17-A: Cadàvers, interrogants i mascarades

17-A: CADÀVERS, INTERROGANTS I mASCARADEs

[EL VIDRE AL COR, 31-VIII-2017]
Gerard Horta

L’estat espanyol i la llibertat de moviments

de l’ex-imam de Ripoll

Mentre malbaratem el temps observant el dit –el graponer muntatge político-mediàtic del director d’El Periódico, Enric Hernández, contra determinats àmbits d’actuació dels Mossos d’Esquadra– obviem el veritable escàndol que implica el paper de l’estat espanyol amb relació a una de les peces clau dels atemptats del 17-A: l’ex-imam (fins al juny del 2017) de la mesquita de Ripoll Abdelbaki Es Satty, amb una ordre d’expulsió des del 2014 –no executada– arran d’una condemna de quatre anys de presó per tràfic de drogues. A través de Jesús Rodríguez, la Directa difongué (31-VIII-2017) la decisió dels òrgans judicials i policíacs antiterroristes espanyols de mantenir Es Satty en plena llibertat de moviments des del 2007 –llavors Alfredo Pérez Rubalcaba era el ministre d’Interior del govern del PSOE encapçalat per José Luis Rodríguez Zapatero–. “No se ha observado que existiera vinculación con la red de reclutamiento de muyahidines desarticulada”, sostenia l’informe de la Prefectura del Servei d'Informació de la Direcció General de la Guàrdia Civil adreçat al jutge Baltasar Garzón aleshores. En Jesús Rodríguez mateix (30-VIII-2017) explicà la participació d’un inspector de la Brigada Provincial d'Informació (BPI) de Barcelona del Cos Nacional de Policia, amb competències en la captació de confidents (cas #EstatInfiltrat), a la reunió (“Mesa de valoración de la amenaza”) del ministre d’Interior Juan Ignacio Zoido amb alts comandaments de la “lluita antiterrorista” el 19 d’agost d’enguany. Aquest inspector –sobreanomenat Daniel Sánchez Garcés– digué textualment en una conversa telefònica mantinguda el 10-IV-2016 amb Quim Gimeno (objecte del desig de l’inspector per convertir-lo en confident): “[...] el martes tengo Alemania, tengo un tema con los alemanes y el jueves tengo otro tema con árabes, entonces el lunes es el día que tengo más libre para que yo el miércoles pueda pensar qué le digo a los árabes.” Fins aquí, res que la gent lectora de Directa no sapigueu. Retinguem “alemanes” i “árabes”.

M.A.Ruiz Coll signà un article al mitjà digital ultraespanyolista ok diario (28-VIII-2017) tot incidint en una sèrie d’informacions sobre la conducta dels òrgans de l’estat amb Abdelaki Es Satty, que abans de ser imam de la mesquita de Ripoll ho fou de la mesquita Al Furkan de Vilanova i la Geltrú, considerada pel Ministeri d’Interior espanyol com una de les “més radicals” de l’estat. De l’Operación Chacal i la instrucció del judici oral en queden els documents oficials dels interrogatoris, el contingut dels quals és demolidor com a recull de proves sobre la tasca sostinguda d’Es Satty, amb plena llibertat de circulació. En reproduïm dos fragments (és imprescindible llegir el text sencer de la periodista):

 

 
0) Com és possible doncs, que el el ministre Zoido afirmi al cap de nou anys que “nada apuntaba que el imán de Ripoll fuera radical”? (Público, 28-VIII-2017). Som davant d’un escenari en què apareixen vinculats els serveis d’intel·ligència espanyols, “Alemania”, “árabes” i l’ex-imam de Ripoll i de Vilanova i la Geltrú.

Red Voltaire, mitjà d’informació francès dirigit per Thierry Meyssan, informà (25-VIII-2017) que la mesquita de Ripoll en què Es Satty havia exercit com a imam depèn de la branca siriana de la Germandat Musulmana (un univers que recull innumerables corrents i projectes polítics i socials), implantada a la ciutat alemanya d’Aquisgrà. S’hi afegia: “En tiempos de la guerra fría, el gobierno de la República Federal de Alemania concedió asilo, a solicitud de la CIA, a los miembros sirios de la Hermandad Musulmana que habían participado en el intento de golpe de Estado contra el presidente sirio Hafez el-Assad. Y durante la actual guerra contra Siria, el gobierno de Angela Merkel creó en el ministerio alemán de Exteriores un grupo especial encargado de tratar directamente con la Hermandad Musulmana de Siria.”

Podem concebre –per la informació que hem recopilat navegant– que el text de Red Voltaire procedia en part de la notícia publicada uns dies abans (20-VIII-2017) per The Global Muslim Brotherhood Daily Watch (editat per Steven Merley, veterà investigador i especialista d’intel·ligència relacionat amb el Departament d’Estat dels EUA: es tracta d’un observatori sobre les activitats a escala global de la Germandat Musulmana –entorn dels vincles de la qual amb els serveis d’intel·ligència occidentals hi ha informació a dojo des de fa dècades–). L’article de The Global Muslim Brotherhood Daily Watch citava una informació de The Washington Post (19-VIII-2017)  per vincular la comunitat islàmica Annour de Ripoll amb la mesquita i, a  continuació, citava un informe de RAND Corporation del 2007 segons el qual “líders de la Unió de Comunitats Islàmiques d'Espanya (UCIDE) –una de les dues federacions que componen la Comissió islàmica d'Espanya reconeguda pel govern– mantenen vincles estrets amb els Germans Musulmanes sirians” (“leaders of the Unión de Comunidades Islámicas de España [Union of Islamic Communities of Spain] (UCIDE) –one of the two federations that compose the government-recognized Islamic Commission of Spain– have close ties with the Syrian Muslim Brotherhood”). És versemblant l’informe de RAND Corporation de fa 10 anys? D’alguna manera, RAND Corporation es pot associar al Departament d’Estat nord-americà i les seves agències de “seguretat”. Un munt inacabable d’agències públiques i privades occidentals mobilitzen bilions d’euros de recursos públics arreu del món, amb centenars de milers de treballadors ocupats en l’univers de l’organització, espionatge, reclutament, ensinistrament, finançament i proveïment d’armes del terrorisme, fins i tot amb una indústria cinematogràfica i televisiva al darrere que ensinistra culturalment l’audiència global a naturalitzar la “lluita antiterrorista”, i amb una indústria d’armament i “seguretat” que en viu. No conec la gent que sovinteja la mesquita de Ripoll i desconec la credibilitat dels suposats lligams –segons fonts lligades a agències d’espionatge nord-americanes– dels organitzadors de la mesquita amb la branca siriana de la Germandat Musulmana: totes aquestes informacions podrien ser un mitjà per empastifar-los, literalment, davant l’estat espanyol quan fos convenient, convertint-los en bocs expiatoris, estigmatitzant-los col·lectivament i assenyalant-los de nou com a causants del mal? Em limito a exposar distintes informacions que he anat trobant.

En qualsevol cas, dubto que tot això que estem narrant aquí tingui res a veure amb la “religió”. Ni els mateixos nois-terroristes de Ripoll havien llegit l’Alcorà...  eren xavals que passaven les tardes al parc. Les raons de la seva adscripció als designis d’acció i als paràmetres conceptuals i ideològics de l’ex-iman de Ripoll disten de ser religioses, més enllà de la manipulació a què tota ideologia religiosa és sotmesa per les instàncies dels poders polítics i econòmics arreu al llarg de la història (de la mateixa manera, com reconegué Friedrich Engels i com historiadors i antropòlegs han analitzat, comprès i demostrat a bastament per a tantes societats al llarg del temps, que la religió es pot instrumentalitzar també en termes socialment emancipadors). Fins a cert punt continua sent tabú plantejar les conseqüències socials i culturals del colonialisme occidental passat i present, l’experiència que els desheretats –mal anomenats “immigrants”– de determinades procedències en tenen, el seu paper com a mà d’obra barata a les societats capitalistes occidentals i la vehiculació diversa de l’ampli espectre de conflictes que implica aquesta seva experiència. Reprenent el fil: és molt senzill refer itineraris a través dels ingressos. Els diners deixen rastres de qui paga i de qui cobra.

Scott Atran, un antropòleg social nord-americà que alhora actua en qualitat d’“analista de seguretat” que fa anys es reuní i tot amb els assessors de seguretat del vice-president dels EUA Dick Cheney a la Casa Blanca, i que ha viscut a Barcelona força anys, afirmà que creu que aquests atacs són “només el principi” (Al Jazeera, 19-VIII-2017). Per això sobta encara més el que a través de mitjans catalans i europeus hem sabut aquests dies: que membres de la cèl·lula de Ripoll viatjaren el 2017 al Marroc, Suïssa, Bèlgica i a França (cinc dies abans de l’atemptat), si bé no apareixen referències sobre Alemanya. No despertaren cap sospita, malgrat que en el cas del viatge a França el ministre d’Interior francès Gérard Collomb transmeté la informació a l’estat espanyol. 

Allò que els cossos policíacs no aclareixen:
afers contextuals, versions refregides i silenciaments a dojo 

Hi ha una pila de qüestions que no han estat aclarides per cap cos policíac, inclosos els Mossos d’Esquadra. 1) D’entrada és complicat arribar a comprendre que s’ocupi una casa a Alcanar –un poble petit– i que es pugui passar desapercebut durant mesos i mesos mentre s’acumulen bombones de butà. Dubto que cap grup de squatters disposés d’aquesta llibertat de moviments i d’emmagatzematge sense que la policia se n’assabentés. Per cert, els testimonis de la primera explosió recollits per TV3 afirmaren que un núvol ataronjat precedí l’explosió (ni blanc, ni negre). 2) No s’entén, tampoc, que havent-hi una infinitat de càmeres a la Rambla –i a la ciutat de Barcelona– no s’hagi fet pública ni una sola imatge de la furgoneta de la Rambla amb el conductor, ocupant o ocupants. 3) A propòsit d’això: els ocupants del cotxe de Cambrils estaven disposats a immolar-se o la topada amb el control dels mossos fou casual?  4) Els ocupants, ocupant o conductor de la furgoneta de la Rambla, per què no s’immolen? Per què el responsable de l’atemptat major fuig? Això no té cap sentit, en té ben poc de “religiós”. 5) I no ajuda per res a compondre’s una noció versemblant de tot plegat l’aparició de passaports graciosament trobats en llocs clau, que fins i tot quan es cremen mantenen les dades bàsiques per identificar a qui pertanyen.

Pel que fa a 6) Pau Pérez, resulta sorprenent que a les diligències prèvies 60/2017 de l’acte d’empresonament que signà el jutge Fernando Andreu (22-VIII-2017) no hi hagi ni una sola referència al veí de Vilafranca del Penedès –tan coincidentment a prop de Subirats–. 7) Els Mossos d’Esquadra deixaren ja fa dies a la seva línia temporal de twitter només tres piulades sobre el Pau. 8) Cap esment a la versió policíaca inicial d’acord amb la qual el conductor que fugí del control dels mossos a la Diagonal havia estat assassinat per la seva acció. Era ell? Morí dessagnat? En quines circumstàncies? A quina hora? Ferit per qui? 9) Resulta igualment estranya la línia temporal entre l’abandonament de la furgoneta al Pla de l’Os (cinc i escaig de la tarda), el suposat segrest del cotxe de Pau Pérez a la Zona Universitària (sis i escaig), la relativament senzilla superació del control policíac de la Diagonal (cap a les set de la tarda, amb atropellament d’una mossa inclòs) i la troballa del cotxe a Sant Just Desvern (cap a un quart i mig de vuit). Què succeeix entre el segrest de Pau Pérez i la superació del control just a la vora?  I entre la superació del control i la troballa del cotxe a Desvern?

En el cas de 10) Cambrils, no sabem res de res sobre com i per què una sol agent dels mossos assassinà a trets quatre presumptes terroristes. El canal televisiu públic 3/24 difongué els testimonis de vianants de Cambrils que afirmaren davant la càmera, a la mateixa matinada del 17 al 18 d’agost, que els terroristes duien ampolles d’aigua buides lligades amb cinta aïllant: ells se n’adonaren en molt pocs segons. 11) Les instruccions de la direcció dels Mossos d’Esquadra als seus agents eren de tirar a matar? 12) El mateix canal difongué les imatges de l’assassinat del cinquè ocupant del cotxe de Cambrils a la matinada del 18-VIII-2017: rebé deu trets, fou rematat. Hi havia cap interès a mantenir amb vida un informant d’una cèl·lula organitzada gihadista implicat en els atemptats? Això contrasta amb l’acció de la policia finlandesa el 19 d’agost: un diguem-ne gihadista que assassinà dos vianants fou neutralitzat amb un tret al genoll. Per què aquesta diferència? Desconeixem si els agents dels mossos reberen instruccions de disparar a matar, o si això forma d’una cultura adquirida als centres d’instrucció, o bé té a veure, senzillament, amb els serials nord-americans de “lluita antiterrorista” que omplen les programacions televisives.

Més interrogants. 13) Per què el proveïdor de bombones de butà a la cèl·lula, identificat i detingut per la policia marroquina (El Periódico, 29-VIII-2017), és alliberat després de la visita de la reunió del ministre d’Interior espanyol Juan Ignacio Zoido, a Rabat, amb el seu homòleg marroquí Abdelouafi Laftit (NacióTarragona, 30-VIII-2017)? 14) Com és possible que qui reconeix Younes Abouyaaqoub a Subirats sigui una experta fesonomista...? anònima, és clar, i 15) després de la topada del fugitiu amb un veí imprevist per al terrorista –el qual acudí a una casa concreta de la qual fugí, ja que qui esperava trobar ja no hi vivia–, un veí segons el qual el jove “parecía que iba medio drogado o medio borracho” (El País, 22-VIII-2017). Això ho relata Agustín A., que fou qui suposadament trucà a la policia i qui reproduí per a la premsa les paraules del nou veí. 16) Un altre punt fonamental rau que Agustín A. afirma que “Yo no vi nada, pero llamé y les expliqué con detalle lo que mi vecino había visto. Era un chico con pantalón oscuro, camisa azul marino y unas zapatillas negras con suela blanca.” On amagava, aleshores, Younes Abouyaaqoub el cinturó d’explosius que els mossos sostenen que duia? I si sols era una amenaça, no hi havia contacte visual per adonar-se’n que no en portava però sí que n’hi havia per disparar a matar? (Afegim-hi que avui dia fan molta més feina els localitzadors de xips a través de satèl·lits.) Tornem-hi, doncs: 17) un home encerclat en una vinya no pot ser detingut amb vida? 18) Qui fou la persona que fotografià el cadàver de Younes Abouyaaqoub i que en difongué la imatge per les xarxes? Era un avís tranquil·litzador adreçat a algú en concret? Hi ha qui treballa per al CNI dins els mossos? 19) Per cert, on és el tècnic en explosius de la cèl·lula? 20) Qui llogà una cambra per a dues persones per a un hostal de Vilafranca per a després de l’atemptat, com assenyalava algun mitjà? 21) Qui eren aquestes dues persones? 22) El muntatge d’Exeintel –qüestionat immediatament per VilaWeb (25-VIII-2017)– estava encaminat a conformar la percepció que, en efecte, el cap i responsable absolut de la cèl·lula gihadista era Younes Abouyaaqoub, assassinat a Subirats? Obeiria, doncs, l’acció d’Exeintel a una mera operació de camuflatge dels veritables responsables?

Militaritzar la societat global 

El 17 d’agost vam iniciar una sèrie de piulades respecte als interrogants que ens anaven apareixent fent esment a l’excel·lent llibre de Naomi Klein The shock doctrine (2007) sobre la instrumentalització de la por com una eina de control i repressió social a través de la militarització dels conflictes. L’atemptat de la Rambla, si s’hagués produït com se suposa que estava previst, hauria implicat inqüestionablement passar d’Alerta 4 a 5 i fer sortir l’exèrcit als carrers de Catalunya. A la matinada del 18 al 19 d’agost, hores abans de la reunió de la Junta de seguretat que havia de decidir-ho, la vice-presidenta del govern espanyol Soraya Sáenz de Santamaría maldà per obtenir el suport del PSOE sense, a la fi, èxit (VilaWeb, 20-VIII-2017). Falses banderes, operacions negres, encavalcaments d’interessos, emmascaraments generalitzats, una guerra bruta rere la qual queden les víctimes: una pila de vianants i una colla de xavals catalans de classe baixa sense futur esdevinguts assassins, carn de canó de poders que no albirem ni tan sols a concebre. Amb la caiguda del bloc soviètic, el capitalisme global havia d’engrandir fins a l’impensable un monstre malèvol d’abast universal: heus aquí el terrorisme. No esperem que els polítics i els periodistes de pensament benestant se’n facin gaires preguntes, del que ha passat. Durant dècades hem assistit, sense escarafalls mediàtics ni governamentals, als atemptats de falsa bandera a Europa de l’OTAN a través de la xarxa Gladio.

D’altra banda, una conseqüència immediata d’aquests esdeveniments ha consistit a esbombar per part d’alts responsables educatius i policíacs del govern de la Generalitat de Catalunya la necessitat d’aprofundir i estendre l’aplicació del PRODERAI (Procediment de Detecció de da Radicalització Islamista) al conjunt treballadors de l’educació pública en el marc d’una operació estructural i sistematitzada de cacera de bruixes entre l’alumnat. Això succeeix invocant-hi un concepte magrejat amb obscenitat per significar el que calgui, sempre amb connotacions repressives: “radicalització”. D’un dels millors informes que podem llegir actualment a Europa sobre els problemes que aquest enfocament implica us en passo l’enllaç, es tracta d’“Algunes anotacions sobre el PRODERAI (Procediment de Detecció de la Radicalització Islamista) i les perspectives actuarials a l’entorn de la `radicalització´”, a cura del company antropòleg de la Universitat de Barcelona i del Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials (GRECS), Alberto López Bargados. Si encara queda algun acadèmic, polític, expert, tertulià, periodista o director d’institut amb una certa noció del que és la vergonya els prego que el llegeixin abans d’escampar la utilització del terme maleït. (Vaig penjar-ne la versió completa a l’abril del 2017.)

Concloc amb les reflexions de Talal Asad, professor d’antropologia social a Nova York. Per ell, a Occident hi ha la percepció que la vida humana té un valor de canvi diferent en el mercat de la mort que està present en la relació entre societats “civilitzades” i societats “incivilitzades”, i que aquesta percepció dominant resulta completament necessària a l’hora de mantenir un ordre global jeràrquic: “[...] la muerte de personas pobres en el mundo no importa tanto como la muerte de personas en sociedades adineradas. Por cuanto que esto se dice y por cuanto que se actúa en base a esta creencia, las pautas del vivir y el morir en el mundo se ven afectadas” (Sobre el terrorismeo suïcida, 2008). Però podem pensar que també la mort dels pobres a Occident és una mort infravalorada. Talal Asad, que ha estudiat durant anys l’univers de l’Islam –tan heterogeni i amb projectes socials tan antagònics com dins del cristianisme–, sosté que davant de les dues grans posicions dintre dels discursos dominants sobre l’anomenat “terrorisme suïcida” –per un cantó, la defensa del terrorisme suïcida com una arma des afeblits; i, per l’altre cantó, la seva denúncia com una forma de “salvatgisme islàmic”–, davant d’això ell proposa que “en vez de recurrir al dictamen moral, sobre la base de dualidades tajantemente deslindadas, examinemos críticamente el papel que desempeñan el matar y el morir en la política secular moderna, de tal modo que la `guerra´ (incluida la guerra `justa´) no sea contemplada como una forma privilegiada de violencia de motivación política, y el terrorismo (incluido el `terrorismo suicida´) no sea contemplado como tan claramente diferenciable de ella. Lo que importa es cómo esta dualidad que se ha forjado permite a la gente vivir y dejar que se viva, o morir y dejar que se muera” (Asad, 2008).

Terrorisme. D’estats?

  

Ada Colau contra la CUP de Barcelona: el vàter era al fons, la merda era a l'entrada

A dalt, un company de lluita; a sota, l’alcaldessa de Barcelona.

Font: desconeguda.

ADA COLAU CONTRA LA CUP DE BARCELONA:

EL VÀTER ERA AL FONS, LA MERDA ERA A L’ENTRADA

[EL VIDRE AL COR, 27-III-2016]
Gerard Horta

I

[Gràcies, Ovidi, per la imatge –“L’escola de Ribera”–.]

Si no m’erro vaig conèixer l’Ada Colau, actual alcaldessa de Barcelona, el 13 d’octubre del 2006 arran d’una convocatòria de l’estrambòtic, versàtil i sorprenent col·lectiu Ariadna Pi per ocupar temporalment l’Ikea de l’Hospitalet de Llobregat. No recordo que haguem parlat gaire més de 30 segons seguits els cops que ens hem retrobat, en què ens hem saludat d’una manera sempre cordial. Les crítiques que he formulat a la seva escalada professional en diversos mitjans i posteriorment en aquest bloc –sobretot a l’abril, el maig i el juny del 2015– les he centrades en les dimensions polítiques que Colau encarna, i fora de la de vegades visceralitat –conscient– amb què han estat expressades, s’adrecen com és lògic a la seva actuació pública. Massa gent confon educació amb genuflexió, i aquest bloc contracultural s’obrí per donar veu a expressions heterogènies que, en alguns casos, no trobarien altres mitjans de difusió. Amb això aclareixo dues coses: ni tinc cap mena d’animadversió personal contra Ada Colau, ni qüestiono l’esperança de tanta i tanta gent de bona fe i de bona voluntat –militància de base i votants– dels diversos barris de Barcelona que al llarg dels darrers anys han donat suport al projecte de €uanyem Barcelona i Barcelona en €omú (de fet, hi ha companys i companyes de Barcelona en €omú –militants de base– amb qui hem departit amb complicitat analítica en algunes ocasions i en un clima excel·lent).

Tampoc no reiteraré la crítica de fons a aquest mateix projecte com a tapadora primigènia d’ICV-EUiA, tan arrelada a les estructures de poder municipal des del 1979 amb el PSC i, en part, amb ERC. La principal engalipada col·lectiva que ha protagonitzat Ada Colau i la vintena de mandarins que l’acompanyen parteix de la seva entrada professional al DESC: mentre es construïa mediàticament com a activista de la PAH de Barcelona, cobrà del 2009 al 2015 d’una institució amiga d’ICV –cosa que féu públic tard, massa tard, per a sorpresa de més d’un–. De la conjuminació entre el DESC (Jordi Borja), l’IGOP (Joan Subirats) i una colla d’acadèmics que –més enllà de l’estètica– en sa vida han mogut un dit enfront del procés miserabilitzador que afronta una bona part del professorat de les universitats públiques catalanes, ni enfront de la sostinguda i gradual destrucció de l’educació “superior” pública, en sortí l’estructura política que dirigeix. El 2010 càrrecs públics d’ICV com Ricard Gomà ja hi negociaven l’articulació d’una candidatura a l’Ajuntament barceloní. Després vingueren les entrevistes televisives, radiofòniques i escrites, la constitució de la seva figura com a encarnació tardana de la Mare de Déu –en afortunadíssima caracterització del company Blai–, els calerons de la Caixa per pagar la campanya electoral i els capítols successius d’un entabanament col·lectiu en cerca de la victòria electoral. Remeto a una lectura per ordre cronològic dels textos que s’hi refereixen en aquest bloc per atendre l’amuntegament continu de mesquineses, paranys, falsedats, martingales, tripijocs i traïcions ulteriors al programa mateix de Barcelona en €omú protagonitzades per Colau.

II

S’apropa Sant Jordi, i el màrqueting político-editorial demana no desaprofitar l’oportunitat d’intentar remuntar expectatives oscil·lants mitjançant una publicació triomfant –Ada, la rebel·lió democràtica (Ara Llibres)– per sobreposar-se a allò que el dia a dia generalitzat va ensorrant a través de discursos que no s’avenen amb les pràctiques polítiques que es mantenen. El que hi digui l’Ada és irrellevant, com s’ha demostrat dies enrere quan desmentia les crítiques que hi formula contra Pablo Iglesias. Donde dije digo, digo Diego i fot-li i ’nar-hi ’nant, que la memòria és fràgil i els del ramat som prou estúpids per empassar-nos-ho tot. Un parell de piulades a twitter i som-hi fins al plató següent. En canvi –ai ves, quina paradoxa!–, no s’ha desdit del qüestionament integral adreçat a la militància de la CUP de Barcelona i al projecte polític que defensem els companys i companyes del conjunt de barris i districtes de la ciutat. Més d’un comprendrà el que un escrivia aviat farà dos anys a VilaWeb –“Guanyem Barcelona: per un grapat de regidors”–. Dins el marc actual de relacions socials, tot projecte de regeneracionisme ciutadanista té a veure amb la perpetuació del capitalisme i de l’odre imperial francoespanyol, i amb una ànsia compulsiva de cadiretes, càrrecs, monedes d’argent, moquetes i sillons entapissats –de vermell, això sí– vora retrats solemnes d’explotadors, mafiosos i negociants d’expressió circumspecta –ja som grandets per no adonar-nos-en–.

I què hi diu, l’alcaldessa Colau, en aquesta peça ja a la venda? No ho sé ni m’interessa. Tanmateix, com que un altre company preciós –en Jordi– n’ha volgut compartir les pàgines compreses entre la 79 i la 84, sintetitzarem el que s’hi exposa sota el títol “La CUP de Barcelona, una decepció”. Permeteu-me anunciar-vos-en el contingut solament amb una frase en voga que dedico a la figura esmentada: “Has quedado... retratada!” –excuseu-me, m’he llevat ditxaratxero, desimbolt, primàriament graciós–.

Colau hi desplega una fascinant capacitat analítica, de manera que es pot permetre d’afirmar a la manera de ventríloc –el transcriptor és el periodista Joan Serra de l’Ara–, sense acomplexaments de cap tipus, diverses qüestions: 1) que la CUP té tres regidors a Barcelona “gràcies, únicament i exclusivament, a David Fernández” –exparlamentari de la CUP–; 2) que la CUP “va decidir no ocupar la centralitat”; 3) les reticències de l’esquerra anticapitalista [s’oblida d’afegir-hi “i independentista”] al seu propi lideratge; 4) la interpel·lació de la CUP Barcelona a €uanyem Barcelona mitjançant “gestos”; 5) l’existència de “més que una sintonia política” entre la CUP nacional i €uanyem Barcelona, exemplificada en l’amistat sincera entre en Fernández i en Jaume Asens, els quals miraven de “trobar temps per sopar sempre que podien”; 6)  la indicació dels baròmetres (?) que la CUP és una “valor a l’alça”; 7) que “ja li passar amb la PAH” això de “determinades posicions movimentistes” les quals ha “après a deixar enrere”; 8) que li retreuen que “no és pura”; 9) que €uanyem, ICV-EUiA, Podem, Procés Constituent i Equo no volien deixar passar la “finestra d’oportunitat”; 10) que “algunes veus fins i tot suggereixen que, en cas de no confluir, la CUP opti per no concórrer als comicis i així evitar restar suports al projecte de [€]uanyem Barcelona”; 11) Colau branda el seu currículum d’activista, que no reconeix “en aquells que posen en dubte el seu ascendent”; 12) que la CUP fou refractària al 15-M de Madrid que tingué “rèplica a Barcelona”, i no tenien cap connexió amb la PAH; 13) “la inacció dels dirigents nacionals [de la CUP] per fer recapacitar la branca barcelonina”; 14) que la [María José] Lecha respon amb fredor i –snifff, buaaaah...– “ni tan sols la felicita pel triomf electoral”; 15) que el regidor Josep Garganté tramet “missatges bel·ligerants” dins i fora del consistori; 16) que la CUP Barcelona li ha dispensat “maltractaments”, i, a més, “el que no els han dit a CiU ni al PP, ens ho han dit a nosaltres”. I, per acabar, espectacular fi de festa amb monumental foc d’encenalls: 17) “La qüestió que cal preguntar-se és què estan fent ells per transformar la realitat? Són tres regidors que només munten el número. El seu és un moralisme pseudorevolucionari.”

Si hom pretén trobar argumentades les afirmacions d’Ada Colau toparà contra el mur: no hi ha més raonaments que els exposats en les consideracions precedents. La CUP de Barcelona respongué dies enrere amb una exquisidesa i una generositat que, segons el meu parer, Colau i els mandarins associats no mereixen, emfasitzant-hi les enormes diferències dels projectes polítics respectius i el suport sistemàtic que la CUP ha  expressat a Barcelona en €omú sobre totes aquelles mesures que impliquen una millora de les condicions de vida de les classes populars i –ni que sigui– un mínim trencament de les pràctiques classistes que distingeixen les polítiques municipals des del 1979.

III

Subjectem-nos els cinturons, doncs. Colau i el projecte que dirigeix és una de les majors impostures conegudes en la segona fase de la Transició municipal al no-res (1992-2016). Colau és una farsant que ha estat a sou indirecte de l’òrbita d’ICV durant una pila d’anys, la qual cosa no en té res d’activisme, car això seria com anomenar sindicalistes la colla de rebentavagues professionalitzats a pintar de groc l’explotació i la degradació existencial, laboral i salarial de la classe treballadora. Colau ha exercit històricament com a trepa –tal com la defineix alguna gent que la coneix de fa uns 15 anys–, i penso amb honestedat que no dóna gaire més de si mateixa: ni ella, ni la major part d’acompanyants. Domina l’escenari des d’un pla d’actuació que amb prou feines supera l’univers cultural de revistes com Lecturas –d’altra banda, molt distreta i amb fotografies en colors–, i la capacitat reflexiva i autocrítica d’ella i de l’equip de manaires de Barcelona en €omú és més aviat grisa i exigua –no els qüestionis res, que rebràs–. No cal res d’això, però, quan hom sap triar el moment adequat per alliberar quatre llagrimetes en públic. Les transformacions de la realitat que invoquen afecten la seva pròpia situació econòmico-laboral. I res més. Pornografia, alta pornografia de les emocions.

A continuació n’explicarem el perquè. En primer lloc, confrontaré els 17 punts esmentats amb la meva pròpia interpretació i, tot seguit, refrescarem la memòria quant a l’exercici polític real de Barcelona en €omú al costat de l’establishment municipal en un amplíssim –incomplet, però revelador– espectre d’àmbits i contextos laborals i polítics.

IV

La concepció que Colau manté de la política és profundament personalista, en el sentit que sota l’apel·lació als moviments populars aflora un model organitzatiu fonamentat per un cantó en una jerarquització explícita dels processos de decisió i, per l’altre, en una construcció mediàtica dels lideratges que possibiliti no pas el desenvolupament col·lectiu, de base, de tot projecte sociopolític, sinó el seu exitós reflex electoral. L’important és guanyar, no pas abolir l’estat de les coses –moviment real–. En aquest sentit, no és casual la seva confluència amb David Fernández –company que ha plantat cara en múltiples ocasions i que en aquest terreny defenso sense embuts, però que alhora ha mostrat més d’un cop una manca absoluta de respecte al treball assembleari, el mateix treball que va conduir-lo al Parlament–. Si la CUP Barcelona hagués pretès assolir 6 o 7 regidors, hauria col·locat Fernández al capdavant de Barcelona i més endavant l’hauria fet plegar. O Colau desconeix el treball col·lectiu pacient, fosc i a peu de carrer de la CUP i l’Esquerra Independentista, o bé està encegada pel seu propi status, o bé menteix conscientment per autojustificar-se. Hom no pot invocar la “centralitat” sense traçar-ne el projecte polític, cosa que Colau no ha fet mai. Ni la centralitat política pot reduir-se a ocupar més o menys regidories en un procés electoral, ni el nucli teòric i metodològic d’un projecte polític pot reduir-se als acords de gent important i famosa, compositors d’una veritable elit d’enrotllats situada per sobre del bé i el mal de la quotidianitat, tan bruta i feixuga, tan poc idíl·lica, harmònica i desconflictivitzada. Si alguna cosa distingeix l’Esquerra Independentista i anticapitalista barcelonesa és el rebuig de projectes centrats en lideratges mediàtics, tant si n’és agent Colau com qualsevol membre dels rengles propis. Colau exemplifica les concepcions classistes de politòlegs, filòsofs polítics i sociòlegs sobre el poder polític associat a l’estat i a les xarxes clientelars i les derivacions personalistes que solen solcar-lo. En aquest sentit, reduir les propostes polítiques de la CUP a “gestos” resulta humiliant –i diu poc de la capacitat crítica que s’espera de tot periodista malgrat que provi d’hagiografiar una santa al servei del DESC–. També és un menysteniment a la militància de tota la CUP reduir la CUP nacional –per més que a hores d’ara s’hagi perdut completament el nord, enlluernats pels focus parlamentaristes– al David Fernàndez, que per ventura en comptes de sentir-se afalagat hauria de manifestar-se –ni que fos teatralment– des de la solidaritat militant i rebutjar amb immediatesa aquesta equiparació. I que sopi amb qui vulgui, faltaria més, perquè la vida privada és sagrada.

El llenguatge és un reflex del pensament, i el decalatge entre el pensament fràgil i la metàfora és massa ampli quan s’encavalquen instruments per mesurar la pressió atmosfèrica amb un lèxic distintiu de la Borsa de Barcelona i d’una interpretació mercantilitzadora de les relacions socials. La CUP no és un “valor a l’alça”: ho són la Colau i els seus amics ja col·locats. I les necessitats imperatives de canvi social no tenen res a veure amb “finestres d’oportunitat” ni amb tanques de pedra. Nosaltres anem per una altra banda: concretament, pel camí de destruir tots els valors a l’alça i a la baixa. Aquesta és la diferència entre el capitalisme d’esquerres de Colau i l’alliberament pel qual advoquem: plenament social, o sigui nacional, de classe, de gènere i de tota forma d’inferiorització social. Colau, permeteu-me dir-ho, no ha après a deixar enrere res: de col·locada al DESC a col·locada a l’Ajuntament, el movimentisme que representa no s’enlaira més. Ni se’ns explica quines són les posicions que interpel·la ni en què consisteix el seu aprenentage: tot plegat, nul·litat pura i dura. M’estimo més no acudir a les crítiques de la militància de la PAH a Colau: el temps acaba emplaçant tothom al seu lloc. Ningú de la CUP de Barcelona no ha retret mai a Colau que no sigui “pura”, mai: la discussió s’ha plantejat sempre en termes de projecte polític. Per contra, ella i el seu entorn han desatès tot diàleg estructurat sobre la base d’un debat dialèctic que permetés confrontar, sintetitzar i integrar perspectives dinàmicament i s’han limitat a titllar de “purs” i “sectaris” tothom que els ha qüestionat. Deu ser la base protestant dels mandarins de Barcelona en €omú: davant d’un món sensible curull d’elements contaminants i impurs que es neguen a plegar-se a la seva voluntat superior, la salvaguarda única de l’ordre universal –perdó, municipal– sols pot romandre a les mans dels particulars “comuns” dirigents. Baix nivell en definitiva, molt baix nivell: substituir l’argumentació per la mera adjectivació no resol ni tampoc oculta l’injustificable, és a dir, l’assumpció que una formi part del mateix sistema de poder que verbalment impugna a través, ara sí, de “gestos” –ho veurem a l’apartat següent–. Acudir als bufons de la cort d’ICV per demanar a la CUP que es retirés del procés electoral del 2015 demostra fins a quin extrem els mals comediants habiten un món irreal, incapaços de reconèixe’s davant del mirall en què hom ha convertit la CUP. Les imatges deformades que els retornem no poden ser acceptades, d’aquí que Colau invoqui “suggeriments” que superen tota racionalitat política mínimament objectiva. Pel que fa al currículum, la senyora que desvergonyidament afirma que va néixer dues hores després de l’assassinat d’en Salvador Puig-Antich continua retratant-se soleta: confon cobrar professionalment del DESC amb fer activisme, obvia els anys de condemna, detencions, empresonaments, multes i duríssima repressió soferta per l’Esquerra Independentista i anticapitalista i ho centra tot en la cosa aquella del 15-M des d’un enfocament ferotgement espanyolista, simplificador i desdibuixat a mode de naufragi fatal. Un entre tants ha fet 100 vegades més de barricades que l’alcaldessa i els 20 mandarins de torn en totes ses vides... però ja no ve d’aquí, el pas de l’infumable a l’infern patent s’immortalitza a les pàgines de què tractem per a infausta glòria de la lucidesa històrica d’aquesta ciutat quan vulgui saber en què caram consistia allò de la Colau. A propòsit d’això, a les mobilitzacions de la PAH de Barcelona la CUP hi hem donat tot el suport, sent-hi presencialment per evitar desnonaments, difonent-ne convocatòries i emmarcant el sentit polític de la lluita pel dret de l’habitatge. El contrast consisteix que la Colau hi era cobrant per ser-hi, a diferència de les companyes i els companys de la CUP. És un petit matís.

El problema sempre són els altres, es tracta d’un antic dispositiu social per situar el conflicte fora de les fronteres pròpies. Fins i tot la CUP nacional no va actuar com calia, assenyala Colau, car havia d’haver “fet recapacitar” la branca barcelonina. (I ara faré autocrítica: quines van ser les ments agudíssimes que volien fitxar Colau per a una llista electoral de la CUP?  N’aprendrem, companyes i companys? Compartim el mateix projecte polític?) En aquest context, Colau pot agrair a Lecha que no li enviés 14 cagarros embolicats en paper de cera per magnificar l’ego de l’alcaldessa, tan ofesa perquè no fou felicitada als quatre vents amb ensordidores trompetes. Pobriçona princesa. I tornem-hi amb la visió reaccionària i personalista que Colau sosté entorn de la política: en Josep Garganté envia missatges bel·ligerants. Què esperava que féssim? Agenollar-nos per entomar la immundícia amb què el govern municipal ens obsequia en nou de cada deu dies? Santa paciència la que alimenten en Garganté, la Maria i la María José i tota la nostra gent a l’Ajuntament enfrontant-se una vegada i una altra amb les xarxes de poder organitzades a l’entorn de Colau. En aquestes circumstàncies, considerar-se “maltractada” frega el dadaisme, i refugiar-se sota el paraigua de CiU i el PP supera el vertigen. Per acabar, atenem el moralisme pseudorevolucionari i els numerets demagògics i lacrimògens que protagonitza.

V

L’operació intel·lectual que proposo és senzilla. Primerament, confrontar representacions i pràctiques de la CUP Barcelona i de Barcelona en €omú: discursos i programes electorals per una banda i accions diàries per l’altra.

I, en segon terme, resoldre el paper de Colau i els mandarins a l’hora de signar el “Compromís de les escales” i de trair-lo un, dos i tres cops en nou mesos; de qüestionar el paper de les UPA i de no tocar-los un pèl fins ara, consentint i justificant la repressió contínua sobre els venedors ambulants mentre s’omple la boca de solidaritzar-se amb els aspirants a refugiats; de prometre electoralment que remunicipalitzaria empreses mentre bloca i saboteja totes les propostes de la CUP per fer-ho; d’incomplir codis ètics i polítics per perpetuar sous escandalosos i relíquies funcionarials del PSC i ICV-EUiA a l’estructura municipal; de defensar l’ordre identitari i colonial espanyol negant la inserció instrumental de Barcelona dins l’AMI per encoratjar processos emancipadors tot afirmant acríticament la perpetuació dins la Federación Espanyola de Municipios y Provincias, i boicotant fins al darrer moment la commemoració del Tricentenari de l’ocupació borbònica de Mallorca; del suport a l’MWC davant del qüestionament frontal de la CUP argumentat densament l’any passat; del manteniment de paràsits del PSC, ICV-EUiA i CiU amb contractes blindats fora de conveni a la direcció de TMB, amb sous il·legals i amagats; de la implantació d’un model de transport en bus que implica la supressió massiva de línies a partir d’una ordenació absolutament irracional que martiritza els passatgers fins al paroxisme; del paper sòrdid, fastigós i tan profundament vergonyós mantingut entorn de la vaga dels companys i companyes del bus i el metro, propi d’una alcaldessa franquista o simplement feixista; de mantenir un model turístic massificador que ara mira d’exportar a la “perifèria” –no es refereix a la Bonanova, és clar, sinó a Nou Barris i als districtes populars–; de donar suport a la continuïtat de la privatització i l’externalització d’empreses i serveis municipals –a través d’híper-revolucionàries ETT en alguns casos, oi?– tot prescindint de resoldre les situacions de degradació laboral i salarial llastimoses de molts dels seus treballadors; de mantenir la simbologia i el nomenclàtor feixista, espanyolista, burgès, nacionalcatolicista, filipista i patriarcal a la ciutat; de l’enèsim incompliment del programa per no migrar a programari lliure; de mentir els companys i companyes de l’Ateneu Enciclopèdic Popular des de fa un any escamotejant-los els locals de Reina Amàlia i Carretes, i de negar el suport als companys i companyes del CADCI a fi de perpetuar l’ordre immobiliari provocat pel feixisme –gràcies, UGT, per aprofitar-vos-en–; de convertir en inviolables les xarxes de corrupció que no tocarà mai perquè es tracta de rosegar full salarial i cotxes oficials; de mantenir escortes –ep, sense corbata! (no és broma: manté els escortes [cosa que succeeix en poquíssimes ciutats europees] però la nova política rau a fer-los anar sense corbata)–; de regalar les presidències dels consells de districte al PP, CiU, ERC i PSC per emmotllar-se amb major comoditat al nou escenari (sols la CUP ho rebutjàrem); de proclamar en públic que l’Ajuntament no col·laboraria amb els bancs que protagonitzen desnonaments a afirmar que “no serien prioritaris” –tu ja m’entens–; d’assegurar que volia organitzar una consulta sobre l’adhesió de Barcelona a l'AMI (ACN, 29-IV-2015) i no haver fet absolutament res per tirar-la endavant; de donar per fet que no cal fer cap referèndum popular sobre l’organització imperial anomenada Federación Española de Municipios y Provincias (la pertinença de Barcelona a la qual Colau no ha posat en qüestió en cap moment ni considera que calgui votar-la); de no depurar responsabilitats respecte al succeït durant la vaga d’acomodadores de l’Auditori, en què es va vulnerar el dret legal de vaga –amb repressió policíaca inclosa– i es va vetar la participació d’un vaguista en un espectacle; d’anunciar (Laia Ortiz) la “inserció laboral” dels manters –però si ja treballen!– i, al cap d'unes quantes setmanes, continuar sense haver fet res llevat d’enviar-los agents secretes i uniformats de la guàrdia urbana, etc. etc. etc.

Desglossar la feina que ha dut a terme la CUP Barcelona als nuclis, els carrers, els districtes i l’Ajuntament m’ultrapassa, i rememorar els embolics, revoltims i fingiments maldestres de la Colau que a la primavera passada vaig començar a exposar al bloc m’esgota: vaig atipar-me’n i ni tan sols des de la crítica política em motiva contemplar com tot plegat s’ha esdevingut de les previsibles maneres que ja fa temps que advertíem.

Aquesta tosca representació –una fauleta més de la mesquinesa moderna– s’ha efectuat amb el suport de la Caixa a la campanya electoral de Barcelona en €omú, per més crowfunding propagandístic que s’esbombés. Colau hauria d’encolomar sopars de duro a Qatar –tu ja m’entens, aquí també–, mode revolució... “de vellut”, sobretot de vellut. Tanmateix, s’ajuntarà amb les aclaparadorament transformadores direccions polítiques d’ERC i el PSC, promourà el llibre, en vendrà molts exemplars a la diada de Sant Jordi i farà el que ha vingut a fer com a figura estel·lar de la política burgesa dels dies obscurs: enganyar-nos i maldar perquè els conceptes de nova política, revolució democràtica, empoderament, societat civil, ciutadania, mediació, civisme, urbanitat, persones en risc d’exclusió o de vulnerabilitat, flexibilització, immigrants, tolerància zero, comunitarisme, multiculturalisme, sostenibilitat, seguretat, consens, transparència, opinió pública, classe mitjana, mediació i governança invisibilitzin la lluita de classes, l’explotació, l’imperialisme, el patriarcat i el racisme culturalista que tan bé aferma. Mentrestant, tancarà les pensions dels miserables del Raval sense preveure’n espais alternatius. Temps cardats per a la lírica..., la ronya del present és als monitors televisius. Com escrivia l’Estellés, “desmesuradament, tot és com ha de ser”.

Ada Colau i els mandarins de Barcelona en €omú es constitueixen en qualitat de companys de viatge excel·lents de la desmobilització i la despolitització de la classe treballadora barcelonesa. Les ànsies de poder, l’ego i el narcisisme dels nous mandarins s’avé del tot amb els vells agents actius de la Transició (PSC-CiU-ICV/EUiA-PP-ERC i més tard C’s), heus ací el punt de trobada: teatralitzar-se, actuar, figurar “com si” i... cobrar. És la imatge d’en Xavier Domènech passant –sense ni acostar-s’hi ni mirar-los– davant de dotzenes de socorristes que despleguen pancartes, angoixats, freturosos de trobar un diàleg que resolgui una situació laboral crítica. Qui sap què és pitjor, això o l’Ada Colau apropant-s’hi, fent vessar una llàgrima i venent-los a un destí fatal en nom de la “rebel·lió”. Democràtica, naturalment (cap veritable procés de canvi social pot obeir les lleis establertes, com la història ens mostra, per tant equiparar qualsevol ordre de terror a la “democràcia” resulta, pel cap baix, inquietant). La mena, a més, de venerable rebel·lió que induí el senyor Manu Simarro –grandiós activista per la revolució– a despatxar sense escrúpols un xaval “discapacitat” amb una carta d’acomiadament semblant a la que hauria enviat qualsevol corporació financera global d’aquestes amb “valors a l’alça”.

Colau ha dinamitat gairebé totes les propostes de la CUP per transformar la realitat. Gairebé totes i cadascuna. La CUP ha donat suport a Barcelona en €omú fins on ha pogut i més, molt més. L’únic numeret és el que Colau executa amb precisió cada dia, just abans de passar el drap per l’estatueta del falangista José Antonio Samaranch que et dóna la benvinguda a l’Ajuntament. No, perdó, això ho fa la dona que fa feines, la mateixa que un dia va creure en la noia aquella que sortia a la tele i que s’omplia la boca de la gent humil, i d’això i allò i allò altre. Rum-rum. Rum-rum pertot.

Impostura en €omú, sí se puede. Discursos, mentides i fulls salarials. Fake burlesc. Enganyifa obscena. Fingiment calumniós. No és cap fada, és la cara amable del capitalisme que et destrossa cos i ànima entre somriures i flors de plàstic perfumades de mala manera amb la sang de la història i les traïcions de classe.

L’alcaldessa Colau ha fet el mateix que el servent de la Caixa de Can Tuset –Artur Mas (a) el Senyor del Paperet a la Butxaca– féu amb la militància de la CUP: trepitjar-nos, menysvalorar-nos, infamar-nos, ultratjar-nos, vexar-nos públicament com si amb prou feines fóssim un zero a l’esquerra. Voraços, intemperants, segurs del seu poder, la història els convertirà en substrat orgànic al capdavall del pot de la brossa. Aneu cobrant, aneu rient-vos de nosaltres, aneu fent l’impossible.

Nosaltres treballem amb ràbia, tendresa i esperança tot esperant el nostre temps, com cantava l’Ovidi... El vàter era el fons, la merda era a l’entrada. Sabem què, qui i com és la merda. La vida ens ha ensenyat a ser amb perspicàcia i a mirar el món amb una desesperada sensatesa per tombar-lo i refer-lo de nou. Som qui som, i ens omple d’orgull i alegria compartir aquest episodi menut del temps i l’espai. Naixem de l’instint de l’intent: la lluita és l’únic camí.

***

Post scriptum (28-III-2016): Dilluns rebent desqualificacions a twitter, res de nou. Sempre és millor això que no que t’intentin tombar el bloc, com succeí a la primavera passada. Justament perquè twitter no és un marc falaguer per al diàleg vaig obrir aquí la possibilitat que qui volgués fer-ho comentés el que hi vaig penjant. N’hi ha que consideren que l’alcaldessa pot menystenir la militància de la CUP Barcelona, però que un militant i veí de la ciutat no pot mostrar els motius pels quals rebutja una pràctica política com la que Colau encarna –la mateixa que estem vivint des del 1979–.

Tot i això, hi ha una cosa que lamento més que cap altra: aquí expresso lliurement una opinió, una vivència i uns arguments, i el que hauria volgut rebre des de la primavera del 2015 per part dels amics, coneguts i col·locats de i per l’ara alcaldessa són justament idees, enfocaments i altres interpretacions per embrancar-nos en un debat. L’única persona de Barcelona en €omú amb qui he pogut discutir a les xarxes ha estat en Jaume Asens i per twitter, el qual –oh, déus de la sincronicitat!– acaba de piular fa uns minuts (m’ho diuen ara!!!) que aquest article és una “vomitada” que respon a “l’odi i la demagògia” i que et fa “perdre l'esperança en la condició humana”. En fi, així anem: com si la condició humana es reduís a Barcelona en €omú, quanta humilitat!!! És molt senzill: si interpreto els 17 punts amb què sintetitzo la mirada de la Colau, de debò no puc ser debatut i rebatut en un diàleg qualsevol, confrontant-hi idees amb relació a fets? Tan difícil és? Pel que sembla, sí. Doncs si dialogar, pensar i formular i tot autocrítiques costa tant, què en té de “revolución democrática” tot aquest muntatge, a més dels discursets (benpensants)?

La tragèdia putrescent que sol distingir els polítics professionals governants –eternament, siguin on siguin– és que perden del tot de vista el món real, entossudits sense saber-ho a fusionar projecte de vida, projecte polític i full salarial. Habiten en bombolles endogàmiques en què tot diàleg ha de conduir, d’una manera inexorable, a afirmar les bondats de la seva acció.

No em queixo de rebre insults anònims, perquè al capdavall l’insult és un dispositiu per a les relacions socials, encara que expressi mentides o que comporti l’abandó del debat polític per centrar-se exclusivament en l’esfera personal. El que m’enutja és que, amb relació a determinada gent sempre anònima de Barcelona en €omú a la xarxa, les desqualificacions mai no s’acompanyen de rèpliques motivades respecte al que plantejo: comencen i acaben sistemàticament en l’insult, sense raonaments. Que ho faci l’Asens mateix significa que la cosa està peluda de debò. Són signes dels temps presents.

L’interrogant, llavors, seria: què en té de nova política que els mandarins continuïn sent intocables?

Post scriptum II (1-IV-2016): El vídeo-clip, i ara el llibre, i també la pel·lícula! I n’hi ha un que fins proposa esculpir el bust d’Ada Colau al vessant est de Collserola. I l’obra teatral que vindrà, i el serial televisiu, i el fulletó radiofònic... “No creo en esos proyectos personalistas”, deia l’alcaldessa...

Post scriptum III (4-IV-2016): A la gent votant o militant de base o simpatitzant de Barcelona en €omú ferida amb aquest article els recomano que en rellegeixin l’apartat V i que el desencís l’adrecin als mandarins esmentats.