–¿Aterrorizas a toda una estructura financiera por 93.000 dólares?
No, Walker: ¿Qué quieres de verdad?
–Yo sólo quiero mi dinero. Sólo mi dinero.
[...]
–¡Eres negativo y destructivo Walker, no puedes ir por el
mundo haciendo cosas así! Díme, ¿qué quieres?
...Walker es capaz
de provocar fuertes reacciones.
– Lo que quieres de mí, Walker, se supone que está muerto.
El cinema
nord-americà dels anys seixanta és un cinema profundament –i críticament– polític
i moral. John Boorman, entre tants altres, n’és un dels referents paradigmàtics. Qualsevol de les
seves pel·lícules reflecteix reflexions, processos socials i posicionaments personals –que són també col·lectius– situats al cor de les experiències de
la condició humana i de l’individu. Aquí Boorman, amb Lee
Marvin i Angie Dickinson, traça un relat despietat en què la diferenciació de la dominació
capitalista i del poder de les corporacions industrials es desdibuixa del tot. Un film magistral.
Ajuntament de Barcelona (2-VI-2015). Signatura de la petició al GSMA, per part del SextaGrup Municipal 2015-2019, a fi de perpetuar el Mobile World Congress a la ciutat fins al 2023.
DEL COMPROMÍS DE LES ESCALES A LA RENOVACIÓ DEL
MWC
[EL VIDRE AL COR, 2-VI-2015] Gerard Horta
A contracor, aquesta col·lecció s’hauria d'estendre en el temps molt més del que inicialment pretenia. Però això representa molta feina i no disposo de tant de temps, és un problema. I ja que referim a problemes, no mateu el missatger sisplau. Gràcies.
***
El proppassat 19 de maig diverses
persones, en representació de les organitzacions polítiques respectives,
signaren solidàriament el Compromís de les escales
en un gest de suport als treballadors i treballadores de Telefónica que duen més de 50 dies de vaga.
Per al dimarts 2 de juny, i sense que se n’informés
la premsa, estava prevista la signatura de la petició de renovació del MWC
davant de l’òrgan pertinent (GSMA): hi estaven convocats tots els grups polítics de l’Ajuntament
de Barcelona. La premsa se n’assabentà arran del comunicat de la CUP de Barcelona del mateix 1 de juny. La CUP hi anunciava que no el signaria. Els companys en lluita de Telefónica havien cridat unes hores abans tots els partits que no signessin la renovació del MWC en les condicions actuals.
Sigui com sigui, hi havia una qüestió òbvia, de calaix: la CUP havia signat el Compromís de les escales, de la qual cosa la premsa ja havia informat.
En Xavi Monge assenyalava avui dimarts 2 de juny, al matí, que l’acord signat per Barcelona €n
Comú-ICV-EUiA, CiU, PP, PSC, ERC i C’s abraça obligacions de la Generalitat i l’Ajuntament
respecte la Línia
9 del metro (només Aeroport-Fira) per al 2016; compromet l’augment de places
hoteleres a la ciutat i un mínim del parc de 27.000 places a disposició de GSMA
(òrgan rector del MWC) –500 habitacions noves per any–; implica que el Pavelló
8 de Fira de Barcelona els serà quasi gratuït –el m2 de fira no
valdrà ni 28 euros, mentre que en fires petites arriba als 600 euros–; també, que es crearà una
zona VIP de seguretat, amb restricció de circulació, a l’entorn de l’Hotel
Arts, amb Helioport inclòs i 100 VIP-Taxi; i, a més, l’oferta signada inclou que s’apliqui el sistema contact-less al
transport públic per fases en tres anys –la T-Mobilitat de La Caixa–. Al migdia, Vilaweb fa públiques les condicions del contracte. (Post Scriptum, 6-VI-2015: avui VilaWeb penja la traducció completa de 14 pàgines de l’original anglès al català.)
Al compte de twitter de l’alcalde en funcions Xavier
Trias s’hi afirma, també avui mateix dimarts al migdia, que la signatura significa una “mostra
d’unitat en aquesta petició a GSMA de prolongació del MWC fins 2023”. Temps d’audàcia,
efectivament. Una audàcia que arrosseguem des del 1977-1979.
Dimarts al migdia: piulada de Barcelona €n Comú
(“Donem
suport a la continuïtat del MWC i ens comprometem amb la millora de les
condicions laborals”). A dalt, les corporacions que en formen part, profundament amants de millorar les “condicions laborals”.
