LA CUP I MAS, QUE EN VOL MÉS
Gerard Horta
(15-XI-2015)
I
I
Punt
d’inflexió. Rere el xantatge rovelladet exercit sobre la CUP per investir
de nou com a president el núm. 4 de Junts x Sí per Barcelona el 27S hi estan en joc, expressat
sintèticament, 1) la perpetuació de la transició sota l’ombra del pujolisme; 2)
el descavalcament parcial del poder polític autònom dels sectors socials dirigents fins ara; i 3) la
consagració de la CUP –dins el mòrbid sistema parlamentari burgès de què participa– com l’única organització la
qual, tot i les pràctiques bàsicament reformistes que desenvolupem, branda
sense embuts un estendard discursiu de fonament anticapitalista des de l’independentisme i el feminisme dels Països Catalans (en fi).
Res de nou sota el Sol, si no fos que l’allau mediàtica i política persevera a fer creure que la militància de la CUP ha de debatre allò que ja ha estat debatut i decidit, i votat i tot el 27S: d’una banda, l’afartament paroxístic del processisme sota la direcció de CDC i Artur Mas, i, de l’altra, que això –l'estat de les coses de qui pateix– que fa tres anys un qualificava com una situació d’emergència social (en una roda de premsa de la PUDUP) ha de ser la màxima prioritat per a tota acció política governamental en qualsevol escala.
Res de nou sota el Sol, si no fos que l’allau mediàtica i política persevera a fer creure que la militància de la CUP ha de debatre allò que ja ha estat debatut i decidit, i votat i tot el 27S: d’una banda, l’afartament paroxístic del processisme sota la direcció de CDC i Artur Mas, i, de l’altra, que això –l'estat de les coses de qui pateix– que fa tres anys un qualificava com una situació d’emergència social (en una roda de premsa de la PUDUP) ha de ser la màxima prioritat per a tota acció política governamental en qualsevol escala.
II
La
construcció social del núm. 4 de Junts x Sí en qualitat de víctima expiatòria integral no és empíricament seriosa ni tampoc rigorosa. Els represaliats i empresonats
polítics, els empobrits, els emmalaltits i suïcidats pel deteriorament agut de
la seva existència, els infants, dones i homes desnonats, els supervivents amb salaris de misèria, la gent aturada sense cobertures socials..., hi ha centenars de milers de catalanes i catalans que no han estat objecte de consideració semblant pels defensors
d’un Artur Mas mostrat com a culminació paradigmàtica de l’obra que Jesús deixà inacabada. (Permeteu-me el sarcasme, avui que m’he pres el diumenge com a dia festiu.) Fem memòria: les plebiscitàries del 27S versaven sobre la independència d’aquest trosset de
país, no pas sobre l’esmentat núm. 4. Fou així, o tot plegat fou una farsa... Mas, perdó, més?
Artur Mas ha rodat des del 1987 per l’Administració pública catalana. Sap moltes coses, de les quals cal amagar-ne algunes més del compte si atenem el magre paper que massa polítics de CiU i el PSC –i en menor bé que gloriosa mesura d'ICV, PP i ERC (en una relació proporcional als càrrecs de poder ocupats aquestes dècades)– han representat respecte al saqueig, aprofitament, desviació, malbaratament o celebració indolent de recursos públics. Malgrat això, hi ha una necessitat que transcendeix interessos penosos en nom d'una esperança urgent i infinita.
III
Comprenc que determinada gent benpensant, alguna de bona fe i tot, pretengui contemplar en la CUP la mateixa abaixada de pantalons, calces i calçotets que protagonitzaren ERC i l’ANC –galdós paper–, plenament abduïdes, desarticulades i parasitades per CDC. Aquesta capacitat anorreadora de la direcció política de CDC i del sector empresarial i econòmic que representa resulta fascinant per la seva potència: marcant els temps, esmicolant i dirigint processos multitudinaris i reduint altres projectes al no-res, Mas i CDC surfegen sobre l’onada amb una precisió admirable. I els anys passen...
Destruir la CUP mitjançant el suport a la investidura de Mas i reduir-la al paperet d'apèndix passiu de CDC comportaria retornar l'esquerra independentista pel cap baix 15 anys cap enrere i, alhora, regalar el pol de la diguem-ne esquerra parlamentària als vells i nous trepes populistes i ciutadanistes d'ICV i la colla dels comuns, inclosos alliberats sindicals grocs de llarga durada –presents pertot–. Investir Mas en qualitat de president implicaria, a més, barrar el camí a Icària –la independència socialment transformadora que recull la tradició col.lectivista de la classe treballadora catalana contemporània– i prosseguir el trajecte funerari cap al parany d'una Ítaca resplendent com a recurs retòric però execrable per haver-se constituït com a obstacle per al moviment real. Jo ho hem escrit manta vegades al setembre i l'octubre assats: contra independència, procés. Qui en dubti, que repassi el full de ruta anunciat per Oriol Amat el 26S a una emissora radiofònica alemanya.
No comprenc prou bé què pretenen els directors polítics del patrioterisme postregionalista burgès convergent, els quals haurien de sentir-se cofois de les formes clàssiques de les diguem-ne autoritats militants latents de la CUP. La qüestió és que ses senyories diputats i diputades de la CUP proposen una militant de CDC com a candidata a la presidència. Que enmig i a través de l'infern social i vital de tants els companys i companyes diputats facin de polítics convencionals –negociacions, rodes de premsa, campanyes públiques, propostes i decisions diàries d'estratègies i tàctiques i el que vulgueu afegir-hi dins l'univers parlamentarista– i optin –inconscientment, és clar: el poder enxampa, atrau, sedueix i et fa perdre la visió del puto, preciós i duríssim món brut de les decisions col.lectives– per balançar una organització assembleària cap a una organització d'un altre tipus... són modes de funcionar que al capdavall serà la militància de la CUP qui assembleàriament decidirà si ha de ser així o no, i quin futur volem materialitzar com a organització per transformar la societat. Ara com ara, la militància de la CUP estem donant a entendre que aspirem a ser com la majoria organitzacions que habiten el globus del capital, per això succeeix tot plegat d'aquesta manera. (Em limito a descriure breument un procés des de la meva perspectiva, si bé no en faig cap valoració.)
Ara bé, si comento això d'amunt és perquè vull anar a parar al fet central que simplement no m'explico què més volen arrancar CDC, la premsa pública (ha, ha, ha...) i la tropa d'opinadors a sou directe o indirecte a una CUP formalment anticapitalista que, a fi d'avançar cap a la ruptura independentista amb l'estat espanyol, proposa Neus Munté de presidenta i facilita situar Mas en un lloc prominent de l'organigrama governamental. Res ja no és versemblant. Exactament què volen, que la CUP s'autodissolgui, que enterri el que anuncia el seu projecte polític? Desgavell del poder polític quan no és a les mans del poble, sinó dels polítics professionals. Soroll eixordador de discursos i discursets erigits sobre paraules boniques. Mentides i més mentides. Transaccions de baixa estofa. Pressions de fira, apel.lacions de nyigui-nyogui, amenaces de mala mort.
Si la CUP fos una organització antisistema, en discutim de debò del que faria?
Ara bé, si comento això d'amunt és perquè vull anar a parar al fet central que simplement no m'explico què més volen arrancar CDC, la premsa pública (ha, ha, ha...) i la tropa d'opinadors a sou directe o indirecte a una CUP formalment anticapitalista que, a fi d'avançar cap a la ruptura independentista amb l'estat espanyol, proposa Neus Munté de presidenta i facilita situar Mas en un lloc prominent de l'organigrama governamental. Res ja no és versemblant. Exactament què volen, que la CUP s'autodissolgui, que enterri el que anuncia el seu projecte polític? Desgavell del poder polític quan no és a les mans del poble, sinó dels polítics professionals. Soroll eixordador de discursos i discursets erigits sobre paraules boniques. Mentides i més mentides. Transaccions de baixa estofa. Pressions de fira, apel.lacions de nyigui-nyogui, amenaces de mala mort.
Si la CUP fos una organització antisistema, en discutim de debò del que faria?
