la cup i l’acord
amb junts x sÍ:
PER QUÈ AIXÒ?
PER QUÈ AIXÒ?
Gerard Horta
Els parlamentaris no paren de dir-hi la seva, i pel que sembla veus militants diverses informen del procés negociador al ventall periodístic interessat a descriure'l, per tant comprenc que també tinc dret a anunciar que ho farem. Han passat quasi 200
hores des que és féu públic l’Acord... Encara puc tardar dies a manifestar alguna cosa (fins ara, queda circumscrit a la gent militant companya): ara com ara observem, escoltem i rumiem per comprendre què ha succeït a banda de les informacions que s’escampen a través de les entrevistes a parlamentaris i dels articles periodístics que es van amuntegant.
Ahir vaig llegir això (VilaWeb, 15-I-2016) –es tracta de la cronologia de l’escriptura de l’Acord..., i s’hi desvela la identitat del suposat autor–. La realitat és implacable, i de vegades supera el pitjor malson. Conec l’Andreu Barnils i sincerament em costa molt concebre-ho com una mentida. (Sota la fastigosa i vergonyant campanya dels mitjans de comunicació públics i privats contra el sector de la CUP que no volíem investir Mas, l’Andreu Barnils i l’Enric Vila defensaren i mantingueren la racionalitat política de les nostres reivindicacions –que ningú no se n’oblidi, d’això–.)
Qui és el Senyor empresari que s’hi esmenta, l’Oriol Soler? No era la militància de base qui, des del 28 de setembre, hauria d’haver encaminat què s’havia de negociar, com fer-ho, qui havia de fer-ho i fins a quan mantenir el termini límit per enllestir la negociació –atesa la tremenda atracció que provoquen les moquetes vermelles dels palauets, els focus i les entrevistes i rodetes de premsa–? I qui redacta l’Acord és... aquest Senyor? I aquest Senyor ho fa en nom de la CUP tot i treballar per a la direcció de CDC? Déu n’hi do, nois i noies, déu n’hi do. Porto set dies inflant-me com un globus, esperant conèixer la veritat nua, exposada sense embuts a la mirada col·lectiva. Ni déu ha desmentit l’article d’en Barnils.
Aquella direcció que ha tingut a veure amb acceptar immediatament la redacció d’això que en diuen l’Acord... podrien dimitir, oi? Perquè empastifar i humiliar el conjunt de la militància i tractar-la d’imbècil, com si fossin un mer apèndix passiu de la colla de saberuts que acaben doblegant-se al savi consell del Sr. Soler, obligant-la (obligant-nos, sense cap debat previ) a assumir implícitament la culpabilitat d’haver fet fora el cambrer del Sr. Fainé (un cambrer antiindependentista i classista que ja duia més de 30 anys rodant per palaus) mostra una baixesa sense fi, impròpia de tants discursos, discursets i rodetes de premsa. Això se situa en un marc de relacions en què determinada gent destacada de Poble Lliure no ha parat de dinamitar impúdicament les negociacions, amb el suport de tots els mitjans de consum i comunicació: els públics i els privats amb subvenció pública. Dir-ne lamentable és poc, tan poc com qualificar com a roí el paper exercit a les últimes setmanes per persones molt importants com Fernàndez, Arrufat i Baños, en el cas del darrer fins a extrems penosos. Deixem-ho aquí, per motius obvis.
Qui és el Senyor empresari que s’hi esmenta, l’Oriol Soler? No era la militància de base qui, des del 28 de setembre, hauria d’haver encaminat què s’havia de negociar, com fer-ho, qui havia de fer-ho i fins a quan mantenir el termini límit per enllestir la negociació –atesa la tremenda atracció que provoquen les moquetes vermelles dels palauets, els focus i les entrevistes i rodetes de premsa–? I qui redacta l’Acord és... aquest Senyor? I aquest Senyor ho fa en nom de la CUP tot i treballar per a la direcció de CDC? Déu n’hi do, nois i noies, déu n’hi do. Porto set dies inflant-me com un globus, esperant conèixer la veritat nua, exposada sense embuts a la mirada col·lectiva. Ni déu ha desmentit l’article d’en Barnils.
