Entrevista a la Fura dels Baus: Antiepopeia dels àngels caiguts

ENTREVISTA A La Fura dels Baus:

Antiepopeia dels àngels caiguts

[EL TRIANGLE, 13-I-1997]

Gerard Horta

A la tardor del 1996 vaig anar a parar al setmanari El Triangle, hi vaig conèixer un molt bon company anomenat Dionisio Giménez i hi vaig anar publicant alguns articles i entrevistes des de llavors i durant el 1997. Ben bo havia de ser el Dionisio per deixar-me publicar el que escrivia. Amb aquesta entrevista iniciaré una petita sèrie en què hi trobarem el Paco Ibáñez, l'Enric Casasses i un grup anomenat Soviets. 

Al llarg de la vida acadèmica, tot professor d’antropologia social nodreix un bagatge docent i etnogràfic –teòric i metodològic– dens sobre les entrevistes, les històries de vida, els relats de vida i altres formalitzacions de la trobada amb qui esdevé objectiu de la recerca. Analitzar l’entrevista antropològica dóna per a un curs sencer. Tanmateix, hi ha alguna cosa que no funciona quan actuo com a entrevistador-periodista: pel camí, hi perdo els apropaments a la persona entrevistada, el temps anterior compartit, l’acumulació de diàlegs informals i d’experiències viscudes conjuntament que precedeixen les sessions de l'entrevista –una, tres, les que siguin– i això en fa trobades radicalment diferents. Algun cop que rellegeixo les entrevistes que he fet per a la premsa arribo a la conclusió que semblo idiota, però encara és pitjor els altres cops en què concloc que efectivament sóc idiota, irrecuperable en qualitat d'entrevistador. Per tant, tot esperant rebre de tu una dosi intensa de misericòrdia i, sobretot, tot esperant que no us fixeu gaire en les preguntes sinó en les respostes, aniré penjant al bloc aquest material. Comencem amb la Fura dels Baus: no aconsegueixo recordar amb precisió si no van voler que distingís cada un dels membres que anava xerrant (el Miki i el Jürgen), però diria que fou així ja que es tracta d’una distinció fonamental que no hauria passat per alt.

Entrevistem el Miki Espuma i el Jürgen Müller, pura Fura dels Baus. No són pas punks, ni paranoics, ni terroristes: no assassinen banquers, ni torturadors, ni funcionaris culturals, ni psiquiatres, ni automobilistes, ni arquebisbes, ni professors universitaris, ni falsos poetes, ni espectadors vanitosos. Igual que tants altres grups de teatre, La Fura dels Baus fa teatre, és a dir: es disfressen i actuen en un espai determinat a una hora determinada. I s’ha acabat. Per dir-ho d’una altra manera: reben subvencions, com les prostitutes, els miners, els oficinistes i gairebé tothom, encara que les seves subvencions són públiques, i a més creen obres que els agraden. D’ençà de l’inici del seu camí, La Fura ens ha ofert la perspectiva d’un sol trajecte: el  que recorre l’individu humà, que va del cel a l’infern. Potser un dia ens proposaran d’imaginar-nos el viatge de retorn a la unitat, al cel,  on sigui. A partir d’aquest dia, ho digué sant Joan, no hi haurà mai més mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Que les divinitats no ens desemparin.

El 1979 s’ajunten el Carles, el Marcel·lí i el Pere. Quin és el punt de partida?

Per una herència el Pere es va comprar un carro i una mula, amb la Mireia Tejero, la Teresa Puig, el Picanyol i el Quico Palomar, i se’n van anar a rodar per tot Catalunya, fent l’obra Vida i miracles del pagès Altarino. A Moià els van fotre fora perquè havia transcendit que el Quico havia pixat al carrer d’un poble, un dia, després de beure’s una xibeca... i després van fer un llibre d’homenatge a La Fura, com són les coses! Al 1981 ens hi vam afegir la colla de Barcelona. Treballàvem a Moià i fèiem cercaviles, “cercates”: hi havia dies que actuàvem quatre i d’altres que n’érem trenta. El 1982 vam fer el primer vestuari del grup: groc, per fotre’ns del tabú que s’hi té en el món del teatre. Ens vam professionalitzar. Les dones se’n van anar i vam quedar nou membres del grup, igual que les nou places de la furgoneta, dels quals ara quedem set.

I la finalitat?

Als anys 1981 i 1982 la finalitat era la mateixa que ara: fer espectacles, com més i amb més mitjans millor, i poder-ne menjar. Al primer espectacle, Accions, dúiem una furgoneta, al segon un camió, ara tornem al material perible.