IV
He interpel.lat Artur Mas en qualitat de president de la Generalitat en diversos articles al llarg dels darrers anys, sempre per assumptes menors, gairebé futils: morts sota custòdia policíaca, xavals desmaiats en escoles perquè ni mengen a casa ni accedeixen a beques-menjador –o perquè se'ls barra l'accés al menjador car la família no pot pagar el percentatge de la beca que li pertoca–, malalts que moren participant pacientment de llistes d'espera, la Brigada Mòbil curtcircuitant a Pl. Catalunya una manifestació de milers i milers de persones a còpia de llançaments indiscriminats de gasos lacrimògens, bales de goma i atonyinaments, companys i companyes detinguts per la seva militància ideològica, vaguistes a què es demanen anys i panys d'empresonament... Res, detallets minúsculs, irrellevants, esdevinguts sota la seva acció de govern.
Ho faig, ara, un cop més per suggerir-li, proposar-li, pregar-li que cedeixi el pas a la història. No a si mateix per enèsima vegada quant a la seva pròpia continuïtat al poder polític, sinó a la història. Cal posar fi a aquesta paròdia. Els sacrificis d'Artur Mas no arriben a la sola de la sabata dels que la gent anònima ha dut a terme en el decurs dels temps. Qui s'ha jugat la pell per defensar la llibertat d'aquesta societat nostra reiteradament esclafada? Qui ha patit la repressió, la presó, la fam? Els de sempre. Les nostres heroïnes, els nostres herois, la nostra gent senzilla i invisible estan rebentats.
Amb exquisidesa demanaria a Mas que no en vulgui més, encara més. Des del 1987 és una vida, moltes vides. Plegueu, altíssima majestat de Can Tuset, i prosseguim el camí. Cada any de pressupostos autonòmics és un any més de misèria, i ens hi juguem el dia a dia de tothom, inclòs qui ha arribat a l'independentisme fins i tot afirmant la seva identitat nacional també espanyola per construir des d'una certa justícia social un altre model d'existència i relacions col.lectives.
Els homes i les dones grans, siguin presidents o diputats, saben fer-se petits. Empetitir-se o no empetitir-se, aquesta és tants cops la qüestió. Som davant l'última oportunitat de què Artur Mas disposa per demostrar que sap fer-se petit. Mentre hom remet al martirologi de Mas, el veritable boc expiatori és el que es projecta en la societat catalana mateixa, concretament en les seves classes populars subalternes, forçades al sacrifici silenciós de travessar una vida patida però amb prou feines viscuda.
Prou pantomima, sisplau. Prou xantatges mesquins del postregionalisme burgès, prou amenaces d'eleccions, prou procés, prou martingales imposades. Prou cantarelles obscenes, prou la mateixa tosca brutícia de sempre, antiga coneguda, perpetrada durant segles, generacions i societats. Arrapar-se al poder no en té res de virtuós, i en aquest context l'única virtut és encaminar la resolució dels problemes de la gent a través de la independència i la justícia social.
***
Post scriptum (16-XI-2015): Sóc a Mindelo, des de la nit del 10 de novembre, reprenent el treball de camp sobre aquesta societat a través de la investigació entorn dels sistemes de transport de São Vicente. He decidit que els diumenges faré festa, cosa inaudita en la meva experiència etnogràfica africana i europea, la qual cosa em facilitarà anar escrivint alguna coseta al bloc. Compondre un article com l'anterior implica l'inenarrable, encara que no ho sembli a primer cop d'ull. Disculpeu apòstrofs no unificats, eles geminades sense el punt volat i altres minúcies tècniques respecte a les quals solc, o almenys miro de, ser primmirat: aquí les condicions tècniques són precàries i els locutoris han d'afrontar sovint contingències.
Un altre apunt que m'havia oblidat d'introduir al text anterior. És molt senzill i còmode criticar una organització sense militar-hi. A tota la pila de gent companya que, des de posicions diguem-ne esquerranes, qüestiona que fa i què no fa la CUP sempre els responc que s'hi fiquin per militar i treballar col·lectivament per reeixir en el projecte que defensen. Hi vaig arribar a la primavera del 2011 pel component municipalista i claríssimament assembleari en un marc independentista i anticapitalista i des d'un feminisme de classe, i sóc un paio feliç –molt!– d'haver fet tants companys i companyes, de la CUP, la COS i el conjunt de l'esquerra independentista d'arreu del territori. Tant de bo no n'hi hagi prou amb una legislatura i escaig al Parlament per polvoritzar un projecte més necessari que mai.
Post scriptum II (23-XI-2015): La realitat supera sempre la ficció: gairebé al cap de dos mesos del 27S, continuem allargant aquest procés que alguns pretenen que agonitzi fins a la fi dels temps. Això succeeix amb la complicitat activa de l'organització en la qual milito –en Xavier Díez escriu que ningú no li ha preguntat què en pensa (coses de les associacions parlamentaristes [no de parlar, sinó de parlament], sobre les quals haurem de debatre imperativament i ben aviat abans el corcó del maligne no ho devori tot)–, els caps de la qual han decidit perdre de vista –per ventura d'una manera inconscient– en nom de les sagrades negociacions el combat paral·lel per una cultura política transformadora que qüestioni la suposada normalitat amb què se'ns fa veure, cada dia, que el procés de lluita per la independència és redueix a les negociacions establertes entre, bàsicament, ses senyories.
Segons el meu parer, estem exercint un paper que ens ha estat atribuït –si no encolomat– i que no és el que com a organització potencialment revolucionària hauríem de desenvolupar, almenys de la manera tan exclusiva com ho estem fent. Desconec qui ha decidit jugar el joc en aquestes condicions, tanmateix és així. Estem fent un paper discursiu raonablement bo en el marc institucional i mediàtic dominant –i venim de tres anys de lloable tasca discursiva al parlament–, alhora que estem deixant de fer allò que gent estrambòtica com jo pensava que estàvem cridats a dur a terme: capgirar ideològicament enfocaments, anàlisis i interpretacions entorn de les maneres com és possible articular un ampli procés social popular cap a la independència I fer-ho ara més que mai, tot just ara que ses senyories disposen de micròfons oberts cada dia, cosa que mai no havia succeït. Negociem comprensivament, ens portem molt més que bé i fins i tot nosaltres, suposadament anticapitalistes, tenim els immaculats pebrots –o manca d'escrúpols– d'anunciar a través de la premsa que proposem sa senyoria Neus Munté –militant de CDC i portaveu de l'actual govern en funcions– com a candidata a la presidència d'uns governants que prosessegueixen la tasca d'elaborar fitxers policíacs il·legals sobre tota mosca que es bellugui. De debò era aquest el paper que aquest moment històric ens reservava? Algú ha perdut de vista quines són les condicions de vida de la nostra gent? A més, podem pensar que teníem dret a gaudir col·lectivament d'un debat matisat, profund, heterogeni en plantejaments i argumentacions, del qual la nostra gent al parlament en fes ressò, estendard i raó? Per ganes de sortir a la TV i demostrar que podem ser tan normals com la resta, hem acceptat el seu terreny de joc, les seves regles i els seus arbitratges. La primera derrota és acceptar aquest maleït secretisme que tot ho empastifa a mode de temple sagrat intocable, invisible, impronunciable –inefable– a la mirada de la gentalla (això mereix un article monogràfic: el perquè del secretisme en la política institucional).
I així estem, dos mesos després això no deixa de ser més que la perpetuació del mateix procés que denunciàvem. Es veia a venir i un ha intentat remarcar-ho amb amabilitat fa temps..., esgota massa repetir que el que els més vells hem viscut ens permet reconèixer amb una certa anticipació com es donen determinats moviments en societat. La condició humana és patèticament previsible. I si no es vol escoltar no s'escolta. Muts i a la gàbia.
No hi ha trencament d'estructures econòmiques i polítiques sense el més important de tots els canvis, car és el que n'assegura l'extensió en el temps: la transformació ideològica, és a dir, la transformació sobre les maneres de concebre projectes socials i models de relacions (lligada a la base material mateixa de la nostra existència, i a les pràctiques quotidianes a escala individual i col.lectiva). I aquí és on penso que la nostra gent mediàtica –triada en qualitat de mediàtica pels mateixos mitjans que reprodueixen la cultura política dominant justament per la condició de polítics professionals dels companys i companyes convocats a la desfilada– hauria d'aportar cada dia des del 2012 referents ideològics que afirmin que cap parlament ha de ser el dipositari exclusiu del poder polític, per més que el classisme ferotge de filòsofs, sociòlegs i politòlegs –enrotllats o no– hagi pretès cenyir-lo, des d'Aristòtil, a l'estat. Des de la meva perspectiva –per bé i per mal– estem deixant de banda, en un període clau, una oportunitat única per fer canviar les maneres de pensar de moltes persones. D'això en resulta, lògicament, el peix que es mossega la cua: el procés fracassa perquè ses senyories no es posen d'acord, la qual cosa confirma l'abducció que CDC ha fet d'un moviment popular únic convertit en invariable escenografia de fons de cartró i pedra, i no pas bategant i dinàmica. La victòria ideològica de CDC està sent, fins ara, aclaparadora. Si damunt decidim que la realitat es redueix a les descripcions que en fa la premsa i als reflexos a çes xarxes socials, llavors ja podem plegar.
Fins i tot aquesta desaparició gradual de l'escena pública dels càrrecs polítics interns, substituïts amb alguna comptadissima excepció per les noves i antigues figures parlamentàries, ens acabarà situant –tard o d'hora– en primer lloc davant la disjuntiva de formalitzar el que a hores d'ara és un model de funcionament jerarquitzat com la majoria d'altres organitzacions de tot tipus, i a continuació davant l'obligació d'aclarir els continguts ideològics que haurien de sustentar les pràctiques que, almenys fins ara, un concebia que defensàvem. Tornem enrere: es tracta de reivindicar l'emplaçament de l'exercici del poder polític en totes les dimensions de la societat i no en les quatre institucions que donen lloc a l'estat. Una cosa és remetre discursivament, de tant en tant, al poder popular i a la construcció del contrapoder polític: l'altra és organitzar-lo i donar sentit a la seva existència a partir d'un mode de participació en l'actual context polític que la mateixa ANC i tot ha abandonat als marges del camí. Hom pot preguntar-se si és o no humiliant el menysteniment implícit i explícit que s'adreça, negociació rere negociació, a la gent del carrer: se'ls anomena, se'ls invoca, es parla en boca seva i així es perpetua un dels nuclis de la ideologia política burgesa: en nom seu, qui fa política són els professionals de la política. És a dir, el que em pregunto és si és raonable que acceptem que l'únic mitjà possible perquè la gent es pronunciï sobre el que estem vivint és ficar un vot dins una urna cada 4, 10 o 50 mesos.
Segons el meu parer, estem exercint un paper que ens ha estat atribuït –si no encolomat– i que no és el que com a organització potencialment revolucionària hauríem de desenvolupar, almenys de la manera tan exclusiva com ho estem fent. Desconec qui ha decidit jugar el joc en aquestes condicions, tanmateix és així. Estem fent un paper discursiu raonablement bo en el marc institucional i mediàtic dominant –i venim de tres anys de lloable tasca discursiva al parlament–, alhora que estem deixant de fer allò que gent estrambòtica com jo pensava que estàvem cridats a dur a terme: capgirar ideològicament enfocaments, anàlisis i interpretacions entorn de les maneres com és possible articular un ampli procés social popular cap a la independència I fer-ho ara més que mai, tot just ara que ses senyories disposen de micròfons oberts cada dia, cosa que mai no havia succeït. Negociem comprensivament, ens portem molt més que bé i fins i tot nosaltres, suposadament anticapitalistes, tenim els immaculats pebrots –o manca d'escrúpols– d'anunciar a través de la premsa que proposem sa senyoria Neus Munté –militant de CDC i portaveu de l'actual govern en funcions– com a candidata a la presidència d'uns governants que prosessegueixen la tasca d'elaborar fitxers policíacs il·legals sobre tota mosca que es bellugui. De debò era aquest el paper que aquest moment històric ens reservava? Algú ha perdut de vista quines són les condicions de vida de la nostra gent? A més, podem pensar que teníem dret a gaudir col·lectivament d'un debat matisat, profund, heterogeni en plantejaments i argumentacions, del qual la nostra gent al parlament en fes ressò, estendard i raó? Per ganes de sortir a la TV i demostrar que podem ser tan normals com la resta, hem acceptat el seu terreny de joc, les seves regles i els seus arbitratges. La primera derrota és acceptar aquest maleït secretisme que tot ho empastifa a mode de temple sagrat intocable, invisible, impronunciable –inefable– a la mirada de la gentalla (això mereix un article monogràfic: el perquè del secretisme en la política institucional).
