ALGUNES
ANOTACIONS SOBRE EL PRODERAI
(Procediment de Detecció de la
Radicalització Islamista)
I LES
PERSPECTIVES ACTUARIALS A L’ENTORN DE LA “RADICALITZACIÓ”
(versió
completa de l'informe)
Alberto
López Bargados
Dept.
d’Antropologia Social / Universitat de Barcelona
GRECS-SAFI
[Directa,
27-III-2017 (article introductori)]
Consideracions prèvies
El 17 de novembre de 2015,1
encara sota els efectes del shock provocat pels atemptats comesos quatre dies
enrere a Paris (a la Sala Bataclan i
al Stade de France, amb el resultat
de 137 morts), el Govern de la Generalitat de Catalunya anunciava la imminent
creació i posada en marxa d'un pla de detecció de la radicalització islamista
adreçat als centres escolars del país. Publicitat, pel que sembla
apressadament, per qui aleshores era Conseller d'Interior en funcions, el Sr.
Jordi Jané, cal suposar que un dels objectius que perseguia aquell anunci era
transmetre una certa imatge de confort i seguretat en l'acció de govern a una
ciutadania trasbalsada per una onada d’angoixa i incertesa.
Més enllà del sentit d'oportunitat que
va presidir la seva presentació pública, el Procediment de Detecció de la
Radicalització Islamista (PRODERAI) endinsa les seves arrels en un conjunt de
programes securitaris, de naturalesa preventiva, que els Mossos d'Esquadra porten
duent a terme des de 2008, moment en el qual "es van començar a definir
els primers indicadors per tal d’identificar els processos de radicalització en
centres penitenciaris",2 i
que van tenir continuïtat, en anys posteriors, en la conformació dels anomenats
Grups de Proximitat.3
El protocol d'actuacions integrat sota les sigles de PRODERAI constitueix,
doncs, un programa integral i ambiciós que guarda evidents paral·lelismes amb
mesures semblants preses pel Ministerio del Interior espanyol i altres administracions
europees. La novetat, aquesta vegada, rau en el fet que la formació específica
s'adreça als equips docents de la xarxa d'escola pública i concertada de
Catalunya, incorporant-hi els cicles de Primària i Secundària com un escenari
privilegiat en què sotmetre a vigilància aquelles conductes considerades
"sospitoses" a partir dels indicis establerts per les unitats
d'Anàlisi del cos de Mossos d'Esquadra (ME).
La formació, inspirada en els
protocols previs elaborats pels ME per fer front a la incorporació dels joves a
bandes juvenils (les anomenades "tribus urbanes"), ha precisat de la
col·laboració dels departaments d'Interior i d'Ensenyament. A partir d'una
proposta de mòdul formatiu de 5 hores (4 en realitat), que almenys en el cas
dels centres integrants dins del Consorci d'Educació de Barcelona -del qual
disposem d'informació directa- es realitzà als matins de dijous, s'ha adreçat
una convocatòria als equips directius dels centres, directors/es i caps
d'estudi. La formació ha constat de dues seccions diferenciades: la primera,
més llarga, assumida per responsables docents dels propis ME -en principi, un
caporal i un ajudant-, ha versat sobre la identificació dels indicis de
radicalització islamista entre l'alumnat i sobre els protocols de valoració de
l'amenaça i intervenció posterior, mentre que la segona secció, concentrada
aproximadament en l’última hora de la sessió, ha estat dirigida per tècnics del
Departament d'Ensenyament, i s'ha adreçat a la descripció dels factors de risc
i de la metodologia a seguir en aplicació dels diversos recursos pedagògics ja
en funcionament dins del Departament, com ara el Projecte de Convivència
4 o el curs telemàtic d'Educació
intercultural: fonaments teòrics i aplicació en el centre docent.5
Els equips directius dels centres
adscrits al Consorci han estat els últims a rebre la formació, de manera que la
xarxa d'institucions educatives radicades a la resta de comarques van
participar prèviament a la experiència, iniciada a la tardor del 2016. En el
cas del Consorci, creiem que s'han dut a terme quatre sessions formatives, en
funció de la tipologia dels centres educatius implicats: una per als centres de
Primària, una altra per als de Secundària, una altra per als centres que
imparteixen cicles formatius superiors, i la darrera, en fi, per als centres
concertats. Fins ara ens manca un coneixement directe de l'impacte exercit per
aquesta formació en els equips directius dels centres escolars, de manera que
les valoracions que plantejarem a continuació són fruit de la lectura atenta
del document elaborat ad hoc per
presentar aquesta fase del protocol (Prevenció,
detecció i intervenció de processos de radicalització als centres educatius,
disponible en xarxa), així com del contrast dels seus continguts amb la
literatura existent sobre programes de detecció i prevenció de la
radicalització que, amb un propòsit semblant, s'han dut a terme a altres estats
de la Unió Europea, com ara Gran Bretanya, Holanda, Dinamarca o Noruega.
