA, G. (2009) “La Setmana gloriosa. L’espiritisme i l’església en flames”, dins Tràgica, roja i gloriosa. Una setmana de 1909, pàg. 143-160. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

DELGADO, M.; HORTA, G.; LÓPEZ, A. (2009) “¿Quiénes son los humillados?”, dins La humillación. Técnicas y discursos para la exclusión social, pàg. 7-14. Barcelona: Bellaterra.

DELGADO, M.; HORTA, G. (2008) “Ariadna Pi i l’oblit”, dins Art, experiències i territoris en procés. Espai públic/Espai social, pàg. 111-113. Calaf: Idensitat Associació d’Art Contemporani.

HORTA, G. (2006) “Literatures, literaturitzacions, literalitats: societat i porteria, travessies recíproques”, dins Les porteries a Barcelona: entre l’espai públic i l’espai privat. Barcelona, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

BESTARD, J.; BOSSIO, G.; DÍAZ, PÀG.; HORTA, G.; MARGALL, M.; MONNET, N.; MUÑOZ, F.; ROMERO, PÀG. (2006) “Categories socials de la modernitat”, dins Les porteries a Barcelona: entre l’espai públic i l’espai privat, pàg. 127-148. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

BOFILL, S.; HORTA, G. (2005) “Nacions vs. Estats”, dins Nacions vs. Estats. Barcelona, Icària-Institut Català d’Antropologia.

DELGADO, M.; HORTA, G.; MONNET, N. (2005) “El poder del carrer”, dins Cops de gent. Barcelona, 1890-2003, pàg. 10-17. Barcelona: Ajuntament de Barcelona.

HORTA, G. (2004) L’espai clos. Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res. Barcelona: Edicions de 1984.

HORTA, G. (2004) Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat. Barcelona: Edicions de 1984.

HORTA, G. (2004) “Porters i porteries a Barcelona. Un procés social entre l’espai públic i l’espai privat”. Revista d’Etnologia de Catalunya, 25: 141-143.

HORTA, G. (2004) “Adorar imatges, venerar relíquies, menjar persones, devorar déus: connotacions teoantropofàgiques del catolicisme”. Quaderns-e de l’Institut Català d’Antropologia, 2.

HORTA, G. (2004) “Espiritismo y lucha social en Cataluña a finales del XIX”. Historia, Antropología y Fuentes Orales, 31: 29-50.

HORTA, G. (2004) “Espiritismo y carisma. Orígenes carismáticos del liderazgo en el espiritismo europeo del siglo XIX”. Gazeta de Antropología, 20.

HORTA, G. (2003) “Cos i revolució. L’altra modernitat de l’espiritisme català”. L’Avenç, 286: 14-21.

HORTA, G. (2003) “El porter davant de l’abisme”. Arxius de Ciències Socials, 9: 187-197.

BESTARD COMAS, J.; BOSIO, G.; DÍAZ, PÀG.; HORTA, G.; MARGALL, M.M.; MONNET, N.; MUÑOZ, F.; NÚÑEZ, L.; DE LA PEÑA (2003) “Habitatge i espais intermediaris: de porteries i porters a Barcelona”. Scripta Nova. Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales, 146 [117].

HORTA, G. (2003) “Estils de vida saludables?”, El Contemporani, 27: 72-78.

DELGADO, M. (coord.) (2003) Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l’espai públic a Barcelona (1951-2000). Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

HORTA, G. (2002) “Verdaguer: entre la identitat i la identificació”. L’Avenç, 270: 72-77.

HORTA, G. (2001) De la mística a les barricades. Barcelona: Proa. XXII Premi Carles Rahola d’assaig (per unanimitat del jurat).

HORTA, G. (2001) “L’espiritisme català i la modernització: dels espiritualistes místics del segle XIII als ocultistes del XIX”. Afers, Fulls de recerca i Pensament, 38: 191-211.

Poesia

• (2005) Balada de l’holandès errant (fauleta per a quasi-cadàvers). Barcelona: Edicions de 1984.

