L’espai clos.
Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res,
Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res,
(Barcelona,
2004, Edicions de 1984).
NO POTS TOCAR AQUESTS FANTASMES
[Introducció de L’ESPAI
CLOS.
FÒRUM 2004: NOTES
D’UNA TRAVESSIA
PEL NO-RES, pàg. 11-18, 2004]
Vaig endinsar-me a
la superfície cimentada de 30 hectàrees del recinte tancat del Fòrum
Universal de les Cultures de Barcelona1 (inaugurat exclusivament per les
autoritats el 8 de maig i, d’acord amb la previsió que se’n féu, dut a terme
del 9 de maig al 26 de setembre del 2004) durant un cert període de temps amb
la finalitat de copsar la manera com era practicat pels seus visitants. Llevat
d’alguna referència concreta, l’ús exhaustiu de material bibliogràfic o
d’altres fonts d’informació sobre la constel·lació d’esdeveniments vinculats al
seu desenvolupament el vaig negligir d’entrada. L’abordatge cercava conèixer
com s’usava el recinte i com esdevenia l’escenari d’una determinada activitat
social. Les pàgines següents recullen fragments d’aquesta experiència a través
d’unes notes de camp i unes mínimes però indispensables referències teòriques.
El temps d’observació sobre el terreny –en el recinte– que s’inclou al llibre
va ser de quinze dies, amb una mitjana d’estada diària superior a les sis hores
sense interrupció, distribuïdes en el curs de la franja horària en què
l’espectacle romangué obert al públic.2
L’espai que es va
constituir en objecte d’estudi comprengué la zona “exterior” dins del recinte.
O sigui, no es van observar els espais que formaven part dels edificis que hi
han de restar un cop conclòs el Fòrum –aleshores aquest espai serà novament
“públic” i, mitjançant el seu ús, tots els vianants de la ciutat en podran
tornar a fer potencialment qualsevol cosa (almenys en teoria)–. Tampoc no es
van estudiar els espais que, dintre del recinte, delimitaven la distinció entre
l’espai exterior i l’interior amb entrades fixes, establertes clarament
(disposant-hi tanques i treballadors que regulaven els fluxos d’entrada i
sortida), i sobre les quals s’exercia un control d’accés. En conseqüència, ni
els edificis del Centre de convencions ni el del Fòrum, per exemple, però
tampoc altres espais com ara el Teatre, el Cabaret, el Circ, l’espai de la Marina, l’Auditori de mar
on es representava “L’Arbre de la memòria” o l’Amfiteatre on es feia “El Gegant
dels set mars”, cap d’ells no va formar part de l’estudi emprès. L’observació
de l’orientació espacial de les persones a través dels llocs oberts –convertits
en espai a partir de les seves utilitzacions–, es va centrar en l’espai
diguem-ne “obert” a l’interior del recinte tancat del Fòrum, en el qual s’inclogué
l’envelat anomenat “Haima”, que per l’absència de portes i de tanques
als accessos oferia diverses obertures al llarg del seu perímetre que
facilitaven el pas de dintre cap enfora o a l’inrevés, sense marcar-ne
clarament la frontera ni sotmetre’n el pas dels visitants a cap classe de
filtratges d’entrades i sortides, cosa que sí que succeïa als altres casos.
S’adjunta un mapa més endavant perquè es puguin reconèixer aquests espais.
Em refereixo al
Fòrum com l’espai clos en la mesura que diversos murs de ciment, tanques
metàl·liques –moltes cobertes de roba de colors per evitar la visió a través
d’elles–, “obstacles” naturals (la mar Mediterrània) i un conjunt de
dispositius de vigilància n’impedien l’accés lliure, tret que s’hi penetrés en
qualitat de convidat, treballador vinculat al Fòrum o qualsevol categoria
semblant. Per als altres casos, calia pagar una entrada de 21 € per un dia de
visita, un abonament de 42 € per tres dies o un passi de 168 € per visitar-lo
la temporada sencera. S’establiren descomptes per a persones menors de 25 anys
i majors de 60, i altres accions –obsequis massius d’entrades, invitacions a
individus i col·lectius– per aconseguir una major afluència de visites. Quant a
les xifres d’assistents, caldria dur a terme la distinció entre “visites” i
“visitants”, cosa que no han fet ni els responsables del Fòrum ni els mitjans
de comunicació (vegeu l’“Apèndix”).