Punts forts del programa
1.
La
voluntat d'inserir les actuacions de detecció i intervenció en el marc de
l'educació intercultural, tot i els matisos que genera aquesta voluntat (vegeu
punts 5 i 6).
2. L'absència
notable de punts de vista culturalistes o directament estereotipats sobre la
religió musulmana. L’absència d’un llenguatge explícitament islamòfob que faci
la religió responsable directa o indirecta de la violència política.
–i de tantes altres coses en altres àmbits de la vida–.
Punts febles del programa
1.
La
pobresa conceptual i la seva conseqüència, la imprecisió descriptiva
En primer lloc, cal consignar la pobresa i la imprecisió que denoten els
conceptes emprats a l'esmentat informe. El concepte de
"radicalització", que podria ser definit, entre altres alternatives
plausibles, com un "procés de canvi, una transformació de caire personal,
per la qual l'individu passa d'una condició a una altra",6
no és objecte de cap intent definitori, la qual cosa contribueix d’una manera
decisiva a una sèrie de confusions que tot seguit avançarem.
En primer lloc, és absent una distinció operativa que és comuna en aquests
tipus d'informes, com ara la que sol establir-se entre la "radicalització
cognitiva" i la "radicalització violenta",7
distinció que permetria, si més no, acotar un camp d'accions que deixés de
banda les formes no violentes de radicalització, aquelles en fi que no suposen
un canvi en el comportament de l'individu "radical" que sigui lesiu
pel seu entorn. Si, en canvi, l’alternativa és abordar integralment la
“radicalització” -posició que tendeix a imposar-se a les polítiques de contra-radicalització
més recents-, fora lògic conèixer els arguments que ho justifiquen. En
realitat, el joc de confusions que practica l’informe de PRODERAI barreja, fins
a convertir-los en sinònims, la "radicalització" amb la
"radicalització islamista", i estableix alhora una diferenciació de
dubtosa pertinença entre "fonamentalisme religiós" i
"radicalització islamista" erigida sobre un eventual nivell de
tolerància envers les creences dels altres que presentarien els primers, i no
els segons, una diferenciació que demana, com a primer pas, un esforç
complementari de definició d'allò que és, i que no és, tolerància. La idea que
una eventual identitat musulmana “radical i intolerant” generi contradiccions
que s’han de resoldre únicament per la via de la comissió d’actes violents és,
si més no, força discutible, si pensem en la munió de moviments pietistes de
caire islàmic que estan establerts a Occident i que practiquen més aviat el que
podríem anomenar l’“exili interior”, una mena de retir que els fa abandonar
tota vel·leïtat d’intervenir dins del camp polític.
Tampoc no hi apareix cap voluntat d’establir tipologies sobre el procés de
radicalització, o d’esmentar les principals teories que pretenen explicar el
fenomen. Es clar que l’informe no vol esdevenir un document de referència sobre
la qüestió de la radicalització, però articular un pla d’acció dins d’un camp
tan sensible com l’educació a partir d’una categoria que es presenta com si fos
auto-evident pot ser interpretat com una temeritat, sobretot si tenim presents opinions
contrastades, com ara les de D. Bigo, L. Bonelli, E.-P. Guittet i F. Ragazzi
(2014), que tot recentment han senyalat que “radicalització sembla ser un
concepte inútil per comprendre les formes de violència política, i els vincles
causals simplistes han enfosquit el fet que els processos de radicalització són
complexos i difícils d’anticipar”.8
De fet, l’absència en el text de tota referència als indicadors concrets
que implicarien el preludi d'una "radicalització islamista" impedeix
tota avaluació crítica d’aquests indicadors i aboca el PRODERAI a fer
apel·lació a una generalitat dels factors de risc buida de contingut. La
generalitat dels factors de risc incorporats al PRODERAI, perfectament
imputables en molts casos a una bona part de l'alumnat adolescent (influència
de les xarxes socials, dificultat per a la gestió de les emocions), al
provinent de les classes populars (falta d'expectatives pròpies i/o respecte
als fills, contextos socioeconòmics desafavorits, etc.) o al provinent de
contextos migratoris (dificultats per construir una identitat múltiple, manca
de sentiments de pertinença i d'arrelament a la societat, etc.), resulta força
evident. Tot això pot produir, en realitat, dues conseqüències complementàries:
estendre les precondicions de la vigilància a gran part de l'alumnat, tot
alimentant un clima de sospita generalitzat, i dissoldre l'objectiu teòricament
perseguit, és a dir, la detecció eficaç de la "radicalització
islamista", en un magma ben poc operatiu.
