ENSABONAR, GUANYAR, FINGIR
(BREU BALANÇ I RECAPITULACIONS)
Entre angoixes i
angoixes a la Universitat
de Barcelona (arriba el final de curs i el rector i l’equip de govern s’entesten a fer fora o a degradar
a la condició humiliantment precària de professorat associat la majoria de professorat
lector terminal i de becaris que finalitzen contracte, els quals haurien de ser
estabilitzats mecànicament d’una vegada com a professorat agregat –com succeeix
a la Universitat Autònoma–,
persones amb recerques, publicacions i citacions rebudes a dojo,
persones en alguns casos avaluades amb la màxima valoració científica de la mateixa
UB, persones amb més de deu anys d’experiència docent i investigadora, persones amb recerca i treball acadèmic internacional, que veuen
com la UB
incompleix de nou les promeses esbombades a les darreres eleccions sobre la
continuïtat de la carrera docent i investigadora)...
...doncs entre
angoixes i angoixes un company m’escriu per retreure’m manca de proporció en la meva crítica
de Barcelona €n Comú. Té raó: en comptes de redactar uns quants textos,
hauria d’esmerçar la resta dels meus dies a analitzar el paper del
PSUC-ICV/EUiA al període 1979-2015;
damunt, hauria d’estendre-ho al conjunt del PentaGrup Municipal 1979-2015; i, a
més, hauria de passar-me els dies desemmascarant Barcelona €n Comú. Hauria
d’infantar dotzenes de milers d’articles, i no la xifra modesta que em precedeix. Lamentablement,
no disposo de prou temps per permetre-m’ho. Ni en tinc ganes.
Fins i tot a gent
intel·ligent li costa entendre que una cosa és el capitalisme d’“esquerres” i
l’altra és el socialisme, el comunisme llibertari, l’independentisme emancipador, el feminisme o l’anticapitalisme.
I que el populisme socialdemòcrata no és equiparable ni a la revolució, ni a un
procés revolucionari (trencament d’estructures polítiques, econòmiques i culturals). Al llarg d’aquestes setmanes he plantejat una pila de qüestions que
no han obtingut cap resposta. Cada demanda de conèixer el deute del PentagGrup
amb bancs i caixes, inclòs el d’ICV/EUiA, és respost amb un truny
ensordidor: “Transparència!”. Cada
crítica és contestada amb un bram impersonal: “Això són... difamacions!”.
Diumenge vaig
conèixer al col·legi electoral –entre d’altres–, quatre persones de Barcelona
€n Comú: un home i una dona veterans i un noi i una noia joves. Des de
bagatges diferents, amb els tres primers (bona gent, oi tant que sí!) vam mantenir durant
hores un diàleg maco, honest, sincer, llevat de la violentada noia, militant d’ICV,
que no volia saber res ni de la
Transició, ni del DESC, ni de l’IGOP, ni dels deutes amb la Caixa, ni de qui els finançava
la campanya, ni de com un grup de mandarins amb el suport d’ICV havien muntat
verticalment la parada, ni de les “Llistes obertes,
llistes obertes!” que cridava la
Colau... per després incomplir-ho en la tria de les persones candidates, ni dels milers de càrrecs opacs i de comptabilitat oculta
d’empreses municipals, ni dels draps bruts a la Diputació de Barcelona, ni
de l’extraordinari suport mediàtic rebut, ni de la demagògia de l’Herrera apel·lant a Durruti, ni de res. Els explicava les informacions
que he anat penjant aquestes setmanes i anaven arrufant les celles. No hi fa
res, el temps ho col·loca tot al seu lloc.
La distinció que
ha estat present aquí, des del primer dia, ha consistit a diferenciar les
direccions organitzatives de les estructures polítiques que ens ocupen respecte
de la bona fe dels militants de base i els votants, a diferenciar el que es predica del que practica, a
diferenciar la política del màrqueting.
És molt senzill:
no sóc amant del capitalisme d’“esquerres”. Que la premsa conservadora i els
tertulians habituals qualifiquin Barcelona €n Comú –un muntatge impensable
sense el suport des del principi de la Gauche Divine– com a “comunistes” no sé si fa riure o plorar. La paraula comunisme, com tantes altres, ja ha estat prostituïda fa massa dècades. I si
l’esperança de la transformació social ha de provenir d’exvotants del PSC, en
fi, ho tenim clar. “Sí se puede...” i
fot-li fort Segona Transició televisada a tort i a dret. La millor estratègia per
desbaratar l’oposició a l’ordre establert és... que sigui organitzada i que
rebi el suport de les mateixes estructures de poder que es qüestionen. Tornem-hi:
ICV ha pagat la campanya de Barcelona €n Comú, tal com ho aclaria un document
de Procés Constituent fa uns mesos. Amb els
diners que deuen a la Caixa. I
que cadascú en faci la valoració corresponent.
