Artur Mas o la síndrome Katrin Quinol

Videoclip oficial de Ride on Time (1989).

Artur mas o la síndrome katrin quiNol

[EL VIDRE AL COR, 1-I-2016]
 Gerard Horta

Avui presentem Artur Mas tot esperant la investidura i, paral·lelament, la cançó derivada d’una fusió de productors esdevinguda grup de música disco el 1989. La cançó és Ride on Time i, el grup, l’italià Black Box: capdavanters de l’Italo Dance. La noia que sembla que canta s’anomena Katrin Quinol, mentre que la noia que en realitat encavalcava vocals és Loleatta Holloway a Love Sensation.

Convoco la historieta perquè d’alguna manera és com si cada aparició d'Artur Mas amagués els espectres dels qui des del darrere en maneguen els fils. Agosaradament, la Sagrada Família. Fins i tot, però, amb una direcció convergent heterolítica que ja fa temps que veu les orelles de les hienes afamades al camp sanguinolent de la desaparició electoral dels partits de la transició –PSC, ICV, PP, UDC: cauran tots–, així i tot, dic, Junqueres i la direcció de l’ANC romanen indiscretament en silenci, alhora que ens distreuen amb dejunis tot desviant-nos d’adreçar la mirada als únics responsables d’aquest cul-de-sac cronificat anomenat processisme estàtic.

Porto 24 hores ballant això: versió 1990. O són tres anys? Escolta amb atenció  a partir del minut 1.22: “Aaaaaaahau! Aaaaaaahau! Uahaaaahau! Uahahahaaaaaaaaaaaaaaaaauuu!.”  Som-hi, tanquem-nos 48 hores més i prosseguim, continuem ballant-la per fer entendre que Ell i la Sagrada Família no són el procés.

Perquè no és comprensible que algú que porta tres anys alentint, paralitzant i ajornant tot allò que d’entrada havia d’acompanyar la institucionalització d’un projecte popular independentista multitudinari, massiu, majoritari a la societat catalana d’aquesta banda, pretengui ser investit sense disposar del suport parlamentari necessari.

Perquè tampoc no és comprensible que, després de reiterar els xantatges –o bé convertim el referèndum vinculant en processet consultiu de fireta de mala mort o… res; o bé ens presentem a les eleccions amb una llista única en què a tot estirar m’ocultaré o… res; o bé arribem al 50% de vots per saltar d'una vegada o... amb el 39% n’hi haurà prou per romandre dins la gàbia–, i després de continuar minant el desenvolupament de la més mínima estructura d’estat durant tres anys, algú estigui disposat a rebentar-ho tot, encara més, si Ell no és l’investit. Com si aquest país comencés i acabés en la seva excelsa figura.

No és del tot normal, tot plegat, llevat que el nouvingut al procés per la independència simplement volgués convertir aquest procés en... processisme estàtic a fi de perpetuar-se al poder polític més i més i per sempre Mas. A mode de (tornem al principi del fil) Ride on Time, vaja. La Katrin, 24 anys després, continuava fent veure que cantava.

Ell és Mas, Artur Mas. I guanya Mas: enguany en farà 29 que “fa veure” que canta. O l’investeixes o el procés s’acaba. Perquè el procés és Ell. No pas la gent, tu, nosaltres, sinó Ell i els qui, des de l’ombra, estan disposats a exasperar-te i a desesperar-te mitjançant més pas del temps i més pressuposotos autonòmics per mantenir el control sobre aquesta teranyina de relacions polítiques i econòmiques que, a l’ombra del processisme estàtic, estan a punt de desbaratar l’enunciació de la revolta més gran viscuda en dècades.

Alguna gent molt important de la CUP ha arribat a proposar informalment la presidència a una militant d’ordre, de molt d’ordre, de CDC. Ni així. Insultats com uns gossos per gent de casa bona amb carnets de casa bona, amb tota la premsa pública i privada subvencionada amb fons públics en contra nostra, rebent el menyspreu com a contrapartida de les argumentacions proposades. 

Mas és l’obstacle i la seva voluntat consisteix a dinamitar-ho tot si no continua disposant, com escrivia en Xavi Monge fa setmanes, de l’eina decisiva de control: en qualitat de president eternitzat, es tracta de posseir la capacitat de prémer el botonet que convoca i desconvoca eleccions, que crea i destrueix parlaments i que articula la perpetuació governamental de concessions milionàries, sucoses, tan seductores. Tret que els qui l’envolten –no de prop, sinó de lluny– vulguin adonar-se que així no anem enlloc. La qüestió no és si sectors socials burgesos esdevenen aliats en el procés independentista, la qüestió veritable és que Mas encarna la negativa d'aquests sectors socials benestants a tirar endavant la independència, i això demana respectar, encoratjar i sobretot distingir clarament l'espectre amplíssim de votants de Junts x Mas que, en efecte, aspiren a veure-la materialitzada d'una vegada. Tant costa concebre que Mas no és els seus votants, que els votants de Mas no són Mas i que CDC ha passat de 16 a 8 diputats a Madrid? La CUP som la força que està ampliant la base social de l'independentisme –entre les classes populars metropolitanes, agradi o no– i, al mateix temps, som l'única garantia que tirarem endavant.

La balla, ens la fa ballar, ballem. Perquè, encara ara, qui canta no és la Katrin. I perquè malgrat que la CUP esdevindrà boc expiatori l'estat continuarà sent on és, i nosaltres també. No pararem. Sabem d'on venim, on som i cap a on anem. Si la gent del carrer vol adonar-se'n que guanyar sols depèn d'ella mateixa, guanyarem.

Ah, la Katrin... Escolta això i fixa-t'hi a partir del 15è segon:

 

Tarzan? No, no és Tarzan. És ella, la Katrin, l'Artur, el processisme estàtic... No és que desafini, és que tot ésser viu en fuig: ni la independència ni la justícia social seran assolibles amb un president que no n'és partidari. Brometa de mal gust? mmmm: de 16 diputats a 8 i... bramant. És l'hora dels adéus, és l'hora de reprendre el procés.

“Aaaaaaahau! Aaaaaaahau! Uahaaaahau! Uahahahaaaaaaaaaauuu!.” 

***

Bon any 2016, estimades i estimats lectors aterrats a aquest satèl·lit que orbita pels indrets tan regularment insòlits de l’existència col·lectiva! Una abraçada d’amistat lliure i combativa, i llarga vida a la cosmonàutica social! Amunt, cosmonautes, sempre amunt!!!