Una altra cosa són les al·lusions a la islamofòbia que fa el document
PRODERAI. Aquesta és únicament esmentada com una deriva o conseqüència de les
accions atribuïdes a la radicalització violenta, en aquest cas com un efecte
dels atemptats terroristes i de la crisi dels refugiats. És evident que el
PRODERAI no incorpora la qüestió de la islamofòbia entre les seves
preocupacions (cosa que, d’altra banda, podria fer perfectament), però la
perspectiva tan simplista que ofereix sobre aquest fenomen ens fa dubtar
precisament de la pertinença del document en altres camps a què s’atansa d’una
manera explícita.
Una última consideració, que certament mereixeria una reflexió més
reposada. En el document del PRODERAI, és notòria l’absència gairebé completa
dels contextos sociopolítics i geoestratègics que determinen les polítiques
exteriors de la UE i dels USA, com un dels factors que contribueixen a la
“radicalització”. Més endavant, en el punt 3, fem una nova incursió en les
inconsistències del concepte, però serveixi ara per assenyalar que, tal com han
destacat Bigo, Bonelli, Guittet i Ragazzi, “l’anàlisi de les seqüències d’acció
i contextos socio-polítics, de les interrelacions entre les estructures
socials, els contextos polítics i l’exposició biogràfica a la violència, és
clau per comprendre el procés de radicalització”.9
2.
El
dèficit d'estudis empírics i la saturació teòrica al voltant de la
radicalització
El dèficit d'estudis empírics sobre la radicalització i la violència
extremista és una constant que mereix la pena subratllar. Fa uns anys, Getos va
indicar que menys d'un 5% de la literatura sobre "terrorisme" estava
basada en alguna forma de dades empíriques.10
No creiem que la situació hagi experimentat grans canvis des d'aleshores. Per
la seva banda, Silke afirmava que només un 1% dels informes de recerca sobre
extremisme violent han comportat dur a terme entrevistes amb els implicats, i
cap en el cas de l'anomenat "gihadisme".11
Les dificultats per a l'estudi empíric de la violència extremista són òbvies: o
be la recerca està sotmesa a les condicions de clandestinitat i il·legalitat
que indefectiblement acompanyen la comissió d'actes "violents", o bé
les circumstàncies en què té lloc la recerca (sovint dins del sistema
penitenciari) posen en dubte la pertinença de les dades recollides. Això ha
produït una autèntica proliferació d'informes autorreferencials, basats gairebé
sempre en fonts secundàries, una mena de cercle pervers d'informes que versen
sobre informes que a la seva vegada versen sobre altres informes, i que resten
credibilitat tant als arguments emprats com a les solucions que proposen.
En aquestes circumstàncies, i davant l’absència d’un coneixement empíric
aprofundit sobre la realitat que volen descriure i neutralitzar, no sembla gens
casual que l’informe del PRODERAI s’inspiri a bastament en les estratègies
d’acció desplegades per abordar el “problema de les tribus urbanes”. No
pretenem negar la importància de les dinàmiques dels “grups d’iguals” per a la
conformació de perfils “radicalitzats”, en la mesura que contribueixen a reduir
l’èmfasi o tendència a insistir en els processos psicològics. El que creiem és
que, amb independència dels seus matisos, la “radicalització” no pot ser
únicament el resultat de la combinació de factors psicològics i dinàmiques
grupals, sinó que la intersecció dels contextos socio-polítics, locals o
globals, juga un paper essencial per a la seva comprensió, un paper que el
PRODERAI tendeix a negligir, siguin quines siguin les raons.
3.
