La construcció social de l'oblit (Sobre la "recuperació de la memòria històrica")

Família de pescadors de la Barceloneta al principi del segle XX.

Fotografia: APB (extret de l’Observatori de la Vida Quotidiana).

La construcció social de l’oblit

(SOBRE LA “RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA”)

[AVUI, 5-VII-2007]

Gerard Horta

Les societats generen mites, relats, certeses i incerteses que es modifiquen en funció de les instrumentalitzacions que en fan els grups socials i de les relacions de poder que s’hi donen. Així, els records esdevenen bé presències espectrals –que per la seva malignitat cal exorcitzar–, bé fonaments polítics –a fi d’iniciar actuacions jurídiques per dignificar esferes trepitjades d’experiències passades–. En aquest context, les accions empreses darrerament per alguns partits polítics per “recuperar” la “memòria històrica” són paral·leles, paradoxalment, a un procés que reviu amb força des del 1977: la construcció social de l’oblit.

Els records poden convertir-se en una guia per a l’acció i la comprensió de l’experiència del món. Alhora, la construcció col·lectiva del record i el procés de transmissió de la memòria poden adoptar diverses formes, una d’elles la dels mites. Els mites refereixen successos del passat, si bé actuen com a referents no solament per al passat, sinó també per al present i el futur, d’aquí la relació del mite amb la ideologia política. Lévi-Strauss completà en la sèrie de quatre volums de les Mitològiques–del 1964 al 1971–, i en tres obres més posteriors, l’estudi de gairebé un miler de mites americans per constatar fins a quin punt el mite proporciona models lògics de comprensió de la realitat.

Ara bé, com entendre la memòria sense relacionar-la amb l’oblit? Un altre antropòleg, Jean Duvignaud, plantejà (El sacrificio inútil, 1979) que l’oblit –sempre col·lectiu– és molt més important que la memòria –sempre col·lectiva–. De fet, l’anglès E.E. Evans-Pritchard observava la força de l’oblit als anys trenta en estudiar la colonitzada societat nuer de l’est de l’Àfrica (Los Nuer, 1977 [1940]) i la dissolució de les seves pràctiques diguem-ne tradicionals. Generació rere generació, les societats es reprodueixen mitjançant els processos de socialització al medi familiar, l’educació al carrer, els camins o l’escola, la transmissió d’actituds, creences i comportaments en les institucions locals. Tanmateix, aquesta reproducció no és necessàriament mimètica, ja que arreu i tothora ha estat i és potencialment recreadora quant a orientacions i estratègies que tant afirmaran l’ordre establert en termes adaptadors com el qüestionaran en termes transformadors.

Per Duvignaud, l’oblit –contínuament i en totes les societats– impugna la consideració que la matriu del progrés i del complex habiten invariablement al present. A més, tota transmissió –d’una tècnica, una noció o una idea del que és un període de la història (l’“edat mitjana” per a alguns europeus)– remetria a fantasmagories perpetuades i enteses a fi de reinventar termes del passat d’una manera concordant amb necessitats i expectatives del present a partir de contextos precisos. Els humans esquarteren i reconstrueixen la història en cadascun dels seus actes i pensaments, i enfront d’estructures d’ordre i explotació –del tràfic d’esclaus al totalitarisme del capital–, enfront de la deriva perpetuada i forçada de l’oblit –més fort que el record–, aflora sense parar la innovació per afrontar l’experiència fragmentadora del poder.

Seguici fúnebre a l’enterrament del militant de la CNT Bonaventura Durruti. (Via Durruti –exVia Laietana– de Barcelona, dilluns 23-XI-1936). 
Brangulí Fotògrafs [Josep, Joan i Xavier] / Arxiu Nacional de Catalunya.

Si per al gran etnògraf polonès Bronislaw Malinowski la història ens apareix com el mapa mitològic dels occidentals, sacsejar el mite de la memòria històrica implica incidir a analitzar la construcció col·lectiva de l’oblit, i constatar la supèrbia d’organitzacions polítiques que, centrades des de fa uns pocs anys en la rellevància de la memòria, menyspreen o oculten l’abast de l’oblit. Un oblit, del passat i el present, que elles mateixes han conreat. L’ordre polític dominant a la Catalunya postfranquista ha exercit una pressió anestesiadora entorn de processos que arrenquen amb la revolució del 1936, mentre que a l’actualitat, en part, esbomba un reclam boirós i informe en cerca de la integració d’experiències el sentit últim de les quals continua sent un objecte sota sospita. És clar que la memòria col·lectiva d’una societat és sempre diferent en la seva durada, per això la memòria mai no és la mateixa al llarg dels segles: vora la continuïtat del record hi ha una història feta de fissures i àrees d’ombra. Malgrat tot, com esborrar del mapa social l’oblit si la crida a una memòria que no se sap del tot en què consisteix sols fa engrandir les dimensions d’aquest oblit?

Valdria la pena preguntar-se si la condició conflictiva del passat s’origina de nou al present sota altres formes; si –i com– és possible vincular experiències de resistència i rebel·lió enllà dels temps; si les estructures socials són més fortes que el record; si l’oblit provoca la innovació; i, a la fi, si aquesta esbiaixada “recuperació de la memòria” indueix a comprendre realitats d’ahir i avui o, per contra, es tracta d’un dispositiu més per escamotejar-nos-les.