Ovidi, amor nostre (i II)

Ovidi, AMOR NOSTRE (i II)

[EL VIDRE AL COR, 11-III-2015]

Gerard Horta

Vull afegir uns comentaris a partir de l’esclat popular que hem viscut arran de la commemoració dels 20 anys de la mort de l’Ovidi Montllor, i de la publicació ahir a VilaWeb d’“Ovidi, amor nostre”. El 10 de març d’enguany moltes persones van recordar en públic i/o en privat com havien arribat a l’Ovidi. S’hi entrellacen històries que són sempre col·lectives i que a la fi doten de sentit la nostra experiència del món (“Jo vaig amb les meves cançons, saltant històries, saltant situacions”). El reflex que se’n féu a la premsa deixà tothom retratat: des dels qui han mantingut viva la flama de l’Ovidi fins als qui se n’oblidaren o bé, simplement, no consideraren avinent fer-ne cap menció. L’endemà, de fet, fins i tot periodistes esdevinguts tertulians d’alt standing reclamaven menys soroll als “apolegetes” de l’Ovidi, obviant-hi que si el 2015 l’Ovidi és més viu que mai és perquè hom ha continuat escoltant-lo, i l’ha versionat i hi ha parlat, l’ha cantat i l’ha estimat en les hores callades, ha obert finestres i balconets per compartir-ne i expandir-ne la veu més lluny encara.

1. Entremig de textos, hashtags i notícies, un munt de detalls, observacions i matisos per reflexionar, dels quals en destaco alguns. Venim d’un empobriment moral dens i de fonts llunyanes, reactualitzat cada dia als carrers i els llocs de treball –inclosos escenaris “artístics”, taules de redacció, espais acadèmics i marcs associatius–, que manté viva l’enveja i la gelosia com una força social anihiladora de voluntats, àvida de decapitar els intents d’infantar camins i obres autònoms dels qui no gaudeixen –i no volen gaudir– de posicions de poder en cap àmbit (“El vàter era al fons, la merda era a l’entrada. Els amics eren pocs, els enemics eren tots”). Aquesta mediatització de la realitat per part dels mediocres, d’aquells que no poden aspirar a res més que a competir, conduí l’Ovidi a cantar que “El món no avança, gira”. L’Ovidi recuperà l’irreductible poeta francès medieval François Villon (“Siguen cuites les llengües envejoses”) perquè constatéssim fins a quin punt, davant d’això, l’odi social i la ràbia formen part dels principis terrenals de la bellesa i l’amor polítics. Dic “polítics” perquè ell adjectivà la seva pròpia poesia com a poesia d’amor, d’un amor per una persona i per moltes persones, per una col·lectivitat. Un exemple aclaridor: els qui amb niciesa menystingueren la poesia de gent com el meu pare Joaquim Horta, titllant-la de “poesia social” als temps cardats del franquisme i la “transició”, no entengueren que tota poesia és social: un poema líric és social, un poema pornogràfic és social, tot poema és social en la mesura que apel·la a relacions que es donen sobre la base d’experiències que tenen lloc en societat. Per això l’Ovidi pretén fer-nos comprendre que cantar a la llibertat i la revolució es constitueix com un cant a l’amor i, en si mateix per tant, com un cant d’amor. Enfront del “Desmesuradament, tot és com ha de ser”, l’Ovidi eleva un cant furiós, de vigorosa puixança, “Onades contra el roc, tempestes d’inquietud”, per reconèixer que no és gens fàcil superar aquest ordre de relacions i que, així i tot, som aquí per realitzar “una esperança que no em deixa mai: al capdavall morir-me content”. Content d’haver afrontat els espadats rocallosos del món dels mediocres i de voler vincular la seva vida amb les vides de la gent de la seva classe: “Un entre tants.”

Ahir narrava la recepció de l’Ovidi a Vallecas el 1984 esbombant-hi Maiakovski en català, però vaig oblidar-me de recordar-hi com ens explicava dolgut la seva presència amb el Toti en un míting a Cadis del PCE d’Andalusia, a la fi dels setanta, en què van iniciar l’actuació i així que començà a cantar rebé una xiulada monumental per fer-ho en català... de manera que l’actuació se suspengué. Com una Espanya negra revisitant el present una vegada i una altra. La gent de la teva pròpia classe és, en definitiva, la responsable del seu propi destí.

