“Ignorància” dins “115 nits” (Soviets, 2010).
Entrevista a
Soviets:
Tot el poder als
Soviets!!!
[EL
TRIANGLE, 25-XI-1996]
Gerard Horta
Han
passat quasi 20 anys, ho rellegeixo i recupero la clarividència potent del
Sergi i el Quim i tota la colla: així com qui no vol la cosa, amb molta senzillesa i, un cop
i un altre, clavant-la just on pertoca. Volaven lliures en un país de sostres
baixos. Tant de bo continueu amunt xavals, la vostra música continua rodant bella.
Els Soviets van
néixer públicament com a banda musical al bar Glaciar de Barcelona el 1991. Des
d’aleshores no han parat de tocar per aquestes terres en tot tipus d’espais i
contextos: festius, musicals i reivindicatius, des de festes majors i
celebracions antimilitaristes fins a trobades per recollir joguines per als
infants catalans o d’ajut i suport a les víctimes de la guerra a Bòsnia. És a
dir, les actuacions en què han participat sense cobrar-hi res són incomptables.
s’han mogut sempre, com diuen ells mateixos, “pel morro, per ganes de fer coses, perquè crèiem que havíem de fer-ho”.
Malgrat la seva presència als circuits dels locals musicals, mai no s’han
plantejat que seguir aquest camí fos prioritari. Evidentment, de la música no
en viuen.
De la formació
inicial en queden dos membres, en Sergi Domènech i en Quim Benavent. El pas del
temps no garanteix l’aprenentatge per a tothom, però ells no s’han arrepenjat a
la barana de la incúria: n’han après, tant musicalment com a l’hora d’escriure
les cançons, i no pas amb la intenció de professionalitzar-se, sinó per mera
inquietud creativa. La seva
sensibilitat, als textos, és la
dels qui recullen la torxa dels vençuts en totes les batalles per la llibertat
i la justícia, en els combats per un altra vida. La música, eclèctica, abraça
del blues al reagge, sempre des del rock de les guitarres. Aquesta evolució
palpable es reflecteix a “Llàgrimes de conyac”, el tercer CD, que podrem tastar
en aquest novembre i en el qual acullen la col·laboració càlida i magnífica de
la cantant de jazz Txell Sust. Hem xerrat amb en Sergi i en Quim, i aquí en teniu una part de la conversa.
Qui sou, d’on veniu, què feu?
Som els Soviets,
es pot dir que som catalans, que és la nostra identificació real i no pas amb
Barcelona, que és d’on som –tret d’un nord-americà (el Sam) i un espanyol (el
Gonzalo)– i on vivim tots. Intentem fer música amb un to polític important per
salvar els mobles en aquest món de pirates i xucladors de sang. La nostra fita
és no arribar mai a ser professionals de la música, saps? Estem ficats en un
circuit de llops i l’únic que fem és anar temptejant. La nostra història és el
que ens manté una miqueta genuïns. No portem la raó ni una bandera que sigui
diferent de les altres, som una gent tan normal que fins i tot això ens fa
estranys. Som els mateixos al matí i a la nit. Vestim de la mateixa manera a
l’escenari, a la feina, al dinar amb la família o a l’hora de passejar. Som un
grup d’amics i els problemes han vingut sempre per aquí. Ens importa més la
nostra relació com a companys que no el fet de tenir o no tenir una
discogràfica, encara que quan hem volgut fer un disc n’hem buscada una i n’hem
trobat sempre. Per enfonsar-les, és clar!!! Soviets és un mitjà per treure les
nostres històries.
“Ulls Brillants” dins “Llàgrimes de Conyac” (Soviets, 1996).
Tot el CD és al canal de youtube.
Tot el CD és al canal de youtube.
Per a nosaltres
aquests que has dit tu són l’únic rock català que hi ha hagut mai. L’actual no
té cap sentit. El Pau, que té lletres màgiques i potents, i el Toti, que sempre
et sorprèn amb la guitarra i que l’estan deixant morir de gana, ens han agradat i els hem sentit.
I els Lone Star!!!: “L’amor se’n va...”
Ha, ha, ha! Hem sentit la música que ha escoltat tothom als últims quaranta
anys. Amb el temps hem anat coneixent altres músiques, en canvi la dels anys
noranta no la coneixem! No fem música de la gent que ens agrada, tot està tan
trinxat, és un poti-poti tan gros que ens surt directament.
Com explicaríeu el primer i el segon
discos que vau compondre?
Al primer disc
teníem mancances tècniques i de tarro, perquè tots érem més joves, era com un
somni, no ens importava la repercussió que pogués trobar. A poc a poc et vas
veient més capaç de fer altres coses. Al segon disc, que és acústic, volíem fer
un disc més complet i ens va sortir així. Per problemes amb la discogràfica vam
enregistrar quatre temes.
(Que m’agraden molt.) I respecte al nou
disc, “Llàgrimes de conyac”?
“Llàgrimes...” és
el final d’un procés important personal nostre: s’han acabat ajuntant una sèrie
de coses i les hem ficat en un disc molt heterogeni. El que surti a partir
d’aquí serà una altra història. Provem de fer coses que per a nosaltres són
noves.
Com és el vostre públic i quins són els
grups amb què traçaríeu camins paral·lels?
Els qui vénen són
amics o bé tenen curiositat. Pensem que ens passa a tots: la música va de baixa
i la música en directe encara va més de baixa. S’estima el rotllo festiu, i
sorprenentment ens va bé. Podem tocar i anem a llocs on la gent ens ve a veure,
que és el que “mola”. Al principi no
saps mai què has de fer: si has de demostrar que ets un professional, o que ets
un “crack”. Ara ho veiem clar: som tios normals amb zero pretensions que volem
passar-nos-ho bé amb la gent. L’únic nexe d’unió amb altres grups és l’anhel de
fugir de la gran moguda dels quatre monstres.
Quina és la gran moguda dels monstres del
rock català del 1996?
Un rotllo oficial
amb quatre tòtems: Sangtraït, Pets, Sau i Sopa de Cabra. S’ho mengen tot. Ja
t’ho diré i Lax’n and Busto també volen ser com ells. Aquests són els que
xuclen la pasta de la Catalunya institucional. Cadascú s’implica com
l’interessa. Nosaltres no tenim pebrots per fer el que tots ells fan. Fins i
tot cantar en català o en castellà és una manera de repartir-se el paper en el
joc. De fet, les connotacions polítiques que hi havia fa uns anys del rock
català i de cantar en català ara ja ni són. Tot plegat és absurd. Grups com Brams o L’Odi Social són casos a part....
Per què s’equipara d’una manera
sistemàtica la imbecil·litat amb la comercialitat?
La sort dels
Soviets és que se’ns en fot, això. Que tots ells venguin molts discos,
nosaltres no tenim res comercial i alhora no volem anar ni d’“alternatius” ni
de res: fem música i si sona molt a la ràdio la penya pot agafar-ho, però ni
tan sols ens interessa que ens classifiquin com a “grup radical” ni res d’això.
Som gent del carrer, simplement. Els nostres postulats són radicals, ara bé,
nosaltres no som “un grup radical”, som gent normal que no vol vendre imatges.
Ni som utòpics ni ideologistes: senzillament diem a les persones que és
possible canviar coses. I això és el més important: és possible canviar coses.
Potser per esdevenir famós s’ha de ser un
ase o proclamar, com el Serrat el 1986, la necessitat de votar “sí” a
l’OTAN, o afaitar-te els bigotis com fa la Maria del Mar Bonet abans que et
fotografiïn, o anar a Madrid com la Marina Rossell i dir que cada dia et sents
més espanyola (perquè has editat un disc en castellà)... i mentre l’Ovidi
Montllor va estar-se més de deu anys amb un gruix de material excel·lent,
increïble, al calaix sense poder enregistrar ni un trist disc. Amb l’Ovidi viu,
els mateixos periodistes i funcionaris culturals que després se n’han omplert
la boca el van ignorar completament. No cal ni que parlem de la situació del Pi
de la Serra, del mateix Toti Soler, el Pau Riba...
Això està podrit,
ja ho sabem, ara bé: els que són com el Serrat són coherents, són el que són.
Per contra, respectem molt l’Ovidi, un tio honest i dur, ens hi assemblem
perquè ell va fer el que volia fer: les seves històries, els seus poemes. No
ens preocupa vendre discos, sinó poder-los fer i que ens escolti algú, som els
mateixos del primer dia. Nosaltres pertanyem a un grup de gent a la societat
que veu el món d’una manera diferent, i això no implica que siguem màrtits, ni
desgraciats, ni amargats, senzillament som una minoria.
Els mateixos “gossos que ens governen”, com
dieu a les vostres cançons, reparteixen subvencions a grups de rock i ensenyen
altres gossos a apallissar, torturar i matar. Per què en diuen democràcia, de
tot això? Per què s’assumeix com a “normalitat” un ordre que és brutal, injust
i malaltís?
Hi ha l’abans dels
diners i el després dels diners: aquest és l’imperi i aquesta és l’escala del
dolor. Els qui tenen diners en treuen dels qui no entenen. Com que no hi ha
consciència de classe el desposseït intenta deixar de ser-ne. Aquesta és la
gran misèria humana i per això el gran traïdor del moviment obrer és el
moviment obrer mateix, ni el capital, ni els grans patrons. Un cop ho entens hi
plantes cara. Les nostres lletres parlen sempre d’això. “Ens declaren primer la guerra per després signar la pau.” Som peces
del seu joc.
La industrialització ha arrassat quasi
tots els pirineus d’aquest planeta i els ha substituït per la competitivitat
del mercat capitalista. Tirem endavant els consells obrers i camperols o què ?
Nosaltres pensem
positivament, i el moviment obrer és depressiu. No volem canviar el món: el més
important del món és fer una revolució individual, cal fer el que puguis i
ajudar el tio que tens al costat, conèixer el teu egoisme i aprendre a estimar,
i també permetre’t odiar i desfasar-te. El rotllo és reivindicar amb
radicalitat però d’una manera natural, amb il·lusió. Voler canviar el món és
utòpic, però voler canviar-te tu mateix no és utòpic: és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada