Record de Kenneth E. Read (1917-1995), etnògraf a Papua (1950-1952 i estius del 1981 i 1982)

 A la nació Papua.

RECORD DE KENNETH E. READ (1917-1995),

ETNÒGRAF A PAPUA (1950-1952 I ESTIUS DEL 1981 I 1982)
[EL VIDRE AL COR, 25-VII-2016]
Gerard Horta

Avui, arran del microseguiment informatiu que faig del genocidi quotidià del poble de Papua Oest per part de l’estat d’Indonèsia, he anat a parar de nou al llibre de capçalera d’aquest antropòleg australià: The High Valley (1965), fruit del treball de camp que dugué a terme del 1950 al 1952 a Papua (sota la despòtica imposició colonial de l’estat d’Austràlia), fins a caure malalt a causa d’una úlcera sagnant.

Clifford Geertz reivindicà aquesta obra capdavantera dins The anthropologist as author (1988, amb traducció al castellà d’Alberto Cardín) en el marc de silenciament que ha acompanyat algunes de les etnografies més avançades dins l’univers antropològic. Read fou deixeble de la primera generació d’alumnes de Malinowski, i sens dubte el seu apropament a la vida col·lectiva de la societat que estudià assenyalà un camí per a l’etnografia. A la manera ritual, el seu comiat de qui fou l’informant principal devia comprendre tocar-se recíprocament els genitals... perquè “l’informant sentís [...], en la pressió de les meves mans, l’únic do que tinc, l’únic que necessito rebre”. Tabú... dins el context del que qualificà com “la tendència dels papús cap a l'excés” per raó de la violència ritual de què fou testimoni i de la intensitat desbaratadora –amor, passió– amb què ell mateix hi visqué.

Kenneth E. Read (Sydney [Austràlia], 1917 - Seattle [EUA], 1995),

“Mick” per a la seva colla de companys.
  

He volgut reproduir-ne  alguns dels fragments de The High Valley que Geertz cità per il·lustrar el vertigen del treball de camp i les gammes dinàmiques de vicissituds, paradoxes i desplaçaments interiors i exteriors que hi estan associats, els trànsits i les gradacions diverses compresos en una pràctica la qual, durant més 100 anys amb tots els ets i uts, ha distingit l’antropologia social de la resta de disciplines de les ciències socials o de  camps lligats al coneixement acadèmic. Així, Read escrigué...:

“L’antropòleg que treballa sobre el terreny passa per una experiència única: ningú més no coneix d'una manera tan personal què és viure en una cultura del tot distinta. Els missioners no ho saben; els funcionaris del govern colonial tampoc; ni tan sols els comerciants o els exploradors. Només l’antropòleg no vol res del poble amb qui viu; res, és clar, tret de... comprendre i apreciar la textura de les seves vides.”

“[...] Per què, doncs, hi ha tanta escriptura antropològica tan antisèptica, tan buida de tot allò que dóna vida a la gent? Ells són allà, clavats amb agulles com les papallones dins una capsa de vidre, amb la diferència, malgrat tot, que sovint no podem dir de quin color són aquests espècimens; i mai no se’ns han mostrat volant, mai no els hem vist patir o morir llevat d'una manera general.”

“[...] Crec que he estat en un estat permanent d’acontentament. Si més no aquest és l’únic nom que se m’acut donar a un estat d’ànim en què la certesa de les meves pròpies capacitats i el descobriment del meu propi jo confluïen amb un sentiment de simpatia envers els altres i de gratitud per les lliçons que em donaven.”

“[...] El meu desig d’experimentar la naturalesa de la vida primitiva s’havia convertit en una necessitat personal que per a mi era tan important com la contribució al coneixement que pogués fer amb el meu treball.”

“[...]  Aquest relat ha estat inequívocament subjectiu. He mirat de transmetre alguna cosa de l’estil de vida dels papús... d’acord amb com es manifestà davant dels meus ulls, filtrat per la meva pròpia formació, les meves fílies i les meves fòbies, i determinat pels meus propis punts forts i les meves febleses. Crec que la meva preparació professional nodreix una objectivitat que m’ha impedit cometre errors garrafals a l’hora de caracteritzar-los, i m’ha ajudat també a veure’m a mi mateix... més clarament. Amb tot, això no és el que hauria escrit si hagués estat motivat només pels cànons de l’academicisme professional, ni és, tampoc, tot el que hauria dit si el meu propòsit hagués consistit a revelar la meva identitat per complet. He intentat seguir un rumb intermedi entre tots dos extrems.”
 
De tot plegat, Geertz en digué “boires opalescents” i “ulls castanys parpellejant”.

