dimarts, 26 de maig del 2015

Ensabonar, guanyar, fingir (Breu balanç i recapitulacions)


ENSABONAR, GUANYAR, FINGIR
(BREU BALANÇ I RECAPITULACIONS)

Entre angoixes i angoixes a la Universitat de Barcelona (arriba el final de curs i el rector i l’equip de govern s’entesten a fer fora o a degradar a la condició humiliantment precària de professorat associat la majoria de professorat lector terminal i de becaris que finalitzen contracte, els quals haurien de ser estabilitzats mecànicament d’una vegada com a professorat agregat –com succeeix a la Universitat Autònoma–, persones amb recerques, publicacions i citacions rebudes a dojo, persones en alguns casos avaluades amb la màxima valoració científica de la mateixa UB, persones amb més de deu anys d’experiència docent i investigadora, persones amb recerca i treball acadèmic internacional, que veuen com la UB incompleix de nou les promeses esbombades a les darreres eleccions sobre la continuïtat de la carrera docent i investigadora)...

...doncs entre angoixes i angoixes un company m’escriu per retreure’m manca de proporció en la meva crítica de Barcelona €n Comú. Té raó: en comptes de redactar uns quants textos, hauria d’esmerçar la resta dels meus dies a analitzar el paper del PSUC-ICV/EUiA  al període 1979-2015; damunt, hauria d’estendre-ho al conjunt del PentaGrup Municipal 1979-2015; i, a més, hauria de passar-me els dies desemmascarant Barcelona €n Comú. Hauria d’infantar dotzenes de milers d’articles, i no la xifra modesta que em precedeix. Lamentablement, no disposo de prou temps per permetre-m’ho. Ni en tinc ganes.

Fins i tot a gent intel·ligent li costa entendre que una cosa és el capitalisme d’“esquerres” i l’altra és el socialisme, el comunisme llibertari, l’independentisme emancipador, el feminisme o l’anticapitalisme. I que el populisme socialdemòcrata no és equiparable ni a la revolució, ni a un procés revolucionari (trencament d’estructures polítiques, econòmiques i culturals). Al llarg d’aquestes setmanes he plantejat una pila de qüestions que no han obtingut cap resposta. Cada demanda de conèixer el deute del PentagGrup amb bancs i caixes, inclòs el d’ICV/EUiA, és respost amb un truny ensordidor: “Transparència!”. Cada crítica és contestada amb un bram impersonal: “Això són... difamacions!”.

Diumenge vaig conèixer al col·legi electoral –entre d’altres–, quatre persones de Barcelona €n Comú: un home i una dona veterans i un noi i una noia joves. Des de bagatges diferents, amb els tres primers (bona gent, oi tant que sí!) vam mantenir durant hores un diàleg maco, honest, sincer, llevat de la violentada noia, militant d’ICV, que no volia saber res ni de la Transició, ni del DESC, ni de l’IGOP, ni dels deutes amb la Caixa, ni de qui els finançava la campanya, ni de com un grup de mandarins amb el suport d’ICV havien muntat verticalment la parada, ni de les “Llistes obertes, llistes obertes!” que cridava la Colau... per després incomplir-ho en la tria de les persones candidates, ni dels milers de càrrecs opacs i de comptabilitat oculta d’empreses municipals, ni dels draps bruts a la Diputació de Barcelona, ni de l’extraordinari suport mediàtic rebut, ni de la demagògia de l’Herrera apel·lant a Durruti, ni de res. Els explicava les informacions que he anat penjant aquestes setmanes i anaven arrufant les celles. No hi fa res, el temps ho col·loca tot al seu lloc.

La distinció que ha estat present aquí, des del primer dia, ha consistit a diferenciar les direccions organitzatives de les estructures polítiques que ens ocupen respecte de la bona fe dels militants de base i els votants, a diferenciar el que es predica del que practica, a diferenciar la política del màrqueting.

És molt senzill: no sóc amant del capitalisme d’“esquerres”. Que la premsa conservadora i els tertulians habituals qualifiquin Barcelona €n Comú –un muntatge impensable sense el suport des del principi de la Gauche Divine– com a “comunistes” no sé si fa riure o plorar. La paraula comunisme, com tantes altres, ja ha estat prostituïda fa massa dècades. I si l’esperança de la transformació social ha de provenir d’exvotants del PSC, en fi, ho tenim clar. “Sí se puede...” i fot-li fort Segona Transició televisada a tort i a dret. La millor estratègia per desbaratar l’oposició a l’ordre establert és... que sigui organitzada i que rebi el suport de les mateixes estructures de poder que es qüestionen. Tornem-hi: ICV ha pagat la campanya de Barcelona €n Comú, tal com ho aclaria un document de Procés Constituent fa uns mesos. Amb els diners que deuen a la Caixa. I que cadascú en faci la valoració corresponent.

Estic disposat a debatre totes les crítiques pel que he anat plantejant, però és absurd que jo hagi d’argumentar posicionaments i fets, i que aquests siguin exclosos de la discussió. Som a 26 de maig i continuem sense conèixer els deutes del PentaGrup Municipal 1979-2015 amb els bancs. Això és especialment rellevant per a ICV-EUiA-Barcelona €n Comú ara que ocuparan el govern municipal, per això hi he insistit tant aquestes setmanes. Per què? Us en recordeu que la Caixa va condonar un deute de cinc o sis milions d’euros al PSC fa uns deu anys? Coneixeu quina va ser-ne la contrapartida? No (jo tampoc). Què succeirà, ara? La Caixa executarà el deute amb ICV-EUiA? No. Ni amb ICV-EUiA ni amb ningú. Per què hauria de fer-ho? La resposta deu ser més terrible que la pregunta.

Mentre la Colau exalça les virtuts de la municipalització de l’energia en altres ciutats europees, ha estat incapaç de dedicar una sola paraula a la gent d’ICV i el PSC col·locada en càrrecs daurats a Aigües de Barcelona, a TMB i en multitud d’agències públiques.

Mesquina condició humana: des de bandes inesperades ara arriben les lloancetes rituals a Barcelona €n Comú, perquè sempre resulta profitós fer de llepaculs dels poders instituïts. La representació abraça, igualment, la perspectiva contrària: fer-ne passar la direcció com una mena de perillosíssim grup d’extrema esquerra a punt de realitzar un salt revolucionari que remourà els fonaments de... no sé de què. Com deia aquell, no fotem. L’endemà de les eleccions l’Ada Colau difonia a RAC1 les bondats de l’“emprenedoria”  i xerrava del “Mobile World Congress” sense aclarir-nos si l’any que ve també es faran llistes negres il·legals. D’aquí endavant, Barcelona €n Comú es lamentarà del tracte mediàtic que rebrà... per part dels mateixos mitjans de comunicació, públics i privats, que ens han ficat l’Ada Colau fins a la sopa... tot condemnant el projecte polític de la CUP a les masmorres del silenciament mediàtic. Paradoxes de la societat burgesa, oi?


Tinc la meva pròpia opinió sobre el rumb que ha de prendre dins l’Ajuntament la gent de l’organització en què milito i, també, en aquest cau de brutícia acumulada que és la Diputació. I no l’expressaré. Sigui com sigui, ho decidiran assembleàriament les mateixes persones que han aconseguit quintuplicar el nombre de vots amb quatre rals de la butxaca, suor al front i la feina política al darrere de molts anys (sense ser alliberats polítics com la Colau i la Pin, que cobraren mensualment del DESC durant cinc anys). Mentrestant, pots desar aquests enllaços “de campanya” que enganxo a sota per al futur immediat i llunyà. No és que jo sigui un paio gaire perspicaç ni intel·ligent, és més allò que el temps t’ensenya i bla bla bla... T’imagines que algun dia l’Ada Colau i Barcelona €n Comú responen fil per randa el que he anat plantejant aquí durant unes setmanes? No apel·lo pas a l’esperança d’alguns que puguin dur a terme una política transformadora, sinó simplement a obtenir una dotzena de respostes a una dotzena de qüestions. T’ho imagines? Jo no. 

Tant de bo el nou Ajuntament de Barcelona resolgui urgentment, d’entrada, les condicions materials de vida de tantíssima gent que està patint molt, moltíssim. Tant de bo.

Qüestionar el poder, tot poder, implica una batalla sempre desigual. La vida de la majoria sol assemblar-se als westerns crepusculars, i jo sóc de la banda dels perdedors. Així com n’hi ha que aspiren a guanyar, jo aspiro a transformar la vida col·lectiva... i a mi mateix. Te’n recordes de Jakob Böhme (1575-1624)?: “O és que us creieu que és pecat preguntar-se pel camí?”.


dissabte, 23 de maig del 2015

Nonument (Entrevista de Carlota Gómez a Gerard Horta, 29-X-2014)


NONUMENT

Entrevista feta per la Carlota Gómez (Barcelona, 29-X-2014). Com sempre, millors les preguntes que les respostes.

divendres, 22 de maig del 2015

Intervenció en míting polític CUP Raval/Gòtic

Rambla del Raval (15-V-2015).
 
INTERVENCIÓ EN MÍTING POLÍTIC 
CUP RAVAL/GÒTIC

Amb els companys i les companyes del nucli de la CUP. Un home aragonès deia a Barcelona, fa 123 anys (el 1892):
– “Nosaltres el que voldríem és polvoritzar aquesta societat per construir-ne una de nova.”

Record d'en Felip Cid pel seu traspàs, avui (Batalles perdudes, guerra inacabada)

Retrat de Felip Cid
(obra del seu fill gran, David Cid).

Avui ha mort en Felip Cid. Amb una abraçada per a ell i per al meu company Mixo, la mare i tota la família.

A continuació, la ressenya d’un llibre excepcional.

BATALLES PERDUDES, GUERRA INACABADA 
[AVUI, 11-I-2001]
Gerard Horta

[Memòries inútils, Felip Cid. Editorial Afers. Catarroja-Barcelona, 2000.]

La perversió sobre la qual s’ensorren els pilars de la civilització europea n’ha convertit els fills en éssers més disposats a amagar-se de la vida que no pas a endinsar-s’hi. En automemoritzar-se, les patums recorren a mostrar-se des de valors consensuats com a “positius”, connotadors d’estatus simbòlics glorificats. No és el cas de Felip Cid.

Fent honor a la seva pròpia visió sobre la vida, i de retop a la tasca silenciosa i contínua d’Afers, Cid ens ofereix la mena de relat que tot lector interessat a comprendre una societat i un temps demana quan obre un llibre de memòries. Som davant d’un científic amb cor i amb cervell, catedràtic d’història de la medicina a la UAB, fundador el 1979 del Museu d’Història de la Medicina, escriptor d’una amplíssima obra acadèmica i autor de tres poemaris (referir-ne tantes dades es cruspeix l’espai).

A partir d’una expressió lingüística tan treballada com desacomplexada, molt més rica i coherent que la de tants escriptors i guionistes professionals –i inútils–, Cid recorre el passat amb lucidesa, tendrament i alhora amb una mala bava incisiva i sarcàstica. Si tota crònica humana és una narració del dolor –no ho diem per flagel·lar-nos–, i si sota aquest paisatge Cid és un més dels que podria afirmar que el seu regne no és d’aquest món, el relat que n’ha de sortir ha de ser obligadament dur, duríssim. A la infantesa, les estades fora de la ciutat, els bombardejos, la barbàrie i la destrucció, el dolor de la guerra, la visita al pare a l’hospital militar, l’oncle mort, una postguerra col·lectiva desconsolada feta de fam, cansament, prohibicions i solituds. A l’adolescència, les topades, la percepció bellíssima de les estacions, el professor mort sobtadament en una misèrrima pensió prop del port, el descobriment de l’univers universitari. I una pluja de monges i capellanada feixista, falangistes i militars, feligreses pomposes i “senyors” que de la medicina en fan guany, les misèries de les empreses farmacèutiques, els hospitals tètrics, una acadèmia classista i fascinerosa, toreros i futbolistes i àrbitres i directius i culturistes, una moralitat franquista reduïda a amagar el penis, les espanyolades de la Inquisició i els productes nord-americans esbombant etnocidis en forma de western... cares canviants del terrorisme.


Mirades punyents
Des de la maduresa i l’experiència al món cultural, a la segona Universitat Autònoma, a la tasca museològica, el paisatge no se’ns mostra desolador immotivadament: el present ve d’on ve. Entre trepes i tifes pudentes, resseguim tons foscos pertot. Com assenyala l’autor, el franquisme féu aflorar les misèries, les arbitrarietats i les desorientacions de la societat catalana. Des d’autoritarismes i mediocritats, els àmbits de la “producció cultural” reflecteixen aquesta realitat. La virulència crítica de Cid és severa, amb raó: no se salven ni “esquerrans” més elitistes que ningú, ni “patriotes” més explotadors que ningú, ni “poetes” més narcisistes que ningú. En realitat, Cid és sobrer de sensibilitat per adonar-se’n. Pel llibre s’hi van desplaçant la immensa majoria dels noms de la poesia i la prosa catalanes contemporànies, i no hi ha pedestal que suporti les nobles i veraces sacsejades cidianes. És impossible encabir els noms que surten i el que se n’explica, ara bé: anhelem que aquestes memòries substitueixin una pila de manuals sobre els vaivens socioculturals i històrics del país. La racionalitat és, necessàriament, corrosiva. 

Els moviments anímics de Cid són sincers, som davant una obra de què s’aprèn: si la dolçor s’agermana amb la inclemència és perquè malgrat els intents d’esclafar les paradoxes, aquestes signifiquen l’única cosa que ens pot permetre entendre’ns i avançar. Tant de bo aquest llibre formidable sigui llegit i rellegit, ja que el plaer del coneixement s’hi dóna des del compromís de l’esperit lliure i un treball literari agraït que acull respecte per la memòria dels marginats i pel reconeixement dels amics. Cid esclafa les duplicitats de “mecenetes”, polítics, acadèmics i literats de fira: llegint-lo, l’empenyem a denunciar falsedats i reconeixem les senderes sagnants de la consciència d’un “anarquista líric”, culte i honest en terra de guerres inacabades i clarobscurs despietats. Metge, editor, científic, pedagog, lletraferit, pare del vergonyosament assassinat Museu d’Història de la Medicina, ciutadà discrepant, l’estrany no és en Felip Cid ni la Margarida que l’acompanya, sinó un món d’estructures marcides. Tots els seus combats els fem nostres: tal com dringa.

24M: Vot útil / Vot inútil (Respecte a què?)


24M: VOT ÚTIL / VOT INÚTIL
(RESPECTE A QUÈ?)

Abraonar-se de cap a la manera prometeica, un cop i un altre, contra les pràctiques i les representacions de les institucions públiques i contra les grans estructures polítiques –i sindicals (ens hi referirem a les pròximes setmanes)– no és tasca habitual per a la majoria de gent. Al llarg d’aquest maig calorós he mirat de proveir arguments i recordar fets per contrabalançar el que interpreto com l’intent de perpetuar l’estat de les coses a Barcelona. Ho he fet, de vegades, amb un sarcasme despietat, i m’he centrat a situar el paper de Barcelona €n Comú com a encarnació paradigmàtica d’un projecte polític decididament continuista i legitimador de l’ordre social establert nascut i crescut a l’empara de la cultura política i dels poders econòmics del tardofranquisme.

D’entrada, lamento la manca de respostes i de rèpliques polítiques als raonaments que he anat desenvolupant. Venim de segles de cultura política totalitarista, i des de la fi dels anys setanta no s’ha aprofundit de cap manera la interiorització col·lectiva del debat dialèctic com a referent de les pràctiques i les discussions polítiques. Però, alhora, també agraeixo que en aquestes setmanes sols he rebut un insult personal al facebook i un altre al twitter i –siguin quins siguin els motius perquè això hagi estat així– considero just fer-ho saber a tothom.

Si es repassen els textos que antecediren la sèrie “Impostura €n Comú” i, a continuació, les 13 entrades que la componen, s’hi trobaran els motius pels quals situo el projecte de Barcelona €n Comú –en qualitat de marca blanca d’ICV-EUiA– com un intent per resoldre la supervivència econòmica d’aquesta estructura clientelar davant d’uns deutes bancaris d’entre 9 i 14 milions € (ni ells ni la resta de partits ens han informat de l’estat dels deutes respectius). Que això és extensible a la resta de membres del PentaGrup Municipal 1979-2015 (CiU-ERC-PP-PSC) no pot qüestionar-se, i aquesta servitud bancària significa un primer pas, fonamental, al moment de donar o no credibilitat a qualsevol projecte de ciutat. La CUP no deu res a cap banc: som lliures. Compareu les campanyes electorals, la diferència abissal, descomunal, de mitjans que s’hi han esmerçat i us adonareu de qui ve dels carrers i de qui remet als carrers mentre oculta les vergonyes.

Ahir en Jordi Borja –l’única persona de l’antiga direcció del PSUC al final dels setanta i els vuitanta que va tenir la decència d’acudir al funeral del meu pare (militant del PSUC des del 1954) al setembre del 2013 (ho faig públic avui, Jordi, per agrair-t’ho)– comentava en cercles propers que la CUP hauria de retirar la seva candidatura a Barcelona a fi que guanyés Barcelona €n Comú. Per mi, aquesta diguem-ne genialitat exemplifica el tancament endogàmic a què la llarga transició ha conduït tanta gent amb poder, reclosa en torres d’ivori i fora de qualsevol connexió amb el món real.

I el món real té a veure amb les conseqüències nefastes que en el decurs d’una generació sencera hem patit i que als últims anys ens estan fent pagar d’una manera implacable, fins a uns extrems insuportables: només la desmobilització i la despolitització viscudes permeten entendre la facilitat amb què s’ha produït aquesta intensificació de la desigualtat, l’empobriment i la repressió del capitalisme en el marc imperial espanyol i francès. A escala barcelonina, des de l’urbanisme fins als models de “cultura”, tot l’espectre d’àmbits de l’experiència col·lectiva han estat reduïts a l’exercici despòtic del poder i de la política burgesa.

Visc i moriré pensant-me com a anarquista i com a independentista i internacionalista. Estimo amb un desesperat dolor el que em van donar ma mare i mon pare: un exemple de vida. I vaig anar a parar a l’esquerra independentista, a la primavera del 2011: des de la meva gent de la Trobada Alternativa de Nou Barris, cap a la CUP primer i cap a la COS tot seguit, fins a l'actualitat amb el grup bonic del Raval i el Gòtic. Hi sóc amb el privilegi de compartir el dia a dia amb tants companys i companyes preciosos, honestos i combativament humils (per si mai les coses anessin mal dades, us ho dic ara a la gent de tots els barris de Barcelona que he conegut: us estimo). Des del Josep Garganté –per la temporada viscuda junts–, i tota la colla de Nou Barris, fins a les persones que he anat coneixent més tardanament. En boca de la meva gent, les paraules socialisme, justícia social, anticapitalisme, independència, llibertat, assemblea, poder popular i emancipació de classe prenen sentit com a model de relacions imperativament necessari per transformar el món.

La majoria de persones té por de la llibertat, arreu. No poden concebre una societat fora de l’ordre del capitalisme, en tots els terrenys. Nosaltres defensem una cosa molt senzilla: transcendir la barbàrie i reorganitzar-ho tot, de cap a peus. No aspirem a regenerar el capitalisme ni la presó imperial en què estem ficats fa segles. I no ens ha de fer vergonya ser granets de sorra en la platja del combat universal. Passat el 24, la CUP continuarà sent als barris, sense alliberats polítics ni sindicals que prediquen el que no practiquen, sense campanyes mediàtiques ni estructures financeres al darrere. Si entrem a  l’Ajuntament, començarem a treure la merda acumulada (milers de càrrecs, dotzenes de milions d’euros, dotzenes d’empreses i consorcis que ningú no fiscalitza), la merda comuna, compartida i alimentada pel PentaGrup Municipal 1979-2015.

Un Ajuntament és el que és, i només el creixement continu de gent autoorganitzada per lluitar ens permetrà, algun dia, construir un poder popular efectiu, des dels barris, per reorganitzar el repartiment del treball i la riquesa. L’infern no es reforma i, com deien els gnòstics de l’inici de l’era cristiana, l’infern és això: l’explotació social, la ignorància i la dominació de les institucions sobre les societats.

Ho he repetit molts cops aquestes setmanes: que tothom faci el que vulgui, però que qui voti sàpiga què vota. Penso en gent de bona fe enganyada per les aparences i els emmascaraments de discursos suposadament d’“esquerres”. Hi ha la utilitat i el sentit de les lluites en el dia a dia de la història, que per mi és la fotografia de dalt de tot, i hi ha això d’aquí a sota. Som prou grandets per fer el que vulguem a l’hora de votar o no (el vot és útil o inútil respecte a alguna cosa). Però, sobretot, ho som per plantejar-nos de fer un cop de mà a la gent que lluita, sense cobrar, l’endemà de les eleccions. Aquest combat demana un esforç titànic i cal persones disposades a compartir militàncies i projectes de lluita. I vida i amistat.

