El terror: 12 mandarins, dues sentències per a dos manters i una cançó

“Ciutat podrida” (La Banda Trapera del Río, 1992).

EL TERROR: 12 Mandarins, dues sentències per a dos manters i una cançó

[EL VIDRE AL COR, 8-III-2017]

Gerard Horta

El Sidil Moctar i el Chike Sarr han estat declarats culpables de buscar-se la vida treballant com a manters a Barcelona, de ser negres i pobres, i de ser apallissats i respondre-hi. La democràcia ciutadanista obsequia en Sidil amb 5 anys de presó i el Chike amb dos anys i mig –i, un cop complertes les penes, seran expatriats–.

Lluita de classes, despotisme paramilitar de la Guàrdia Urbana de Barcelona, dret burgès, bordell mediàtic i una alcaldessa (12 regidors). Barcelona en €omú, des del primer dia, al servei del capital. No sé què més cal, amb el dia a dia que arrosseguem des del 2015, perquè pugui replantejar-se coses tothom que fa tres anys m’escoltava o em llegia amb escepticisme respecte al paper que havia de dur a terme aquesta fornadeta-purrialla de seminous polítics professionals. Canvien les cares, els colors, els noms de les organitzacions, canvien els temps i els blaus del cel, però continua sent la mateixa embrutida societat en què explotadors i explotats ens relacionem a l’ombra d’un estat profundament autoritari.

Res d'aquest món ens hauria de sorprendre. Ulrike Meinhoff afirmava que el problema és ser on som. La credibilitat de la política burgesa és nul·la, i a escala municipal Barcelona en €omú l’encarna fins a les últimes conseqüències. Mentre n’hi ha que en viuen o que hi sublimen vés a saber quines misterioses fantasies polítiques, el model de relacions socials que ens imposen és el del feixisme postmodern. A la vora, ben endins, xarxes clientelars mafioses més antigues que el franquisme que el govern municipal d’impostors d’aquesta ciutat mai no gosarà tocar. Perquè en formen part. Racisme, classisme i un urbanisme que reflecteix tots els anhels del capitalisme local. Què fem...?

Ahir dimarts 7 de març, abans del judici a l’Oriol Pintos (company de la COS) a l’Illa de la Llei, vaig preguntar al Josep Garganté com anava a l’Ajuntament. Em va respondre amb dues paraules: “el terror...”

Que ho emmascarin com vulguin. El terror.

Solidàriament, amb el Sidil i el Cheki.

***

Ciutat podrida

Ciutat podrida, ens portes la nit i la por

ara que ets adormida els carrers són plens de foc

vull sortir d’aquest infern on els crits dels perduts s'obliden

quan ets presoner l'esclat del vent i la llibertat no camina

ciutat podrida

Aquest és el moment en què ha mort la vida

no m’importa el ponent, puc caminar sense guia.

***

Post scriptum: amb gratitud a La Banda Trapera del Río per fer-nos present en quina ciutat sobrevivim (no sols Cornellà...). I gràcies, Ramon estimat: a les barricades, amor.