• (2000) Nit a Chiapas. Barcelona: Empúries.

• (1995) L’erecció de l’instint espiritual (o l’amor dels trobadors). Argentona: L’Aixernador.

• (1991) Queda’t a Macau i aprèn-ne! Argentona: L’Aixernador.

Articles dins premsa (en paper i digital) sobre antropologia, ciències socials i cultura

[Falta afegir-hi del 2008 a l’actualitat]

• (25-VI-2007) “IPEC: 13 anys de recerques sobre la societat catalana”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (25-I-2007) “De James Bond als Joaquim Horta”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (5-V-2005) “Lévi-Strauss, els mitjans de comunicació i l’antropologia”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (27-V-2004) “En record d’Andreas Faber-Kaiser”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (3-II-2004) “Quaranta cossos de negre”, EL PUNT.

• (5-VI-2003) “La incúria política contra l’antropologia en català”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (24-X-2002) “Jacint Verdaguer: en defensa de la llibertat”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (23-IV-2002) “La Catalunya de Verdaguer”, AVUI. Suplement extraordinari dedicat a Jacint Verdaguer.

• (28-III-2002) “Verdaguer i els espiritistes”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (15-XI-2001) “L’antropologia, de l’etnocentrisme a l’anticolonialisme”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (1-X-2001) “Antropologia de la imbecil·lització”, Catalunya [òrgan de la CGT].

• (1-VI-2001) “Pensar localment, actuar localment”, Catalunya, núm. 30.

• (1-IV-2001) “De la intermediació com a impostura”, Catalunya, núm. 29.

• (1-II-2001) “Volem el món i el volem ara”, Catalunya, núm. 28.

• (4-I-2001) “Huaves o mero ikooc: qui són, qui som?”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (1-XII-2000) “ONG, la gran martingala”, Catalunya, núm. 27.

• (23-XI-2000) “Dels espiritualistes místics del segle XIII als ocultistes del XIX”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (2-XI-2000) “Record de Salvador Seguí i Rubinat, avantguardista”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (1-X-2000) “No podem ser si no som lliures”, Catalunya, núm. 26.

• (21-IX-2000) “Autònoms, cultes, referencials: teatre en català sota el franquisme”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (21-IX-2000) “Llibreria-editorial Millà: Les cent roses del temps (1900-2000)”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (1-VIII-2000) “Models culturals i moviments socials”, Catalunya, núm. 25.

• (4-V-2000) “Ressons historiogràfics”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (2-III-2000) “Blade Runner Blues”, AVUI. Suplement setmanal  de Cultura.

• (17-II-2000) “Xamanisme metasònic a la Plaça de Sant Jaume”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (20-I-2000) “Folklore i cultura popular: entre el silenciament i l’avantguarda”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (2-XII-1999) “Carretera asfaltada de dues direccions”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (30-IX-1999) “Llegat d’un navegant de la percepció”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura.

• (23-VI-1997) “A la ciutat blanca. Lisboa”, AVUI.

• (4-XI-1996) “Crash. Pornografia industrial contra el capitalisme”, EL TRIANGLE.

•  (21-X-1996) “La censura”, EL TRIANGLE.

Ressenyes de llibres en revistes i diaris

• (23-XI-2015) “Les Barcelones rebels: el somni igualitari”, VilaWeb (Pere López, El somni igualitari de les Barcelones rebels [documental]).

• (22-VI-2007) “Insurreccions contemporànies”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (AA.DD., Momentos insurreccionales).

• (5-IV-2007) “L’emergència dels carrers”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Manuel Delgado, Sociedades movedizas).

• (17-V-2006) “ Cultura i combat per l’anarquia”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Ferran Aisa, La cultura anarquista a Catalunya).

• (11-I-2006) “ Parentiu i modernitat” AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Joan Bestard, Tras la biología. La moralidad del parentesco y las nuevas tecnologías de reproducción).

• (2-VI-2005) “Castaneda i Don Juan: el principi d’un mite”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Carlos Castaneda, Els ensenyaments de don Juan).

