L'exclusió com a pretext (Manuel Delgado i Gerard Horta)

Manifestació a Mindelo (São Vicente [Cap Verd]),

al desembre del 2015.

L’EXCLUSIÓ COM A PRETEXT. ORDRE I GENTRIFICACIÓ A LA CIUTAT CONTEMPORÀNIA 
[“PRÒLEG”, DINS ELS FANTASMES DE L’EXCLUSIÓ, 2012, BARCELONA, UB]
Manuel Delgado i Gerard Horta

La relació entre cultura urbana –el conjunt de maneres de viure en espais urbanitzats– i cultura urbanística –associada a l'estructuració de les territorialitats urbanes– ha estat crònicament polèmica. Els arquitectes i urbanistes treballen a partir de la pretensió que determinen el sentit de la ciutat a través de dispositius que volen dotar de coherència a conjunts espacials altament complexos. La labor del projectista és la treballar a partir d'un espai essencialment representat, o més aviat, concebut, que s'oposa a les altres formes de espacialitat que caracteritzen la pràctica de la urbanitat com forma de vida: espai percebut, practicat, viscut, usat... La seva pretensió: mutar el fosc per una mica més clar. La seva obsessió: la llegibilitat. La seva lògica: la d'una ideologia que es vol encarnar, que aspira a convertir-se en operacionalment eficient i assolir el miracle d'una intel·ligibilitat absoluta. La labor de l’urbanista és la d'organitzar la quimera política d'una ciutat orgànica i tranquil·la, estabilitzada o, en qualsevol cas, sotmesa a canvis amables i pertinents, protegida de l'obcecació dels seus habitants per fer d'ella un escenari per al conflicte, a estalvi dels desassossecs que suscita el real. La seva aposta és a favor de la polis a la qual serveix i en contra de la urbs, a la qual tem. Per a això es val d'un repertori formal fet de rectes, corbes, centres, ràdios, diagonals, quadrícules, però en el qual sol faltar l'imprevisible i el atzarós. 

En la seva vocació demiúrgica, bon nombre d'arquitectes i dissenyadors urbans es pensen a si mateixos com executors d'una missió semidivina d'imposar-li ordres preestablerts a la naturalesa, en funció d'una idea de progrés que considera el creixement per definició il·limitat i entén d’usdefruit de l'espai com inesgotable. Espanta abans de res que alguna cosa escapi a una voluntat insaciable de control, conseqüència al seu torn de la conceptualització de la ciutat com territori taxonomitzable a partir de categories diàfanes i rígides alhora –zones, vies, quadrícules– i a través d'esquemes lineals i clars. Espanta abans de res el múltiple, la tendència del diferent a multiplicar-se sense fre, la proliferació de potències socials percebudes com fosques. I, per descomptat, es nega en rodó que la uniformitat de les produccions arquitectòniques no oculti una brutal separació funcional de la qual les claus solen tenir a veure amb tot tipus d'asimetries que afecten certes classes, gèneres, edats o ètnies, una realitat que fa de les ciutats d’avui i a tot arreu colossals màquines d’excloure a aquells que hagin estat declarats inamistosos, ingovernables i sobretot insolvents.

Als espais urbans arquitecturitzats –edificis o places– sembla com si no es preveiés la sociabilitat, com si la simplicitat de l'esquema produït sobre el paper o en maqueta no estigués calculada mai per a suportar el pes de les vides en relació que van a desplegar aquí les seves iniciatives. En l'espai dissenyat no hi ha presències, el que implica que per no haver, tampoc un troba absències. En canvi, l'espai urbà real –no el concebut– coneix l'heterogeneïtat innombrable de les accions i dels actors. És el prosceni sobre el qual es negocia, es discuteix, es proclama, s'oculta, s'innova, se sorprèn o es fracassa. Escenari sobre el qual hom es perd i dóna amb el camí, on espera, pensa, troba el seu refugi o la seva perdició, lluita, mor i reneix infinites vegades. Als espais urbans es manté una interacció sovint superficial, però que en qualsevol moment pot conèixer desenvolupaments inèdits. Espais també on els individus i els grups defineixen i estructuren les seves relacions amb el poder, per a sotmetre's a ell, però també per a insubordinar-se o per a ignorar-lo mitjançant tot tipus de configuracions autoorganitzades.

La utopia impossible que el projectador busca establir en la maqueta o en el plànol és la d'un apaivagament de la multidimensionalitat i la inestabilitat social urbà. L'arquitecte pot viure així la il·lusió d'un espai que està esperant ser planificat, embellit, funcionalitat..., que espera ser interrogat, jutjat i sentenciat. S'obstina a veure l'espai urbà com un text, quan aquí només hi ha textures. Té davant si una estructura, és cert, una forma. Hi ha línies, límits, traçats, murs de formigó, senyals... Però aquesta rigidesa és només aparent. A més de les seves esquerdes i les seves porositats, oculta tot tipus d'energies i fluxos que oscil·len entre l'estable, corrents d'acció que ho sortegen o ho transformen.

És possible llegir, és cert, una ciutat, almenys quan estructura morfològica. És més, els territoris que una ciutat pot ser dividida han estat generats i ordenats justament per a possibilitar la seva lectura, que és gairebé el mateix que dir el seu control. L'espai urbà, en canvi, no pot ser llegit, ja que no és un discurs sinó una pura potencialitat, possibilitat oberta d'ajuntar, que existeix només i en tant algú ho organitzi a partir de les seves pràctiques, que es genera com resultat d'accions específiques i que pot ser reconegut només en el moment que registra les articulacions socials que ho possibiliten. És, com la naturalesa en Marx, com el sentit en semiòtica, un mite o més aviat un horitzó que ens fuig, tan sols la matèria primera inconcebible sobre la qual operen les potències socials. Afirmar qualsevol cosa de l'espai urbà en termes de linealitat és reconèixer en ell les marques i els trets d'un llenguatge, d'un sistema de referències que ha dissolt la seva espacialitat per a conformar un territori. En canvi, el que aquest espai diu no pot reduir-se a unitat discursiva alguna, per la versatilitat innombrable dels esdeveniments que ho recorren, per la seva estructura, per la barreja que constantment allí es registra entre continuïtat i ambigüitat. Lloc que es fa i es desfà, nínxol per a una sociabilitat holística feta d'ocasions, seqüències, situacions, trobades i d'un intercanvi generalitzat i intens. L'espai urbà no és un pressupost, una mica que està aquí abans que irrompi en ell una activitat humana qualsevol. És sobretot un treball, un resultat, o, si es prefereix –evocant amb això a Henri Lefebvre i, amb ell, a Marx– una producció. O, encara millor, com ho havia definit Isaac Joseph: una coproducció.

En aquesta taula vam presentar els fruits provisionals dels treballs de Daniel Malet, Anna Juan Cantavella i Caterina Borelli a partir de les seves investigacions a Lisboa, Gibellina i Barcelona. D’entrada, en Dani Malet analitza la configuració socioespacial de Rossio, la Praça de Rossio de Lisboa atenent-hi les formes de circulació dels vianants i el que anomena les estructures de l’exclusió: en efecte, en cartografia l’espai i n’observa els modes d’apropiació, a tall gairebé ecològic. L’observació inductiva, literal, és acompanyada d’un relat entorn del procés sociohistòric del marc general de l’àrea que estudia i, partint de la comprensió de l’espai com un procés social, confronta els destins que els seus nomativitzadors i planificadors li van reservant en el decurs del temps i els universos socials que els seus practicants, els vianants, hi reflecteixen i transformen. Això pren forma en una aproximació a àmbits molt diversos: per exemple, l’apropiació que determinats sectors socials luso-africans efectuen d’una de les zones de l’àrea investigada, el Largo de São Domingos, la qual cosa aporta un coneixement directe de les formes de socialitat, les contingències i les diverses manifestacions de la vida social d’aquesta col·lectivitat amb relació al seu entorn general. Però aquest atansament serveix per afirmar implícitament un principi que a Rossio amb contundència: en la mesura que l’espai és un procés social, la majoria dels espais dels carrers no es poden circumscriure a una sola, única i exclusiva forma d’apropiació, ús i simbolització. En el cas d’aquests luso-africans, el que s’hi perpetua és, més que els usos diversos de l’espai, la seva estada allà tant com la seva situació d’éssers del llindar, entre el dins i el fora amb què els exclosos ens demostren l’absoluta fal·làcia de la representació de l’exclusió com una forma de vida emplaçada a l’espai exterior, gairebé entre alienígenes, perquè si alguns éssers són visibles i objecte d’interacció per part de la resta de vianants, la societat lisboeta del Rossio, són justament ells. Els focus que Malet dirigeix cap als indigents o cap als faedors d’activitats econòmiques etiquetades coma informals, les interrelacions entre ells i entre la resta de vianants, l’organització oficial dels nínxols i les respostes que els seus ocupants articulen, les simbolitzacions en moviment dels espais, la transformació de les formes de socialitat i els processos polítics, econòmics i urbanístics que precedeixen i que envolten actualment aquests escenaris a mig camí de la miserabilització i la turistització esdevenen una prova del tipus de comprensió de l’etnografia urbana pel qual des d’aquí s’advoca.

Al seu torn, Anna Juan Cantavella afronta l’estudi d’un poble sicilià museïtzat artísticament arran d’un terratrèmol esdevingut el 1968, Gibellina Nuova. La població havia de ser concebuda als plànols des del seu naixement amb la pretensió d’enllaçar-hi l’art i la vida, a fi d’organitzar noves formes de socialitat i, és clar, una nova economia que possibilités el pas de l’agricultura a la terciarització de base turística. La ciutat somiada, el nou lloc per enclavar-hi la primerenca utopia, generarà, però, nous malsons. L’urbanisme omnipotent de l’Estat es troba, per l’esdeveniment destructor del terratrèmol, en disposició de crear des del fals no-res de les runes –on hi ha major presència de la vida sinó en les runes que tanta n’han continguda, que tanta n’evoquen, que tanta en transmeten malgrat que fer-les parlar pugui convertir-se en un acte de ventrilòquia o de mediumnitat?– un nou ordre urbà. Amb tot, la resposta dels mateixos supervivents no convertirà els paràmetres previstos. D’una banda es pretendrà recuperar la memòria i generar una nova identitat a través de l’art, de les 2.000 obres que s’escampen a través del teixit urbà; de l’altra, aquesta pretensió serà igualment qüestionada en la mesura que no respondrà a les necessitats del veïnat i no serà, doncs, compartida. L’autora s’endinsa en les escletxes, els fossats, d’aquests projectes, del qual la població local n’és exclosa, i etnografia la quotidianitat d’aquestes persones, el rebuig i la negació que expressen mitjançant la indiferència envers un ordre urbà que no es correspon amb les seves demandes: un cop més, no ens n’oblidem, s’és davant de la construcció de l’espai públic com la negació del carrer i la vida social que en deriva. D’alguna manera, però, aquests nous paisatges fantasmagòrics, a la manera dels escenaris que J.G. Ballard recupera, recrea i reimagina agosaradament als seus textos al llarg de tota la segona meitat del segle XX, fan dels exclosos de Gibellina els protagonistes directes d’exploracions i vivències en marcs espacials que 40 anys enrere haurien semblat impossibles. Sens dubte, el contrast entre l’inicial ideal idíl·lic, harmonitzador de sobresalts físics i socials, i l’existència ordinària dels gibel·lins i gibel·lines –ocupats com sempre, en aquest període, en l’activitat agrícola temporal i l’emigració, és a dir, en la supervivència ja no al desastre natural sinó al social– es constitueix com l’element central –engrescador, però no pas l’únic– a què la recerca etnogràfica duta a terme permet dirigir les reflexions i les anàlisis que la investigadora proposa.

Finalment, hom presenta el treball de Caterina Borelli sobre el procés diguem-ne de transformació del barri del Raval de Barcelona a partir de tres eixos: accions i discursos de les institucions públiques quant a la bondat i la necessitat de les polítiques que han emprès; modificació del veïnat en un procés paral·lel de gentrificació, d’acolliment de persones empobrides de fora d’Europa i d’abandonament obligatori del barri per part d’alguns dels seus veïns; i enclavament de nous equipaments “culturals”. Borelli interrelaciona aquests processos amb les construccions simbòliques que hi estan associades, no pas homogènies ni concloents respecte a una cosa tan transitòria i inconcloent com la vida social, i ho fa un concepte certament delicat per les seves connotacions al cap i la fi estatitzadores –per ventura en determinats àmbits del pensament del segle XX–, la qual cosa no deixa de ser contradictòria, atès el caràcter perpètuament dinàmic de la imaginació, si més no com la concebem: en qualitat de força activa i creadora. El problema sorgeix en adonar-nos que la construcció social de determinats imaginaris no té cap altre motiu d’existència que la reestructuració de ordre de les coses establert: un infantament social continu de pobres, és a dir i un cop més, dels potencialment exclosos. La vella distinció durkheimiana entre sagrat i profà serviria per constatar com determinats imaginaris troben en la cerca i l’afirmació de legitimació de les pràctiques que hi estan associades la base de la seva existència, que en el context que Borelli investiga remet a la paradoxa de l’endegament d’una reforma urbana justificada per la necessitat de revitalitzar quelcom que en realitat no demana cap reanimació, perquè s’actua sobre un medi social al qual si alguna cosa li sobra és anhel de vida. Llevat que es consideri que els pobres, o sigui els exclosos dels manuals, són zombies. Sigui com sigui, més enllà de la possibilitat d’utilitzar termes com ara representació col·lectiva o simplement ideologia, Borelli raona la potestat de la seva elecció i l’aplica a reconèixer com els imaginaris que al Raval hi estan en joc estan relacionats amb accions socials concretes i contextos d’interaccions específics, i amb reaccions i processos d’adaptació dins un marc que ens permetem de qualificar com a desestructurador i anòmic, davant del qual les seves víctimes han d’afrontar el combat complex de la comprensió mateixa del sentit del que estan vivint. I com els imaginaris practicats fan possible la comprensió entre la representació i la visualització i la seva encarnació.

Terrorisme d'estat contra ordre públic

Manifestació a Barcelona per l’alliberament de les persones detingudes a l’“Operación Pandora” (16-XII-2014).

TERRORISME D’ESTAT CONTRA ORDRE PÚBLIC

[VILAWEB, 17-XII-2014]

Gerard Horta

Escric aquest article desapassionadament, tanta tendresa de tants westerns m’ha convertit en un home dur. Ho faig, en ple treball de camp, des d’un locutori d’una societat africana feta de dignitats esclafades i explotacions sostingudes, herències de processos colonials antics i moderns, i manllevo el títol d’un text de fa anys de l’Ariadna Pi que analitzava l’exorcització simbòlica del mal a través de la repressió en el marc de les lògiques del capitalisme a Barcelona. Pels missatges de correu de l’organització política en què milito i tot seguit per la notícia de VilaWeb i l’article de l’amic Andreu Barnils m’assabento de la detenció de terroristes anarquistes de la meva ciutat (“Hi ha un home a la presó dels qui avançaven. Junteu-vos. [...] Perquè faci camí”, escrivia Salvat-Papasseit i en feien llum l’Ovidi i en Toti). Just mentre escric això, gent antifeixista distinta i homogèniament solidària s’aplega a la plaça del Diamant. Exposo quatre qüestions que hem de resoldre imperativament.

Primera. N’estic fart d’un ús del llenguatge sistemàticament ignorant i ideològicament brut, per part de determinats periodistes i, és clar, de determinada policia. L’etimologia del mot ‘terrorisme’ remet a processos de terrorització social originats i exercits pels estats sobre les societats. Que l’Audiència Nacional espanyola o un dels seus servents al nostre país –el conseller d’Interior de la Generalitat de Catalunya– pretenguin actualitzar periòdicament aquest vell dispositiu social consistent a projectar l’encarnació del mal en un grup de gent –heretges, bruixes, espiritistes, judeo-maçons, boigs, infants, comunistes, drogoaddictes, negres, immigrants, pobres, independentistes, okupes, musulmans o anarquistes– no ens hauria de fer perdre de vista que l’únic immens mal que sofreix la majoria social treballadora dels Països Catalans és el fruit de dos processos socials paral·lels: la imposició colonial i l’explotació i la desigualtat que implica la societat de classes. És a dir, família de quatre membres malvivint amb sis-cents euros el mes i impossibilitada de decidir com vol organitzar la seva pròpia societat. I si el conseller Espadaler vol que ho debatem, fem-ho.

Segona. M’estimaria més viure en una societat sense policies ni militars ni banquers, però no sóc prou imbècil per no comprendre que hi ha agents de carrer diguem-ne honestos, que miren de servir aquells que els paguem el sou. (Per això quan un banquer o un millet ens roba i estafa, sempre hi ha un mosso resseguint el solc obscè de les seves petjades.) Ara bé, hom podria arribar a concebre que hi ha conxorxes d'entrada ideològiques que arrosseguem fa anys entre la brigada mòbil, la brigada d’informació, els seus sindicats i els successius aparells dirigents de la conselleria d’Interior. Són conxorxes que expliquen que aquí es componguin arxius il·legals o que, el dia de les Esquadres de fa molt pocs anys, aparegui un alt comandament que decideix de reduir tota anàlisi sociològica a allò que deia la seva àvia o la seva tia o qui fos, de manera que abandona tota reflexió vagament científica per encaminar-nos cap a una apologia del totalitarisme que condueix l’assistència sencera de càrrecs d’Interior i dels mossos a posar-se dempeus i ovacionar-lo amb fervor pre-bèl·lic (bel·licista?, parafeixista?).

 

 Militaritzar els carrers: operació repressiva a Barcelona.

Fotografia: Joan Puig (extret de la premsa a internet).

En aquests anys del segle XXI que hem travessat, ni un sol conseller d’Interior, ni un sol president de la Generalitat no han gosat introduir canvis en la brigada d’informació i en la brigada mòbil, de les quals només la CUP fa anys que exigeix la desarticulació definitiva. Per què ningú no ha mogut ni un dit? Per què tothom té tanta por de tocar-los? Se succeeixen centenars de denúncies anuals, als Països Catalans, contra tots els cossos policíacs a causa de maltractaments i tortures que pateixen persones concretes per part d'agents concrets. I si la cosa arriba a judici i el funcionari arriba a ser condemnat i empresonat, aviat serà absolt. Aquí, ja se sap, et rebenten la melsa, els ossos o els drets perquè els rota i no passa res. Aquí s’utilitza armament il·legal durant anys –“kubotans” o porres extensibles– i no passa res. Aquí, als Països Catalans, moren no sabem quantes persones cada any sota custòdia policíaca i, en el 90% dels casos, no passa res, ni tan sols apareix a la premsa com ha tingut lloc el succés. Aquí ningú no demana d’on vénen aquests protocols de detenció, més sagrats que els Evangelis, segons que sembla. Aquí, el conseller d’Interior Ramon Espadaler estigué una setmana sencera, mesos enrere, repetint a tort i a dret com un lloro gastat: “Quina mena de país és aquest en què qui ha de donar explicacions és la policia?” Faria riure si fóssim al circ dels pallassos que estimem, però això ho repetia el conseller d’Interior. Enlloc, mai, cap periodista no li va respondre: “Conseller, justament perquè vostès tenen el monopoli merament legal, ves, de la violència i la repressió política, aclareixi’ns com la utilitzen (cosa que és el seu deure).” Jo, responent la pregunta del conseller, li diria que té raó: aquest nostre país que volem lliure n’està tip de tant de feixisme d’elements procedents de l’extrema dreta espanyolista i d’aquesta concepció totalitarista de la policia com a servidora dels poderosos i no de determinades necessitats senzilles de la gent.

Tercera. La cantarella que hem de suportar, mòrbida i irracional com la melodia de Nadal dels infants del dia de la loteria espanyola, no seria possible sense la participació hiperactiva d’aquells que des del 1977 fins ara no s’avergonyeixen d’anomenar-se periodistes tot i no practicar l’ofici. Aquest país ha donat periodistes immensos, heroics, persones de tots els colors, potents i delicades, que eren periodistes i ho són perquè pensaven i pensen. I el pensament no pot ser pensament si no és crític, perquè llavors esdevé una altra cosa. Com va succeir el 1978 amb el cas Scala –jo era a la manifestació que va precedir aquest muntatge policíac–, o com va succeir el 2009 amb els anomenats “onze del Raval” –reviseu la famosa portada negra d’El Periódico, o llegiu-ne el llibre que escrigué i compilà el meu company antropòleg de la Universitat de Barcelona Alberto López per revisitar tanta mentida: i encara ara esperem que aparegui un sol gram dels cent quilos d’explosius anunciats, amb famílies destrossades i veïns del Raval empresonats amb llei però sense justícia–. Cap d’aquests periodistes no ha demanat mai disculpes. Disposem de sòlids i bons mitjans periodístics i de periodistes, és clar. El problema són aquells que en tenen el títol malgrat que no saben distingir un comunicat policíac del seu propi full salarial, o de la normalitat, o, encara pitjor, d’un procés històric de la societat sobre la qual juren i perjuren que ens informen. Gent companya, veïna i familiar ha esdevingut de sobte “terrorista anarquista”, després d’un demolidor i rapidíssim treball d’informació –que incloïa una àmplia confrontació de fonts i experiències– de la major part del periodisme d’aquest país. Us agraeixo de tot cor nois i noies, senyors i senyores, que ens amagueu de nou la vida col·lectiva! Bé, no és casual que ens retrobem a VilaWeb un cop i un altre. No hi haurà destitucions, tot continua sota control. Inclosos els nostres mitjans periodístics públics.

Un llibre pot considerar-se com una “prova circumstancial”? (és el que em diu un company de feina). Els llibres de Marx, Bakunin o Manuel de Pedrolo són “proves circumstancials” de quina cosa? L’Antic Testament conté centenars d’afirmacions apologètiques de l’ús de la violència. Tenir-ne un exemplar a la prestatgeria de casa cal considerar-ho també en qualitat de “prova circumstancial” d’alguna cosa?

Quarta qüestió i ens n’anem. Ignoro si el conseller Espadaler és gaire intel·ligent, i no ho dic gens pejorativament ni amb un sol pèl de sarcasme. Vostè sap que hi ha aparells estatals conduïts a dinamitar el procés independentista? Com? Per exemple, aguditzant les contradiccions i els antagonismes socials en ple procés mitjançant la repressió, per justificar aquest ordre antic que tant enyoren alguns participants en els actes aquests polits i formosos del dia de les Esquadres o d’una trobada qualsevol al Círculo Ecuestre o al Fomento del Trabajo Nacional... en castellà, si us plau. I, de passada, per afirmar la unitat sagrada de l’imperi més enllà del cel i de la terra. La cosa bona seria que, com sempre, comprovaríem un cop més que qui defensa la independència és la gent treballadora. La dolenta, que ens rebenten el procés. Massa ocupat a ocultar-nos què succeeix dins la policia catalana, massa atrafegat perquè ha de servir el seu propi full salarial i aquesta ambició mesquina –distintiva de la immensa majoria de polítics professionals i de futurs guanyadors de càrrecs–, vostè no dimitirà mai. Per què hauria de fer-ho, oi? Li demano que ens torni els nostres companys i companyes anarquistes sans, immaculats i coratjosos. I plegui, plegui pels morts sota custòdia presents, passats i futurs, per les armes i els arxius il·legals, per tantes pallisses i pallisses i pallisses regalades. I per vergonya.

Primer he sentit un fàstic dens, més tard molta tristesa. Hem d’exercir la independència ara, i no demà passat ni d’aquí a dos anys ni pels Jocs Olímpics de Samoa 2066. La racionalitat és una rosa de foc llunyana feta de fascinacions i vertígens. La invisibilitat és la seva insígnia –el seu nom, llibertat–. Perquè faci camí, juntem-nos.

 ***

Post Scriptum (29-VI-2015):  Es pot empresonar persones pel que pensen i no per actes –considerats il·legals– que no han comès. Quant a l'exconseller Espadaler, tant se val qualsevol petició informativa que se li adreci. Ha exercit, ha cobrat i ja no hi és, ha aportat el seu gra de sorra perquè res no canviï. La transició en moltes de les esferes que comentem no ha servit per res: venim de cultures polítiques profundament totalitaristes que es perden segles enrere, a la nit dels temps, i els polítics professionals de la transició han estat els primers interessats a encobrir-ho tot plegat. Arrosseguem el feixisme sobre les espatlles.

Josep Lluís Facerias (1920-1957), anarquista català

Cartell de convocatòria de la Marxa Maquis del Barcelonès (2017).

JOSEP LLUÍS FACERIAS (1920-1957), ANARQUISTA CATALÀ

[EL VIDRE AL COR, 30-VIII-2015]
 Gerard Horta

El 30 d’agost de cada any, a l’indret on fou assassinat per la policia feixista en una emboscada, s’hi commemora la vida de lluita del Face.

 

Cruïlla del carrer del Dr. Pi i Molist i el passeig del Verdum (Nou Barris, Barcelona), on Facerias fou assassinat el 30 d’agost del 1957.

Qui n’ha mantingut viu el record històricament ha estat la mateixa militància llibertària. La Marxa-Homenatge als Maquis n’ha organitzat homenatges una pila d'anys i continua fent-ho.

El 2011, dos mesos després de constituir-se com a nucli, la CUP de Nou Barris –comissió municipalista de la Trobada Alternativa de Nou Barris– en féu difusió al districte per homenatjar-lo. Aquest va ser el primer acte públic del nucli de la CUP de Nou Barris des de la seva constitució al juny anterior, i la gratitud que per aquest motiu sento cap als meus companys i companyes de l’Esquerra Independentista de Nou Barris i de tot Barcelona és completa, per una raó: la unitat popular se simbolitza a través d’actes com aquell. Vam compondre –el Simón– un cartell amb els colors vermell i negre, vam remarcar-hi la ideologia anarquista del Face i vam dipositar-hi un ram de flors amb la senyera i amb dues cintes vermella i negra. El company Joan Marc de la CUP de Nou Barris i l’historiador i company anarquista Ferran Aisa hi feren un parlament. (I, aquí, les intervencions d’en Josep Garganté, en nom de la Trobada Alternativa de Nou Barris, i d’en Jesús Canal, veí i testimoni de l’assassinat, per a BTV.)

 

El text del cartell que vam difondre feia així:

El proper dimarts 30 d’agost a les 8 del vespre la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) - Trobada Alternativa de Nou Barris us convoquem a portar flors per a en Josep Lluis Facerias, “Face” (6 gener 1920 – 30 agost 1957), militant i guerriller llibertari que a causa de la seva activitat contra la dictadura feixista fou cosit a trets i assassinat a sang freda per la policia espanyola a la cruïlla dels passeigs d’Urrutia i del Verdum i del carrer Pi i Molist, on una modesta placa al terra recorda l’esdeveniment amb aquestes paraules: 

“JOSEP LLUÍS FACERIAS

MILITANT LLIBERTARI MORT EN AQUEST LLOC EN UNA EMBOSCADA DE LES FORCES DE LA DICTADURA EL 30 D'AGOST DE 1957 A LES 10.45 DEL MATÍ.” 

En “Face” milità a les Joventuts Llibertàries i al Sindicat de la Fusta de la CNT, lluità a 28a Divisió de l’Exèrcit Popular, sobrevisqué a les presons franquistes i continuà el combat a Itàlia i a Catalunya en defensa de la llibertat i la justícia social de tots els pobles del món. Ho féu mitjançant accions de propaganda, atemptats contra personalitats i edificis públics franquistes, i expropiacions bancàries. Volem commemorar la seva memòria i el sentit de la seva lluita en l’aniversari del seu assassinat, que com a veïnes i veïns de Nou Barris fem nostra. Alhora, denunciem la seva marginació de la memòria oficial sota la Transició i del nomenclàtor de Nou Barris: cap escola, cap parc, cap carrer ni cap plaça du el seu nom, ni tan sols en el mateix espai en què fou assassinat, per a més vergonya –un cop més– de la Comissió del Nomenclàtor de l’Ajuntament de Barcelona i del Consell de Districte de Nou Barris, perpetuadors simbòlics de l’encara inacabada negra nit del franquisme.

Ets viu entre nosaltres “Face”, no t’oblidem ni a tu ni a tota la gent que sota el feixisme, des de bagatges polítics i sindicals diversos, vau donar la vida per la llibertat i per totes les formes d’emancipació. T’abracem entre flors, company!!!

Hi hagué companys anarquistes que van comprendre la nostra acció com un acte de suport al sentit de la lluita del Face i que se n’alegraren, i hi hagué altres persones que consideraren que exclusivament ells, com a únics representants de la causa anarquista, tenien dret de fer-ne l’homenatge. El 2012 i encara el 2013 la gent de la CUP Nou Barris vam continuar encartellant els barris confrontants amb el mateix cartell, tot i que en vam treure les sigles de la CUP i de la Trobada, i vam deixar-ne un fons blanc –per estalviar-nos susceptibilitats associatives amb el grafisme de la CUP– mantenint-hi el roig i el negre, per evitar les discussions del 2011.

Sigui com sigui, des del 2011 s’hi apleguen un centenar de persones –fins i tot sota el diluvi–. Al capdavall es tractava d'això: visibilitzar la figura del Face, augmentar amb força la presència de persones a la commemoració –sobretot del veïnat de Nou Barris– i exalçar la vigència del seu combat per la llibertat i la justícia social des de l’anarquisme català.

 

La gent perfecta pot estar tranquil·la: ja no convoquem ni amb sigles ni sense sigles, malgrat això continuem assistint-hi. No cal dir que ho explico a títol individual a fi de deixar-ho consignat per a futurs cronistes que aspirin a recuperar el record dels temps presents, com també la meva militància a la CUP i la COS, de la qual només he de retre comptes a mi mateix i a la meva pròpia consciència política i sindical. Vaig arribar a Nou Barris el 2009 i ja des de llavors i el 2010, com un veí anònim, vaig dipositar flors i espelmes sobre la placa en saber que el crim es cometé allà, prop de casa. Vaig fer-ho sense demanar permís a ningú ni exhibir carnets (llavors jo era a la CGT).

Qui pensés que algú volia competir per patrimonialitzar el Face no va entendre absolutament res, i és probable que continuï sense entendre-ho. Són els mateixos que quan sa altíssima majestat Ada Colau inaugurà a Nou Narris la plaça de Salvador Puig Antich... no hi assistiren, per no destorbar sa excel·lència suposo (5-III-2016) –és a dir, permeteren que els nous gestors municipals del tardofranquisme fessin un acte propagandístic amb la màxima placidesa–. Quines paradoxes, oi?

No oblidarem el com i el perquè del Facerias, guerriller anarquista català.

Mort a l'estat i visca l’anarquia. Vola lliure, Face, t’abracem entre flors company!!!