Aquella direcció que ha tingut a veure amb acceptar immediatament la redacció d’això que en diuen l’Acord... podrien dimitir, oi? Perquè empastifar i humiliar el conjunt de la militància i tractar-la d’imbècil, com si fossin un mer apèndix passiu de la colla de saberuts que acaben doblegant-se al savi consell del Sr. Soler, obligant-la (obligant-nos, sense cap debat previ) a assumir implícitament la culpabilitat d’haver fet fora el cambrer del Sr. Fainé (un cambrer antiindependentista i classista que ja duia més de 30 anys rodant per palaus) mostra una baixesa sense fi, impròpia de tants discursos, discursets i rodetes de premsa. Això se situa en un marc de relacions en què determinada gent destacada de Poble Lliure no ha parat de dinamitar impúdicament les negociacions, amb el suport de tots els mitjans de consum i comunicació: els públics i els privats amb subvenció pública. Dir-ne lamentable és poc, tan poc com qualificar com a roí el paper exercit a les últimes setmanes per persones molt importants com Fernàndez, Arrufat i Baños, en el cas del darrer fins a extrems penosos. Deixem-ho aquí, per motius obvis.
A propòsit de la cosa aquesta: la brutalitat de la connexió Soler no deriva tant del que descriu en Barnils, com del que ha possibilitat que les coses estiguin funcionant així –l’entrada al Parlament i al Processisme estàtic–, especialment des del setembre del 2015. En què havia de consistir la política burgesa sinó en això? (Suposo que tothom, inclosa la militància de Poble Lliure, haurà escoltat o llegit la consellera de Presidència, Neus Munté de CDC, avui diumenge: cap decisió unilateral i l’advertiment que això s’estendrà molt més de 18 mesos, i de les estructures aquelles que deien és preferible ni enrecordar-se’n. Enxampats pel processisme estàtic i seguint la lògica del parlamentarisme burgès no anem enlloc. I l’Esquerra Independentista, què en diu del paper de la CUP? I el projecte de la Unitat Popular, on és? Una unitat orgànica demana un projecte polític, no pas dos d’oposats.)
Una setmana per escoltar i per continuar debatent. I que ningú no vulgui pescar res aquí: fora de la CUP, la resta de formacions parlamentaristes autoanomenades d’esquerres són pura impostura ni tan sols socialdemòcrata (gairebé del tipus “abajo los nacionalismos, arriba España... federalizante”).
Post scriptum (18-I-2016): Abans d’esdevenir carn de transició processual, valdria la pena debatre si cal reformular continguts del projecte polític, metodologies organitzatives i decisòries, i tàctiques i estratègies, abans no sigui massa tard. Sigui com sigui, aquesta breu entrada només fa d’apunt, no em pronuncio argumentalment encara sobre un Acord... que, per mi, aplega prou motius per interpretar-se més com una claudicació o com una traïció que no com una altra cosa –si és que els papers signats en públic tenen algun sentit, és clar (tot i així, resulta extremament desagradable que et responsabilitzin d’un afer que t’han obligat a veure col·lectivament des de de ben lluny)–.
Post scriptum II (19-I-2016): Per mi són inacceptables els cinc punts de l’Acord..., i especialment vexants el quart i el cinquè. Si a la fi resulta que això ha estat redactat per una persona militant de la CUP estaria bé saber-ho abans que ens n’assabentem, una vegada més, per la premsa –com va succeir en el suport a convertir el referèndum unilateral en processet consultiu i en la negativa a proclamar la DUI tan sols dues hores i mitja després de tancar-se les urnes el 27S–. Mentrestant passen setmanes, mesos i anys: continuem sota el processisme estàtic. Em mossego la llengua. Cap militant de base, sigui on sigui que milita a més de la CUP, és responsable d’haver signat això.
