Joan Subirats, l'IGOP i els deutes amb caixes i bancs

 Joan Subirats (PSUC/ICV), Jaume Asens i  Ada Colau (26-VI-2014).

Fora de la fotografia, a la primera filera, Jordi Borja (PSUC/ICV).

JOAN SUBIRATS, L’IGOP I ELS DEUTES

AMB CAIXES I BANCS
 [EL VIDRE AL COR, 19-V-2015]
Gerard Horta

Davant la idea d’acord amb la qual hi ha munts de raons per percebre Ada Colau com un dels fruits indirectes –o no tant– de l’Obra Social de la Caixa, hi ha qui s’estima continuar creient que l’operació de constitució de Guany€m Barcelona i Barcelona €n Comú respon sobretot al resultat de les coincidències atzaroses de gent diversa, vinculada graciosament als moviments populars. No cal ser gaire perspicaç per adonar-se que, en realitat, es tracta d’una operació d’enginyeria política desenvolupada gradualment i intel·ligentment per dues o tres dotzenes de persones, amb tres o quatre figures destacades a l’ombra, o si més no a la penombra, des del principi.

Un dels arquitectes principals d’aquesta operació fou en Joan Subirats, vinculat a l’Institut de Govern i Polítiques Públiques (IGOP) de la Universitat Autònoma, en què la presència de persones vinculades històricament a ICV –com ell– és aclaparadora. És en Subirats qui, amb Ada Colau i Jaume Asens, apareixia a la taula presidint la presentació pública de Guany€m Barcelona al juny del 2014 a l’escola Collaso i Gil del Raval. La cosa venia de lluny (reunió del 5-X-2010 convocada per Ricard Gomà, amb Ada Colau, Jaume Asens i Josep Maria Montaner, tots tres als primers llocs de la llista).

A l’IGOP hi trobem també Ricard Gomà, Ismael Blanco, Natàlia Rosetti i Quim Brugué (fou el director general de Participació Ciutadana a la Generalitat amb el Tripartit, per ICV). A propòsit d’això, al costat de la colla ecosocialista (?) hi ha en Marc Bertomeu, líder de Pod€mos integrat a Bcn €n Comú i llicenciat, és clar, en ciències polítiques. El mateix que fa uns mesos afirmava davant la premsa que “si la CUP demostra...”. Néixer i créixer en casa bona (com a fill del director executiu de l’Euroleague Basketball, Jordi Bertomeu) defuig la vivència de determinades situacions... I si un fos en una cova, sense bolquers i amb el cul ple de residus sòlids orgànics, per aprendre a esdevenir potser algun dia un home? Només quan un demostra davant del món que no és una sangonera paròdica i benestant del grau d’alienació d’Occident, té dret de demanar als altres que demostrin alguna cosa. En aquest context, fins l’ocupació del marit de l’Encarnació Tardana de la Mare de Déu (ETMD) amb una fundació privada vinculada als negociots de Qatar no deixa de tenir gràcia. Gràcia per a la família Colau i els mercaders del temple, vull dir.

Així com des d’aquesta plataforma (Bcn €n Comú) no s’ha parat d’invocar el seu propi naixement com el fruit de l’acció convergent, horitzontal i tan, tan eixerida, dels grans grups mediàtics –perdó, de no sé quina mena d’espasmes socials–, en canvi el procés d’estructuració ha estat piramidal des del primer moment, i massa gent dels àmbits assemblearis no ho vol reconèixer: per l’impacte del curtcircuit cognitivopolític, suposo. Cal afegir-hi la manca d’honestedat de Colau i Pin, alliberades professionals del DESC a la PAH de Barcelona anys i anys sense que la militància de la PAH ho sabés fins als darrers temps i que, després de la consagració mediàtica, fan el pas a la novíssima política professional.

Una anàlisi de la pèrdua de suport electoral d’ICV-EUiA i de la davallada dels ingressos públics a causa de la minorització gradual dels seus representants en institucions públiques (ajuntaments, Diputació de Barcelona i consells comarcals) permet fer-se la idea de la gravíssima situació econòmica que pateix fa anys. Tal com ha succeït amb CCOO i UGT, les estructures burocràtiques generades esdevenen insostenibles sense el finançament institucional públic, explícit o implícit. Com que el 2012 els partits polítics de la transició legislaren la fi de l’obligatorietat de les caixes –més enllà del dels bancs– d’informar anualment entorn del deute que hi mantenien cadascun dels partits polítics, les últimes dades de què disposem són de la fi del 2011.

 

Font: Informe del Tribunal de Cuentas (2011).

No hem parat de demanar a ICV-EUiA i a l’Ada (àlies) Transparència Colau que ens expliquessin quants diners deuen i a qui. Aquesta petició, l’hem feta extensible al conjunt del PentagRup Municipal 1979-2015 (PSC-ICV/EUiA-ERC-CiU-PP). Resultat: transparència €n comú, zero a l’esquerra, silenciament dens d’un afer incòmode, irrellevant però incòmode.

Evidentment, l’agosarat desafiament de l’estructura burocràtica ICV-EUiA sobre l’estructura burocràtica PSC en cerca del sorpasso (la superació de les quotes de poder de l’adversari) havia de tenir conseqüències (“Ara no volen pactar amb nosaltres, buaaaahhh!!!”). Tanmateix, esperem que arribi el diumenge: el poder i les matemàtiques, totes ells nues, estan lligats. Llavors, l’inversemblant esdevé possible (endevineu en quina coalició penso?). La cultura política de la transició s’ha basat, per part de la dreta i l’esquerra capitalistes (en versions liberals o socialdemòcrates) a bastir àmplies xarxes de relacions clientelars i a monopolitzar la màxima quantitat de recursos públics possibles en funció de si el partit governant era o no el propi. I, naturalment, som davant de  professionals veterans la cultura política dels quals es caracteritza sovint pel seu despotisme en general poc il·lustrat.

Contra convergència, confluència:
vora el capitalisme de dretes, el capitalisme d’esquerres.

M’hauria agradat que cadascuna de les informacions i opinions que he anat penjant fossin rebatudes, dialogar, debatre-ho intensament... però no hi ha hagut manera. Fa mesos que no n’hi ha. D’altra banda, continuem sense conèixer els comptes d’ICV-EUiA, és a dir, dels qui amb els diners que deuen a la Caixa han pagat la monumental campanya de l’Ada Colau i Barcelona €nComú –tant com la resta d’organitzacions del PentaGrup Municipal 1979-2015–.

 Ada Colau, Obra Social de la Caixa. L’ànima de la Caixa. O bé la realitat és revertida simbòlicament en aquest fotomuntatge, o bé aquest fotomuntatge és revertit simbòlicament per la realitat: encavalcament de les representacions polítiques.

Joan Subirats, IGOP, ICV, Jordi Borja, DESC, Barcelona €n Comú. Nova política, regeneració, transparència, participació. Reactualització d’el cambiazo del 1982 amb el PSOE, representació burda d’una esquerra que no és esquerra, ham polit per a ànimes ingènues. Enganyifa, martingala i tripijoc de primera categoria. Segona transició. El poder en escenes. Pod€mos (Joderte Aún Más: Atrévete).

Introdueixo un nou concepte, bo per pensar: Droite Divine. Ahir l'alcaldable que apareix a sota afirmava en una entrevista que es veu inaugurant el Mobile World Congress del 2016, sense referir a precarització dels contractes laborals i les condicions de treball, a les llistes negres, a les dimensions polítiques i econòmiques del model de telefonia vigent ni a la instrumentalització de les tecnologies de la informació i la comunicació, ni als efectes sobre les persones que pateixen hipersensibilitat a dispositius que impliquen canvis electromagnètics en l'ambient, etc. Aquest conjunt de textos té sentit per poder reflexionar sobre un fet molt senzill: per alguns no es tracta de guanyar o perdre conteses electorals, sinó d'encaminar, o no, transformacions reals de les condicions de vida de les persones a través de la construcció de marcs veritablement igualitaristes.