Experiència d’un home –un etnògraf–, que es veia a si mateix vivint en un estat permanent d’eufòria... Qui no ha estat posseït per aquest estat en un moment o un altre del procés etnogràfic? Un estat acompanyat, abans o després, per la desesperació generalitzada –profunda, colpidora, implacable–, que el distingeix, també.

Coberta de la primera edició (1965), a Nova York.

També s’edità en rus (1969), a Moscou.

Makis, Asem, Tarova, Goluwais... “els seus sols noms feien ressonar en mi ritmes d’una vida que en un altre temps m’havia semblat tan aliena, i que ara sortien de la meva llengua amb la naturalitat dels moviments del meu cor”.

Vegeu-ne l’obituari que en publicà la University of Sydney. En reprodueixo un fragment sintèticament introductori sobre aquesta etnografia:

“In Read's book, however, a cultural drama is being lived in the experience of Read: the passing of the traditional culture; the individual in the throes of being torn between the old and the new; and the dramatic ending of the story, in which Mick Read falls ill and has to leave New Guinea abruptly, literally carried out on a stretcher, not to return for a generation. In edition after edition –British and American and Russian editions, which are, by the way, still in print– Read's story of the Highlanders in a period of rapid change and symbolic pathos opened the study of humanistic anthropology for more than a generation of students around the world. Aside from the wealth of knowledge surrounding the Gahuku and their neighbors, about first contact and the unexplored areas of the region at the time, as well as the series of personal portraits of individual Gahuku that make up the bulk of the book by a man who professed to be anti-psychological in theory and practice, The High Valley offered a rare and vanishing glimpse into colonial and pre-colonial culture, the dynamics and turmoil of racism, pacification, cargo cults, missionization, and the mass transformation of local culture via technology and westernization writ large.

The book is intensely personal, and like the man himself, also intensely private. Read tells us that his time among the Gahuku was for him the best in his life, “I believe I was permanently elated.” Along with the Diaries of Malinowski, The High Valley is a work that established the interiority of anthropology, its subjectivity and creative moorings, underscoring the way in which the method of fieldwork became the very thing itself that differentiated the strange from the familiar in that most curious of academic pursuits, anthropology, a point noted by Herdt and Stoller in their Intimate Communications. Indeed, Read's work is arguably the first subjective ethnography to take personal experience as' a part of what Waud Kracke has called “the encounter with other cultures”. The writing was as important to the process as the field work for Kenneth Read, who loved to write. As he would sit at his typewriter (having never used a computer), he would pause and smoke and compose in his mind, and then place prose on paper. Seldom did he revise after the first draft; a text that did not meet his standard was discarded.

Read returned to the Gahuku for two successive summers, supported by a small grant from the Wenner-Gren Foundation, on which he wrote Return to the High Valley (1986). He had already prepared some thoughts about how the Gahuku-Gama had changed in his chapter in 1984 on The Nama Cult Recalled. But he returned with great trepidation, wondering if he would be remembered at all, worrying that things would have changed so much, and that he would have aged so much that it would be impossible to do. But his experience was so exhilarating for him, and his adopted kin so kind, that he managed on his own money to return again for the following summer. After this he decided to write again and he threw himself into writing his last book as only someone who sees the end as a final tribute to the past can do. It is a compassionate book; moving, studied, angry, in love, in sadness, intelligent, at times maudlin, but filled with the pathos of a place and time gone awry, which only someone from another time can know, reminding us of his friend, Margaret Mead's, New Lives for Old, but subjectified and more personal than Mead, in a way that could only have been written by the author of  The High Valley. Some, such as Robert Edgerton, have claimed this to be even more beautiful than his first book.”

La banda est de l’illa esdevingué independent el 1975, mentre que la banda oest roman ara sota dominació indonèsica. Quan Read tornà a Papua –a Gahuku–, als estius del 1981 i 1982, reconegué mons ja apamats en altres espais socials. El 1986 s’edità Return to the High Valley, en què traçava les dinàmiques necessàriament i conflictivament canviants a què la societat que conegué s’havia trobat encaminada.

Geertz resumeix així el xoc que Read hi traça: el poblat s’ha convertit en un poble amb els carrers pavimentats, amb subministrament públic d’aigua i electricitat; hi ha un hotel i una taverna; l’alcoholització està força estesa; la gent vesteix sobretot al mode occidental; les cases són receptacles de conglomerat recoberts amb sostres de xapa ondulada; les cerimònies rituals principals ja no se celebren; el fonamentalisme cristià hi ha arrelat; l’indret brolla de cotxes i camions rugents; les dones joves van a les discoteques nocturnes i veuen pel·lis de sèrie B; hom viatja més d’una banda a una altra; els grups han intensificat els contactes; hi ha persones més riques que Read mateix... i el seu millor company –el de la ritual abraçada de l’ós– ha mort atropellat, el 1974, per un camió en una carretera mentre tornava a casa borratxo fent esses des del bar de l’hotel... 