I així estem, dos mesos després això no deixa de ser més que la perpetuació del mateix procés que denunciàvem. Es veia a venir i un ha intentat remarcar-ho amb amabilitat fa temps..., esgota massa repetir que el que els més vells hem viscut ens permet reconèixer amb una certa anticipació com es donen determinats moviments en societat. La condició humana és patèticament previsible. I si no es vol escoltar no s'escolta. Muts i a la gàbia.
No hi ha trencament d'estructures econòmiques i polítiques sense el més important de tots els canvis, car és el que n'assegura l'extensió en el temps: la transformació ideològica, és a dir, la transformació sobre les maneres de concebre projectes socials i models de relacions (lligada a la base material mateixa de la nostra existència, i a les pràctiques quotidianes a escala individual i col.lectiva). I aquí és on penso que la nostra gent mediàtica –triada en qualitat de mediàtica pels mateixos mitjans que reprodueixen la cultura política dominant justament per la condició de polítics professionals dels companys i companyes convocats a la desfilada– hauria d'aportar cada dia des del 2012 referents ideològics que afirmin que cap parlament ha de ser el dipositari exclusiu del poder polític, per més que el classisme ferotge de filòsofs, sociòlegs i politòlegs –enrotllats o no– hagi pretès cenyir-lo, des d'Aristòtil, a l'estat. Des de la meva perspectiva –per bé i per mal– estem deixant de banda, en un període clau, una oportunitat única per fer canviar les maneres de pensar de moltes persones. D'això en resulta, lògicament, el peix que es mossega la cua: el procés fracassa perquè ses senyories no es posen d'acord, la qual cosa confirma l'abducció que CDC ha fet d'un moviment popular únic convertit en invariable escenografia de fons de cartró i pedra, i no pas bategant i dinàmica. La victòria ideològica de CDC està sent, fins ara, aclaparadora. Si damunt decidim que la realitat es redueix a les descripcions que en fa la premsa i als reflexos a çes xarxes socials, llavors ja podem plegar.
Fins i tot aquesta desaparició gradual de l'escena pública dels càrrecs polítics interns, substituïts amb alguna comptadissima excepció per les noves i antigues figures parlamentàries, ens acabarà situant –tard o d'hora– en primer lloc davant la disjuntiva de formalitzar el que a hores d'ara és un model de funcionament jerarquitzat com la majoria d'altres organitzacions de tot tipus, i a continuació davant l'obligació d'aclarir els continguts ideològics que haurien de sustentar les pràctiques que, almenys fins ara, un concebia que defensàvem. Tornem enrere: es tracta de reivindicar l'emplaçament de l'exercici del poder polític en totes les dimensions de la societat i no en les quatre institucions que donen lloc a l'estat. Una cosa és remetre discursivament, de tant en tant, al poder popular i a la construcció del contrapoder polític: l'altra és organitzar-lo i donar sentit a la seva existència a partir d'un mode de participació en l'actual context polític que la mateixa ANC i tot ha abandonat als marges del camí. Hom pot preguntar-se si és o no humiliant el menysteniment implícit i explícit que s'adreça, negociació rere negociació, a la gent del carrer: se'ls anomena, se'ls invoca, es parla en boca seva i així es perpetua un dels nuclis de la ideologia política burgesa: en nom seu, qui fa política són els professionals de la política. És a dir, el que em pregunto és si és raonable que acceptem que l'únic mitjà possible perquè la gent es pronunciï sobre el que estem vivint és ficar un vot dins una urna cada 4, 10 o 50 mesos.