Som els de sempre, sota formes distintes al llarg de la història. Gent lliure: menuts, joves i grans, persones que s’ajunten, antiautoritàries sempre.

Per la llibertat, sempre i arreu, seguem arran.

dimarts, 19 de maig del 2015

Joan Subirats, l'IGOP i els deutes amb caixes i bancs

 Joan Subirats (PSUC/ICV), Jaume Asens i  Ada Colau (26-VI-2014).
Fora de la fotografia, a la primera filera, Jordi Borja (PSUC/ICV).

JOAN SUBIRATS, L’IGOP I ELS DEUTES
AMB CAIXES I BANCS
 [EL VIDRE AL COR, 19-V-2015]
Gerard Horta

Davant la idea d’acord amb la qual hi ha munts de raons per percebre Ada Colau com un dels fruits indirectes –o no tant– de l’Obra Social de la Caixa, hi ha qui s’estima continuar creient que l’operació de constitució de Guany€m Barcelona i Barcelona €n Comú respon sobretot al resultat de les coincidències atzaroses de gent diversa, vinculada graciosament als moviments populars. No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que, en realitat, es tracta d’una operació d’enginyeria política desenvolupada gradualment i intel·ligentment per dues o tres dotzenes de persones, amb tres o quatre figures destacades a l’ombra, o si més no a la penombra, des del principi.

Un dels arquitectes principals d’aquesta operació fou en Joan Subirats, vinculat a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma, en què la presència de persones vinculades històricament a ICV –com ell– és aclaparadora. És en Subirats qui, amb Ada Colau i Jaume Asens, apareixia a la taula presidint la presentació pública de Guany€m Barcelona al juny del 2014 a l’escola Collaso i Gil del Raval. La cosa venia de lluny (reunió del 5-X-2010 convocada per Ricard Gomà, amb Ada Colau, Jaume Asens i Josep Maria Montaner, tots tres als primers llocs de la llista).

A l’IGOP hi trobem també Ricard Gomà, Ismael Blanco, Natàlia Rosetti i Quim Brugué (fou el director general de Participació Ciutadana a la Generalitat amb el Tripartit, per ICV). A propòsit d’això, al costat de la colla ecosocialista (?) hi ha en Marc Bertomeu, líder de Pod€mos integrat a Bcn €n Comú i llicenciat, és clar, en ciències polítiques. El mateix que fa uns mesos afirmava davant la premsa que “si la CUP demostra...”. Néixer i créixer en casa bona (com a fill del director executiu de l’Euroleague Basketball, Jordi Bertomeu) defuig la vivència de determinades situacions... I si un fos en una cova, sense bolquers i amb el cul ple de residus sòlids orgànics, per aprendre a esdevenir potser algun dia un home? Només quan un demostra davant del món que no és una sangonera paròdica i benestant del grau d’alienació d’Occident, té dret de demanar als altres que demostrin alguna cosa. En aquest context, fins l’ocupació del marit de l’Encarnació Tardana de la Mare de Déu (ETMD) amb una fundació privada vinculada als negociots de Qatar no deixa de tenir gràcia. Gràcia per a la família Colau i els mercaders del temple, vull dir.

Així com des d’aquesta plataforma (Bcn €n Comú) no s’ha parat d’invocar el seu propi naixement com el fruit de l’acció convergent, horitzontal i tan, tan eixerida, dels grans grups mediàtics –perdó, de no sé quina mena d’espasmes socials–, en canvi el procés d’estructuració ha estat piramidal des del primer moment, i massa gent dels àmbits assemblearis no ho vol reconèixer: per l’impacte del curtcircuit cognitivopolític, suposo. Cal afegir-hi la manca d’honestedat de Colau i Pin, alliberades professionals del DESC a la PAH de Barcelona anys i anys sense que la militància de la PAH ho sabés fins als darrers temps i que, després de la consagració mediàtica, fan el pas a la novíssima política professional.

Una anàlisi de la pèrdua de suport electoral d’ICV-EUiA i de la davallada dels ingressos públics a causa de la minorització gradual dels seus representants en institucions públiques (ajuntaments, Diputació de Barcelona i consells comarcals) permet fer-se la idea de la gravíssima situació econòmica que pateix fa anys. Tal com ha succeït amb CCOO i UGT, les estructures burocràtiques generades esdevenen insostenibles sense el finançament institucional públic, explícit o implícit. Com que el 2012 els partits polítics de la transició legislaren la fi de l’obligatorietat de les caixes –més enllà del dels bancs– d’informar anualment entorn del deute que hi mantenien cadascun dels partits polítics, les últimes dades de què disposem són de la fi del 2011.
 
Font: Informe del Tribunal de Cuentas (2011).

No hem parat de demanar a ICV-EUiA i a l’Ada (àlies) Transparència Colau que ens expliquessin quants diners deuen i a qui. Aquesta petició, l’hem feta extensible al conjunt del PentagRup Municipal 1979-2015 (PSC-ICV/EUiA-ERC-CiU-PP). Resultat: transparència €n comú, zero a l’esquerra, silenciament dens d’un afer incòmode, irrellevant però incòmode.

Evidentment, l’agosarat desafiament de l’estructura burocràtica ICV-EUiA sobre l’estructura burocràtica PSC en cerca del sorpasso (la superació de les quotes de poder de l’adversari) havia de tenir conseqüències (“Ara no volen pactar amb nosaltres, buaaaahhh!!!”). Tanmateix, esperem que arribi el diumenge: el poder i les matemàtiques, totes ells nues, estan lligats. Llavors, l’inversemblant esdevé possible (endevineu en quina coalició penso?). La cultura política de la transició s’ha basat, per part de la dreta i l’esquerra capitalistes (en versions liberals o socialdemòcrates) a bastir àmplies xarxes de relacions clientelars i a monopolitzar la màxima quantitat de recursos públics possibles en funció de si el partit governant era o no el propi. I, naturalment, som davant de  professionals veterans la cultura política dels quals es caracteritza sovint pel seu despotisme en general poc il·lustrat.

Contra convergència, confluència:
vora el capitalisme de dretes, el capitalisme d’esquerres.

M’hauria agradat que cadascuna de les informacions i opinions que he anat penjant fossin rebatudes, dialogar, debatre-ho intensament... però no hi ha hagut manera. Fa mesos que no n’hi ha. D’altra banda, continuem sense conèixer els comptes d’ICV-EUiA, és a dir, dels qui amb els diners que deuen a la Caixa han pagat la monumental campanya de l’Ada Colau i Barcelona €nComú –tant com la resta d’organitzacions del PentaGrup Municipal 1979-2015–.

 Ada Colau, Obra Social de la Caixa. L’ànima de la Caixa. O bé la realitat és revertida simbòlicament en aquest fotomuntatge, o bé aquest fotomuntatge és revertit simbòlicament per la realitat: encavalcament de les representacions polítiques.

Joan Subirats, IGOP, ICV, Jordi Borja, DESC, Barcelona €n Comú. Nova política, regeneració, transparència, participació. Reactualització d’el cambiazo del 1982 amb el PSOE, representació burda d’una esquerra que no és esquerra, ham polit per a ànimes ingènues. Enganyifa, martingala i tripijoc de primera categoria. Segona transició. El poder en escenes. Pod€mos (Joderte Aún Más: Atrévete).

Introdueixo un nou concepte, bo per pensar: Droite Divine. Ahir l'alcaldable que apareix a sota afirmava en una entrevista que es veu inaugurant el Mobile World Congress del 2016, sense referir a precarització dels contractes laborals i les condicions de treball, a les llistes negres, a les dimensions polítiques i econòmiques del model de telefonia vigent ni a la instrumentalització de les tecnologies de la informació i la comunicació, ni als efectes sobre les persones que pateixen hipersensibilitat a dispositius que impliquen canvis electromagnètics en l'ambient, etc. Aquest conjunt de textos té sentit per poder reflexionar sobre un fet molt senzill: per alguns no es tracta de guanyar o perdre conteses electorals, sinó d'encaminar, o no, transformacions reals de les condicions de vida de les persones a través de la construcció de marcs veritablement igualitaristes.