Record d'en Felip Cid pel seu traspàs, avui (Batalles perdudes, guerra inacabada)

Retrat de Felip Cid

(obra del seu fill gran, David Cid).

Avui ha mort en Felip Cid. Amb una abraçada per a ell i per al meu company Mixo, la mare i tota la família.

A continuació, la ressenya d’un llibre excepcional.

BATALLES PERDUDES, GUERRA INACABADA 
[AVUI, 11-I-2001]
Gerard Horta

[Memòries inútils, Felip Cid. Editorial Afers. Catarroja-Barcelona, 2000.]

La perversió sobre la qual s’ensorren els pilars de la civilització europea n’ha convertit els fills en éssers més disposats a amagar-se de la vida que no pas a endinsar-s’hi. En automemoritzar-se, les patums recorren a mostrar-se des de valors consensuats com a “positius”, connotadors d’estatus simbòlics glorificats. No és el cas de Felip Cid.

Fent honor a la seva pròpia visió sobre la vida, i de retop a la tasca silenciosa i contínua d’Afers, Cid ens ofereix la mena de relat que tot lector interessat a comprendre una societat i un temps demana quan obre un llibre de memòries. Som davant d’un científic amb cor i amb cervell, catedràtic d’història de la medicina a la UAB, fundador el 1979 del Museu d’Història de la Medicina, escriptor d’una amplíssima obra acadèmica i autor de tres poemaris (referir-ne tantes dades es cruspeix l’espai).

A partir d’una expressió lingüística tan treballada com desacomplexada, molt més rica i coherent que la de tants escriptors i guionistes professionals –i inútils–, Cid recorre el passat amb lucidesa, tendrament i alhora amb una mala bava incisiva i sarcàstica. Si tota crònica humana és una narració del dolor –no ho diem per flagel·lar-nos–, i si sota aquest paisatge Cid és un més dels que podria afirmar que el seu regne no és d’aquest món, el relat que n’ha de sortir ha de ser obligadament dur, duríssim. A la infantesa, les estades fora de la ciutat, els bombardejos, la barbàrie i la destrucció, el dolor de la guerra, la visita al pare a l’hospital militar, l’oncle mort, una postguerra col·lectiva desconsolada feta de fam, cansament, prohibicions i solituds. A l’adolescència, les topades, la percepció bellíssima de les estacions, el professor mort sobtadament en una misèrrima pensió prop del port, el descobriment de l’univers universitari. I una pluja de monges i capellanada feixista, falangistes i militars, feligreses pomposes i “senyors” que de la medicina en fan guany, les misèries de les empreses farmacèutiques, els hospitals tètrics, una acadèmia classista i fascinerosa, toreros i futbolistes i àrbitres i directius i culturistes, una moralitat franquista reduïda a amagar el penis, les espanyolades de la Inquisició i els productes nord-americans esbombant etnocidis en forma de western... cares canviants del terrorisme.

Mirades punyents

Des de la maduresa i l’experiència al món cultural, a la segona Universitat Autònoma, a la tasca museològica, el paisatge no se’ns mostra desolador immotivadament: el present ve d’on ve. Entre trepes i tifes pudentes, resseguim tons foscos pertot. Com assenyala l’autor, el franquisme féu aflorar les misèries, les arbitrarietats i les desorientacions de la societat catalana. Des d’autoritarismes i mediocritats, els àmbits de la “producció cultural” reflecteixen aquesta realitat. La virulència crítica de Cid és severa, amb raó: no se salven ni “esquerrans” més elitistes que ningú, ni “patriotes” més explotadors que ningú, ni “poetes” més narcisistes que ningú. En realitat, Cid és sobrer de sensibilitat per adonar-se’n. Pel llibre s’hi van desplaçant la immensa majoria dels noms de la poesia i la prosa catalanes contemporànies, i no hi ha pedestal que suporti les nobles i veraces sacsejades cidianes. És impossible encabir els noms que surten i el que se n’explica, ara bé: anhelem que aquestes memòries substitueixin una pila de manuals sobre els vaivens socioculturals i històrics del país. La racionalitat és, necessàriament, corrosiva. 

Els moviments anímics de Cid són sincers, som davant una obra de què s’aprèn: si la dolçor s’agermana amb la inclemència és perquè malgrat els intents d’esclafar les paradoxes, aquestes signifiquen l’única cosa que ens pot permetre entendre’ns i avançar. Tant de bo aquest llibre formidable sigui llegit i rellegit, ja que el plaer del coneixement s’hi dóna des del compromís de l’esperit lliure i un treball literari agraït que acull respecte per la memòria dels marginats i pel reconeixement dels amics. Cid esclafa les duplicitats de “mecenetes”, polítics, acadèmics i literats de fira: llegint-lo, l’empenyem a denunciar falsedats i reconeixem les senderes sagnants de la consciència d’un “anarquista líric”, culte i honest en terra de guerres inacabades i clarobscurs despietats. Metge, editor, científic, pedagog, lletraferit, pare del vergonyosament assassinat Museu d’Història de la Medicina, ciutadà discrepant, l’estrany no és en Felip Cid ni la Margarida que l’acompanya, sinó un món d’estructures marcides. Tots els seus combats els fem nostres: tal com dringa.