• (12-II-2004) “Puig del desconsol”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Antoni Marí, Tríptic des jondal).

• (22-I-2004) “Versos contraculturals”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Genís Cano, Gran xona ganxona i Poètica de la contracultura).

• (2004) “Cultura i genocidi”, Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia, 25: 141-143 (Joan Frigolé Rexach, “Cultura y genocidio”).

• (20-XI-2003) “Occident, totalitarisme i capital: el nexe penitenciari”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Loïc Wacquant, Les presons de la misèria).

• (25-IX-2003) “Llorens i Jordana: una reivindicació imprescindible”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Joan Cuscó, R. Llorens i Jordana. Més enllà del noucentisme).

• (11-IX-2003) “Verdaguer exorcista”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Jacint Verdaguer, Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions).

• (5-VI-2003) “Cultures, territoris, societats”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Susana Narotzky, Antropología de los pueblos de España).

• (8-V-2003) “Intensitat, freqüència i direcció de l’esperança”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Albert Sánchez Piñol, La pell freda).

• (27-II-2003) “Prosa de Verdaguer: l’extraordinària paraula”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Jacint Verdaguer, Tota la prosa).

• (2003) “Un home, una obra, una societat”, L’Avenç, 280: 76-77 (Jacint Verdaguer, Prosa. Edició a cura de Joaquim Molas i Isidor Cònsul).

• (2002) “Milers de nacions, dos centenars d’estats”. L’Espill, 12: 156-161 (Anthony D. Smith, La nació en la història).

• (VIII-2002) “De la religió com a pràctica aforística...”, Paté de Pedra (Enric Casasses, De la nota del preu del sopar del mosso i Plaça Raspall).

• (18-VII-2002) “Coca i identitat al Chapare bolivià”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Andreu Viola, ¡Viva la coca, mueran los gringos! Movilizaciones campesinas y etnicidad en el  Chapare).

• (14-II-2002) “L’art: contrapartida reveladora o res”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Joan-Francesc Yvars, L’espai intermedi).

• (7-II-2002) “L’ambició del «tercer imperi»”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Gustau Nerín/Alfred Bosch, El imperio que nunca existió).

• (17-I-2002) “La ciutat: depuradora d’individus o col·lectivitat d’éssers lliures?”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Oriol Nel·lo, Ciutat de ciutats).

• (15-XI-2001) “L’Àfrica afirmant la vida: camina que caminaràs”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura  (Lluís Mallart, Okupes a l’Àfrica).

• (11-X-2001) “Quan l’antropologia aborda la història contemporània”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Manuel Delgado, Luces iconoclastas).

• (27-IX-2001) “Alta literatura rere la boca de l’infern”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Aleksandar Hemon, La qüestió de Bruno).

• (24-V-2001) “Alexandra David-Néel (1868-1969): de la llibertat com a dret natural dels éssers”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Alexandra David-Néel, Elogio a la vida).

• (27-IV-2001) “Petició liminar de sentit”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Dolors  Miquel, Gitana Roc).

• (13-IV-2001) “Humor negre, condecoracions militars blanques”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Albert Sánchez Piñol, Pallassos a l’Àfrica).

• (11-I-2001) “Batalles perdudes, guerra inacabada”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Felip Cid, Memòries inútils).

• (4-I-2001) “Transoceànics huaves, veritablement nosaltres”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Albert Mestres, El conte de la llacuna. Mites i llegendes dels indis huave).

• (21-XII-2000) “Nedant amb la desolació i l’amor”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (César Antonio Molina, Vivir sin ser visto).

• (23-XI-2000) “Emanuel Swedenborg, entre dos mons”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Emmanuel Swedenborg, El habitante de dos mundos).

• (9-XI-2000) “De contar l’extraordinària vida quotidiana”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Albert Mestres, Vides de tants).

• (5-X-2000) “Professionals de la impostura (Societat Limitada), AVUI. Suplement setmanal de Cultura (José María Mendiluce, Por la tercera izquierda).

• (14-IX-2000) “Pastor, galàctic i anticalvinista”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Lluís Calvo, Opus Spicatum).

• (15-VI-2000) “Genets sota la tempesta”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Joan Vinuesa, L’arrel quadrada de déu).

• (8-VI-2000) “Sota les llambordes... els malsons”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (David Bassa, Quan els malsons esdevenen realitat).

• (4-V-2000) “Josep-Narcís Roca i Ferreras: eclosió del primer pensador del catalanisme contemporani”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Toni Strubell, Josep Roca i Ferreras i l’origen del catalanisme d’esquerres).

• (6-IV-2000) “Necessitat imperativa de moviment”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Mercè Sales, Els arbres caminen).

• (12-II-2000) “Còlera de déu, redempció dels humans”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Agustí Colomines, La ira dels dies).

• (20-I-2000) “Josep Robrenyo o la sàtira dels desemparats”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (J. Robrenyo, Tres peces).

• (23-XII-1999) “Guerrejant des dels Pirineus de l’ànima”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Josep Espunyes, Racó de calaix).

• (28-X-1999) “Udol llarg d’un gos selvàtic”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Lluís Serrano, Breviari).

• (30-IX-1999) “Carlos Castaneda: celebració del misteri de la vida”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Carlos Castaneda, El lado activo del infinito).

• (16-IX-1999) “Apologia del trànsit”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (R. Margarit, El  viatge).

• (8-VII-1999) “Poètiques per a un món en flames”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Albert Mestres,  A sac).

• (24-VI-1999) “Manuel Delgado o l’anomalia salvatge”, AVUI. Suplement setmanal de Cultura (Manuel Delgado, El animal público).

• (7-IX-1995) “Carlisme”, AVUI. Suplement mensual d’Història (AA.DD., Literatura, cultura i carlisme).

• (8-IX-1994) “Reflexos i clarobscurs de la tradició maçònica catalana” , AVUI. Suplement mensual d’Història (Pere Sánchez Ferré, La maçoneria en la societat catalana del segle XX, 1900-1947).

• (6-II-1994) “La confusió tràgica entre el món i la percepció dominant del món”, AVUI. Suplement mensual d’Història (Ioan P. Couliano, Más allá de este mundo).

• (2-I-1994) "Una anàlisi del carlisme des de la diversitat d’enfocaments", AVUI. Suplement mensual d’Història (Josep Maria Solé i Sabaté, El carlisme com a conflicte).

• (1994) “La maçoneria a la societat catalana del segle XX”. El Contemporani, 3: 47-49 (Pere Sànchez i Ferré, La maçoneria a Catalunya, 1868-1936).

Brevíssima selecció de conferències, comunicacions i ponències

• (2010) “Transporte colectivo en hiace y siniestralidad viaria interurbana en la isla de Santiago (Cabo Verde). Primeras notas de campo.” 7.º Congresso Ibérico de Estudos Africanos. Lisboa.

 Articles sobre potències i poders polítics

***

Tot plegat succeeix ara que retorna el totalitarisme antic que els estats emmascaren –en major o menor mesura, d’acord amb les circumstàncies–, ara que revisitem amb una intensitat renovada els períodes de censura explícita, els escorcolls en impremtes i les prohibicions imposades per la força de les armes, ara que potser arribarà el tancament de blocs i comptes de xarxes socials. És ara, doncs i també, que exposo alguns dels escrits que he anat infantant al llarg del temps. Venint com vinc de pare (Joaquim Horta i Massanés, 1930-2013), avi (Joaquim Horta i Cunill, 1905-1933) i besavi (Joaquim Horta i Boadella, 1878-1956) editors de  dotzenes de milers de llibres –i algunes revistes– en català (i en castellà) al llarg del segle XX, represaliats amb censures, segrestos d’exemplars, multes, marginacions, silenciaments i empresonaments, una manera d’honorar-nos és encoratjar tothom a difondre-ho tot, per la causa tan senzilla com inalienable de la llibertat d’expressió.

Llibre (recull d’actes i comunicacions) del

Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana 
(dut a terme del 13 al 18 d’octubre del 1906)

editat pel meu besavi Joaquim Horta i Boadella, cosa que li valgué fitxa policíaca en qualitat de “peligroso independentista catalán”.

Literalment.

Una part de la direcció de CDC, contra la independència

UNA PART DE LA DIRECCIÓ DE CDC, CONTRA LA INDEPENDÈNCIA (MENTIDES QUE FAN RODAR PER DINAMITAR-LA)

[El vidre al cor, 14-X-2017]

Gerard Horta

En recordar la sentència de Walter Benjamin en el sentit que “la tradició dels oprimits ens ensenya que l’estat d’emergència en què vivim no és pas l’excepció, sinó la norma”, l’antropòleg Michael Taussig (Un gigante en convulsiones, 1995) escriu: “Tot el nostre sistema de representació es troba sota estat de setge. ¿Podia ser d’una altra manera?” Edmund Burke (1729-1797) ens n’havia ofert la resposta el 1757: “Cap passió roba a la ment la seva capacitat de raciocini o d’acció amb tanta eficàcia com el terror [...]. Perquè les coses esdevinguin amenaçadores en general, cal la foscor.” Més enllà de la violència física de l’Estat hi ha la instrumentalització de la por, la imposició del pànic com una eina de dominació social, seguint l’actualització que d'aquests processos en feia Naomi Klein (La doctrina del shock, 2008).

Per tant, l’única defensa de què disposem ara com ara és socialitzar la informació sobre el que està succeint, situar-ne les fonts i desentranyar-ne les raons a què obeeix. Això no ho està fent qui hauria de fer-ho (massa anys encarcarats als passadissos de les veus importants). Ara mateix la direcció de CDC, i concretament el sector que encapçalen Pujol i Mas, està provant d’estendre la por dins dels seus rengles i dins la militància de l’ampli espectre independentista, d’ERC a la CUP i de l’ANC a Òmnium i, sobretot, entre tantíssima gent humil que fa dues setmanes ja va prendre partit per la independència. Alguna de la informació que es difon, i que determinades persones d’organitzacions antagòniques a CDC ajuden a esbombar, per ventura deu procedir del mateix Estat espanyol: més endavant ho concreto.

Reunions de palau, despatxos particulars, clubs selectes com el Churchill... els emmascaraments diversos del regionalisme burgès avinguts amb el dispositiu mediàtic pertinent –amb els mitjans de comunicació públics catalans com una eina principal, començant per TV3– a fi d’ocultar l’operació endegada a la mateixa gent que amb els seus cossos possibilità la immensa victòria de l’1-Oct. –insòlita durant dècades i dècades de la contemporaneïtat europea–. Aquesta operació té l’objectiu de frenar l’aplicació de l’article 4.4. de la Llei del Referèndum. (Haurem de malpensar si el dispositiu policíac del 10-Oct al Parc de la Ciutadella tenia la finalitat d’evitar el que es preveia com una resposta de descontentament popular per la suspensió de la declaració d’Independència?)

Partim d’un fet incontestable: vam votar i vam guanyar. Davant d’això, aquell sector de forces reaccionàries que hi ha dins la direcció CDC estan transmetent a determinades persones d’altres organitzacions que els estan fent de corretges de transmissió això que exposo a continuació:

1)   Que no hi ha estructures d'Estat. En part és cert, ja que el processisme estàtic ha consistit justament en això: no fer res, o fer poca cosa, o no fer-hi prou. Es tracta, doncs, de desenvolupar les estructures autònomes gradualment ja com a país independent i d’aprofundir en allò que sí que s’ha dut a terme. Ni més ni menys. Que ningú no se n’oblidi, l’infern és ara i això a Catalunya: dos milions de pobres, 20.000 milions d’euros d’espoliació fiscal anual i riquesa i treball molt desigualment repartits en un context d’ocupació política, cultural i militar que no parem de naturalitzar. L’alternativa a aquest infern sols porta un nom: independència. Amb molta lluita de classes, evidentment (que ningú no alliçoni l’Esquerra Independentista en aquest sentit, sisplau).

2)    Que no hi ha control territorial. És cert que les forces policíaques de l’Estat espanyol, inclosa una part importantíssima dels mossos d’esquadra, abracen més de 15.000 agents. Enfront d’això, l’1-Oct va exemplificar qui controla el territori quan la gent surt al carrer.

3)   Que la Unió Europea tem l’alçament popular català. Mentida, qui ho tem és el sector reaccionari que encara remena les cireres dins CDC, tot mirant d’atemorir-nos. Sense la tasca dels Comitès de Defensa del Referèndum (ara, potser, de la República), coordinada en alguns casos amb els Comitès de Defensa de Barri, no hi hauria hagut la reconquesta aferrissada dels col·legis que possibilità el referèndum. El paper dels CDR resulta fonamental. Que el ciutadà Junqueras dormi amb placidesa mentre altres fan la feina al carrer o que el ciutadà estrella del rock de torn vulgui rebentar-ho convidant a la festa els qui encarnen una de les estratègies de l’Estat –processisme dialogant– per interessos merament personals sols reflecteix la necessitat d’enfortir-ne l’extensió, i l’arrelament i el suport màxim que el conjunt de l’Esquerra Independentista els ha de donar, com ha fet fins ara. I això demana altíssima coordinació amb les forces sindicals del moviment (d’entrada, la COS), perquè n’hi ha que encara han de descobrir que caram és això del món del treball, el món real de la majoria.

4)    Que no hi ha mediadors. En efecte, ara com ara no n’hi ha. Ara bé, això sols succeeix perquè només n’hi haurà quan la independència esdevingui efectiva, ni que consisteixi només a fer, d’entrada, quatre cosetes (aplicar lleis petades per l’Estat). Les declaracions d’alts càrrecs de Bèlgica i Finlàndia aquests dies esdevenen extremament aclaridores. Hi haurà mediadors quan hi hagi dues parts constituïdes com a tals. I hi ha gent que ímplícitament s’està oferint. Això, com assenyala l’Anna Arqué, no respon a cap atzucac, es tracta de feina que han de desenvolupar els governs. Ahir, avui i demà.

5)  Que l’exèrcit ens esclafarà i que la intervenció serà duríssima. Sols l’Estat pot amenaçar en aquests termes, d’amagat o implícitament. Que el sector reaccionari de CDC ho faci seu i ho esbombi, i que des de les altres organitzacions polítiques independentistes se’n faci cas, sols serveix els interessos de l’establishment (tant l’Estat com el regionalisme burgès) a fi de generar un clima de terrorització sociològica. Recordatori: van intentar esclafar-nos l’1-Oct, i van perdre. Detencions massives i assassinats implicarien una resposta popular que afermaria la independència fins a un punt de no retorn. És obvi.

Tot dependrà de la gent, de la majoria social popular catalana, no pas dels senyors i senyores i diputades. I la gent ja ha votat: la decisió està presa. L’autoorganització popular als pobles i barris urbans esdevé el rovell de l’ou per desbaratar, impugnar, replicar i anul·lar la jugada dels representants d’una burgesia regionalista els quals mai no han perdut de vista que, efectivament, som enemics de classe. CDC corre el risc de perdre la militància de base de comarques senceres, en termes electorals el seu futur ni tan sols superaria la CUP, de la mateixa manera que el PP desapareix del mapa electoral català (la setmana que ve disposarem de magnífiques enquestes convenientment maquillades). És innecessari afirmar que apel·lar a noves eleccions seria una jugada més del sector processista estàtic. En conseqüència, ciutadà Puigdemont, aixequi la suspensió i tirem endavant ja. Segueixi la voluntat d’aquest poble.

Aturem cants infernals frustradors, aturem l’autocop. Vam guanyar i encara ens queda una societat nova per guanyar. Fem-ho.

No podem ser si no som lliures.

Les Rita Mitsouko (1)

Les Rita Mitsouko (1987): c’est comme ça

[EL VIDRE AL COR, 12-IV-2015]
Gerard Horta

Les Rita Mitsouko: dels concerts més salvatges que he vist en ma llarga vida rodant per l’espai exterior. Fou el 1987 al Cibeles de Barcelona.

A dalt, un videoclip excel·lent per a l’educació musical dels infants catalans: als tres anys ja haurien de dansar això a les aules. El nostre mico-espectador no es belluga del silló. I la cantant? Quina gestualitat, quina veu, redéus!

Som davant de camins per a l'efervescència col·lectiva. Permeteu-me difondre l'obra bellíssima d'aquesta dona que canta com els àngels i els dimonis, que brama, xiuxiueja i balla (Cathérine Ringer), d'aquest guitarrista ja traspassat (Frédéric Chinchin) i d'aquest grup: la potència és això. Fred, ens retrobarem als blaus del cel, els teus acords encara ressonen...

La immensa victòria

La immensa victòria

Gerard Horta

La immensa victòria de l’1 d’Octubre va començar el 30 de setembre amb la posada en pràctica de les ocupacions d’escoles i instituts que a partir de les 6 de la matinada del diumenge havien d’esdevenir col·legis electorals. Aquesta tasca la va dur a terme el veïnat organitzat espontàniament, grups de pares i mares d'escoles i aquell altre actuant sota el paraigua dels Comitès de Defensa del Referèndum endegats per l’Esquerra Independentista i, en alguns barris de Barcelona, dels Comitès de Defensa de Barri, tothom treballant coordinats per acabar-se fonent als col·legis electorals dins l’entramat del món associatiu tan heterogeni del nostre país, el de la majoria social popular catalana. Crec que fou en Josep Termes que remetia a una dada significativa per comprendre d'on ve això de l'associacionisme: el 1861, a Madrid, hi havia 50 associacions diguem-ne cíviques; a Barcelona, 1.500. Venim d'on venim: sense Estat, és la societat catalana i les seves classes populars que històricament s'han autoorganitzat.

Aquesta victòria va prosseguir ahir 3 d’octubre amb la vaga general contra la repressió de l’estat feixista espanyol i el seu anhel històric de mantenir per la força de les armes aquesta presó de pobles anomenada Espanya, i també contra la cristal·lització quotidiana de les lògiques del capital als llocs de treball i al conjunt de la societat catalana. Hi ha un clam col·lectiu per reeixir en la declaració efectiva d’independència com a mitjà formal d’aplicació dels resultats del referèndum i de tirar endavant el que aspirem a construir com a societat digna, justa i lliure de qualsevol forma d’explotació.

No som conscients de l’abast d’aquesta victòria: hem remogut massa emocions pel que hem viscut, i la ràbia i l’alegria desbaratadores sentides estan massa presents. La joia incommensurable de sentir-nos vius, centenars i milers de cossos com un sol cos als carrers i a l’interior dels col·legis electorals, no troba cap paral·lelisme en el passat immediat. Els cossos policíacs –comandaments i peons covards armats– implicats en la repressió no se’n saben avenir. I, recordem-nos-en, la resistència fou pacífica. Rere les forces de seguretat rau un poder desconcertat, vençut, superat per la massa de cossos en trànsit, encegat per l’odi i endogàmic enfront de la inabastable efervescència, balbucejant sang emmalaltida, pura impotència davant la vida. El règim de la Transició ha estat esmicolat pel poble català, literalment.

Defensar un institut des del divendres a la tarda amb 20 persones al principi i 100 al cap de dues hores tot articulant organitzativament els àmbits diversos del dia a dia col·lectiu, plantar cara a les policies intimiradores amb murs humans que, ja el dia 1, possibilitaven l’accés i la sortida del col·legi dels votants –amb una disciplina col·lectiva completament autogestionada que fou capaç d’expulsar la policia secreta i la uniformada de tants i tants centres–, ser capaços de materialitzar les votacions, els recomptes i les sortides de dades... això dubto que ho visqui mai. Quin heroisme de la gent defensant les urnes, esperant hores per votar, de tota la gent, quin heroisme dels companyes i companyes que van ocupar les meses electorals arriscant-se a qui sap què, i tanta gent gran, molt gran, fotuda físicament, que desitjaven tant votar, tant... La manera com s’ha produït, l’afirmació del suport mutu entre tantíssimes persones que no ens coneixíem i la capacitat de superar cadascun dels moments crítics i de desbaratar l’acció ofensiva dels cossos paramilitars al servei de l’Estat espanyol ens situen just al bell mig del punt de ruptura que anhelem. La independència tant com la revolució –el trencament emancipador d’estructures polítiques, econòmiques i culturals– són avui, per a la majoria popular catalana, una necessitat històrica fruit de l’emergència social que suportem.

Mai oblidaré aquests dies a l'institut on vaig ser del Raval. Amb tot el meu amor a qui hi vam coincidir de divendres a diumenge, i a la gent que diumenge a les 5 de la matinada, sota el diluvi, omplia el carrer amb una força, fermesa i convicció que encara m’altera l’animeta.

Hem votat, hem guanyat i, com brandava amb orgull una piulada de la CUP de Barcelona, hem cremat les naus. Som dones i homes privilegiats de poder ser ara i aquí. En aquesta petita banda dels Països Catalans, a la Catalunya obrera i anticolonial, diumenge i dimarts vam clavar una fita que fa de punt d’inflexió respecte a transicions i processismes del mal govern.

Orgull de tanta dignitat i combat organitzats, orgull de ciutat i de societat. Ara, que els CDR continuïn actuant: avui, al Raval, defensàvem el veïnat de tres desnonaments, és tot plegat una mateixa lluita. Avui és el demà de les generacions que vindran. No renunciarem a exercir la llibertat.

La lluita és l’únic camí.

Rosa de Foc, Rosa de Llibertat

No passaran.

Salvador Allende, assassinat

Cadàver de Salvador Allende

(Santiago de Xile, 11-IX-1973).

SALVADOR ALLENDE, ASSASSINAT
 [EL VIDRE AL COR, 14-VIII-2015]
Gerard Horta

L’11 de setembre del 1973 jo era un marrec d’11 anys. Me’n recordo, a casa, dels cors encongits quan vam saber del cop d’estat feixista a Xile amb el suport explícit del govern i l’exèrcit dels EUA i de companyies com l’ITT. Avui topo la fotografia de dalt: el cadàver de Salvador Allende, acribillat i rematat amb un tret al cap. No fou un suïcidi, sinó un crim més.

Res de nou que no concebéssim i que no hagués estat relatat fa un munt d’anys, per exemple en aquest article de la revista Interviu (10-XII-1986), o més recentment pels xilens Luis Ravanal i Francisco Marín al llibre Allende. Yo no me rindo, la primera edició del qual –a càrrec de l’editorial Ceibo– es publicà al setembre del 2013. A l’enllaç a la revista El Ciudadano (núm. 147, octubre del mateix any) hi trobareu l’explicació de com va anar tot plegat.

Un, infant mocós, va escriure els primers versets de sa vida al cap d’uns dies, en homenatge a aquest home bo i valent (i al militar Carlos Prats González, fidel a la revolució i assassinat –en el marc de l’Operación Cóndor dirigida per l’administració nord-americana– a Buenos Aires amb la seva dona al cap de poques setmanes)... era una manera, per  a un infant, de distingir dos sentiments contraposats, el de la justícia i el de la injustícia. El fet que ho rememori aquí respon a la barreja de sentits i experiències que intento recollir i reflectir al bloc, i a la tristesa encara viva pel que va succeir a Xile a partir d’aquell 11 de setembre.

Ara, sempre i arreu, per la independència i la revolució, seguem arran. Quan és al caire de l’abisme la democràcia burgesa acaba imposant-se tothora... així.

De tant en tant val la pena tenir-ho present.