Portera en plena activitat durant la jornada de feina.
PorterIEs i porters
a Barcelona.
Un procés social entre
l’espai públic i l’espai privat
[REVISTA
D’ETNOLOGIA DE CATALUNYA, 25:
141-143, 2004]
Gerard Horta
La recerca que se
sintetitza a continuació ha estat dirigida per Joan Bestard i Camps –professor
i cap del Departament d’Antropologia Social de la Universitat de Barcelona–
dins la modalitat d’anàlisi dels programes d’investigació de l’Inventari del
Patrimoni Etnològic de Catalunya.(1) El que s’hi ha constituït com l’objecte d’estudi són les porteries i les
porteres i els porters de Barcelona. La premissa inicial consistia a cercar la
relació que es dóna entre l’espai públic del carrer i l’espai privat de la llar
familiar a través de la mediació física i social que exerceix l’espai de la
porteria i la figura mateixa del porter, allà on l’experiència del veí i del
ciutadà es transforma pel pas de l’espai urbà a l’espai domèstic.
El porter esdevé,
per tant, una figura principal en la mesura que és ell qui controla l’espai en
què es du a terme aquest trànsit. Partint d’una observació minuciosa sobre el
terreny –la qual ha inclòs una àmplia documentació fotogràfica i l’alçament de
plans de les diverses tipologies de porteries a la Barcelona contemporània– i,
a més, dels diàlegs i les entrevistes empresos amb els porters i les porteres
que han protagonitzat l’expressió etnogràfica de la investigació –dels quals
s’ha recollit les seves pròpies narracions i les seves experiències
viscudes–, s’han analitzat aquests
processos de trànsit com a llocs espacials i socials en què el porter
sintetitza els canvis entre categories centrals de la modernitat i que la seva
absència –la desaparició de les porteries i
dels porters i la seva substitució pel taulell de recepció dels conserges
o per altres mitjans de control d’accés (entrades i sortides), com ara
intèrfons, càmeres de vigilància, vigilants privats, etc.– convertiria en els
no-llocs distintius de la postmodernitat.
Si s’ha constatat
que la marginalitat dels porters i les porteries només és aparent, això es
fonamenta en el context en què la societat moderna es pensa a si mateixa a
través de la relació entre les categories de públic i privat. Just enmig
d’aquesta relació hi són els porters, els quals ens permeten veure els
mecanismes sobre la base dels quals es construeix la “comunitat de veïns”,
entesa com a categoria que actua bidireccionalment: envers l’exterior de la
societat urbana, l’espai públic; i envers l’interior de l’espai domèstic, la
intimitat de l’espai privat, familiar. En aquest sentit, s’han descrit etnogràficament
la multiplicitat de tasques associades a la figura del porter amb relació a
l’apropiació i l’ocupació de l’espai de trànsit que representen la porteria i
la consergeria. Per fer-ho s’ha treballat l’evolució del procés històric
–incloses les diferents disposicions laborals, jurídiques i sindicals
relacionades amb els porters des del segle XIX fins a l’actualitat, dins el
marc català i espanyol, i, també, l’etimologia dels diversos termes vinculats
als porters, porteries i conserges– i els canvis produïts en l’assignació de
labors d’aquesta professió, la manera com s’ha anat regulant institucionalment
la seva pràctica, com s’ha anat construint la seva pròpia memòria individual i
col·lectiva i com s’ha generat i s’ha projectat empíricament, en la seva
existència quotidiana, el pas a la modificació dels sistemes de denominació –de
porters a conserges–.
L’anàlisi
històrica, combinada amb l’observació participant i la consegüent anàlisi,
reflexió i comprensió antropològiques, han permès consignar el pas dels règim
inicial de vigilància i control i les pràctiques de serveis informals als
veïns, a les relacions de familiaritat amb ells i de mediació entre els veïns
mateixos. Com a mediador entre el públic i el privat, entre el formal i
l’informal, entre el coneixement de la vida dels veïns i la discreció que s’ha
de saber mantenir –a partir, sovint, d’equilibris extremament delicats–, la
figura del porter mostra la seva densitat altament significativa i la
dificultat de classificar-lo en termes categòrics absoluts. En efecte, el
porter encarna aspectes clarament marginals, liminars, tant per la seva posició
estructural dins l’univers social d’un edifici de veïns com per la seva
potencialitat d’alterar relacions socials dins de la comunitat en què treballa.
Si l’imaginari literari i cinematogràfic –estudiats i presentats en qualitat
d’apèndix de la recerca– que convoca els porters en mostra la capacitat per
xafardejar és a causa de la condició liminar en què cristal·litza la seva
experiència social.
L’estudi de
l’espai físic de les porteries –a l’Eixampla, els subsòls o els pisos al
terrat– remet al procés en què l’espai burgès resulta possible, a través d’un
domini general de les relacions informals sobre les contractuals en què les
tasques de control i neteja possibiliten la creació de la privacitat domèstica.
Una de les constatacions bàsiques de la recerca ha consistit a comprovar
empíricament el procés de professionalització gradual a partir de contractes
laborals explícits i d’una disminució de l’extens ventall de labors informals
vinculades a les relacions personals establertes entre els porters i els veïns.
És en aquest context que s’esdevé la desaparició del porter i la porteria
–convertida amb freqüència en un habitatge per llogar-lo a nous inquilins– i la
seva substitució pels anomenats “porters automàtics” o pels conserges de les
finques urbanes, que treballen sota un horari estipulat clarament i que ja no
viuen a les porteries dins el mateix edifici en què treballen. Aquí, cal
esmentar l’estudi que s’ha realitzat de l’evolució dels vincles de parentiu
respecte a la transmissió de la feina de porters i porteres, la manera com això
s’ha anat produint al llarg de contextos històrics molt distints. Els contextos
que resulten de la tràgica Guerra Civil, per exemple, manifesten l’àmplia gamma
de situacions en què se succeeix aquest procés, com també els diversos
processos econòmics i polítics en què es dóna la migració del camp a la ciutat
o de persones nouvingudes de països extraeuropeus cap a la ciutat de Barcelona
en el decurs del segle XX fins als nostres dies.
De tot plegat,
sintèticament, se’n pot concloure la relació entre els canvis operats en el
trànsit de l’espai públic al privat –la desaparició del porter i la tendència a
la cogestió entre veïns o a l’ús de serveis professionalitzats de control
d’accessos i vigilància, seguretat, neteja, manteniment, escombraries, etc.–, i
la seva significació en termes dels canvis estructurals del vincle actual entre
les categories socials de públic i privat i dels mitjans per establir els
processos de moviments, controls i filtratges de persones, coses i informacions.
Això vol dir que el que se’n diria el malestar en la cultura pública té a veure
amb les transformacions i les desaparicions de figures i espais mediadors entre
les categories de públic i privat. La creació de condicions perquè hi hagi
relacions socials entre categories que tendeixen a oposar-se resulta més
conflictiva sense mediacions: el diàleg entre els àmbits del privat i del
públic, del porter amb el veïnat de l’edifici, del veïnat entre si mateix a
través del porter, però també del porter amb l’espai del carrer, dels
transeünts i del veïnat i dels porters dels edificis confrontants, pren unes dimensions
radicalment distintes arran de la substitució del porter pel conserge o per
mitjans automàtics de control d’entrades i sortides i per assignacions
especialitzades a les diverses esferes que implica l’existència física i social
d’un edifici en què viuen un grup de persones. Sense el sentit socialment
ordenador en què cristal·litza la tasca mediadora del porter, l’esdeveniment
d’anòmies resulta més factible.
La confrontació
entre els barris burgesos de Barcelona i els barris treballadors, les
representacions ideals del que ha de ser la normativització dels usos de
l’espai, del mobiliari i de les relacions, i les condicions de porters i
conserges, tant físiques –recepció a l’edifici i habitatges de la porteria
(espais precaris, sons, il·luminació, etc.)–, com socials, a través de les
vivències dels protagonistes de l’estudi, expressarien també el contrast entre
la Barcelona “alta” i la “baixa”, i com aquesta deixa entreveure
l’heterogeneïtat de formes de vida familiars que conviuen a les ciutats avui
dia. En el procés de la història dels porters, allà on els conceptes de
tradició i modernitat permeten pensar la complexitat de la seva evolució i la
de la societat en què apareixen, s’ha detectat aquesta oposició entre el seu
paper com a generadors de contextos de relacions personals concretes i no abstractes,
i el seu coneixement particular i el seu domini de persones, relacions i
identitats, més enllà de la privacitat i l’anonimat moderns i del control i la
vigilància de fluxos de, com es deia anteriorment, persones, coses i
informacions. La humilitat estructural tradicional del porter, física i
simbòlica, el seu desafiament als corrents evolutius de la modernitat, i la
intempèrie des de la qual afronta la seva condemna a l’extinció palesen, però,
la dificultat de trobar una altra categoria social mediadora –a escala
simbòlica i a escala pràctica– entre l’univers públic i el privat. Tal
dificultat condueix a entendre que, malgrat aquesta condemna, és justament la
rellevància absoluta i la necessitat que tenim del paper mediador del porter el
que alenteix i ajorna la seva desaparició completa i potser definitiva. 