Ens endinsem en una dinàmica de màrqueting polític continu: el focus il·lumina una escena mentre n’oculta les que l’envolten. D’altra banda, és cert que Barcelona €n Comú ja havia expressat en públic fa dies la predisposició a renovar el MWC; el problema –segons el meu parer– apareix quan la mateixa gent a qui has manifestat el teu suport el 29 de maig (“Ada rompe a llorar”, deia una piulada), al cap de poc et demana un gest que no sols no retornes, sinó que implica trencar un pacte signat. La mateixa gent que avui han signat la renovació del MWC malgrat la crida dels treballadors de Telefónica a no fer-ho –per solidaritat– podrien empastifar la ciutat, ara mateix, amb aquest document de sota (signat uns dies abans les eleccions).
Sobrerepresentació: això sí, en sortir de l’Ajuntament l’alcaldessa futura s’ha compromès amb els treballadors que avui, abans el dia no acabi, trucarà a Telefónica per encoratjar-los a negociar. La crònica del 3/24 afirma que algú ha cridat “Visca l’alcaldessa!”. M’ho crec. La nova política tot just acaba de començar, afecta els sis partits i coalicions que avui han signat la petició de continuïtat del MWC.
Visca l'alcaldessa! Visca l'alcaldessa del poble, dels humils, dels desemparats, dels alliberats sindicals i dels síndics de greuges! Viva los descamisados! Que txupiguai, que bufó!Tripartit? Sextapartit? 1979-2079? Audàcia!!!
– I els treballadors de Telefónica en vaga? – Qui dius...?
“Ciutat podrida” (La
Banda Trapera del Río, 1992).
EL TERROR: 12
Mandarins, dues sentències per a dos manters i una cançó
[EL
VIDRE AL COR, 8-III-2017]
Gerard Horta
El Sidil
Moctar i el Chike Sarr han estat declarats culpables de buscar-se la vida treballant com a manters a Barcelona, de ser negres i pobres, i de
ser apallissats i respondre-hi. La democràcia ciutadanista obsequia en Sidil
amb 5 anys de presó i el Chike amb dos anys i mig –i, un cop complertes les penes, seran expatriats–.
Lluita de classes,
despotisme paramilitar de la Guàrdia Urbana de Barcelona, dret burgès, bordell
mediàtic i una alcaldessa (12 regidors). Barcelona en €omú, des del primer dia,
al servei del capital. No sé què més cal, amb el dia a dia que arrosseguem des del 2015, perquè pugui replantejar-se coses tothom que fa tres anys m’escoltava o em
llegia amb escepticisme respecte al paper que havia de dur a terme aquesta
fornadeta-purrialla de seminous polítics professionals. Canvien les cares, els colors, els noms de les organitzacions, canvien els temps i els blaus del cel, però continua sent la mateixa embrutida societat en què explotadors i explotats ens relacionem a l’ombra d’un estat profundament autoritari. Res d'aquest món ens hauria de sorprendre. Ulrike Meinhoff afirmava que el problema és ser on som. La credibilitat de la política burgesa és nul·la, i a escala municipal Barcelona en €omú l’encarna fins a les últimes conseqüències. Mentre n’hi ha que en viuen o que hi sublimen vés a saber quines misterioses fantasies polítiques, el model de relacions socials que ens imposen és el del feixisme postmodern. A la vora, ben endins, xarxes clientelars mafioses més antigues que el franquisme que el govern municipal d’impostors d’aquesta ciutat mai no gosarà tocar. Perquè en formen part. Racisme, classisme i un urbanisme que reflecteix tots els anhels del capitalisme local. Què fem...?
Ahir dimarts 7 de
març, abans del judici a l’Oriol Pintos (company de la COS) a l’Illa de la
Llei, vaig preguntar al Josep Garganté com anava a l’Ajuntament. Em va
respondre amb dues paraules: “el terror...”
Que ho emmascarin com vulguin. El
terror.
Solidàriament, amb
el Sidil i el Cheki.
***
Ciutat podrida
Ciutat
podrida, ens portes la nit i la por
ara
que ets adormida els carrers són plens de foc
vull
sortir d’aquest infern on els crits dels perduts s'obliden
quan
ets presoner l'esclat del vent i la llibertat no camina
ciutat
podrida
Aquest
és el moment en què ha mort la vida
no
m’importa el ponent, puc caminar sense guia.
***
Post scriptum: amb
gratitud a La Banda Trapera del Río per fer-nos present en quina ciutat
sobrevivim (no sols Cornellà...). I gràcies, Ramon estimat: a les barricades, amor.