El tipus d’investigació que en un primer
moment volia desenvolupar partia d’una premissa extremament senzilla: seguir el
principi del que s’anomena “observació flotant sobre el terreny” –un concepte
pres de la psicoanàlisi–, segons el qual l’etnògraf apareixeria al
recinte a fi de rodar i restar disponible per veure el que hi succeïa,
qualsevol cosa, més enllà dels intents de focalitzar l’atenció sobre un fet
precís. A costa d’assumir el risc fins a extrems intolerables, pretenia no tant
descobrir-ne els usos insospitats de l’espai,3 sinó
revelar el mer coneixement dels moviments dels transeünts a través de l’atzar
de les meves pròpies trobades i ensopegades amb ells, i de situar-les en els
diversos espais del Fòrum que desitjava estudiar. Parafrasejant la bella
poètica del cantant de The Doors Jim Morrison (1944-1971) i acudint a l’obra
cinematogràfica de Dziga Vertov (1896-1954), els vianants entrarien i sortirien
de l’objectiu de la càmera. L’objectiu va treballar de dues maneres des del
principi: a través del moviment, és a dir, bellugant-se pel terreny; i
quedant-se fix en diversos llocs per observar l’entorn, com una càmera
estàtica.
D’entrada, no desitjava fixar l’atenció a
priori sobre uns punts concrets, en el sentit de no immobilitzar-la i de
no focalitzar-la. L’única escletxa que volia permetre’m travessar tenia
a veure amb minúscules seqüències verbals –enxampades fortuïtament– dels
passants (“¡Mama, haz una foto para la abuela!”, “On són les
tortugues?”, “Qui vol truita de patates?”), bocins de situacions
completament ordinàries.4
Malgrat que un fet, una dada, constitueixen inexorablement una interpretació,
pretenia tamisar la meva mirada fins al punt de poder escriure: “Un home
travessa la plaça en diagonal, del nord-est cap al sud-oest, s’atura, mira al
seu voltant, continua caminant, de cop gira...” Així defensaria, seguint
Gabriel Tarde (1843-1904), que ens podem ensinistrar a veure en qualsevol
cosa una societat, i que la societat en moviment, emergint, també hi
era aquí, en el desplaçament d’aquell home. La meva intenció era consignar des
d’una furiosa empíria els trànsits dels vianants com si cada un d’ells fos un
vector propi, amb un punt d’aplicació (l’àrea en què es trobava el vianant),
una direcció (la traça del recorregut que el vianant feia) i un sentit (les
coordenades cap a les quals s’encaminava el vianant).5
Manllevo el concepte de vector just perquè s’entengui que es tractava de
despullar absolutament, en termes de comunicació i tot, el recorregut de les
persones per l’espai com a “residus que la vida social deixa al seu darrere
abans de cristal·litzar i convertir-se en no importà què [...], pur esdevenir
que traspassa [...], una formidable tendència a la fractalitat”, en
paraules de Delgado.6
No fou pas la premissa de l’observació
flotant, però, sinó la meva pròpia presència sobre el terreny, el que em va
conduir a un segon tipus d’actuació: l’observació participant. Més que
autorepresentar-me com a vianant que passa per l’espai, tot jo vaig esdevenir
vianant. El terme “participant” significa que vaig ser clarament un
usuari més de l’espai, un transeünt. En aquest context, la investigació fou encoberta
per l’anonimat, amb la particularitat que el repertori de situacions i
interaccions que vaig observar es va delimitar més, cosa que no hagués
succeït amb la mateixa vehemència si hagués deixat “flotar” –com es tractava de
fer en un primer moment– l’observació sobre el recinte. Evidentment, resulta
impossible deslligar la pràctica de l’antropòleg sobre el terreny del paper que
exerceix com a actor social generador de relacions, és a dir, com una persona
més entre persones, algú immergit en les trobades i les ensopegades amb els
altres. A més de “recol·lector d’instants”, doncs, em vaig convertir en
“productor d’instants”.
