TCHINDAS
Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 3-XI-2015]
Gerard Horta
[EL VIDRE AL COR, 3-XI-2015]
Ahir vaig
assistir, al cinema Aribau de Barcelona i en el marc del festival de cinema
“In-Edit”, a la projecció del llargmetratge documental Tchindas (Pablo García i Marc Serena,
2015). Tracta de Tchinda Andrade, el nom de la qual ha acabat designant el grup social de les persones classificades com a “trans” de l’illa de Son Sent (São Vicente) de Cap Verd, a l’Àfrica
atlàntica (a l’oest del Senegal, al sud de les illes Canàries). No abordarem la
discussió entorn dels motius que a Occident han conduït a encapsular la totalitat
de l’existència i la vivència socials d’unes persones a la seva experiència
sexo-afectiva –en qualitat de “trans” o del tipus de taxonomització que sigui–, ja que ens endinsaríem en l’anàlisi de
les dinàmiques classificatòries dominants dins les nostres societats, les quals es projecten efectivament sobre les societats africanes en termes de mera
dominació conceptual colonial. Aquest breu apunt escrit amb rapidesa obligada, d’una plomada, pretén tan sols animar-vos a
veure el documental a partir del 20 de novembre –en principi durant una
setmana– als Cinemes Girona de Barcelona. Per què?
Perquè és un goig
conèixer en quins termes es desenvolupa, en el context d’una petita illa de
l’arxipèlag capverdià, la participació d’un grup de gent al Carnaval del febrer del 2013
i l’afirmació d’aquesta preparació veïnal per a la major festa anual com a afirmació del
vincle social. El mèrit principal de Tchindas no consisteix tant a recollir el que
els seus protagonistes diuen, sinó el que fan i la manera com ho viuen. El fet
de parlar en kriolo capverdià, modalitat de Barlavento, deixà en fora de joc
els directors, que fins a la finalització del procés de traducció posterior al
rodatge no sabien què caram deien els protagonistes. Com assenyalà en Marc Serena el
dia de la presentació –ahir al vespre, sota la tempesta exterior–, això donà a
Tchinda i la seva colla plena llibertat: sabedors que en Marc i en Pablo no
comprenien de què xerraven, reprodueixen la seva quotidianitat relacional sense
embuts, vergonya ni moralines, és a dir, en comptes d’autorepresentar-se fan el
que any rere any, dia a dia, solen fer. I us asseguro que un dels problemes dels etnògrafs quan fem treball de camp és distingir fins a quin punt les persones s’emmascaren davant teu.
Probablement des
de la perspectiva etnogràfica hi voldríem una major obertura del focus:
més carrers, més gent, més imatges interrelacionades de la societat de Mindelo en els moviments regulars o espasmòdics del seu avenir. Un detall significatiu: hauria estat bé reconèixer que la presència de
Tchinda a la matinada fent uns exercicis amb la imatge fragmentada del que hom no pot entreveure com uns estrambòtics aparells
metàl·lics ens permetés descobrir el conjunt de sis aparells que, emplaçats davant la
platja de Laginha de Mindelo –amb l’illa de Santo Antão al fons–, atrauen la
gent del carrer per fer-hi exercicis gimnàstics –en els quals un es va deixar
el braç esquerre muscularment esguerrat l’any passat, ja que com altres persones hi anava de dilluns a diumenge a les 8 del matí abans de començar el treball de camp–. Em refereixo que per a un
desconeixedor de la societat de Son Sent el documental significa una
aproximació a la societat carnavalera de Pombas Giras delicada, respectuosa i
no gens intrusiva, si bé l’ampliació a plans generals majors no hi hauria estat
sobrera (la persuasiva intensitat emocional, humana, de Tchinda ha captivat tots dos directors, del tot seduïts, enlluernats, quasi encegats, i alhora induïts a explorar el món exterior gairebé només sobre la base de la centralitat de Tchinda mateix). Per ventura, i això ja és cosa meva, hi hem trobat a faltar hiaces, encara que això està motivat pel fet
que es tracta d’un documental urbà –desconec si la platja del
principi i el final és Caiao o Salamansa (s’hi desplacen en hilux?), única sortida enllà de la frontera urbana de Mindelo cap a l'illa àrida, ressecada, dura de conrear si la pluja no brolla del cel–. D’altra banda, la
banda sonora remet explícitament al mateix procés social i humà filmat. Sense
ser especialment afeccionat a la morna, el zuki, el funanà ni a l’obra cabdal
de Cesária Évora (el que m’atrau és la negritud del batuk!), la sonorització musical –sobreimposada o present en la
quotidianitat recollida– s’avé del tot amb aquest relat d’un moment d’una
societat.
El documental corprèn per la senzillesa i el ritme pausat amb què avança en els temps i els espais dels protagonistes: en la mesura que ho fa tot adaptant-se als trànsits de Tchinda els contextos socials que s’hi convoquen apareixen com a continuació dels seus propis quefers, des de la preparació dels bunyols fins a la dels vestits per a la desfilada. Assistim a les dimensions creatives de tota una colla de persones que treballen amb recursos tecnològics bàsics que espremen al màxim. Tota la desfilada dels colors de Mindelo és paral·lela a la naturalitat social de les xarxes de relacions que s’hi van donant. Potser aquest és el mèrit més gran, fins i tot per a una interpretació reivindicativa d’un grup de persones diguem-ne “trans”: un poder ser, res més que això.
El documental corprèn per la senzillesa i el ritme pausat amb què avança en els temps i els espais dels protagonistes: en la mesura que ho fa tot adaptant-se als trànsits de Tchinda els contextos socials que s’hi convoquen apareixen com a continuació dels seus propis quefers, des de la preparació dels bunyols fins a la dels vestits per a la desfilada. Assistim a les dimensions creatives de tota una colla de persones que treballen amb recursos tecnològics bàsics que espremen al màxim. Tota la desfilada dels colors de Mindelo és paral·lela a la naturalitat social de les xarxes de relacions que s’hi van donant. Potser aquest és el mèrit més gran, fins i tot per a una interpretació reivindicativa d’un grup de persones diguem-ne “trans”: un poder ser, res més que això.
Recomano amb fervor cinèfil que fruïu de 95 minuts de contemplació sensible composta d’una
manera feixuga i reflexiva respecte a la gent esdevinguda objecte de rodatge: Tchinda,
les tchindes, els homes i dones joves i grans, les colles d’adolescents i menuts, i les rabidantes –les venedores ambulants o vendedoras di rua–, els vianants, els habitants de l’univers urbà.
Podreu adonar-vos
com, després de 400 anys d’esclavisme portuguès i de la imposició d’un
colonialisme social, econòmic, polític i cultural sostingut i perseverant
encara ara –tristament, més que mai–, el poble de la ciutat de Mindelo aferma el nucli de la vida –fins a
les últimes conseqüències– mitjançant la integració social dels somnis, l’amor i
la llibertat, i la pobresa, la fam i la precarització de les seves condicions
i condicionaments materials, a través d’allò que esdevé la base d’aquesta societat: el
vincle social de la gent humil afirmat en una quotidianitat sempre
col·lectiva.
La meva aportació al documental:
dos moments de Mindelo del desembre del 2014.