Passen els dies, les setmanes i els mesos, i el que havia de resultar del tot extraordinari esdevé norma quotidiana. Allò ja suadet de "Disculpin les molèsties, estem construint la República Catalana", que al seu moment vaig trobar profundament prepotent malgrat la bellesa estètica de la dita, s'ha demostrat en poques setmanes com una falsedat. No sols no hi ha estructures d'estat organitzades –gràcies CDC, ERC, ANC i Sr. Mas per aquesta dissortada enganyifa– per afrontar urgentment, amb la màxima immediatesa, una contingència determinada que ho exigeixi, sinó que continuem navegant de roda de premsa en roda de premsa seguint els paràmetres que l'espectacle creiem –o que alguns creuen– que demana. Pura representació o, com diria el Sr. Mourinho, "teatre del bo".
Vaig escriure fa dos mesos que sabíem com actuarien CDC i ERC, i que per tant el millor era debatre-ho col·lectivament i ser honest amb la nostra gent –militants, simpatitzants, votants– i amb el conjunt de la societat catalana, i dir-los que no allargaríem la pantomima. L'hem allargada coneixent-ne el resultat i en comptes d'incidir, martellejar, despietadament i cordialment en els motius pels quals cal posar fi a la transició com l'única garantia que ens permetrà avançar, proposem –el plural, aquí, és pura retòrica– la Neus Munté o qui sigui, cosa que era feina de Junts X Sí per obtenir el suport de la CUP. En conseqüència, si ho sabíem, per què caram actuem així? Cal que confiem en la capacitat analítica de la gent del carrer. Cal prescindir de la joguina numèrica que ens limita a fer comptes sobre el nombre de cadires assolides i assolibles (És a dir, a reduir la nostra acció política a la dantesca acció parlamentària en una societat fonamentada en l'explotació, la injustícia i la mentida.)
Espero haver aportat alguna mínima reflexió a les persones que, desprevingudes, han vingut a raure aquí. Podem reconduir aquesta situació, i la nostra virtut és que aquí tothom utilitza el cap per pensar: militar en un espai semblant significa un privilegi. Però això demana que l'esperit col.lectiu voli i es desplegui sense por i amb fermesa. Ser un partit normal dins una societat normal que es recrea en la farsa de la normalitat no sé si pot considerar-se un mèrit.
Vaig escriure fa dos mesos que sabíem com actuarien CDC i ERC, i que per tant el millor era debatre-ho col·lectivament i ser honest amb la nostra gent –militants, simpatitzants, votants– i amb el conjunt de la societat catalana, i dir-los que no allargaríem la pantomima. L'hem allargada coneixent-ne el resultat i en comptes d'incidir, martellejar, despietadament i cordialment en els motius pels quals cal posar fi a la transició com l'única garantia que ens permetrà avançar, proposem –el plural, aquí, és pura retòrica– la Neus Munté o qui sigui, cosa que era feina de Junts X Sí per obtenir el suport de la CUP. En conseqüència, si ho sabíem, per què caram actuem així? Cal que confiem en la capacitat analítica de la gent del carrer. Cal prescindir de la joguina numèrica que ens limita a fer comptes sobre el nombre de cadires assolides i assolibles (És a dir, a reduir la nostra acció política a la dantesca acció parlamentària en una societat fonamentada en l'explotació, la injustícia i la mentida.)
Espero haver aportat alguna mínima reflexió a les persones que, desprevingudes, han vingut a raure aquí. Podem reconduir aquesta situació, i la nostra virtut és que aquí tothom utilitza el cap per pensar: militar en un espai semblant significa un privilegi. Però això demana que l'esperit col.lectiu voli i es desplegui sense por i amb fermesa. Ser un partit normal dins una societat normal que es recrea en la farsa de la normalitat no sé si pot considerar-se un mèrit.
Continuarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada