Xirinacs: Xamanisme metasònic a la Pl. Sant Jaume

Lluís-Maria Xirinacs al Fossar de les Moreres, al març del 1985

(Font: Sant Andreu Express).

XIRINACS:

XAMANISME METASÒNIC A LA PL. SANT JAUME:

[AVUI, 17-II-2000]

Gerard Horta

Fou per ventura a la primavera de l’any 1992 –el mateix de l’“Operación Garzón” a l’engròs contra barretines pacífics i malcontents– que l’exèrcit espanyol dugué a terme unes maniobres aèries arran de les quals diversos caces de l’exèrcit de l’aire espanyol sobrevolaren Barcelona i prorromperen en brutal successió d’esclats en superar el llindar sorollós del so. La caríssima pallassada –tan boteruda com fàtua, si considerem el nombre de persones que no poden menjar cada dia malgrat els balanços de la Fundació Bofill– es titulà “Operación Rojo”, però no hi eren ni el Samuel Fuller ni el Lee Marvin. De l’any olímpic en queden pluges i tempestes, i humans, plantes i animals afirmant quotidianament la vida dins el paisatge salvatge i absurd de les ciutats i els dies. I uns quants torturats. I un silenci dens.

Des del 1640 els catalans –nosaltres i els nostres avantpassats, nascuts aquí o vinguts de tot arreu– hem passat de ser crucificats a autocrucificar-nos: som un infant nu a la intempèrie enfront de dues potències conqueridores d’inferns. Aquest infant ha concebut somnis agosarats com el dels anys trenta, mai no percebut en la història de cap societat industrialitzada, i ha plantat cara al soroll mitjançant el silenci per mirar de ser lliure i construir pròpiament la llibertat.  

 

En un mural-fotografia, com un dels apallissats en una manifestació del febrer del 1976 a Barcelona.

[...] Un dels nostres fills ens ensenya el que Claude Lévi-Strauss qualificà el 1958, a Antropologia estructural, com el “complex xamanístic”. Aquest fill, anomenat Lluís-Maria Xirinacs, prova de transcendir el brogit mental col·lectiu a la plaça de St. Jaume barcelonina. La seva sang recorre, en un pol, una experiència íntima que podem intuir només en dies sense boirina; l’altre pol damunt del qual s’organitza el rebombori silenciós està vinculat a un cert consens social sobre la figura que ell encarna. Rere la presència invisible que vincula la terra i el cel, s’hi amaguen tres motius:

1. Tota causa té un efecte (i tot efecte una finalitat, dirien heroïnes i herois). Tota interpretació és acompanyada per la invenció, la imaginació i la fantasia, que al seu torn esdevenen per si mateixes la realitat. Pel camí hi ha procediments, representacions i experiències.

2. Aquest home dempeus ho sap, i exhibeix impúdicament una vocació autèntica –de 9 del matí a 9 del vespre, sempre– perquè els sords, els folls i els somiadors puguem estimar la quietud que ens abraça sota els estels.

3. El públic podrà participar o no de l’exigència de guariment que s’escampa per la Terra del Sistema Solar, i podrà participar o no de la curació mateixa. L’entusiasme i la satisfacció intel·lectual i afectiva que obtinguin els espectadors és l’únic mitjà capaç de determinar la seva adhesió col·lectiva per inaugurar un nou cicle.

Al Llobregat, per la Marxa de la Llibertat.

Aquesta explicació de la plantada d’en “Xiri” concorda càlidament amb la manera com Lévi-Strauss va dibuixar l’univers del complex xamanístic. Quina n’és la faula? Doncs que atordits de tanta lletra dura, agonitzem. Som lletjos i egoistes, i no llencem els miralls a les escombraries perquè si ho féssim no ens reconeixeríem: com més neguem el dolor, més penetrant és la fiblada que ens enxampa. A Premià i a Europa, els cadells de l’ordre s’esplaien amb navalles, pals de beisbol, estaques de fusta i pedrades: ni un de sol és detingut, ja que els “lumpennazis rojigualdos” no generen “alarma social”. La jutgessa Remei Bona deu estar de vacances o bé investigant per què un home d’origen pakistanès se suïcida envoltat de policies. El feixisme d’ara és ignorar la gent de 50, 60, 70 i 80 anys podrint-se als carrers pel fred, la gana, el menyspreu i la solitud. Callarem fins a ensordir el món, potser.

Monòlit en memòria de Xirinacs (obra de J. Arimany i Terra).