Post scriptum III (30-I-2016): Hauria estat just constatar que alguna persona de les importants de la CUP hagués expressat la intenció –l’ànim d’enunciar-ho, si més no– d’exigir la dimissió dels caps destacats del periodisme públic que, un cop més, han actuat durant mesos –anys, dècades– en qualitat de hooligans filoconvergents o sistèmics –abjectes, no gens periodísticament–, començant per blasmar el paper exercit al llarg de la tardor i el començament hivernal per sa publicitada majestat Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Lamentable tot plegat. Humiliar, menystenir i rebaixar el projecte polític de la militància de base de la CUP surt de franc.
La gent important es respecta, se saluda amistosament –barrejant-hi relacions personals amb simbolitzacions polítiques de la comunicació en públic– i fins i tot s’abraça. La projecció pública i les rodes de premsa són a les seves mans. Coses del processisme parlamentarista.
A propòsit de les coses del processisme parlamentarista: hi ha portes giratòries i hi ha portetes, també. Portetes petites, secretes, importants.
Una setmana per escoltar i per continuar debatent. I que ningú no vulgui pescar res aquí: fora de la CUP, la resta de formacions parlamentaristes autoanomenades d’esquerres són pura impostura ni tan sols socialdemòcrata (gairebé del tipus “abajo los nacionalismos, arriba España... federalizante”).
***
Post scriptum (18-I-2016): Abans d’esdevenir carn de transició processual, valdria la pena debatre si cal reformular continguts del projecte polític, metodologies organitzatives i decisòries, i tàctiques i estratègies, abans no sigui massa tard. Sigui com sigui, aquesta breu entrada només fa d’apunt, no em pronuncio argumentalment encara sobre un Acord... que, per mi, aplega prou motius per interpretar-se més com una claudicació o com una traïció que no com una altra cosa –si és que els papers signats en públic tenen algun sentit, és clar (tot i així, resulta extremament desagradable que et responsabilitzin d’un afer que t’han obligat a veure col·lectivament des de de ben lluny)–.
Post scriptum II (19-I-2016): Per mi són inacceptables els cinc punts de l’Acord..., i especialment vexants el quart i el cinquè. Si a la fi resulta que això ha estat redactat per una persona militant de la CUP estaria bé saber-ho abans que ens n’assabentem, una vegada més, per la premsa –com va succeir en el suport a convertir el referèndum unilateral en processet consultiu i en la negativa a proclamar la DUI tan sols dues hores i mitja després de tancar-se les urnes el 27S–. Mentrestant passen setmanes, mesos i anys: continuem sota el processisme estàtic. Em mossego la llengua. Cap militant de base, sigui on sigui que milita a més de la CUP, és responsable d’haver signat això.
Post scriptum III (30-I-2016): Hauria estat just constatar que alguna persona de les importants de la CUP hagués expressat la intenció –l’ànim d’enunciar-ho, si més no– d’exigir la dimissió dels caps destacats del periodisme públic que, un cop més, han actuat durant mesos –anys, dècades– en qualitat de hooligans filoconvergents o sistèmics –abjectes, no gens periodísticament–, començant per blasmar el paper exercit al llarg de la tardor i el començament hivernal per sa publicitada majestat Mònica Terribas a Catalunya Ràdio. Lamentable tot plegat. Humiliar, menystenir i rebaixar el projecte polític de la militància de base de la CUP surt de franc.
La gent important es respecta, se saluda amistosament –barrejant-hi relacions personals amb simbolitzacions polítiques de la comunicació en públic– i fins i tot s’abraça. La projecció pública i les rodes de premsa són a les seves mans. Coses del processisme parlamentarista.
A propòsit de les coses del processisme parlamentarista: hi ha portes giratòries i hi ha portetes, també. Portetes petites, secretes, importants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada