Zabriskie Point: "Un radical blanc és una barreja de xerrameca i merda"

Final.

ZABRISKIE POINT:

“UN RADICAL BLANC ÉS UNA BARREJA

DE XERRAMECA I MERDA”

Gerard Horta

[He ficat aquest títol per cridar l’atenció: cal interpretar-lo en el context del film. Sota cap concepte no voldria ofendre els radicals blancs de tot el món, especialment els de casa bona i els sindicalistes professionals.]

L’assemblea del principi és magistral: lluita de classes, relacions de poder –racisme i inferiorització de les dones– i estratègies de lluita. Completament recomanable: sobretot si t’has oblidat que vivim en una societat global feixista.

De Michelangelo Antonioni (1970), amb música de Pink Floid. Vista  a la Filmoteca de Catalunya del carrer de la Cera, al cinema Pedró, cap al 1978 o 1979. Món explosiu, final explosivament irredempt. En acabar de rodar-la, l’Antonioni va retornar esperitat a Itàlia no fos cas que els capgrossos de la productora nord-americana l’empalessin, el crucifiquessin i el rostissin per devorar-lo a poc a poc.

Les derrotes del passat ens faciliten la comprensió d’aquest present immenjable. Com sempre, si la pesques per veure-la situa la pel·lícula al marc social que l’explica: el duríssim combat polític des de la contracultura dels anys seixanta. La trobaràs a internet en anglès i en italià, i amb subtítols en castellà.

Tasts salvatges i inquietants. No ens adaptarem mai a la gàbia de ferro, per més coloraines amb què ens repintin els barrots.  

 

Tràiler.