2. La segona observació té a veure amb una qüestió la centralitat de la qual diria que continua sense ser prou ponderada, per la seva crueltat i perquè encara ens fa mal: la impúdica caça, captura i intent d’anorreament a què l’Ovidi va ser sotmès per polítics culturals, gestors culturals i periodistes culturals des de la fi dels setanta fins a la seva mort, des del PSUC (ICV-EUiA) fins al PP, des dels ajuntaments fins a les Generalitats de Catalunya i del País Valencià, el Consell Interinsular i el Govern de les Illes Balears. De la Franja i la Catalunya Nord ni en parlem. Orgànicament l’Ovidi milità al PCC als anys vuitanta, cosa que no li valgué perquè el contractessin per fer concerts: hi anà per ideologia política, i el desenganyaren per ideologia política. Dins l’àmbit polític ha estat l’esquerra independentista qui n’ha fet estendard als darrers vint anys. M’agradaria que la tendresa i la lírica de la seva poesia i dels poetes que ell convocà s’integrés, també, en aquesta reivindicació política de l’Ovidi –com succeeix amb l’obra de Salvat-Papasseit–. Si tot símbol és molt més potent que la realitat que simbolitza, les instrumentalitzacions polítiques de l’Ovidi connoten possibilitats infinites: des del màrqueting dels qui recordant cofois “la samarreta vermella” intenten ocultar-nos que el van deixar tirat al camí,  fins a les connotacions que li atorga aquella gent que en l’Ovidi hi localitza o hi ensopega un programa d’acció política de combat. Al centre hi ha la descripció àcida del món diari de l’oficinista, el llaurador, l'obrer, l’aturat, de la parella... “Sortí d’allà per no sentir-me atrapat.”

3. Ahir, a la nit del 10 de març del 2015, el Canal 33 de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ens oferí el documental “Ovidi per Ovidi” (Jordi Lara i Ramon Millà, 2015). Fou al Canal 33 perquè a TV3 hi teníem un banquer explicant sa puta vida professional. Fou cap a un quart de dotze de la nit d’un dia feiner ja que abans calia emetre un capítol d’un programa sobre seminoves tecnologies. Dit altrament, un cop més TV3 ha demostrat la capacitat que té de perpetuar la relació amb l’Ovidi a través de la humiliació. No en tingueren prou d’apartar-lo de la nostra vista en vida, sinó que 20 anys més tard ens el mostren a les fosques, no sigui que la nitidesa de l’Ovidi ens trasbalsi més del compte. Ho han fet desvergonyidament, castigant a la clandestinitat l’homenatge que volíem clar, sincer i en horari obert, obert fins i tot a la mainada. Continuo exigint als estrategs de cor assecat i full salarial alt que han governat la CCMA des del 1983, i continuo exigint als seus programadors culturals, que demanin públicament perdó a l’Ovidi per la censura sistemàtica que li van imposar i que encara persisteix. Ni així redimiran actes tan innobles.

Fixeu-vos que en aquest documental s’hi exposa als crèdits la font del material que s’ha treballat: tres talls de veu de Catalunya Ràdio del 1994; set fragments dels arxius audiovisuals de TV3, del 1991 al 1994; a més d’una presència al “Mag Magazine” el 1988. Quan dic que TV3 censurà l’Ovidi no trio paraules a l’atzar, a la babalà. El documental m’agradà perquè hi és l’Ovidi en l’esplendor del seu camí, del principi (“Jo era el nen que recitava les poesies místiques durant el mes de Maria”) al final (“El que més desitjo és retrobar-me amb la meva veu. Les il·lusions continuen, d’una altra manera, un altre tipus d’il·lusions, però continuen i estan presents”). Els directors del documental passen de puntetes sobre aquesta operació generalitzada, de gran envergadura, de censura, i sobre la construcció social, política i mediàtica del silenciament: “Si interessessin les meves cançons doncs jo gravaria més discos, cosa que no faig, tindria més actuacions, cosa que no en tinc tantes –són molt minses les que tinc–, etc. Però de tant en tant et trobes algun jove i et diu que `sí´, que l’interessa, però crec que és una minoria.”

Som a la dècada dels vuitanta, parlem dels primers noranta. Parlem dels temps de l’ICUB, de les espectaculars Festes de la Mercè, dels Jocs Olímpics, de les subvencions milionàries a la Fira d’Abril, al Palau de la Música, de la construcció de molts equipaments culturals a l’àrea metropolitana, de sous públics generosos per als governants i d’inversions en estrelles. Anys vuitanta: temps de control polític ferri dels mitjans de comunicació, per totes les bandes del parlamentarisme de la transició. L’Ovidi ho explica així: “La feina va començar a minvar i, és clar, si no tens feina sí que ho notes, perquè arriba un moment que com que et criden tan poc vas perdent les ganes de fer cançons. Penses, `i per què´?”

Els directors del documental passen igualment de puntetes sobre les conseqüències d’aquest procés: “Des de fa uns quants anys el meu somni de vida seria la petita tranquil·litat de saber que no patiré problemes econòmics més endavant.” S’hi mostra un tall dels primers noranta en què l’entrevistador –Josep Cuní–, lluny d’atendre la situació que té al davant (no demanes al periodista que se li encongeixi el cor, sinó que comprengui), replica frívolament: “Més endavant? Ara per ara no es pot queixar!” I l’Ovidi, humil fins a les arrels, respon a la crua trivialitat només amb una frase: “Ara per ara em puc queixar però no em queixo.” És la mateixa humilitat amb què fa el seu balanç de tot plegat: “A mi em sap greu que hagi estat així. Traient-me a mi del context dels cantants de la cançó en català, penso que la qualitat tan gran que es va arribar a tenir i que hi ha en la cançó en català... haver-ho escapçat d’aquesta manera em sembla una cosa gens progressista.” Gran Ovidi, miserable Cuní.

Més enllà de les servituds ideològiques o les pors penoses dels directors –quan l’Ovidi es presenta com un “fill de la classe treballadora” només en sentim la veu, ja que se’ns ofereixen unes mans tocant un piano o alguna cosa semblant...–, el documental és una peça excel·lent per aprofundir la coneixença de l’Ovidi, i en general crec que els autors han mirat d’intervenir poc en el desenvolupament que l’Ovidi mateix ens mostra. No he tingut ocasió de veure el nou documental d’en Feliu Ventura  (“L’Ovidi està constipat”), per bé que estic convençut que disposarem de més motius per apropar-nos a nostre alcoià tendre i fer-lo planar pels carrers dels Països Catalans. L’Ovidi deia que quan un moria s’acabava tot, encara que afegia que tot quedava a l’aire, i crec que “l’aire” és cada vegada que l’escoltem, i que revivim i revifem i ens commovem al seu costat (“Intento tenir a la vida un pas il·lusionat”).

4. A grans trets, he provat de pintar una crònica minúscula d’un temps: hi ha l’Ovidi, la seva obra fora del comú, i hi ha xarxes de relacions i relacions de poder. L’Ovidi es relacionà des del principi amb gent que patia aquesta mateixa marginació –per això ell i mon pare encaixaren tan bé–, com ara un dels protagonistes del teatre independent català de la postguerra, l’Àngel Carmona (autor el 1967 de Dues Catalunyes. Jocsfloralescos i xarons), al grup de teatre La Pipironda, en què l’estanquera del davant, el treballador de la benzinera de la cantonada o el poeta que hi desembarcava –l’Enric Casasses– conformaven l’equip d’actors i actrius. Referim una gent que s’insereix en una societat en la qual els poders polítics i econòmics de la “transició” marginaren el seu propi poble i un dels seus fills més bells. L’endemà de morir, en Jordi Pujol, les patums orgàniques del PSC i el PSUC i tants dels qui el maltractaren i l’ignoraren en feren les lloances rituals. Tot continuava girant, amb la diferència que se suposava que l’Ovidi ja no emprenyaria més.

El començament discogràfic de l’Ovidi fou en certa manera premonitori (“Gola seca”, 1969) d’un destí de final colpidor. Ens en queden tots aquests discos que s’han de recuperar, i hem de cabussar-nos arreu per trobar enregistraments perduts d’espectacles com “La guerra i el món”, i fer-ne sobretot la integral amb l’obra completa a preus populars, a l’abast de tothom i amb finançament públic dels Països Catalans: és urgentíssim. Les societats del món reten culte als avantpassats perquè els necessitem a fi de relligar el passat amb el futur que viuran els nostres fills i les nostres filles. Potser els nostres somnis moriran com les llàgrimes a la pluja, que deia el replicaire de “Blade Runner”, però són somnis i són nostres.

5. Quatre mots poden fer de record per a la gent jove, per saber dels contextos i les significacions que un individu dóna a l’actitud, la conducta i l’obra d’un valencià company nostre que visqué a la intempèrie. Ovidi, sempre Ovidi, Ovidi per sempre: “Amor meu és per tu.”