Referèndum i
pressupostos autonòmics:
el tauler
d’escacs
[EL VIDRE AL COR, 22-VIII-2016]
Gerard Horta
Que les estàtues de Franco, les piulades de twitter i les contingències electorals messetàries no ens distreguin del que està succeint, són romanços. Un cop empassada
l’enèsima ensarronada del processisme estàtic a la CUP –quatre mesos més
perduts inútilment (del maig al setembre del 2016) en nom d’una “qüestió de
confiança” al president Puigdemont que s’hauria d’haver fet al maig–, ens endinsem a concloure l’agost en el
context d’una ofensiva político-mediàtica del PDC i CSQP contra la CUP que no
està sent resposta amb la immediatesa necessària per les “veus importants”.
D’entrada, hi ha
una sola i important variació respecte al marc social de terrible crisi
econòmica i d’atzucac processista que estem vivint als darrers anys: una certa
assumpció (el suport social continua sent àmpliament majoritari i abraça
votants de tot el ventall polític) de la necessitat de dur a terme un
referèndum d’independència a Catalunya a la primavera del 2017. Tothom que
portem anys i panys defensant el referèndum com a expressió democràtica del
dret d’autodeterminació de tota societat n’hauríem d’estar contents. Un
referèndum d’aquest tipus no s’ha d’analitzar des de perspectives jurídiques
–més enllà que s’avingui amb el dret internacional–, sinó com la manifestació
d’un conflicte polític que demana una resolució política. La resta són
disquisicions formalistes o acadèmiques.
Ara bé, una mirada
panoràmica sobre els papers dels diversos agents polítics que formen part
d’aquesta teatralització hauria de permetre’ns aclarir diverses qüestions que,
ara com ara, s’encavalquen rere els escenaris:
1. El xantatge del
PDC a la CUP a l’hora de fixar un vincle inextricable entre l’acord pel
referèndum i l’aprovació dels pressupostos autonòmics del 2017. (I cal recordar
que a la campanya electoral al Parlament del 2012 ERC anunciava que els
pressupostos autonòmics d’aquell any eren els últims als quals donaria suport.)
El PDC exigeix a la CUP que renunciï al seu propi projecte polític i a la
defensa dels interessos de les classes populars. Per què? Pel mateix motiu pel
qual van decidir fer el pas de dècades d’autonomisme a abanderar el
processisme: era l’únic mitjà per no acabar sent esborrats ràpidament del paisatge
electoral i institucional.
En segon lloc,
però, val la pena interrogar-nos sobre la finalitat darrera d’aquesta
maquiavèlica operació. Si l’aparell processista dominant del PDC aspirés a
rebentar el referèndum i decapitar Puigdemont perquè res no canviï, què hauria
de fer? El que està fent fins ara: negar-se a reunir-se amb la CUP per establir
els passos cap al referèndum i per acordar uns pressupostos que, de fet, mai
podran ser de cara i ulls ja que continuaran esdevenint uns pressupostos
miserabilitzadors per a una classe treballadora precaritzada a còpia
d’intocable reforma laboral, de desmobilització absoluta i d’ofec econòmic i sociolaboral
integral. La Generalitat està gestionant les molles de la riquesa que produeix
aquesta societat, una riquesa tan mal repartida com l’organització mateixa del
treball.
Dit d’una altra
manera: el xantatge contra la CUP per part de l’immobilisme convergent pretén
trencar la baralla. A partir de l’associació transcendent entre aprovació de
pressupostos i acord pel referèndum, el sector processista estàtic del PDC
cerca la convocatòria d’unes noves eleccions, després de les quals el seu paper
passaria a ser secundari. El posicionament completament vacil·lant de la
direcció d’ERC, seguint el rumb emprès aquests anys com a acompanyants amables
de CDC, no deixa entreveure un futur gaire falaguer.
2. El sentit de la
CUP i el motiu de la pressió a què és sotmesa es focalitza en la centralitat
que està desenvolupant pel fet de fondre el pol diguem-ne nacional i el pol
diguem-ne social. Per primer cop des del 1977, la rellevància i l’acompanyament
popular d’aquesta conquesta gradual de centralitat (si més no, electoral, amb
337.000 vots) obre la via a un camí d’autèntica ruptura amb la transició: posar
la independència al nostre abast i afermar la necessitat col·lectiva
majoritària de transformació social en cerca d’una major justícia, capaç de
resoldre gradualment les condicions materials de vida dels centenars de milers
de persones situades en l’espectre de la pobresa. Votar uns pressupostos
injustos desbarataria la CUP i en degradaria la centralitat cap a posicionaments
ara com ara en fora de joc: CSQP, ICV-EUiA, Podem i Comuns (aquests, a escala barcelonina). Tots plegats, a més, estan ressituant-se en la lluita per quotes de poder de la nova plataforma que estan desenvolupant, cosa que palesa amb més claredat la manca de projecte polític –prim com un tel de ceba– i que explica els balançaments continus cap aquí o cap allà, començant per l’assumpte del referèndum.
3. Històricament, dia per altre i dos arreu, la
transició ha mostrat com les direccions de CiU, PSC, ERC i (PSUC)ICV-EUiA
actuaven com a cares distintes d’una mateixa moneda: dècades tirades per la
borda a costa de patiment col·lectiu. Aquests projectes coincideixen a
oposar-se i blasmar el projecte polític que la CUP encarna, el qual consisteix
a trencar, des d’una perspectiva col·lectivista, la falsa dicotomització entre la dimensió “social” i la dimensió
“nacional”. El PSC s’ha situat fa temps al camp de joc del PP i C’S, i CSQP
s’hi aboca més cada dia que passa. De defensar el referèndum fa dos anys, CSQP
han anat a parar a un qüestionament de l’exercici del dret d’autodeterminació
més propi del neoespanyolisme que de cap altra proposta política. Això explica
la seva interpel·lació directa a la CUP perquè no es votin els pressupostos,
cosa paradoxal si es té en compte que des dels Pactos de la Moncloa del 1978 no han parat de donar suport polític
i sindical explícit i/o implícit a les polítiques de la banca i la patronal
espanyola (en quatre anys des de l’última reforma laboral, sols s’ha convocat
una jornada de vaga general). Tractem dels professionals del sindicalisme groc, la mateixa gent que dirigí la Conselleria d’Interior al període negríssim del 2006 al 2010. Amb tot, això no
justificaria de cap manera un suport de la CUP a uns pressupostos que per
motius obvis no seran mai “socials”, atesa la teranyina de grans interessos
econòmics que l’aparell del PDC ha de salvaguardar.
4. La direcció de
l’ANC –a través de Jordi Sànchez– proclama en públic el suport al referèndum
mentre, en privat, adverteix de les tremendes dificultats de dur-lo a terme
(això és molt gros: i és el que els mitjans de comunicació invisibilitzen). Exactament fa el
mateix que feia Jordi Turull (l’aparell del PDC)
a la tercera setmana d’agost en invocar els “grans riscos” del referèndum. Són advertiments que, situats al
context corresponent, remeten a les motivacions futures que ens oferiran per
justificar la “impossibilitat” de fer el referèndum.
En conclusió, el
PDC –amb el suport implícit de la direcció de l’ANC i explícit de la d’ERC, que ja està afegint-se al xantatge a la CUP per boca de Junqueras–, ens està
conduint a la perpetuació d’aquest cul-de-sac inacabable, en la mesura que
l’immobilisme de la direcció de PDC necesita eliminar l’única jugada política capaç
de posar fi al processisme estàtic i capaç de situar-nos com un agent polític
independent davant del món (cosa que cridaria a la intervenció internacional) i, sobretot, davant de la societat catalana mateixa:
el referèndum, allò que té lloc quan una societat decideix votar com aspira a autoorganitzar-se: hi
acudeix qui vol, i es compten els vots de la gent que hi participa. Qui no
vulgui comprendre que un procés d’independització no cau tot solet del cel cantussejant d’una manera desimbolta el Virolai, sinó
que ha d’afrontar dificultats immenses, qui no vulgui comprendre que sense
mobilització social (la mateixa que totes les forces parlamentàries porten anys
obviant, reduint pràctiques i discursos a l’acció parlamentària) no hi haurà
res a fer, i qui no vulgui comprendre que les coses es fan fent-les, llavors
significa que segurament no defensa allò que de tant en tant predica.
Què succeiria si
l’aparell del PDC convoca, amb l’excusa de la manca d’aprovació dels
pressupostos, unes noves eleccions al Parlament? Que el PDC guanya temps per
ressituar-se –el mateix temps o més que Mas va oferir a CSQP-Podem per
organitzar-se (en ajornar els temps per a les eleccions passades) a fi de
minimitzar el paper de la CUP, que al capdavall passà de 3 a 10 escons–. I què
succeiria amb una majoria parlamentària ERC, CUP, CSQP? Probablement, que el
processisme estàtic materialitzaria definitivament la seva condició crònica de
carreró sense sortida, llevat que s’establís un acord programàtic per portar a
cap el referèndum a la primavera del 2017. Seria així?
Passen els anys i
dos milions de persones continuen sobrevivint en la precarietat a Catalunya:
les dades econòmiques informen d’una situació que, com vaig escriure fa més de
quatre anys, continua sent d’emergència social, crítica. Fins ara, i aquesta és
una opinió evidentment personal, l’acció parlamentària de la CUP ha seguit els
cànons de la política institucional establerta (en moltes coses, per bé dins
l’espai parlamentari; en massa d’altres, no). Tant de bo comencéssim d’una vegada
a aprofitar discursos, interpel·lacions i entrevistes als mitjans per recordar
que el poder polític de tota societat rau a la societat, no pas a les
institucions burgeses –i que això demana militància sindical i militància
veïnal–.
A més, hem de dir
la veritat. Quina por ens ha de fer amagar-nos-en?: per a la gent
col·lectivista d’aquesta banda dels Països Catalans hi ha moltíssims motius per
reprovar el president Puigdemont, car ell esdevé el responsable polític de
mantenir un ordre de relacions socials i econòmiques injust i desigualador. Tanmateix, sí
que és cert que podem posar-nos d’acord amb ell en una cosa: avançar
decididament en el procés d’independització mitjançant la convocatòria i l’execució
d’un referèndum a la primavera del 2017. La cantarella processista que estem
arrossegant fa anys no resoldrà ni el conflicte polític ni la situació de tanta
gent empobrida. Resulta imperatiu actuar amb la màxima urgència: l’estat de les
coses és insuportable per a la gent humil i estem malbaratant una oportunitat històrica per redreçar-ho mitjançant la consecució del dret de la nostra societat a la llibertat.