Cotxes destrossats com a Crash (1973), fetus-nadons que cauen sempre del sostre que és el cel i que reneixen al terra de la sala que és l’infern, penjats, apallissats, explotats, crucificats, màquines, esclavatge, encaputxats, inquisidors, gent amb trajo i corbata i gent nua (per fi sense tapalls): arreu sang i dolor. Què és, tot això?

És una definició poètica del llenguatge “furero”. Hi havia, des d’Accions, una direcció cap a l’estètica de la violència i el punk, la vida a la ciutat, ajuntada amb la tradició de teatre de carrer de la qual proveníem, sobretot els Comediants i una pila de grups de pobles. La fusió de les dues històries va generar una estètica de pura energia, que és el que ha definit La Fura dels Baus: un gran cop de puny.

Els nostres espectacles han representat sempre l’estat anímic del grup. Tots provenim del món del camp, i vam passar a viure en cases ocupades. El xoc, el trauma del pas de la vida rural, com el Jürgen, que venia d’un petit poble alemany, a la vida de la ciutat, al cotxe, explica les nostres obres. Ara bé, també ha succeït que allà on nosaltres vèiem lirisme la gent hi veia violència, i en realitat miràvem de combinar totes dues coses. Però se’ns ha mitificat per una sola de les coses. Se’ns recorda per cotxes trencats, per carn crua, per bosses de farina, però hi ha molt més suc: ritualisme, simbolisme, barreja d’escoles, Artaud, teatre de la crueltat, escola vienesa, happening... Hem popularitzat estètiques artístiques que eren molt elitistes.

Si confrontem els vostres espectacles amb la realitat, vosaltres representeu un dolç i ingenu món de criaturetes innocents que es diverteixen (de fet heu arribat a contractar guàrdies de seguretat per evitar el descontrol). Malgrat això, podeu arribar a provocar el desig de cremar la catedral de Barcelona amb l’arquebisbe Ricard-Maria Carles llegint The Wall Street Journal a dins: vosaltres us hi apuntaríeu?

Les criaturetes esdevenen monstres. És evident que sí que ens hi apuntaríem. La qüestió és què en sortiria. La nostra finalitat és crear espectacles, donar respostes, obrir preguntes, suggerir. Si cremant l’arquebisbe Carles aconseguíssim un efecte escènic important, ho faríem. No per motius ideològics, perquè som set caps diferenciats, però és indubtable que sí que el cremaríem.

Hi ha hagut molts moviments de components, i, d’altra banda, els qui hi sou des del principi heu canviat en relació amb el passat?

Uf, a nivell de treball i col·laboracions això és com una casa de barrets. A cada projecte hi ha una pila de gent treballant-hi, però som set creadors que hem canviat per la nostra vida, les experiències, les relacions. Del 1984 al 1987 érem una tribu, una comuna total, ara això ha desaparegut. Ara tothom ha arribat als quaranta anys i les aspiracions són diverses. Amb tot, l’objectiu continua sent fer espectacles, expressar-te, i poder-ne viure. Trobar l’equilibri pot aturar-te: cada cicle vital ens condueix a enfocaments distints de la vida, al 1984 no hi havia sensatesa, ara n’hi ha.

Trobem molts corrents interns a La Fura, a l’hora de debatre la creació?

Sí, i el resultat, la simbiosi, acostuma a no agradar plenament ningú, malgrat que tots hi som representats. El procés és lent ja que no hi ha un director, i dolorós, i el que en surt és una part de tots. Hi ha gent extremament cerebral, planificadora, n’hi ha que es deixa dur pels esdeveniments, que improvisa. Hi ha materialisme, idealisme, instint, planificació.

Com us veuen el públic i els criticaires teatrals als Països Catalans, a Europa i a l’Àfrica (per la misteriosa i llegendària actuació al Sudan)?

No voldrien que canviéssim. Ens diuen que no som el que érem. I afortunadament no som el que érem, i això no significa que el conflicte no sigui cada cop més bèstia. I esperem, al futur, no ser el que som ara.

És el que passa entre l’educació normal i l’educació antiautoritària: en aquesta última el càstig és molt més subtil, sofisticat, amagat i brutal. No saps d’on et ve la castanya, tant respecte a l’interior d’un mateix com respecte al que ens envolta. I pel mig hi ha quinze anys viatjant pel món. Contactes, incomunicacions, injustícies, desequilibris socials increïbles, enmig d’aquest paisatge mirem de transmetre un missatge perquè els éssers humans es relacionin.

Mai no us hem vist apedregant oficines bancàries, ni fent barricades als carrers de Barcelona, ni fent teatre –sense avisar– a Pedralbes o a Sant Adrià de Besòs perquè els alienats es remoguin en la seva quotidianitat. Sou els fillets bufons i aparentment entremaliats de la Rosa de Foc? Si us impliquéssiu espiritualment en el canvi cap a un altre món rebríeu les mateixes subvencions?

Hem treballat sense avisar. Hem col·lapsat amb contundència La Castellana de Madrid, i a Mèxic D.F. encara ens recorden com a potents transgressors. Més important que l’acte d’insubmissió social, és crear el cultiu de la insubmissió. La importància del nostre simbòlic cop de puny fa reflexionar la gent. No donem pautes morals molt intel·ligibles, perquè la interpretació depèn del procés individual de cada un. I aquesta reflexió l’hem aconseguida en tots els espectacles.

D’altra banda, no som “niños bonitos” de la ciutat de Barcelona: aquí és on menys ens han considerat. No hi tenim seu, tenim un despatx. A França, els grups independents com Royal de Luxe ho tenen tot (habitatge, locals d’assaig). El Lliure ha tardat 25 anys a aconseguir un espai, el Flotats ja té el seu mausoleu. Nosaltres voldríem dur a terme tot el treball d’ensenyament de La Fura dels Baus a Barcelona, i no disposem de les condicions ni del suport material per fer-ho. La classe política va fent i ja n’estan satisfets. A l’Europa del nord ens valoren molt, aquí no. Treballem cada dia i ningú no ens resol res; les subvencions són necessàries per a la supervivència del grup, i si no les trobem en un lloc les buscarem en un altre, som mercenaris.

Teatre, dansa, circ, òpera, totes les músiques,  performance, arquitectures de nyigui-nyogui...  el fi és el mateix o us han enxampat els mitjans?

El fi és aconseguir l’espectacle a partir de tot això, per augmentar i potenciar i donar més qualitat a allò que vols expressar. Tanmateix, és evident que si hi ha circ és perquè ha de ser-hi, i que si no n’hi ha és perquè no l’hem d’utilitzar. És com la música i els motors i tot. Ho hem aprofitat tot plegat sense por, sense purismes.

En espectacles en què es representa la tensió al límit, la vostra sexualitat s’exalta? (pot ser amb violència o amb tendresa). Mai no heu despullat el públic, no l’heu besat, ni magrejat, ni follat; tampoc no us hi heu barallat. Hi heu estat temptats algun cop o són fantasies meves?

Hi ha espectadors que s’han passat massa amb els actors, una desena de cops, i han rebut una resposta agressiva per part dels actors, és clar. Respecte a l’altra manera de tocar, a Manes els actors toquen el públic, i això modifica l’estat de les persones, l’ambient que has generat s’esvaeix. Potser s’estan materialitzant els àngels. Alhora, ja no es mitifica l’actor, però l’obra explicada es fa més intensa quan toques, la provocació és més clara i la relació és més fàcil. Si toquem, toquem, si ens mullem, ens mullem. Tot és real fins que l’espectacle finalitza.

Per una altra part el problema és què passa quan un actor toca: llavors l’actor esdevé qualsevol altre drama humà. En canvi, si no toca, l’actor és molt més un drama universal, per això ens hem comunicat al Japó i a Almeria i a tot arreu.

Què significa Manes respecte a la vostra trajectòria anterior?

El més important de tot és que el grup s’està diversificant. Cada membre o grup de membres està fent espectacles paral·lels. Aquí hi ha la visió d’en Pere Tantinyà, si bé crec que hi ha un consens artístic, una coincidència en tots els productes que fem.

Abans hem esmentat el dolor i la sang: desfilades, èxodes, forques, menjadores, artefactes, guerres, en definitiva l’antropologia antiheroica d’una societat robotitzada. I l’amor, per a La Fura dels Baus?

L’amor es busca, és el treball diari d’aconseguir-lo i construir-lo, i ser generós i regalar. A l’espectacle l’actor ho dóna tot, visceralment, és vehicle d’un missatge. Hem expressat l’amor, el romanticisme, fent una oda a una pedra, a la terra, a un èxode. L’amor a una roca transcendeix l’amor a les persones, estimar una roca és estimar tot l’univers.

De tota manera, a la nostra cultura és difícil que això s’entengui: la nostra percepció és pobra, l’energia és baixa...

Cronologia de l’espectacle

1979   Fundació de la Fura dels Baus

1982   El senyor Ves-Quin-Caos!

1983   Via 00, amb l’Oriol Tramvia

           Festival Futura Records

           Electrofocs

           Mòbil xoc

1984   Accions

1985   Dóna un os al nuba

           Suz/o/Suz

1988   Tier Mon

1990   Noun

1994   M.T.M.

1996   Manes