“Els diners [diu Read] ara són importants..., el so de les flautes ja no s’escolta a la Vall d'Asem, el paisatge té ara una buidor que abans no tenia, quan els joves apareixien de cop i volta d’entre les herbes...” Ara, els joves romanen tancats a l’escola tot el dia.

Coberta de la primera edició (1986), a Nova York.

“Aquesta vegada no em vaig plànyer gens d’anar-me'n. En realitat vaig sentir quasi alleugeriment en saber que em restaven només dos dies...”

Per anar-te’n, però, cal haver-hi estat. I sols l’etnògraf podrà dir “jo hi era”. N’hi ha, de fet, que mai més van tornar-ne. 

Enric Casasses o el misteri creador de la revolució

ENRIC CASASSES

O EL MISTERI CREADOR DE LA REVOLUCIÓ  

[Punt de lectura. ENRIC CASASSES FIGUERES, I-1998]
Gerard Horta 

La poesia fa de mitjancera entre l’intemporal que ve de l’altra banda del vel i el temporal dels contextos humans expulsats del paradís. Els ritus d’aquesta poesia són implacablement innocents i paradoxals, plaents i commovedors, infernals i celestials, i l’Enric Casasses, en qualitat de trobador de les deu mil praderes d’un continent en erupció perpètua, els ha executat. Ell encarna i transcendeix la mística poètica de l’heroi, aquell que en nom de si mateix conquesta a preu fet el camí cap al coneixement i la llibertat. L’import a pagar en aquest pas està fet de sang i fetge, d’ossos esquinçats i consciències esberlades, de fragments i pèrdues i, al capdavall, de trobades i vincles i trossets de vida i torrents d’existència. Són trànsits abordats des de la necessitat més devastadora de totes: que l’esperit es mogui, perquè si no és així petarà de dol i desconsol, perdut al bol del món; són trànsits que ens fan recórrer el trajecte comprès entre la dissociació i la fusió –és a dir, el que va del desert a la terra promesa–, a partir no pas de voluntats de fer, sinó d’actes. Les paraules de l’Enric són actes, en efecte. Amplificar les dinàmiques d’una vida viscuda així conflueix amb la profunditat imprescindible de saber tallar de mil maneres diverses una patata, de relligar la lletra estranya amb el mot del demà, la qual cosa condueix tant sí com no a experiències trasbalsadores, per exemple aprendre a compartir els quatre grans d’arròs i el crostó de pa que duem al sarró en honor de la misericòrdia i el rigor, l’amistat i el ritme de la respiració. Ell acull amb calideses i expressivitats noves i antigues, amb tempestes clares i aigües tranquil·les, l’ocasió de la mirada de la pagesa que cuina patates fregides per al seu home i per a la canalla, i l’ocasió de l’obrer que cuina per a la seva dona i per a la quitxalla, i l’ocasió dels al·lots que cuinen per al veïnat i per als companys de la ciutat del jardí i per a mussols i cargols i  gossos de la nit i gats de la muntanya. Això no és poesia, això és incendiar els sentits per virtut de l’acte creador per excel·lència: afrontar el misteri de les flors i de la sang.

Fotografia de Carles Fargas

(quan no n’indico la font és perquè ho desconec).

L’obra escrita d’aquest humà entre humans nodreix al seu si el rugit suau i alhora inclement de la poesia lliure, veritable filla de l’amor i de la gana –això no és pas una metàfora: filla de l’amor i de la gana, sí–. La mena de poesia que no s’allita amb les paraules pel full salarial, els reconeixements terrenals o les al·lucinacions egoiques. L’ànima poètica de l’Enric abraça les terres, en conjunt inexplorades, contingudes entre Guillem infinit d’Aquitània i Joan Brossa, entre la tradició sàvia del poble i l’erudició  màgica i matemàtica de les constel·lacions dels blaus del cel de la nostra història. De la seva flama en surten espurnes de Llull i Ausiàs Marc i Salvat-Papasseit, i de Baudelaire, Maragall, Maiakovski, Char i Verdaguer, i dels gitanos de la Plaça del Raspall del món,  i de quatre-cents joglars més que han passejat per l’amor i la mort plantant cara a l’huracà, abocant-se a l’abisme, acaronant el vent, desafiant el terrabastall de la il·lusió per erigir la casa, l’squat, de la comprensió.

La unió transcendent entre Isabel de Villena –dona que creà escola– i l’alquímia hermeticopornogràfica del cor d’Europa –escola que ens inicià als misteris de la dona... i de l’home– infantà el nostre trobador paradigmàtic del segle XX, faedor de faules esveltes i textos vius contínuament en moviment. Escridassar el silenci i aquietar el bram, bordar com els gossos de consciència infausta i tronar des de la selva, remorejar sonets en forma de jocs i laberints i  dansar seguint els sons de la serp, acolorir pàgines esgrogueïdes i muntar a l’autobús imprevisible enllà de la raó és a l’abast –però ell ho ha realitzat– de tothom i totdon, llevat de l’àmplia gamma d’oficinistes de la cultura –els qui viuen de la creació d’altri sense crear–, una gentalla que, entestada a reduir la creativitat a un espectacle sobre la mercantilitzada misèria espiritual dels esclaus, va ignorar durant vint anys la poesia de Casasses, marginant-la al camp del silenci que et fa créixer. Malgrat tot, al llarg d’aquest període, el nostre poeta ha sabut desempallegar-se de fuetades envejoses i no ha parat d’escriure i navegar a l’oceà liminar de la seva pròpia  vida. I jo us dic que aquesta escriptura, a fe de món, participa d’una manera activa en l’ànima d’un bocí d’humanitat anomenat (els) Països Catalans. Si algú ha rodat per aquestes terres belles i maltractades reconeixent-les i reconeixent-s’hi a cada pas, compartint la llengua comuna dels gitanos erectes de Perpinyà i de les valencianes de tarongines dilatades del sud, aquest algú és ell. La seva intenció ha superat marges, modes, exilis i models, per això no es pot cenyir l’escriptura casassiana com a gran fruit, un altre, de la poesia catalana de l’últim terç del segle XX, ni de bon tros: aquesta escriptura té clavat al cor el viatge pel lloc salvatge, i està compromesa amb la vida del seu temps d’una manera tan bèstia i tan tendra que ha acabat situant-se enllà del temps mateix, fins a accedir als principis que regeixen l’univers, que són els mateixos que regeixen la vida del carrer i els batecs del cor de les persones. I és preferible accedir al misteri de la creació que no pas al despatx dels senyors. No hi ha barrots per a la llibertat, ni comptes corrents per a la virtut fraternal de l’univers.

L’Enric Casasses simbolitza el bard al foc traçut i intuïtiu de l’avantguarda, cantant-nos l’amor que desbarata tots els sentits, en paraules sagrades d’Arthur Rimbaud. Això només és a l’abast dels éssers lliures, dels qui relligant-se a si mateixos es transformen, perquè transformant-se transformen el món. Ei, Europa, celebrem-ho. (Benvinguda, epifania.) Hola Enric, hola germans!

Un, dos, tres, quatre, cinc: poètica catalana dominant (madmixversion)

Gravat de la coberta: Pilar Estebanell.

Un, dos, tres, quatre, cinc:

poètica catalana dominant

(madmixversion)

[NIT A CHIAPAS, Edicions 62-Empúries, Barcelona, 2000]

Gerard Horta

                        Vaig rebentar una lluna  artificial

                        com si fos un professional,

                        un malfat, un animal

                        destrossaglobus, un nazi matamoros,

                        un d’aquests frívols avars,

                        esquitxos poc amables

                        de pensaments mesquins

                        enfilant-se, ups, per destins

                        oblics com garrins secs –ecs–, pus, grans,

                        tics, grossos i nassos, grassos i prims.

                        Fam i festins.

                        (De trossos n’hi ha a cabassos,

                        de complet només n’és

                        qui venç les seves pròpies esfinxs.)

                        I a continuació, la lluna, la vaig recompondre

                        –mala consciència–.

                        (La involució és el maig a fondre:

                        mare paraciència.)

                        N’hi ha que s’autoqualifiquen

                        de  “poetes”, grises animetes,

                        són escorpins, piquen, ambiciosos

                        tenen metes, despatxos

                        i botiguetes; pretensiosos,

                        dels planetes en fan

                        asteroides paranoides

                        que venen com si fossin pisos,

                        en això no hi ha matisos.

                        Amaguen les entranyes

                        al fons dels baguls

                        i esdevenen

                        funcionaris “culturals”,

                        fal·lus incompetents, inútils i ganduls,

                        anus bruts que caguen demòcrates

                        i aristòcrates, burgesos i “creadors

                        progressistes”, bombardejos ufanosos

                        d’entremesos luxosos

                        del capital enaltidors,

                        saberuts de boquilla, analistes

                        ben considerats, prepotents ben pagats,

                        analfabets funcionals. No els emprenyis: són

                        “artistes”,

                        propagandistes,  cabuts “emprenedors”,

                        ferralla, xavalla i manilla d’apagada cerilla,

                        poetets i poetessetes

                        en fortors

                        de plom de pessetes,

                        voraços moribunds

                        sotsobrant

                        per les monedetes

                        en basses enfangades,

                        hipocresies llustrades,

                        embafadors de poca conya,

                        incapaços tremebunds

                        proposant

                        sense vergonya

                        revitalitzar el mercat d’esclaus i cagades

                        mitjançant la venda de jous

                        i masses descentrades;

                        porca malifeta, tristos auguris, naus enfonsades,

                        adversitat extreta de rara treta

                        permesa en norma dreta. Trencats els ous,

                        fossats curulls de cocodrils traginant

                        comptes corrents, mercadejant –tafurs–

                        els contes i el no-res,

                        ¿ens adoctrinareu en eufemismes rítmics

                        d’una manera reiterativa i discordant?,

                        ¿ens convidareu a pícnics

                        en la pradera interactiva i al·lucinant,

                        realitat virtual de l’oficinista petulant?

                        ¿persistireu a estigmatitzar l’animisme?

                        ¿ens ensinistrareu a vampiritzar el proïsme?

                        ¿a esquarterar les entranyes

                        dels outsiders, dels marginats?

                        I els poetes pobres, ai,

                        els dels camins “amagats”:

                        narcisisme, presumpcions,

                        mediocre preciosisme,

                        alguns cops –¿coma?– males intencions,

                        imatges: jo, jo, jo;

                        miratges: oh, oh, oh.

                        Un jo repetit fins a l’hora

                        de fer nonetes,

                        un oh avorrit dins o fora,

                        un ser pastetes,

                        l’ego com a full d’ingressos i despeses:

                        jo et somric i tu m’afirmes,

                        si beses mon melic et confirmes,

                        sóc poeta bo –en la foscor–,

                        sóc pometa –podrideta, mala maror–.

                        ¡Per déu, si no s’hi veuen!,

                        ¿què en treuen

                        de tot això?

                        I –“I...”– els crítics literaris,

                        guturals eraris

                        tòpics típics

                        frenètics llepaires

                        els criticaires, trinxeraires

                        que no repliquen

                        perquè s’apliquen

                        a aprendre a comptar:

                        ¡un, dos, tres, quatre, cinc,

                        dinerets, calerons, ara vinc!,

                        ¡calerets, dinerons, enxampar-ne, pillar-ne, ja en

                        tinc!

                        Una crítica literària

                        en avantguarda

                        imaginària,

                        ¿sensibilitat, coneixement?,

                        cretinitat a l’antípoda d’enteniment,

                        continent i contingut,

                        un, dos, deu milions, no hi fa res...

                        que bé que entenc, cervell espremut,

                        les xifres del rebut,

                        escriuré un llibre,

                        seré pometa podrideta, dos 

                        llibres, corro, em trepitjo el morro,

                        criticaire pometa, ¡un, dos, tres, quatre, cinc,

                        bancs, llibretes i caixes: sóc aquí!

                        Rates agarrades:

                        dir “sis” no compensa.

                        Llémenes arrapades:

                        ¿el “set”? ¡inconegut!,

                        és a dir, no existeix

                        (deslliurat del prec de sentir, no pateix).

                        El “vuit” no, mama,

                        que temo la nit.

                        El buit no, paròdia de fama,

                        que em llepo el dit

                        perquè em mireu,

                        així eludeixo oblit

                        de sorda trama

                        –¿absència de pare o presència de mare

                        o transferència densa o a l’inrevés?

                        ¡¡¡Llarguíssim, escruixidor etzzzètera!!!

                        Indoctíssim distribuïdor de lletra:

                        tot en vós és nyepa, fingit bes

                        de grotesc emperador,

                        enze voluptuós,

                        ¿et trenco la cama i t’enterro al bassiot?

                        ¡Psicobèstia, serial killer,

                        –black poetry, big colobrot!–,

                        mmmm, bandera roja i brigate rosse...

                        ¡oiga señor, un Martini seco por favor!,

                        i l’un, o l’altre,

                        penjat d’un pont,

                        escridassant l’invisible:

                        ¿on sóc, què faig, què vull?

                        (roc, raig, remull),

                        ¿què és la vida?

                        (¿pedaç inadmissible?

                        ¿mirada sense mida?

                        ¿desfermar l’incompatible?).

                        Regressen ressons

                        de tempestes passades:

                        ¡transgredir, contravenir,

                        transmutar, viatjar

                        fins als límits

                        externs de l’atmosfera

                        –tímids, fraterns–,

                        diguem-ne exosfera,

                        i voltar cap

                        a l’espai on no s’ha vist mai

                        rodar amb el nap

                        a l’hora de sopar,

                        allà on els arbres

                        neixen alts

                        escapolint-se d’esperit esporuguit

                        i els raves

                        creixen blancs

                        i lluents,

                        alliberats de crispació

                        per teixir estimació –¿fruits?–

                        a déus profans resplendents

                        ¡més d’un cop –tornem-hi– per humans atemorits!

                        –estigueu amatents: el que us ve us pretén.

                        A baix, a l’infern,

                        afanys pomposos

                        –guanys sucosos–

                        d’historiadors cronistes difamadors

                        de pobles i cultures,

                        –robadors de mobles,

                        socis antiquaris d’explotacions futures–

                        que no s’han estudiat

                        ni a ells mateixos,

                        que no s’han atansat mai al riu

                        per veure-hi peixos

                        avançant junts pels relleixos

                        de la paret del niu de la imperfecció.

                        ¿Acadèmia?, ¡pol·lució!

                        Bossa bruta de farsants capgrossos,

                        fardells sinistres,

                        pixavagants llardosos,

                        quadra de mossos malignes.

                        Mamarratxos fidedignes, malverseu

                        el que mireu, energies i vidències,

                        comunitat rompuda, fraternitat fumuda,

                        heu potejat sincer estendard:

                        ¿hi ha res de què no us hagueu aprofitat?

                        Veritat rude, tinc set,

                        ma garrafa vol líquid

                        diferent d’aquest, 

                        no he arribat a l’amor solar

                        per vosaltres, porucs,

                        no he capgirat la fredor mortal

                        pels sapastres, rucs.

                        Sou necis, abusons, escanya-rals,

                        copistes extraviats en catequismes que teatralitzo.

                        Per això, indignes, us profetitzo

                        que al judici les vostres testes rebran

                        del magne tigre l’últim grrrgrgan,

                        el darrer desfici,

                        les bastonades més punyents,

                        clatellades convenients

                        al vostre malson llarg, mera caritat

                        en era d’incredulitat:

                        per esmorteir tal sofriment

                        no hi haurà ni cos ni paravent

                        –no hi ha roba ni ombrel·la per a aturar

                        divina mala llet–.

                        (¿El totpoderós traficar? ¡Au, va!)

                        No encebo les engrunes de la rancúnia,

                        tampoc no respecto les espurnes de la tírria,

                        ni ràbia, malícia i esquírria.

                        Hem d’abatre les veles

                        no de la nau

                        ni de la guerra ni de la pau,

                        sinó d’aquesta barcassa,

                        vella carcassa

                        de mala mort

                        que no salvarà

                        ni un cop de pala

                        ni un poc de sort.

                        Res a batre.

                        Mascarada, barraca

                        guarnida amb collars de perles

                        –que amb les ments esberles–

                        i calçotets de seda, fira de pira

                        per a l’òpera de la gran veda

                        dels trossets supervivents de germanor,

                        atractiva melodia

                        sota síncope, tonyina col·lectiva i estupor.

                        Veus aplegar-se

                        reus matar-se

                        vells i joves

                        ventar-se els anells

                        –¡imbècils dobles, al quadrat i a parells!–

                        i somriure’s i fer-se costat,

                        malviure i reviure, colonitzar,

                        tocar la fava, empixonar,

                        sacrificar la pava al sopar,

                        en aplaudiments burxar, clíniques trobades,

                        patològics agraïments, celebracions,

                        seleccions, premis, usurpacions,

                        subvencions, publicacions,

                        romanços, vacuïtat, martingala,

                        enganyifa, trampa, mala passada.

                        Els de dalt i els de baix,

                        a tort i a dret,

                        cremant matolls a preu fet,

                        convertint jardins en passadís estret. 

                        Expiació, allunya’ls en l’abisme

                        pregon. Foc purificador

                        –ai proesa, si em moc executor–,

                        allibera’ns d’aquesta pústula

                        hipòcritament pusil·lànime,

                        purrialla tèrbola, corrupta, culpable,

                        ominosa, execrable, compulsiva,

                        odiosa, repulsiva, abominable.

                        Passió, esvaeix-ne els pecats

                        mil ocasions penjats

                        en la terra acollidora

                        de la còpula celestial, t’ho prego.

                        Ma nina no te la nego

                        però endevinar la mina,

                        el sot i la cavitat,

                        paisatge brillant

                        i so quiet

                        no m’és fàcil, sóc excèntric, retardat

                        del demà, fetitxe avançat, talismà col·loquial,

                        antiheroi de temps que no ha arribat,

                        prodigi jactanciós connectat a exorcitzar

                        el conjur de l’adversitat impermeable,

                        albufera d’un avui ensucrat, anar dient

                        que el passatge bíblic tira endavant

                        mentre miro expectant aguaitador concitant,

                        disbarat conspicu,

                        ¿serà oratge nuclear

                        o terrabastall de blancor?

                        ¿Sóc algú per a apaivagar

                        fúries que provenen del centre del món?

                        (Per ventura alguna cosa més que un malnom

                        –l’aventura, l’una, més que rosa és malson–.)

                        Aquests exigus cretins,

                        radiats de bajanades, fètids d’esplins,

                        aclaparadorament majoritaris,

                        ordinàriament ferins,

                        majoritàriament nimis,

                        nímiament pèssims, ¿exploren?

                        Devoren i consenteixen mamelles siliconades,

                        repeteixen cantarelles gastades

                        fins a la fi dels tristos mots suats

                        com els mistos xops, inutilitzats

                        –rovellats, repetits,

                        magrejats, pervertits.

                        Menys que garrepes: ¡zero!

                        Per no ser, no són companys

                        ni de les amebes ni del credo.

                        Nois, desbaratem el terror,

                        jo aquí no m’hi quedo.

                        Un prec sever, manifestat al públic

                        –un deix rebec, expressat al púdic–

                        constata que el que és fora d’un

                        és dintre d’un,

                        tot és un punt

                        al lament que et té present.

                        Així doncs, juxtaposem  jornades

                        neguitoses, esforços sincers,

                        visions il·luminades.

                        Expandirem substàncies d’acràcies noves,

                        antics aplecs per a l’acreixement, ¿aclarirem

                        pràctiques amargues per a despatxar

                        amb formalisme intranscendent

                        impostors que torregen enmig

                        del ciment devastador?

                        Esquitx de voltors,

                        pigment lúgubre,

                        fanfarrons perdonavides

                        els del consell de supervisió.

                        No escolten pas, els senyors:

                        parlen, escriuen, classifiquen,

                        pontifiquen, oculten, silencien

                        (editorials, diaris, ràdios, televisions,

                        universitats: discursos delirants,

                        dansarins cadavèrics

                        de simfonies hivernals).

                        No m’atabaleu, al cap i a la fi,

                        paraules no n’hi ha

                        ni de teves ni de meves,

                        pertot musiqueries cegues,

                        tripijocs de bledes...

                        Volia iniciar-vos en la composició

                        dels indis blaus

                        de la tribu del punxó,

                        preparats per a fer la gran funció.

                        Però se’ls han polit tots.

                        Occidors: n’heu fet una figura

                        retòrica, de cada un dels membres amputats,

                        dels terrossos incinerats,

                        de les mítiques demències

                        del líquid vermell de les benevolències, 

                        n’heu fet aquesta “poètica catalana dominant”.

                        No tot és clar, no tot és angost,

                        no tot és rar, no tot és tosc:

                        hi ha paraules –la mena de paraules que abracen

                        l’univers, les que no s’esborren

                        ni es disfressen ni es desplacen

                        ni s’engeguen ni s’escarrassen

                        ni s’estressen ni s’escorxen

                        ni es fatiguen ni es pluralitzen

                        ni s’entatxonen ni s’envegen

                        ni s’encarreguen ni es conxorxen

                        ni s’informatitzen ni es rabegen–

                        clavades al mirall de l’eternitat,

                        de vegades fixades a l’espill de l’anonimat

                        al llarg de la nostra rosa

                        arrelada a l’ombra

                        sobre dies i vents i vins i harmonies.

                        Homenatgem

                        predecessors savis, transoceànics rebesavis

                        del poble a tocar,

                        que no és on ets, sinó al costat.

                        Tanmateix, els qui cimegen excel·leixen, 

                        i se’ls han polit. Han arrasat tòtems,

                        tipis i poblats. Se n’han afartat.

                        I els falsos conductors

                        –els presentadors, el panorama,

                        periodistes mancats, de fal·làcies faedors,

                        justificadors de la fàbrica, els abusos i l’explotació,

                        els planificadors de l’holograma

                        literari, sols televisius

                        tan folgosos, estúpids gasius per naixement

                        precari,

                        els qui es gronxen en la importància personal,

                        els qui rodanxen la geografia del genial–

                        d’avui són els mateixos, 

                        i cada cop n’hi ha més de mateixos,

                        i més merda al carrer i l’aire que put

                        brut i la vida que truny

                        i retruny i peta i rebenta

                        i esclata i t’espanta i t’atreu

                        i t’enxampa i t’encoloma

                        i t’enrampa i s’aploma

                        i et crema i t’ensordeix

                        i et frena i et cobreix

                        i t’esclafa i t’eleva

                        i t’aplaca i et releva

                        i et mira i t’alimenta

                        calenta calenta calenta.

                        Yo la tengo

                        (dura). Una vida electropura.

                        En un temps altre

                        hi hagué índies i indis catalans,

                        gentilesa als cors

                        sang al paisatge

                        música a les muntanyes

                        al cel coratge

                        llibertat a les presons.

                        Vam ocupar boscos i fàbriques

                        i vam ensorrar els motors

                        i ens bellugàrem amb veles

                        al vent emissari de tots els consols.

                        ¡¡¡El vent emissari de tots els consols, eh!!!

                        Observeu els senyors,

                        amb quina lleugeresa arramben els termes

                        als confins de la masmorra,

                        com els qui esclavitzen dofins a cops de porra.

                        ¿No sueu, cabrons?

                        Tanta densitat de toxines, deu ser

                         –criminals destinats a les dioxines, és cert

                         (empasseu-vos benzina i PVC).

                        ¿No tremoleu? Immòbils, estàtics,

                        de telespectadors fanàtics guiatge,

                        amb prou feines canviar

                        un hàbit de prestatge.

                        No us moveu,

                        no albireu eines per a jugar

                        al trànsit, superar el muntatge.

                        ¿Què batega bum-bum?:

                        ¿els mecanismes secrets

                        de maquinàries malaltisses?,

                        ¿en comissaries... rutinàries pallisses?,

                        ¿una bomba, uns escombra,

                        un petarrot pataplof, el Dr. Carl Orff,

                        el cotxe, el conductor, la torre d’alta tensió?

                        ¿Embadoqueu intel·lectes crèduls,

                        entabaneu cenobites predilectes, trèmuls,

                        ordre d’altra dimensió?

                        ¡Merrameu! ¡Combat!

                        ¡Bonifacis, feu-me costat!

                        ¡Aquanautes, deixeu enrere els sentiments,

                        volem! Ultrapassem la sagacitat,

                        el murmurejar, les estafes contínues

                        d’aquells que ens volen manar

                        –merda d’autoritats

                        de municipis, nació i estats–.

                        Patriotisme és feixisme,

                        independència és revolució

                        (he nascut als Països Catalans,

                        una part de la creació

                        –el permís me’l dono jo, ¿qui si no?–).

                        No demano plor,

                        ni fer mal a ningú,

                        viure tan sols, un gros retoc.

                        Conflicte, soroll eixordador...

                        escriure silencis, ejectar

                        paraencícliques en papers usats,

                        rebregats, contaminats,

                        amorfa paraplegia occidental. Detonar,

                        desmaquillar, compaginar declivis incessants,

                        decrèpits, navilis pretèrits.

                        He galvanitzat gamarussos

                        amb un somriure, amb un somriure

                        m’he ficat en deu mil embussos,

                        he arrebossat patates...

                        –igualment, he amanit mentides

                        i pastes farcides de remordiment–, 

                        he rebentat llunes artificials,

                        he encavalcat quatre-cents enganys,

                        he desatès penes rígides,

                        m’he despullat  per distingir les gammes frígides

                        de la blasfèmia i consagrar allò de què m’he

                        desprès

                        a experiència d’intuïtiva intel·ligència,

                        sentit de les coses.

                        (De les noses se’n treu profit, paciència.)

                        He vist i he estimat

                        la Terra en flames.

                        Una festa (a Chiapas, on sigui, és):

                        s’hi eleven tons aguts i greus

                        davant llavors d’altres móns, 

                        i diuen: per a nosaltres re; per a tothom, tot.

                        Sons de joncs d’erudicions pietoses

                        de portes a eternes raons.

                        Ho teniu al davant, a l’aire,

                        al vostre abast,

                        fregant el caire

                        del nostre desgast

                        i no en voleu aprendre,

                        i no ho voleu pretendre.

                        ¿Com és possible? La poètica catalana dominant,

                        mimètica de la palangana benestant,

                        una condició moral escandalosa...

                        previsible fecalitat descoratjadora.

                        Viaranys insans de l’evolució,

                        declinació global d’utopia galdosa,

                        propugno el retorn d’aquests deficients

                        a les urpes de la perdició.

                        L’art continua dessagnant-se en l’ofuscació del

                        carrer

                        de la sorra del mar,

                        com el mal peu en veure l’esquer

                        de gorra aliena que pot trepitjar.

                        S’ha de fer:

                        la vida quotidiana és batalla fonamental,

                        baralla elemental

                        a vida o mort. Estimar, amor...

                        Serà gresca grossa

                        i la farem, a fe de món

                        –a quin preu, però...–.

                        Plantar-hi cara

                        com si fóssim un gos

                        i travesséssim un bosc

                        ple de monstres, entorn fosc,

                        travessia sense retorn...

                        xicotes, xicots, ¿sabeu

                        de vertigen, basarda i paor?

                        ¡Som gossos i gosses

                        –n’hi ha de negres, bordes i rosses–,

                        en som un, tres o dos,

                        alegria i humor

                        jo sóc tu

                        tu ets jo

                        versions remesclades

                        percepcions revisitades!

                        Si t’hi poses,

                        mots tendres

                        idees corbes

                        i bacones joioses:

                        ¡¡¡HAU!!!