Estic disposat a
debatre totes les crítiques pel que he anat plantejant, però és absurd que jo
hagi d’argumentar posicionaments i fets, i que aquests siguin exclosos de la
discussió. Som a 26 de maig i continuem
sense conèixer els deutes del PentaGrup Municipal 1979-2015 amb els bancs. Això
és especialment rellevant per a ICV-EUiA-Barcelona €n Comú ara que ocuparan el govern municipal, per això hi he
insistit tant aquestes setmanes. Per què? Us en recordeu que la Caixa va condonar un deute
de cinc o sis milions d’euros al PSC fa uns deu anys? Coneixeu quina va ser-ne
la contrapartida? No (jo tampoc). Què succeirà, ara? La Caixa executarà el deute amb
ICV-EUiA? No. Ni amb ICV-EUiA ni amb ningú. Per què hauria de fer-ho? La resposta deu ser més terrible que la
pregunta.
Mentre la Colau exalça les virtuts de
la municipalització de l’energia en altres ciutats europees, ha estat incapaç
de dedicar una sola paraula a la gent d’ICV i el PSC col·locada en càrrecs
daurats a Aigües de Barcelona, a TMB i en multitud d’agències públiques.
Mesquina condició
humana: des de bandes inesperades ara arriben les lloancetes rituals a
Barcelona €n Comú, perquè sempre resulta profitós fer de llepaculs dels poders instituïts. La representació abraça, igualment, la perspectiva
contrària: fer-ne passar la direcció com una mena de perillosíssim grup
d’extrema esquerra a punt de realitzar un salt revolucionari que remourà els
fonaments de... no sé de què. Com deia aquell, no fotem. L’endemà de les
eleccions l’Ada Colau difonia a RAC1 les bondats de l’“emprenedoria” i xerrava del “Mobile World Congress” sense
aclarir-nos si l’any que ve també es faran llistes negres il·legals. D’aquí
endavant, Barcelona €n Comú es lamentarà del tracte mediàtic que rebrà... per
part dels mateixos mitjans de comunicació, públics i privats, que ens han
ficat l’Ada Colau fins a la sopa... tot condemnant el projecte polític de la CUP a les masmorres del
silenciament mediàtic. Paradoxes de la societat burgesa, oi?
Tinc la meva
pròpia opinió sobre el rumb que ha de prendre dins l’Ajuntament la gent de
l’organització en què milito i, també, en aquest cau de brutícia acumulada que
és la Diputació. I no l’expressaré. Sigui
com sigui, ho decidiran assembleàriament les mateixes persones que han aconseguit quintuplicar el nombre de vots amb quatre rals de la butxaca, suor al front i la feina política al darrere de molts anys (sense ser alliberats polítics com la Colau i la Pin, que cobraren mensualment del DESC durant cinc anys). Mentrestant, pots
desar aquests enllaços “de campanya” que enganxo a sota per al futur immediat i
llunyà. No és que jo sigui un paio gaire perspicaç ni intel·ligent, és més allò
que el temps t’ensenya i bla bla bla... T’imagines que algun
dia l’Ada Colau i Barcelona €n Comú responen fil per randa el que he anat
plantejant aquí durant unes setmanes? No apel·lo pas a l’esperança d’alguns que
puguin dur a terme una política transformadora, sinó simplement a obtenir una
dotzena de respostes a una dotzena de qüestions. T’ho imagines? Jo no.
Tant de bo el nou Ajuntament de Barcelona resolgui urgentment, d’entrada, les condicions materials de vida de tantíssima gent que està patint molt, moltíssim. Tant de bo.
Qüestionar
el poder, tot poder, implica una batalla sempre desigual. La vida de la majoria
sol assemblar-se als westerns crepusculars, i jo sóc de la banda dels
perdedors. Així com n’hi ha que aspiren a guanyar, jo aspiro a transformar la vida col·lectiva... i a mi mateix. Te’n recordes de Jakob Böhme (1575-1624)?: “O és
que us creieu que és pecat preguntar-se pel camí?”.
