Joan Josep Nuet: I la cultura comunista catalana?

JOAN JOSEP NUET: 
I LA CULTURA COMUNISTA CATALANA?

[EL VIDRE AL COR, 16-VIII-2015]
Gerard Horta
 

“Si la pregunta és independència sí o no, jo votaria no” (Joan Josep Nuet, coordinador general EUiA, 13-VIII-2015).

Ho fico al bloc perquè quedi consignat el posicionament d’en Nuet. No pas perquè pugui votar que “No” a la independència –tothom ha de disposar del dret de defensar i votar el que consideri pertinent–, sinó perquè això ho manifesti algú que, tèbiament i molt de tant en tant, al·ludeix al fil roig al nostre país a través de la història. Al·lusions formals, car coneixem prou bé com ha anat la martingala sagnant de la transició.

La qüestió, la veritable qüestió, consisteix que Nuet polvoritza sense embuts més de 150 anys de cultura comunista catalana contemporània. Dubto que en cap societat del món que formi part d’un estat a causa de la imposició i l’ocupació militar de què ha estat objecte, una persona que es reclama comunista pugui afirmar el suport a la perpetuació de l’estat (colonial) de les coses, amb o sense fantasiejants vel·leïtats federalistes futures.

Avui recupero un dels llibres que ha relligat amb major profunditat la meva experiència familiar (pare i mare comunistes sota la clandestinitat franquista) amb la d’una part del meu país –les classes treballadores de Catalunya des de mitjan segle XIX–: per aquella gent que mai no ha parat de comprendre l’alliberament col·lectiu i la revolució com un procés que, inextricablement, abraça l’emancipació de classe, nacional i de gènere des de la solidaritat internacionalista. El diputado Nuet faria bé de plegar com a titella a la capital de l’imperi i esmerçar el temps, si més no parcialment, a llegir. Llibres com aquest de damunt, per exemple, l’ajudarien a entendre en quin país viu. Us remeto a una obra referencial de l’historiador Ricard Vinyes: La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931) (Edicions 62, 1989).

Hi trobareu una citació d’Antonio Gramsci que prové de “La revoluzione contra Il Capitale” (Avanti, 5-I-1918): 

“I aquest pensament no situa mai com a factor màxim de la història els fets econòmics en brut, sinó sempre l’home [la persona], la societat dels homes, dels homes que es reuneixen i es comprenen, i que desenvolupen a través d’aquests contactes (cultura) una voluntat social, col·lectiva, i que entenen els fets econòmics, els jutgen i els adapten a la seva voluntat fins que aquesta es converteix en motor de l’economia, en plasmadora de la realitat objectiva, la qual és aleshores que viu, es mou i pren el caràcter de matèria tel·lúrica en ebullició, canalitzable per on la voluntat desitgi i com la voluntat desitgi.”

La voluntat de la independència per a un comunista català, ahir, ara i aquí, rau a lluitar per construir un espai de llibertat i justícia social plenes, sense límits ni autolimitacions. Dit d’una altra manera: crear una societat nova.

Nuet, si no has entès gaire cosa de tot allò que concerneix la societat en què vius hom podria pensar-te com un ignorant, llavors hauries de rumiar de plegar immediatament. I si, malgrat haver-ho entès, has decidit fer costat al mateix estat que –amb la participació de la burgesia regionalista i espanyolista catalana que li ha donat suport– ha assassinat dotzenes i dotzenes de milers de treballadors com a catalans i catalanes i com a comunistes –i anarquistes, socialistes, republicans, antifeixistes, anticapitalistes, amb totes les variants dels independentismes d’esquerres...–, aleshores pots plantejar-te de romandre per sempre més a la mala paròdia de circ abrupte de la Messeta fent de buròcrata per un grapat d’euros que el secretari de Podemos, Íñigo Errejón, et pagarà rigorosament cada final de mes pel teu suport a la sagrada unitat de la reserva espiritual d’Occident i a l'estabilitat del Capital. Això, si és que mai abandones l’escó de diputado. En realitat també podries demanar al company Joan Coscubiela el contacte avinent per mirar que et col·loquin al consell assessor d'Endesa uns quants anys.

Ah, i una cosa més: la bandera aquesta de baix a la dreta que fiqueu quan xerres en públic, doncs aprofita aquests dies i deixa’n sols tres barres, aquelles que xisclava la Marujita Díaz als anys de plom del feixisme: “Banderita tú eres roja, banderita tú eres gualda.” Així, per fi, tot començarà a resultar un pèl més coherent.

Et perdem de vista. Sàpigues que de la classe social que representen en Mas, la Rigau i el Boi Ruiz ja ens n’ocuparem políticament nosaltres, atès que vosaltres n’heu estat còmplices durant tota la Transició. Adéu, Nuet: eres lluny i te’n vas més lluny encara.

Post Scriptum: Afegeixo la lletra de l’himne espanyol, d’acord amb la versió establerta com a oficial pels feixistes a través d’un decret del 27-II-1937 –la de José María Pemán, composta el 1928 i retocada al segon i desè vers abans del 1936–. Al seu torn, aquesta versió fou ratificada pel Boletín Oficial del Estado el 17-VII-1942. Ho penjo perquè els federalistes la vagin memoritzant a fi de cantar-la cofois allà on els plagui. Bàsicament, perquè des del 1977 fins ara no han disposat de temps per derogar-la (ni ells, ni els representants de la burgesia regionalista catalana sobrevinguts a l’independentisme). Quina era la paraula? Ah sí, consenso!

¡Viva España!

Alzad los brazos,

hijos del pueblo español

que vuelve a resurgir.

Gloria a la Patria

que supo seguir

sobre el azul del mar

el caminar del sol.

¡Triunfa, España!

Los yunques y las flechas

canten al compás

nuevos himnos de fe.

Juntos con ellos

cantemos en pie

la vida nueva y fuerte

del trabajo y paz.