El
caràcter retrospectiu de l'anàlisi i el biaix mecànic en la violència com a
colofó
És justament l'absència (o la impossibilitat pràctica) d'estudis rigorosos
sobre l'extremisme violent, que és al cap i a la fi l'objectiu de les
intervencions articulades a través del PRODERAI, el que provoca, en aquest i en
d’altres informes similars d'arreu d'Europa, un malentès que, segons la nostra
opinió, resulta essencial. D'una banda, els perfils psicològics que descriuen
la personalitat del terrorista queden sotmesos a unes consignes bàsiques, no
contrastades empíricament, que són repetides una i alta vegada, informe rere
informe.12
De l'altra, es produeix una mena de pulsió retrospectiva, que infereix les
diverses representacions que es fan de la radicalització a partir de les
consideracions establertes prèviament sobre l'extremisme violent. D'aquí les
continues confusions entre termes com ara radicalització i violència, o
l’obsessió contemporània per aquesta categoria ambigua i tramposa. És fàcil
advertir ara l'èxit assolit per un concepte que, com el de "radicalització",
resulta extremament confús. En primer lloc, la radicalització ofereix
avantatges metodològics evidents pel que fa al seu ús polític; en la mesura que
les tipologies més habituals sobre els anomenats "processos de
radicalització" són de caire psicològic, tendeixen a focalitzar l'atenció
en els individus -i molt menys en les seves circumstàncies-, cosa que
simplifica els esforços de vigilància i els protocols d'intervenció.13
Una altra cosa és la seva eficàcia. En segon lloc, el concepte de
radicalització acaba sent, a la fi, una mena d’eufemisme per referir-se a
l’extremisme violent, una mena de pre-terrorisme 14 que ens ha de posar en alerta davant les polítiques que pretenen neutralitzar
la radicalització i portar a terme accions de des-radicalització. Com va posar
en relleu amb lucidesa Arun Kundnani en el seu review del programa Learning
together to be safe: a toolkit to help schools contribute to the prevention of
violent extremism -integrat dins de PREVENT-, el principal perill d'una
interpretació de la radicalització que estigui basada retrospectivament en les
pràctiques de l'extremisme violent és que les opinions polítiques i religioses
radicals acabin sent etiquetades com a adoctrinament terrorista, el que
constitueix, a la pràctica, un retorn inesperat del crim de consciència -i per
tant una restricció explícita de la llibertat d'expressió- un cop semblava
haver desaparegut de l'ordenament jurídic.15
D’altra banda, l’informe del PRODERAI traspua, potser com a conseqüència
dels plans anteriors en què es fonamenta en gran manera (Protocol de prevenció, detecció i intervenció d’alumnat susceptible de
formar part dels Nous Grups de Joves Organitzats i Violents, 2011), una
visió securitària i gairebé patològica de l'adolescència, que apareix
representada essencialment com una fase de perill. El procés dinàmic
d'aprenentatge propi de l’adolescència, on s’acostuma a produir un descobriment
dinàmic de les ideologies en el procés de conformació de la identitat adulta
dels individus, es perfila al PRODERAI com un abocament a l'abisme de la
"radicalització ideològica". La recerca d’una certa coherència
ideològica, i la constatació de les tensions que aquesta recerca pateix com a
resultat de les constriccions de la praxi quotidiana, és percebuda com una
patologia adolescent "que cal saber gestionar" (sic).
Més enllà, però, d’aquesta visió esbiaixada de l’adolescència, l’informe
combrega amb la idea que l'adhesió als principis radicals és fruit d'una
feblesa o vulnerabilitat personal que presenta orígens diversos. Es tracta, una
vegada més, de l’estigmatització de tota forma de radicalització, entesa en
qualsevol cas com a “problema”, i on sovintegen les referències cristianes a la
“caiguda” de l’individu, al fet que s’ha deixat "sucumbir per la
temptació", al·lusions que hom no pot evitar associar a la noció cristiana
de "pecat" entès com a "debilitat personal". Ara bé, més
enllà de les conseqüències sobre l’acció que en derivin, no podem evitar
prendre distàncies d’un punt de vista que fa de l’esforç, característic –però
no exclusiu- de l’accés a l’edat adulta, per assolir un grau més elevat de
coherència personal un fet pecaminós i per tant susceptible de vigilància. No
és que l’informe del PRODERAI caigui en un parany excepcional. De fet, la major
part de programes arreu d’Europa han hagut de gestionar les tensions produïdes
per l’ús de definicions restrictives o àmplies de “radicalització”. El que
convidem a plantejar en aquest cas és, en fi, la conveniència d’abandonar
perspectives actuarials basades en categories confuses i poc operatives per a
la finalitat que diuen perseguir.
4.
La
manca de transparència i de difusió sobre la posada en marxa del programa
Les diverses temptatives dutes
a terme als darrers mesos per qui signa aquest document i altres membres del
seu equip (SAFI) d’establir una interlocució amb responsables del programa
PRODERAI dintre de Conselleria d’Interior (però també dintre d’Ensenyament) han
fracassat repetidament. No cal dir que no som de cap manera l’única entitat en
condicions d’oferir mecanismes d’avaluació externs, i que les administracions
públiques tenen perfecte dret a escollir els seus mecanismes avaluadors,
guiant-se sempre per criteris d’independència i eficàcia. Ara bé, el que és més
preocupant és que la negativa a que SAFI sotmetés a escrutini l’aplicació del
PRODERAI no sigui fruit de l’existència d’un mecanisme alternatiu. Fins al
moment, la nostra informació ens porta a pensar que aquest mecanisme no s’ha
planificat, i que tampoc sembla haver-hi voluntat de fer-ho en els mesos
vinents. Tractant-se, com és el cas, d’una matèria extremament sensible, és a
dir, un programa públic d’intervenció sobre els centres escolars (públics i
concertats) del nostre país, considerem una irresponsabilitat l’opacitat i el
secretisme que sembla envoltar la posada en marxa del programa.
Ara bé, aquesta manca de
transparència te una incidència particular entre els propis alumnes dels
centres escolars. La canalització dels casos detectats, segons el PRODERAI,
opera seguint línies jeràrquiques clares, que van cap a l'equip directiu i
d'aquí a l’inspector d'educació i, eventualment, en els casos més greus, a la
Junta Territorial d'Avaluació i Seguiment, on és present el cos d'ME. Cal
ressenyar que, malgrat que sembla present la voluntat de fer participar les
instàncies de control habituals de la xarxa escolar (els tutors dels alumnes,
els professors especialistes en orientació educatives, els EAP, etc.), la
responsabilitat en la proposta de la intervenció correspon a la JTAS, atorgant
a l'equip directiu i docent del centre la responsabilitat del disseny i la
implementació de les iniciatives didàctiques. En aquestes condicions, cal
preguntar-se si la manca de transparència en la presa de decisions, allunyada
de les dinàmiques de les institucions implicades, contribuirà a crear un clima
de col·laboració entre els professionals docents i un clima de confiança entre
els alumnes que siguin objecte d’intervenció. Tal com han posat de manifest
diverses veus que han analitzat programes semblants, com ara PREVENT, on el
punt de vista policial era força present en el sistema de presa de decisions,
el perill d’iniciatives presidides per una estructura jeràrquica i securitària
és que la intervenció mateixa contribueixi a incrementar la sensació de
desarrelament i desconfiança envers la societat que sembla que es vol conjurar.
5.
Una
apel·lació retòrica als principis de l'educació intercultural i la temptació
culturalista en què incorre l’informe.
Resulta impecable la referència contínua que l’informe del PRODERAI fa dels
principis de l’educació intercultural. Tota la secció central de l’informe,
sense dubte elaborada pels tècnics de la Conselleria d’Ensenyament, està
orientada en aquest sentit, fins al punt que sembla entrar en contradicció amb
l’esperit que presideix les primeres pàgines de l’informe, d’inspiració molt
més securitària. No obstant això, aquestes apel·lacions s’expressen a vegades
en un nivell purament retòric. No cal discutir, per exemple, una proposta
d’activitats didàctiques que defensa que el diàleg es la forma més adequada per
resoldre conflictes. Ara bé, quan la proposta oblida que el diàleg només és
productiu si parteix d’una situació d’igualtat o be del reconeixement d’un
greuge exercit sobre les víctimes, podem discutir que l’activitat en qüestió
s’ajusti als principis veritablement interculturals.
D’altra banda, l’informe cau episòdicament en punts de vista culturalistes
que també semblen desmentir la vocació intercultural que diu defensar. Un cas
interessant, novament a l’apartat de les activitats didàctiques, és el joc de
contraposar “els valors que fonamenten la nostra societat” amb els dels altres,
oblidant d’esmentar fins a quin punt aquests valors, que dubtem que puguin ser
patrimonialitzats per una cultura, són vulnerats sistemàticament dintre i fora
de les fronteres de la “nostra” societat. No creiem que les referències
acrítiques als “valors propis”, i no tant a principis sotmesos a una
determinada elaboració històrica, negociables i per tant modificables, siguin
la millor eina per desenvolupar una educació plenament intercultural.
No es tracta que no considerem que les eines intel·lectuals aportades per
l’educació intercultural no puguin revelar-se útils per a la lluita contra la
discriminació i el desarrelament, i en definitiva per aconseguir institucions
escolars més inclusives. Ans al contrari. El que creiem, després d’una lectura
atenta de l’informe del PRODERAI, és que aquests principis no queden prou
reflectits als plans d’acció que deriven del programa, fins al punt que hom pot
arribar a suposar que la seva presència dins de l’informe respon més a
necessitats estratègiques de legitimació que a una aposta decidida per un
tractament didàctic intercultural de la violència política.
6. La reproducció acrítica de l'alarmisme
suscitat pels mitjans de comunicació i la manca d'una autèntica voluntat de
contextualització en les propostes didàctiques davant un atemptat terrorista.
Com estem dient, on es perceben més nítidament les contradiccions en què
incorre el principi de defensa de l’educació intercultural del PRODERAI és dins
l’àmbit de les activitats didàctiques que es proposen, per exemple, en el
moment en què té lloc un atemptat terrorista dintre de les fronteres de la UE.
El programa al·ludeix a l'“estat de xoc” que afecta l'alumnat, a la
impossibilitat de reprendre l'activitat educativa diària com a resultat, i es
proposa com a resposta una mobilització gairebé unànime de la comunitat escolar
a través d'una "jornada especial" que actuï alhora com un espai per a
la reflexió i l’exorcització dels neguits acumulats. El que és més
significatiu, en canvi, és la manca de tot esforç de contextualització i
reflexió sobre la naturalesa d’aquests actes, així com la reproducció acrítica
de les representacions mediàtiques que fan del atemptat terrorista un fet d’excepció
que no suporta cap mena de comparació amb actes fets igualment execrables, com
ara un bombardeig sobre població civil. El fet que un acte comporti una mena de
mobilització total de la institució i l’altre passi gairebé desapercebut ens
obliga a reflexionar sobra la manera en què les institucions reprodueixen les
campanyes de pànic moral que tenen per objecte la identificació d’un enemic. Un
cop més, és l’esforç descriptiu assumit per l’activitat didàctica el que posa
en dubte la naturalesa intercultural dels seus propòsits; en el moment de
definir l’“acte terrorista”, l’activitat els defineix com "actes que volen
espantar a la gent i sembrar la por per aconseguir, mitjançant la força,
imposar idees, creences o situacions". No veiem de quina manera una definició
semblant atorga als atemptats la condició d’excepció, i no de norma, en el marc
dels conflictes internacionals.
7.
La
absència d'una interlocució amb les comunitats musulmanes
Aquesta absència d'interlocució
és encara més notòria si la comparem a altres programes de
contra-radicalització desplegats dintre de la UE, com ara el programa PREVENT a
Gran Bretanya o les estratègies dutes a terme a Holanda i Dinamarca. Tot i ser
objecte de nombroses crítiques, el programa PREVENT partia del convenciment, esdevingut
un eslògan, de que són "les comunitats les que derroten el
terrorisme".16
És a dir, el programa PREVENT, a semblança d'altres programes europeus
posteriors, considerava que la cooperació de les comunitats musulmanes era una
eina cabdal en el procés d'identificació i eventual intervenció sobre els joves
"radicals", i que per tal d'aconseguir aquesta cooperació era
imprescindible invertir grans esforços en el desenvolupament comunitari, amb
l'objectiu d'enfortir-les i capacitar-les per una tasca com aquella. Amb
independència del judici que ens mereixin els conceptes i en conseqüència les
estratègies concretes escollides per a la lluita contra la radicalització, la
mera observació atenta dels principals programes de prevenció duts a terme a la
UE posen en relleu una voluntat -en el pitjor dels casos únicament retòrica-
d'integrar el desenvolupament comunitari com un pilar essencial de la
prevenció. És per això que, en el cas del PRODERAI, sorprèn doblement la manca
gairebé absoluta de voluntat d'incorporar les comunitats musulmanes i els seus
representants en el disseny i posada en marxa del programa. En aquelles
ocasions en què els representants associatius han tingut l'oportunitat de
manifestar-se al voltant del PRODERAI, el primer que han assenyalat, en efecte,
ha estat el seu desconeixement total del protocol.17
No sembla, doncs, que l’estratègia seguida per les conselleries d'Interior i
Ensenyament permeti fonamentar un clima de confiança que faci possible la
col·laboració entre les comunitats i l'administració de la Generalitat, que
manta vegades s’ha considerat essencial per a l’èxit de les iniciatives
preventives i, fins i tot, de les repressives.18
De fet, hom pot pensar justament el contrari, és a dir, que els responsables
del PRODERAI esperaven una oposició més o menys frontal a la seva aplicació de
la part de les comunitats i les seves associacions, i que per tant van decidir
tirar pel dret.
8.
La
descentralització i de-securitització dels programes d’acció.
No és aquest el lloc per oferir
un review sistemàtic de les
estratègies de contra-radicalització dutes a terme a la resta de la UE.19
En qualsevol cas, les experiències que permeten albergar un major optimisme,
com ara la Municipal Information House of
Radicalization d’Asterdam (Holanda) o els models municipals d’intervenció
de Coopenhaguen, Aarhus o Odense (Dinamarca), coincideixen en dos criteris que
les administracions públiques implicades al nostre país haurien de tenir en
compte: d’una banda, la notòria descentralització dels plans d’acció, d’incidència
local, i gestionats a través dels ajuntaments respectius; de l’altra, la
voluntat ferma de de-securititzar les actuacions, reduint la presència i
intervenció policial a la seva mínima expressió, i allunyant en la mesura del
possible el fantasma de la vigilància encoberta sota l’allau de mesures
preventives. Ni un ni l’altre criteri són presents en el cas del PRODERAI, cosa
que ens hauria de fer revisar uns protocols que, fins ara, semblen generar una
notable desconfiança entre les comunitats musulmanes que justament haurien de
servir de pont entre els joves “radicalitzats” i les instàncies públiques.
Conclusions
Hom pot pensar que el conjunt de comentaris incorporats a aquest informe
juguen amb l’avantatge de no haver de proposar cap alternativa, limitant-se
doncs a aquesta còmoda crítica intel·lectual que ens aboca finalment a la
paràlisi. No és, de cap manera, la nostra intenció, com tampoc ho és suprimir
qualsevol mena de programa o pla d’acció que tingui per objecte la lluita
contra la violència política. Estem, per contra, convençuts que la qüestió és
tan important, el desafiament tan gros, i la matèria a tractar dins l’espai
escolar tan delicada, que les decisions no es poden prendre sense una reflexió
col·lectiva en què participin una pluralitat d’actors, i molt particularment
aquells que seran els receptors directes i indirectes d’aquests programes.
Disposem de prou experiències en els països del nostre voltant per no tornar a
cometre errors que d’altres ja van cometre fa temps, i fins i tot per aprendre
d’allò que, malgrat tots els dubtes que ens puguin tenallar, sembla haver
funcionat millor. Però creiem sincerament que, sigui quina sigui, la solució no
pot passar per encetar unilateralment un programa mancat de transparència i ple
d’ambigüitats amb l’esperança de tallar una branca que considerem malalta,
sense aturar-nos a pensar si aquesta mena de poda preventiva no fa altra cosa
que estendre encara més la malaltia. Tot això s’ha de fer amb una cura
particular a les institucions escolars, on, com ha assenyalat Kundnani,
"els mestres [....] han de tenir la totalitat de les seves normes
professionals protegides contra l'expectativa de que han esdevingut els ulls i
orelles de la política contra-terrorista. Convertir els serveis públics en instruments
de vigilància només serveix per alienar el jovent d'aquelles institucions que
d'altra banda haurien d'assumir la prioritat d'oferir-los una sensació de
confiança i de pertinença".20
13. En aquest sentit, les diverses modificacions i
canvis de rumb experimentats per programes com ara PREVENT a Gran Bretanya, la National Counterterrorism Strategy a
Holanda o coincideixen que, en un context de disminució dràstica de finançament
a partir del període 2009-2010, s’ha posat l’èmfasi en la radicalització, fent
honor a la idea que “no són les comunitats les que es radicalitzen, sinó els
individus” [L. Vidino & J.
Brandon, Countering radicalization in
Europe. The International Centre for the Study of Radicalisation and
Political Violence, Londres, 2012, p. 34]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada