No hi ha res més poderós que una il·lusió col·lectiva

NO HI HA RES MÉS PODERÓS
QUE UNA IL·LUSIÓ COL·LECTIVA

Sota els designis d’un govern nouvingut –per força i no per ganes– a l’independentisme a fi de no ser bandejat per l'impuls de la gent del carrer, d’un govern decidit a executar els designis del liberalisme privatitzador dels poders econòmics que el nodreixen, resulta que des de les consultes del 2009 i les mobilitzacions del 2010 anem malbaratant l’energia i el temps tot apilant drets de decidir, llistes virtuoses que es pretenen compondre a corre cuita, fal·laces equiparacions d’independència amb propostes de constitució (com es pot confondre això?: i si jo, independentista ferri, no voto una constitució que redueixi tot projecte econòmic al model capitalista? un referèndum d'independència no és un referèndum per una constitució) i, sobretot, entre pressupostos autonòmics que aguditzen patiment i morts. Afegim-hi que, a la proposta informal d’un diputat de la CUP entorn de portar a cap unes eleccions constituents immediates després del 27-S, Convergència hi respon que caldria esperar... un any més!!! Prou. De debò, prou preses de pèl.

Vegem si alguns se n’adonen de quin és el món real, a banda de si els agrada o els desagrada: sense la classe treballadora metropolitana no tindrem ni majoria social per la independència, ni majoria parlamentària, ni majoria numèrica. No sols això, sinó que no disposem de cap prova –llevat d’una enquesta d’Omnium a menys de mil persones– que una llista unitària faci guanyar vots per la independència. I si fos al contrari? Cal explicar quin percentatge de vots obtindrien a l’àrea metropolitana de Barcelona les mal suposades “esquerres” federalistes i unionistes (Catalunya en €omú-ICV/EUiA-Podem + PSC) si apareixen com les úniques llistes capaces de qüestionar les polítiques conservadores de CiU fins ara mateix? Oblidem aquest retorn apressat al XIX que el govern Mas ens ha regalat amb generositat? I si la responsabilitat d'això es deu únicament als executors originaris de l’espoliació fiscal, vol explicar-me sa excel·lència a què set sous estem jugant deixant que passin els quadriennis com si la condemna a les classes populars s’hagués d’estendre fins a l’eternitat? No em displau acollir el magre deshonor d’esbombar la crua situació: els vots guanyats a la llista unitària es perdrien amb escreix. Tant se val si n’estic convençut: només cal fer un tomb per aquest altre món que mai no és convocat a les tertúlies ni de TV3, ni de 8TV ni de BTV. Fa la impressió que hi ha gent que no acaba de comprendre del tot que sense els centenars de milers de persones empobrides que hi ha a la nostra societat –la majoria, o si més no moltíssimes, de les quals no s’havien apropat històricament a l’independentisme com a projecte polític emancipador i socialista, col·lectivista, de progrés social, anticapitalista o com en vulgueu dir– no avançarem enlloc. Amb una llista única que deixa un Parlament políticament desarmat de reivindicació social i prou curull d’amics dels mateixos que buiden universitats i escoles de mestres i hospitals de metgesses i infermeres, i enfront dels professionals de la demagògia parasitària del “sí que es pot... canviar la retòrica perquè res no canviï: morin els nacionalismes, amunt l’Espanya federal”, perdrem molts més vots dels que es puguin acumular. Que ho plantegi jo, que aspiro a desenvolupar processos de creació de poder popular que superin el parlamentarisme burgès, m’avergonyeix.

S’ha d’abordar urgentment l’acord per un full de ruta desaparegut als marges del camí, anorreat més ben dit. Això demana, des de l’esquerra independentista, mobilitzacions i candidatures d’unitat popular al Parlament el 27-S. Un possible full de ruta podria implicar que les eleccions al Parlament el 27-S siguin de caràcter plebiscitari i, també, constituent. No hi ha absolutament cap motiu perquè siguin exclusivament plebiscitàries i, per contra, no puguin ser constituents. Cap. I fem tard. De retop, algú pot creure’s que la mateixa Convergència que va convertir el referèndum del 9-N en un procés participatiu proclamarà la Declaració Unilateral d’Independència al cap de dos mesos del 27-S? Quins grans actes patriòtics, president Mas, això d’anar alentint els passos mentre restem desmuntant sanitat i educació públiques i serveis socials, minimitzant cobertures socials de tot tipus, sense quatre pedaços per recompondre la roba i ofegats i abocats a la supervivència material. Quina vergonya i a quin preu tot plegat, com la mort d’un home després de 17 mesos en llista d’espera: és preferible no conèixer gaires xifres semblants, oi? La dansa de la mort sovint desagrada tothom.

Si –i només si– els poders polítics internacionals no responen com cal durant les tres setmanes següents del 27-S, podria ratificar-se el nou estat de coses mitjançant un referèndum d’independència al novembre del 2015 –escurçant tant com calgui els terminis formals amb l’objectiu de facilitar-lo–. I, llavors, articular els mitjans necessaris per tirar endavant uns pressupostos que deixin de dependre de l’estat espanyol –això ja hauria d’estar previst i resolt fa tres anys pel cap baix–. La prioritat ha de ser cobrir les condicions materials de vida de les classes populars catalanes i garantir-ne el benestar. Els pressupostos autonòmics són pressupostos de misèria per a la majoria social catalana. A més, com que desenvolupar el procés d’independització formal i material –inclosa la participació activa per redactar les normes bàsiques que regeixin la vida col·lectiva–, només es pot fer fent-ho, haurem de començar en algun moment.

Si es perd la majoria independentista al Parlament serà perquè la gent n’està farta que el temps passi i aquí no hi hagi cap full de ruta amb cara i ulls que associï la consecució de la independència amb una proposta racional urgent per resoldre els problemes de supervivència bàsics que genera l’actual situació de precarització i miserabilització d’un amplíssim sector social d’aquesta banda del país. On és el debat sobre el model de societat que anhelem construir per a la Catalunya lliure? No n’hi ha. Fa mesos, anys, que no n’hi ha. Això sí, discussions sobre el dret de decidir, les llistes i llistetes i, entre la tardor i el Nadal, desembarcament ritual dels pressupostos... autonòmics. Enguany també, doncs? O pleguem?

Si no estan més cuinades del compte, les enquestes que aniran sortint demostraran que s’afegirà força més gent a la independència amb llistes i programes que reconeguin la diversitat –i l’antagonisme– de l’espectre polític i social. El govern de Catalunya i la classe social que representa està endarrerint d’una manera conscient, al màxim possible, la sortida d’aquest atzucac fatal. Els agents del procés independentista no poden aspirar a resoldre en deu dies una metodologia electoral o una altra quan allò principal, el full de ruta i el sentit del trajecte, ha caigut a les tenebres del desconcert, el desgavell i la inconcreció fa temps. El full de ruta significava el mapa per superar el viatge. El pensador francès mort al principi del XX Émile Durkheim afirmà que no hi ha res més poderós que una il·lusió col·lectiva: aquesta il·lusió és la benzina de tot trànsit social. Aquest viatge havia de conduir a una societat nova, no pas a una llisteta de tertulians vagament il·lustres i de gent si fa no fa enrotllada que s’agrada molt, uau, a si mateixa. La il·lusió d’un poble en fonamenta la potència, i de la potència neix el foc que activa la benzina. Que els enemics de classe i els enemics colonials disposin del poder polític mentre el poble continuï sent potència, perquè el moviment i el conflicte són el motor de la història, però recordeu que els esperits es reguen amb esperança, no amb martingales sobrevingudes, tripijocs mediàtics i negociacions entre gent d’ordre.

Les classes populars catalanes necessiten veure materialitzat el seu propi esperit creatiu, la seva fe, aquesta esperança plena perquè cristal·litzin la llibertat i la justícia social ara, no pas demà passat ni d’aquí a cinc, 10 o 400 anys. Això demana dos dits de front, empenta i començar a dir les coses pel seu nom, fora de cronificacions del qui dia passa any...

Al capdavall, un darrer punt bàsic. Si les eleccions del 27-S fossin el que d’una reconsagrada vegada haurien de ser –o sigui, plebiscitàries i constituents–, tant si és amb la llista de l’admirable societat civil mediàtica d’Omnium Cultural (ai caram, la meva àvia Joana Massanés i Figueres en fou la secretària –la dona que obria i tancava el local i que agafava el telèfon i que hi feia la feina humil– als anys seixanta i setanta) i de l’Associació Torras i Bages, com si és amb dues o tres llistes independentistes, demano que totes les organitzacions polítiques independentistes que hi participin es comprometin en públic durant aquest mes de juliol que de cap manera i sota cap concepte concorreran a les eleccions espanyoles que el president Rajoy convocarà per al desembre del 2015. Perquè jo, que ja sóc grandet i en tinc el cul pelat que els Senyors no hagin parat d'intentar prendre'm el pèl ni un sol dia de ma vida, rumio que no tindria gaire sentit presentar-se al parlament espanyol o al francès si dos mesos i mig abans has decidit posar fi a la subordinació imposada per la força de les armes i emprendre per fi el rumb... Eh que no? O perseverarem en la puta i la ramoneta?

Mirin senyores i senyors poderosos i enrotllats: n’estem retips dels vostres ajornaments de terminis i manipulacions: les estem passant magres. L’esquerra independentista hem tancat el camp al lerrouxisme per sempre, com comentava el company Tato fa una estona: de debò preteneu obrir la porta de nou a la cantarella que ens ha rosegat les oïdes al llarg d’un segle i que ens farà retrocedir una colla d’anys?

Sabeu què succeeix? Que, en comptes de mirar els carrers i sense perdre’n el fil elevar la visió cap a la terra a què volem arribar i aleshores caminar fins a arribar-hi, pas a pas, ens dediquem a reduir el món als parlamentets, les noticietes i els discursets i les campanyetes electorals dels professionalets de torn. No és una destrempada el que això provoca, ni un coit interromput sostingut a mig camí del no res, el que genera aquest univers paral·lel de forats negres és una nàusea que, com ja he reiterat als darrers tres anys, ens pot afeblir fins a la derrota.

Rodeu sovint pel món real, allà on hi ha explotació, lluita de classes i gent, gentades a cabassos que sols defensaran la independència si la convertim en un mitjà per afirmar la justa dignitat de classe contra tota impostura. Tant costa copsar-ho? Elaborar llistes electorals no en té gaire de poesia, enlloc, mai. Alhora, la regla d’Hondt no us permetrà comprendre aquesta societat ni materialitzar la independència: és la gent, l’esperança, la potència, la dignitat, la fe en un món nou, és la il·lusió compartida el que ens farà conquerir la llibertat.

Puc equivocar-me? És clar que sí, però m’estimo més no jugar-me-la. Aquest país no es pot reduir a les maniobres d’uns mitjans informatius que durant 30 anys han estat profundament regionalistes i classistes justament per estar al servei de qui estan. No cediu el pas al colonialisme populista sisplau, no els regaleu la majoria en àrees socials que hem de fer nostres. Només la societat pot autotranscendir-se a si mateixa. Poseu idees en circulació, alimenteu la necessitat del somni, doneu un lloc, un nom i un futur a la llibertat i aleshores no només “guanyarem” sinó que transformarem la societat des de la independència que tot ho vol, que tot ho pot. Volem el món i el volem ara, ja ho deia el cantant. No podem allargar més aquesta agonia.