La joventut als carrers o l'estat contra la societat

La joventut als carrers

o l’Estat contra la societat

[Debat Juvenil, núm. 98, 2013]

Gerard Horta

El marc classificatori de la categoria “jove” abraça un espai social ambigu: situats a mig camí del ser infant i el ser adult, la normativització de les relacions socials que s’imposa a la joventut troba un reflex dinàmic en les societats humanes, i en una mateixa societat i tot. A l’estat espanyol, l’edat a partir de la qual es permet mantenir relacions sexuals, ingressar en una presó o votar és distinta. Això sí, no hi trobarem cap topall cronològic a l’hora de fer de consumidor com “els adults”. De la mateixa manera, el que a les societats urbanes ha estat històricament l’apropiació dels carrers per part dels joves –els carrers com un espai de i per a la socialització–, ha estat també objecte d’una fiscalització punitiva mitjançant la qual els òrgans estatals no han parat d’encotillar l’exercici mateix de la llibertat dels joves de desenvolupar-se arran de l’exploració i el descobriment de l’espai urbà: de places, carrers i “descampats”. No es pot permetre als joves que concebin la vida als carrers com una aventura.

La construcció social de la joventut com un període de la vida associat a estereotips estigmatitzadors que remeten crònicament a situacions de risc comprèn un espectre dens –vegeu els estudis successius dels antropòlegs Oriol Romaní i Carles Feixa–: delinqüències, drogoaddiccions, relacions sexuals, utilitzacions de la violència, vandalisme (arrasar els anuncis que omplen les ciutats), impugnacions simbòliques de l’ordre social dominant (pintar les façanes, tal com de menut pintaves les parets de casa), apropiacions de l’espai prohibides o inconvenients (d’anar amb patí fins a aplegar-se col·lectivament en termes efervescents), etc. En nom de la “convivència” i la “seguretat”, les maquinàries polítiques, econòmiques i mediàtiques estatals occidentals intervenen amb “itineraris infantils”, després “projectes joves” i altres planificacions adreçades a negar l’autogestió de l’“ordre públic”. Unes planificacions que invisibilitzen el conflicte inherent a la societat de classes: la desigualtat, és a dir, la condemna a la pobresa de sectors socials populars –dels quals els joves apareixen com a dipositaris centrals de la repressió i el control socials–; i que alhora obvien el paper del conflicte com a motor dinàmic de la societat, dels carrers –un conflicte fins a cert punt fictici, ja que un mateix espai és utilitzat de maneres distintes per grups d’edat diversos al llarg de les diferents estacions i franges horàries del dia i la nit–. A Rambla del Raval de Barcelona (2010) narrava el ferri control de la guàrdia urbana sobre joves veïns que jugaven a futbol a les 10 de la nit sense molestar cap vianant ni ningú, i sobre joves que feien un entrepà tot xerrant amb tranquil·litat en un banc.

Si els carrers són quelcom més que un espai per transitar-lo –anar i tornar, fer un tomb (Manuel Delgado revisita el terme badar)– i (entre altres coses) per consumir-hi, llavors la lluita dels joves per la conquesta heterogènia dels carrers –les microcultures juvenils més enllà de fascinacions, jocs, status, tribus, façanes, anòmies i altres identificacions socials– afirmaria el seu anhel de supervivència, tot generant models de relacions que de vegades no serien antagònics respecte als models dels “adults”, sinó respecte als models d’una societat mercantilista incapaç de consentir que hi hagi gent que construeixi la seva vida, en públic, sense voler pagar per fer-ho. De què disposa la joventut sinó dels carrers? Sense ser lliure als carrers, doncs, no sols no es pot ser jove: no es pot ser.