27-S: plebiscitàries i
constituents, AMB TOTES LES ORGANITZACIONS POLÍTIQUES
Cap llei, i encara
menys cap llei electoral d’Hondt, pot empresonar la llibertat. Si no t’ho creus,
pleguem ara mateix i para de llegir.
Cap país que
pretengui ser considerat rigorosament en qualitat d’aspirant a l’exercici de
l’autodeterminació per la independència pot oferir l’espectacle desconcertant
que estem oferint en aquests anys a la resta dels Països Catalans i del món.
Volem fer un referèndum per la independència o bé volem exercir-la? Si som un
vaixell que ha de dur a terme aquest exercici, quan deslligarem la corda que
ens subjecta al moll? A partir de quin moment decidirem no sols desobeir la
legalitat colonial sinó, a més, exercir la legalitat que deriva de la nostra
pròpia voluntat popular?
La cronificació contínua
dels ajornaments a què l’aparell dirigent de Convergència i Unió –ara CDC– ha
sotmès el procés independentista i el moment de la partida estan fent estralls
tant en l’ànim com en l’adopció de mesures que possibilitin emprendre el
trajecte d’una manera definitiva. Del 2012 al 2014 es van perdre dos anys sense
preparar les estructures d’estat –calia que se n’ocupessin els representants, i
algú més, d’aquella classe social que ha desbaratat i privatitzat serveis
públics essencials–. A més, l’endarreriment i la conversió del referèndum del
9-N 2014 en “procés participatiu”, i l’endarreriment de les noves eleccions que
havien d’engegar definitivament la partida, han possibilitat l’articulació d’una
socialdemocràcia unionista populista que, sota l’estendard de la monarquia
federal, governarà a l’estat espanyol d’aquí a mig any. Fa prop de 10 dies en
Germà Capdevila publicava un breu text a EL
PUNT-AVUI en què detallava fil per randa els passos que s’haurien de seguir
per reformar la
Constitució espanyola a fi d’introduir-hi el dret de fer un
referèndum d’autodeterminació. Al futur congrés espanyol no hi haurà dues
terceres parts de diputats i diputades que hi donaran suport, i si hi fossin
–que no hi seran!– caldrà fer noves eleccions, tornar a assolir aquesta majoria i llavors
modificar la Constitució. I
si aquest conte impossible es materialitzés, el Tribunal Constitucional ho
rebentarà. Prou fauletes barates, prou “cuentos xinos” –perdoneu-me, companyes i companys catalano-xinesos–.
Segles de totalitarisme,
dècades de feixisme i quatre dècades de transició al no-res ens han convertit
en espectadors passius de la vida parlamentària, els debats televisius i les
tertúlies radiofòniques. El fotut és que mentrestant una quarta part de la
societat catalana malviu o frega una existència condemnada a la pobresa o la
misèria –i ningú no n’ha abordat les conseqüències–. Al mateix temps, els agents polítics més conscienciats i combatius del
procés hem acabat enxampats en les lògiques macabres del dia a dia de la
política institucional. Això ha conduït a una dissolució gradual del full de
ruta, fins a l’extrem que Mas mateix responia fa un parell de dies a 8TV, a la
pregunta de què succeiria el 28-S, que “l’important
és el 27-S, el 28-S ja veurem què fem”. Humor negre? No, transcripció
exacta de les paraules del president de la Generalitat de
Catalunya. Faria riure si no fes plorar.
Deixem de banda
els interessos de l’alta burgesia –la mateixa classe social que a través dels
seus mitjans converteix Ada Colau en estel mediàtic i que li paga la campanya (fins
que decideixin tombar-la si no es comporta com cal, és clar)– per romandre a
l’estat espanyol. Deixem de banda el salt als darrers anys d’una CiU
històricament socialdemòcrata –indistingible del PSC i ICV-EUiA– a una CiU
liberal i privatitzadora. I deixem de banda els temors de Mas i la direcció de CDC a les
conseqüències jurídiques i repressives que hauria d’afrontar davant de
l’estat espanyol a causa de la convocatòria del “procés participatiu” i l’acusació de sedició (ja podeu creure-us-ho, la situació és així de trista).
Centrem-nos, doncs, en la situació que estem vivint en aquest present barrut i
calorós.
Sabent com ha anat
el joc de les enquestes històricament, algú ha decidit que haurem de confondre
la complexitat de la societat catalana amb dues enquestes –una d’elles d’Omnium
a menys de 1.000 persones– sobre les bondats de la llista única. Les enquestes
que asseguren tot el contrari romanen als calaixos. Hi són. I us asseguro que
prosseguiran enclaustrades. La jugada mestra –el xantatge sublim– consistia a
desarmar ideològicament i políticament el futur Parlament d’una esquerra independentista
que està encapçalant el moviment cap a la realització de la independència des
de pressupòsits de classe, socialistes i feministes emancipadors, i, de pas,
acabar de desdibuixar ERC com a alternativa a CDC. Ja hem escrit que una llista
única, sigui amb polítics professionals o sense, implica deixar el
qüestionament polític dels anys de govern classista i socialment conservador de
CDC a les mans de l’espanyolisme “progre” –“sí que es pot... si Felip VI i la Constitució ho
permeten”–. I la conseqüència d’això és senzilla: revifada espatarrant del vell
i modern lerrouxisme –“el catalanisme és un projecte conservador i burgès”– i
aclaparadora victòria electoral, i sobretot ideològica, dels seus representants
a les àrees metropolitanes d’aquest tros del país. Anorreats, què compteu que
pugui succeir en un Parlament en què els nous i els vells polítics
professionals espanyolistes (en versió postfalangista, en versió Gauche Divine
o en versió Federalistes Descamisats) s’enfrontin a les estrelletes narcisistes
que omplen tertúlies, anuncis publicitaris i tota la mena heterogènia de
dimensions més aviat cutrenques de la publicitat quotidiana?
Jo em prenc
personalment, professionalment i com a militant polític, molt seriosament
l’anàlisi de totes les societats del món, començant per la meva. Cal
reconstruir aquest país i cal que tothom –incloses totes les organitzacions
polítiques– desenvolupin l’explicació del model de societat que anhelen fer
cristal·litzar. Això demana convocar l’espectre sociològic i polític real per
al 27-S. I, a continuació, que les forces independentistes acordin els punts
comuns a l’hora d’emprendre el viatge cap a la independència. D’entrada, per
llençar per la borda els pressupostos autonòmics de vergonyosa misèria que any
rere any travessen les entranyes i els estómacs de les classes populars
catalanes.
El president Mas,
però, abans de recordar-nos que “Sóc
l'únic que pot convocar aquestes eleccions, i qualsevol cosa no la faré”,
ens ha advertit que “Jo no em deixaré
arrossegar per qualsevol cosa”. Primer CDC va fer córrer que si hom volia fer
eleccions constituents caldria esperar un any més. Quin problema hi ha? Que continuaríem amb pressupostos
autonòmics i el ja assenyalat: tsunami unionista federalista de gran magnitud
arran de les eleccions espanyoles del desembre. (Penseu que és innocent que
cada cop que remeten al procés independentista Colau i
Dante-Fachín l’equiparin sistemàticament amb Mas i Convergència, i no amb les lluites de les
classes treballadores catalanes des del segle XVIII?)
Per tant, com podem
desarticular políticament els projectes regionalistes burgesos –dels quals celebrem
l’arribada nouvinguda a l’independentisme, per bé que en blasmem que els
seus aparells polítics dirigents pretenguin dinamitar-lo– i, a més, com podem desarticular els projectes de
l’alta burgesia en aliança amb els sectors espanyolistes de les classes populars?
Fent el que no s’ha fet fins ara, és a dir, exercint la independència. Pas a
pas, així:
1. Explicant per què i per a què necessitem, volem i somniem la
independència, i el sentits del vincle històric i inalienable entre justícia social i
llibertat nacional, és a dir, entre les classes treballadores
catalanes –nascudes aquí, allà i arreu del món– i la voluntat explícita de dur
a terme la transformació social, una revolució impossible de realitzar sense la
independència.
2. Convertint el 27-S en eleccions plebiscitàries i alhora constituents.
No perdem més temps. O partim del port o parem ja de fer el ridícul. Votem si
volem constituir-nos com una societat que s’autogoverna o bé si volem romandre com
una regió de l’imperi del salvatge Oest bombardejada cada tants anys.
3. Assumint-se, per part de les organitzacions
polítiques favorables a la independència, que se superin per sempre més els pressupostos autonòmics i
els jocs electorals colonials. Això exigeix instrumentalitzar tots
els mitjans possibles per transcendir l’espoliació fiscal i per dotar de
finançament els nous pressupostos nacionals –o regionals, perquè referim a la Catalunya estricta–. I
si això encara no està previst com es farà, demano al president de la Generalitat de
Catalunya com a màxim responsable d’aquesta situació que plegui avui mateix i
cedeixi el lloc a qui vulgui defensar i estimar la gent d’aquest poble. El primer
acte d’amor col·lectiu consisteix a materialitzar unes condicions de vida
dignes per a tothom –per exemple, no expulsant dels menjadors escolars els
alumnes de famílies que no poden pagar-ne el percentatge que els correspon
perquè sobreviuen escurats: el món real, senyores i senyors politòlegs–. Pel
que fa a conteses electorals, s’ha acabat el bròquil. Que portin les seves
urnes per a les eleccions espanyoles, que les muntin i que votin els de
l’Hermandad de Legionarios, Podem, Guanyem €atalunya, els aparells dirigents
del PSC, PP, C’S, ICV-EUiA, Círculo Ecuestre, Fomento del Trabajo Nacional i la
resta del que els periodistes de TV3 en diuen “societat civil”. Prou d’anar a
ruquejar a la Messeta.
4. Assumint-se igualment, per part de les organitzacions
polítiques favorables a la independència, la proclamació i l’exercici de la Declaració Unilateral
d’Independència. Si a escala internacional ens ignoren (escamnats
per la presa de pèl del “procés participatiu”), convoquem un referèndum
d’independència per votar dins el mes de novembre –sempre abans de
les eleccions espanyoles–.
5. Començant al desembre el procés col·lectiu de redacció de la Constitució Catalana
–sempre provisional i, a manca dels pescadors, ramaders, miners i pagesos de la resta dels Països Catalans, parcial–. Sota cap concepte s’ha
d’equiparar un referèndum sobre la independència –que la majoria social volem–
a un referèndum sobre la Constitució
Catalana –que, si exalça unívocament determinades formes de
centralització de poder, alguns no votaríem mai–.
Tothom disposa del dret d’abandonar aquest vaixell, tanmateix ningú no ha de tenir
cap dret per mantenir-nos amarrats al port tot esperant que el vaixell s’enfonsi.
La miserabilització que massa gent pateix és insuportable. Necessitem i aspirem
a fer camí, a emprendre el vol. Això significa que, en efecte, hi ha un moment
a partir del qual el pas que emprens ja no té marxa enrere i segueix una
legalitat distinta de la imposada. La conquesta de la llibertat només demana
perdre la por de la llibertat. Algú dubta que construirem una societat lliure,
justa i solidària, i que avançarem de llarg aquesta que ens imposa l’ordre
militar de les classes benestants pròpies i alienes dels qui venceren 300 anys enrere?
Hem d’accelerar
tot el procés o ens enfonsaran el vaixell abans de partir: no podem esperar ni
sis mesos més ni un any més, perquè el temps juga en contra nostre. Cal creure
i cal practicar la creença. La independència de Catalunya és un acte de ruptura
(incompleta) que demana l’assumpció ideològica explícita dels qui l’han de
protagonitzar. De la gent humil de la
Seu d’Urgell a la
Ràpita, de l’àrea metropolitana de Barcelona a Balaguer. No
tractem de fantasies, sinó d’establir el vincle entre els somnis i les
necessitats. Hi ha qui no pateix i tant se li’n dóna la subordinació a Espanya,
els pressupostos autonòmics i la miserabilització. Han de ser desemmascarats: assistim
al naufragi del postregionalisme. Davant d’això cal una esquerra independentista
més ferma, didàctica i convincent que mai, que demostri les raons i les
finalitats del seu bagatge polític. Amb humilitat, sense essencialismes, fent
nostra l’heterogeneïtat d’aquesta societat.
Engeguem màquines! Deixem anar les
amarres, pels qui van ser-hi i pels qui vindran! La
llibertat no cau del cel, i si et posseeix és perquè la invoques. Rebaixes d’estiu? No,
gràcies. Què caram estem esperant?