Dins del text s’hi han escolat síntesis de diàlegs i d’explicacions pròpies amb la finalitat de copsar el moviment, durant una fracció de segon, d’un procés social: l’espai exterior dintre del recinte del Fòrum. De tot plegat en dimanà la coneixença bé directa, bé indirecta –a través dels contactes d’uns informants amb uns altres– dels actors socials situats al camp d’acció i observació de l’etnògraf. Sovint jo apareixia als transeünts (visitants i treballadors) com un visitant més. Res em delatava com a antropòleg: observava, em relacionava, memoritzava i després prenia notes en un bloc a un altre lloc del recinte. Altres cops m’enclavava en un indret, aturat, prenent notes –de vegades a la vista de tothom; d’altres d’amagat, conspícuament–, fins a arribar a entaular diàlegs perquè sí. La presència de càmeres en tot el recinte (quasi 300, amb nodes arreu per connectar-les, segons un informant) no deixava de significar un element intranquil·litzador. Més d’un cop vaig ser observat per vigilants, la qual cosa representava una escena més de la quotidianitat viscuda. Només davant de situacions concretes i en uns moments particulars de la recerca vaig considerar pertinent desvelar la meva condició d’antropòleg. Els treballadors interpel·lats fortuïtament pel visitant esdevingueren així, dins d’una volguda complicitat recíproca, informants de l’antropòleg. Revelar el sentit de la meva presència va possibilitar que per exemple, amb la complicitat de determinats informants, em disfressés com un pallasso-bomber més entre dos pallassos-bombers per participar amb ells en un dels espectacles de carrer del Fòrum.
El valor de les converses entaulades i de
les explicacions que se’m van transmetre no es pot entendre fora de l’acte
mateix d’interpel·lació a què vaig estar sotmès en el transcurs del treball de
camp. Per això, no va ser la meva intenció constatar la veracitat o la falsedat
d’aquestes informacions, i no vaig voler extreure o deslligar el seu valor i el
seu sentit del context etnogràfic en què es van produir. Independentment del
contingut del que m’explicaren els informants, subratllaria que van voler
expressar quelcom mitjançant la recerca en destacar uns aspectes i no
uns altres del Fòrum. La manera com van parlar del Fòrum a l’antropòleg –vegeu
l’“Apèndix”– va donar continuïtat i va complementar el fil que la investigació
va seguir.
L’aventura estranya i desoladora de les
primeres hores d’observació sobre el terreny –i espero que se’m permeti la
llicència de manllevar les paraules d’un dels grans mestres de l’antropologia:
Bronislaw Malinowski (1884-1942)– adoptà un “curs natural, en harmonia”
amb el que m’envoltava. “Harmonia” en el sentit que vaig introduir-me fins on
vaig poder en el medi, i que aquest em va convertir en un passant més del seu
espai dintre del maremàgnum de successos trivials que acollia: moments
quotidians de les vides d’algunes persones. El referent l’establí Malinowski fa
més de vuitanta anys, i aquest tipus de quotidianitat no li passà gens
desapercebuda durant la immensa investigació que dugué a terme a l’hora de
remarcar uns “esdeveniments per regla general trivials, a vegades dramàtics,
però sempre significatius”.7
Tret dels dos
pallassos-bombers de La
Industrial Teatrera, la resta d’informants apareixen aquí amb
pseudònim. Fins i tot n’hi ha que la referència que en faig és genèrica, i dels
quals he preservat exclusivament la seva identitat laboral al Fòrum –“un
treballador taronja”–. Determinats contextos en què es van produir una part de
les trobades s’han esborrat del relat o bé s’han desplaçat del marc originari
en què tingueren lloc amb vista a interceptar un possible reconeixement
d’informants.8
Per acabar, vull remarcar que les notes
preses han passat per un sedàs sever. Les reflexions antropològiques no
associades a l’espai que em provocà el conjunt d’activitats del Fòrum
detectades han estat esporgades quasi per complet d’aquestes pàgines a fi
d’obtenir la imatge d’un esquelet deslliurat d’òrgans, sense carn ni sang ni
vestidures recobrint-lo. Hi ha escenes en les quals la realitat supera la
fantasia, i n’hi ha altres en les quals la realitat desmenteix la percepció
oficial i mediàtica de l’espectacle: alguns cops coincideixen les unes amb les
altres. Formalment no vaig voler cobrir “l’anàlisi i l’explicació del Fòrum”,
el que vaig fer consistí a reflectir-ne bocins de vivències pròpies i alienes.
Els fantasmes propis i col·lectius –en realitat, tots són d’alguna manera
col·lectius– invocats aquí hi són per provocar curiositat i dirigir-la cap a,
potser, l’única virtut de les pàgines que vénen: anotar algun instant d’algú,
una ínfima part de la vida als espais exteriors dins del recinte del Fòrum
abans que a la tardor del 2004 se n’haguessin d’enderrocar les tanques que el
recloïen.
Vull expressar la meva gratitud als diversos
tipus de vianants del recinte: als visitants i els treballadors, perquè tot
antropòleg esdevé deixeble de qui es constitueix en objecte d’estudi; i a la Laura, per la seva aportació
com la primera informant –visità el Fòrum amb els seus companys de l’escola,
abans que jo m’hi endinsés–. Igualment, vull agrair –ara que estem vius, amb
tota la meva amistat– a Manuel Delgado una col·laboració i un ajut de nou
fonamentals que són aquí i més enllà d’aquestes pàgines. Amb la mateixa
amistat, a Joan Bestard, Sílvia Bofill i Gemma Orobitg cadascun dels comentaris
que em feren. I
als meus pares, agrair-los que hi fossin.
2. Al
llarg d’un dissabte, diumenge i dimecres, dos dimarts i divendres, i quatre
dijous i dilluns. Aquests dies van abraçar la franja compresa entre el 6 i el
24 de juliol i el 5 i el 19 d’agost. L’horari
d’obertura del recinte era de 10
a 24 h els dies feiners; o bé de 10 a 1 h o 2 h (a l’agost) de
l’endemà els divendres i dissabtes.
4. Probablement, això és el més semblant a l’eternitat que hi pugui haver –les
lleis de l’univers envestint els carrers en forma d’un dinar al voltant d’una
truita de patates–. O dit altrament, amb l’elegància de Tarde: “L’esperit
humà ha estat guiat irremissiblement a trobar el principi de les coses, en tot
ordre de fets, en els més ocults i la font dels quals, si hem de ser francs, li
continua sent ignorada” (G. Tarde, “Las leyes sociales”, a Estudios
sociológicos, Córdoba (Argentina), Assandri, 1961 [1897], pàg. 98).
5. L’antropologia i la sociologia del segle XX ens han servit des d’esferes distintes
les bases i els desenvolupaments posteriors de les investigacions sobre els
universos de situacions comunicacionals de les persones: es pot acudir a
l’enfocament d’activitat situada (W. Mills), l’interaccionisme simbòlic (G.H.
Mead), l’ecologia humana de l’Escola de Chicago (R.E. Park, R. McKenzie), la
quinèsica (R.L. Birdwhistell), la proxèmia (E. Hall), la microsociologia (E.
Goffman), la sociolingüística interaccional (D. Hymes), l’enfocament dramatista
dels fets socials (K. Burke), l’etnometodologia (H. Garfinkel) o fins als
principis de Marcel Mauss sobre les tècniques del cos. Ara bé, enllà del mer
etiquetatge que en representa l’enunciació, no em vaig plantejar estudiar en
profunditat des de qualsevol d’aquests corrents d’interpretació i recerca conductes
verbals, auditives, olfactives, visuals, corporals, ni vaig voler analitzar les
dimensions complexes compreses en cadascuna de les deu mil situacions
ordinàries implícites en els trànsits de les persones per l’espai.
8. L’aparent coherència amb què relato el desenvolupament del treball als
paràgrafs anteriors no obeeix a la manera com la realitat s’hi va imposar,
evidentment. Diversos segments de l’àmplia gamma de variants metodològiques que
John Lofland i Lyn Lofland sintetitzaren amb excel·lència fa anys a les seves
investigacions entorn de la vida social als carrers (J. Lofland/L. H. Lofland, Analyzing
Social Settings, Wadsworth, Nova York, 1984 [1971]) van aflorar aquí, però
no pas d’una manera que jo pogués concebre: alguns cops va ser amb desordre,
d’altres inconscientment, i encara d’altres d’una manera vagament voluntària.
Tota recerca és un procés, com la vida. I també ho és l’espai, entès com a
producte social en el qual es conjuminen el marc material, les relacions entre
les persones i les pràctiques que en deriven. L’espai social significa un procés
permanentment en moviment, preestructurant-se i alhora estructurador, en què el
repertori ampli de les potencialitats humanes va reflectint les fluctuacions i
les contradiccions de la societat mateixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada