Fòrum 2004: Cobra i vés-te'n

FÒRUM 2004: COBRA I VÉS-TE’N

[VILAWEB, 28-VII-2014]
Gerard Horta

L’any 1996, el batlle de Barcelona Pasqual Maragall anunciava per al 2004 un macroesdeveniment anomenat Fòrum Universal de les Cultures que havia d’acollir onze milions de visitants. Sota la cobertura ideològica de conceptes com els de “cultura” –fonamental en el naixement de la disciplina antropològica al segle XIX–, “pau”, “sostenibilitat” i “diàleg”, es pretenia organitzar un succés de ressò mundial. Es tractava d’afirmar una identitat col·lectiva barcelonina, de mantenir la ciutat al mapa de les destinacions turístiques globals, d’imposar una perspectiva sobre les relacions internacionals que situés la font del conflicte no pas en els processos colonials i en la desigualtat dins el marc capitalista, sinó en les “diferències” religioses i culturals, i, sobretot, es tractava de prosseguir el desplegament d’un model urbanístic i arquitectònic amb intervencions a gran escala –resseguint el solc dels Jocs Olímpics del 1992– sobre l’entorn del Fòrum. L’espectacle s’esdevingué del 6 de maig al 26 de setembre del 2004  amb una apologització mediàtica quasi absoluta, sense marges per a cap reflexió crítica abans, durant ni després. Per al nou batlle Joan Clos, les previsions d’assistència un temps abans de l’inici del Fòrum eren de set milions de visitants; tres mesos després d’iniciar-se el Fòrum (al juny del 2004), les previsions per a un dels organitzadors, Oriol Sarsanedas, eren de cinc milions; i, un mes després (al juliol), els mateixos organitzadors les situaven en tres milions –mentre TMB, Coca-Cola i Aguas de Barcelona regalaven entrades a dojo–. Sota la candidesa filosòfica –ni econòmica, ni política, ni jurídica– dels debats sobre la “pau”, l’exhibició dels Guerrers de Xi’an va triomfar apoteòsicament. Però el simulacre mercantilitzador del Fòrum erigit sobre els afusellats al Camp de la Bota fou condemnat al fracàs pels figurants que hi foren convocats.

Fa uns dies –17-VII-2014– es feren públics dos informes de la Sindicatura de Comptes sobre algunes de les irregularitats comeses pels organitzadors del Fòrum 2004. Els informes abasten fins al final del 2012 i els han difós una gran part dels mitjans de comunicació públics i privats de Catalunya. Hem esperat 10 anys per tenir-ne coneixement. L’endemà 18 de juliol, però, ningú no donà explicacions de res, i encara és més xocant que ningú no en demanà. Els polítics professionals i càrrecs públics que en el decurs d’aquests anys s’han anat tapant les vergonyes mútuament abracen membres de l’establishment polític en ple. Les Administracions públiques implicades foren l’Ajuntament de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i l’Estat espanyol. Algú exigirà formalment la depuració política, econòmica i judicial dels beneficiaris d’aquesta operació? Al llarg de tres recerques antropològiques dutes a terme sobre el terreny entre el 2004 i el 2006 –la primera, personal; la segona i la tercera (aquesta, amb l’antropòleg Andrés Antebi), finançades per l’Inventari del Patrimoni Etnològic del Departament de Cultura– vaig analitzar críticament les dimensions polítiques, econòmiques, ecològiques i urbanístiques de la descomunal impostura que significava el Fòrum 2004 i el desenvolupament posterior del Parc del Fòrum, associat a l’extrema especulació immobiliària sobre l’entorn i a una ordenació i un disseny dels usos de l’espai confrontada sense embuts amb les apropiacions d’aquest mateix espai per part dels vianants i amb les necessitats tant del veïnat immediat –dels barris del Besòs, el Maresme, la Catalana i la Mina–, com dels visitants del recinte.

Segons la Sindicatura de Comptes, l’incompliment de les normatives i les reglamentacions vigents el 2004 conduí al que es pot qualificar com una manipulació interessada i sistemàtica dels recursos que concerneix diversos àmbits: 1) la contractació de treballadors; 2) el pagament de sous i de sobresous sota la classificació de gratificacions i dietes, i 3) la selecció de patrocinadors (alguns d’implicats en la indústria de guerra i l’agressió a pobles indígenes i al medi ambient). El 1999 es crearen el consorci que organitzà el Fòrum 2004 i la societat instrumental que l’executà, amb un pressupost de més de 220 M € (milions d’euros) i de 20 M € afegits que el 2012 encara no s’havien retornat a la Generalitat. Eren els organitzadors tècnics i polítics del Fòrum: l’empresa Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004, SA, i el Consorci Organitzador del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004.

Sintetitzem les qüestions centrals dels informes a què remetia la premsa el passat dia 17: l’assistència presencial a les assemblees generals de totes dues entitats –tècnica i política– fou irrisòria: al període analitzat, només ho feren 5 dels 159 representants de les tres Administracions públiques; l’assistència regular a la comissió executiva i el consell d’administració fou protagonitzada per una sola de les 54 persones que cobraven per fer-ho; no es feren públiques convocatòries de licitacions ni adjudicacions; s’adjudicaren contractes a partir de 12.000 euros i no pas de 30.000, com establia la legislació; les clàusules de “proveïdor preferent” eren il·legals; quant al transport i la instal·lació d’exposicions, s’atorgaren a dit 69 contractes per valor de 13,6 M € sense acreditar-ne com cal els motius; s’utilitzaren Empreses de Treball Temporal per proveir personal incomplint la mateixa legislació vigent; gratificacions com les que reberen el conseller delegat, Jaume Pagès, i el director general, Jordi Oliveras, superaren els 120.000 euros entre tots dos, uns sobresous que també reberen la resta de directius i que superaren en conjunt els 3 M €, tot i que no es justificà mai d’una manera completa la feina que suposadament dugueren a terme; els membres del consell d’administració cobraren en dietes, del 1999 al 2004, més de 700.000 euros, que cobraven tant si assistien a les reunions com si no, perquè en aquests casos sols calia justificar l’absència i delegar el vot, malgrat que això no ho preveien ni els estatuts de la societat ni la seva junta general d’accionistes (hi trobem beneficiaris coneguts per la seva condició de representants institucionals com ara el llavors batlle Joan Clos, Ferran Mascarell, Ernest Maragall, l’actual batlle Xavier Trias, Joan Piqué, Imma Mayol, Jordi Portabella, Alberto Fernández Díaz, Joan Saura, Núria Gispert, Vicenç Villatoro, Joan Carretero, Joana Ortega i... Fisas –pertanyents a tots els partits presents a l’Ajuntament: PSC, ICV, ERC, CiU i PP–); els 12,2 M d’euros de despeses de desplaçament dels ponents no estaven justificats documentalment; i en alguns casos els patrocinadors obtingueren beneficis fiscals fins a quatre vegades superiors a la seva aportació –com ara Endesa, Telefónica, El Corte Inglés i Toyota–.

La Sindicatura de Comptes sosté que aquests anys no ha rebut la documentació necessària per aclarir la resta de comptes. Això s’afegeix a les “irregularitats” que la Sindicatura detectà en la realització de les obres –de més de 800 M €–, per part de la societat pública BIMSA.

Entorn del Fòrum se’n publicaren dues obres el mateix 2004: el llibre col·lectiu L’altra cara del Fòrum de les Cultures, S.A. (Edicions Bellaterra), i L’espai clos. Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res (Edicions de 1984), en què l’amplíssima quantitat de martingales, malbarataments, enganys i irregularitats que hi vaig denunciar en provocaren un buit mediàtic d’aquests que fan època, sense merèixer tampoc l’atenció de jutges, fiscals ni polítics. Ho advertia Jim Morrison: “No pots tocar aquests fantasmes.” Vam pagar de nou la seva festa: ells continuen ocupant càrrecs públics i nosaltres continuem pagant. Rectifico el títol: van cobrar, però no se n’han anat.

Especulació, negocis, dietes, repressió i explotació laboral, subvencions amigues i una pila de coses brutes –amb fons públics– que no et van contar del Fòrum. Però no sols això: és una etnografia construïda arran del desert de ciment en què es constituí i dels vianants que el solquen.

La construcció social de l'oblit (Sobre la "recuperació de la memòria històrica")

Família de pescadors de la Barceloneta al principi del segle XX.

Fotografia: APB (extret de l’Observatori de la Vida Quotidiana).

La construcció social de l’oblit

(SOBRE LA “RECUPERACIÓ DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA”)

[AVUI, 5-VII-2007]

Gerard Horta

Les societats generen mites, relats, certeses i incerteses que es modifiquen en funció de les instrumentalitzacions que en fan els grups socials i de les relacions de poder que s’hi donen. Així, els records esdevenen bé presències espectrals –que per la seva malignitat cal exorcitzar–, bé fonaments polítics –a fi d’iniciar actuacions jurídiques per dignificar esferes trepitjades d’experiències passades–. En aquest context, les accions empreses darrerament per alguns partits polítics per “recuperar” la “memòria històrica” són paral·leles, paradoxalment, a un procés que reviu amb força des del 1977: la construcció social de l’oblit.

Els records poden convertir-se en una guia per a l’acció i la comprensió de l’experiència del món. Alhora, la construcció col·lectiva del record i el procés de transmissió de la memòria poden adoptar diverses formes, una d’elles la dels mites. Els mites refereixen successos del passat, si bé actuen com a referents no solament per al passat, sinó també per al present i el futur, d’aquí la relació del mite amb la ideologia política. Lévi-Strauss completà en la sèrie de quatre volums de les Mitològiques–del 1964 al 1971–, i en tres obres més posteriors, l’estudi de gairebé un miler de mites americans per constatar fins a quin punt el mite proporciona models lògics de comprensió de la realitat.

Ara bé, com entendre la memòria sense relacionar-la amb l’oblit? Un altre antropòleg, Jean Duvignaud, plantejà (El sacrificio inútil, 1979) que l’oblit –sempre col·lectiu– és molt més important que la memòria –sempre col·lectiva–. De fet, l’anglès E.E. Evans-Pritchard observava la força de l’oblit als anys trenta en estudiar la colonitzada societat nuer de l’est de l’Àfrica (Los Nuer, 1977 [1940]) i la dissolució de les seves pràctiques diguem-ne tradicionals. Generació rere generació, les societats es reprodueixen mitjançant els processos de socialització al medi familiar, l’educació al carrer, els camins o l’escola, la transmissió d’actituds, creences i comportaments en les institucions locals. Tanmateix, aquesta reproducció no és necessàriament mimètica, ja que arreu i tothora ha estat i és potencialment recreadora quant a orientacions i estratègies que tant afirmaran l’ordre establert en termes adaptadors com el qüestionaran en termes transformadors.

Per Duvignaud, l’oblit –contínuament i en totes les societats– impugna la consideració que la matriu del progrés i del complex habiten invariablement al present. A més, tota transmissió –d’una tècnica, una noció o una idea del que és un període de la història (l’“edat mitjana” per a alguns europeus)– remetria a fantasmagories perpetuades i enteses a fi de reinventar termes del passat d’una manera concordant amb necessitats i expectatives del present a partir de contextos precisos. Els humans esquarteren i reconstrueixen la història en cadascun dels seus actes i pensaments, i enfront d’estructures d’ordre i explotació –del tràfic d’esclaus al totalitarisme del capital–, enfront de la deriva perpetuada i forçada de l’oblit –més fort que el record–, aflora sense parar la innovació per afrontar l’experiència fragmentadora del poder.

Seguici fúnebre a l’enterrament del militant de la CNT Bonaventura Durruti. (Via Durruti –exVia Laietana– de Barcelona, dilluns 23-XI-1936). 
Brangulí Fotògrafs [Josep, Joan i Xavier] / Arxiu Nacional de Catalunya.

Si per al gran etnògraf polonès Bronislaw Malinowski la història ens apareix com el mapa mitològic dels occidentals, sacsejar el mite de la memòria històrica implica incidir a analitzar la construcció col·lectiva de l’oblit, i constatar la supèrbia d’organitzacions polítiques que, centrades des de fa uns pocs anys en la rellevància de la memòria, menyspreen o oculten l’abast de l’oblit. Un oblit, del passat i el present, que elles mateixes han conreat. L’ordre polític dominant a la Catalunya postfranquista ha exercit una pressió anestesiadora entorn de processos que arrenquen amb la revolució del 1936, mentre que a l’actualitat, en part, esbomba un reclam boirós i informe en cerca de la integració d’experiències el sentit últim de les quals continua sent un objecte sota sospita. És clar que la memòria col·lectiva d’una societat és sempre diferent en la seva durada, per això la memòria mai no és la mateixa al llarg dels segles: vora la continuïtat del record hi ha una història feta de fissures i àrees d’ombra. Malgrat tot, com esborrar del mapa social l’oblit si la crida a una memòria que no se sap del tot en què consisteix sols fa engrandir les dimensions d’aquest oblit?

Valdria la pena preguntar-se si la condició conflictiva del passat s’origina de nou al present sota altres formes; si –i com– és possible vincular experiències de resistència i rebel·lió enllà dels temps; si les estructures socials són més fortes que el record; si l’oblit provoca la innovació; i, a la fi, si aquesta esbiaixada “recuperació de la memòria” indueix a comprendre realitats d’ahir i avui o, per contra, es tracta d’un dispositiu més per escamotejar-nos-les.

Monuments, nomenclàtor i nomenaments honorífics de fills i filles predilectes de Barcelona

Monumento a los caídos... aterrat (Barcelona, 2005).
Heus ací la sempre viva iconoclàstia catalana.

 
monuments, nomenclàtor i nomenamentS
honoríficS de fills i filles
predilectes de BARCELONA

[EL VIDRE AL COR, 24-VII-2015]
Gerard Horta

Pel que sembla el bust situacional no ens permet veure el bosc estructural. És el que succeeix quan les socialdemocràcies regionalistes encadenen governs del 1979 al 2015: som davant d’una simbolització de Barcelona deutora de les derrotes contra el feixisme i contra els totalitarismes que el precediren. Al davant, uns governants avesats a expandir la propaganda populista, sabedors del poder de la representació mediàtica: molles per acallar les feres, detalls perquè res no canviï... nomenarem una comissió perquè ho estudiï tot plegat, potser?

Per ventura algú, algun dia, podria plantejar-se seriosament i rigorosa d’esborrar els signes urbans que simbolitzen l’opressió nacional, de classe i de gènere en els àmbits de la construcció monumental, el nomenclàtor i el nomenament honorífic de fills i filles predilectes de la ciutat, i alhora desenvolupar polítiques culturals explicatives del sentit polític de construir la memòria social d’aquelles persones i col·lectius que al llarg de la història de Barcelona han cristal·litzat com a lluites populars, individuals i col·lectives, per superar l’opressió feudal i capitalista, el procés colonial espanyol i el model de relacions patriarcal.

Això demana la substitució, d’acord amb aquests principis, d’una bona part dels actuals monuments, noms de carrers, plaques commemoratives i nomenaments honorífics per d’altres que s’avinguin amb la memòria emancipadora, revolucionària i internacionalista que pretenem honorar. Per recordar, és a dir, per tenir present qui som, d’on venim i cap on volem anar. És el que van fer els nostres avantpassats el 1936 (fins i tot els anarquistes preservaren el monument de Jacint Verdaguer i la Sagrada Família d’Antoni Gaudí: tots dos, amics del poble.).

El monument de Colom o com se simbolitzen les societats

El monument de Colom

o com se simbolitzen les societats

[VILAWEB, 11-X-2016]

Gerard Horta

El ressò mediàtic provocat per la proposta de la CUP de Barcelona d’aterrar el monument de Colom situat al capdavall de la Rambla  resulta aclaridor respecte a qüestions que s’han invisibilitzat al debat posterior.

Quan fa un segle l’antropòleg polonès Bronislaw Malinowski definia la història com “el mapa mitològic dels occidentals” remetia al fet que les societats construeixen, reïfiquen –i transformen– les seves pròpies explicacions de si mateixes i del món. Aquesta construcció de les representacions a través de les quals els humans manifestem les maneres com ens emplacem en el món abraça tota mena de simbolitzacions, contradictòries dins d’una societat de classes com la nostra. Per això al setembre del 2015 la CUP plantejà la necessitat de modificar el nomenclàtor, els monuments i els nomenaments de fills i filles predilectes de Barcelona que reflecteixen tota mena de processos vinculats a la inferiorització de grups socials per raó de classe, gènere, adscripció política o religiosa, etc.

L’erecció d’una estàtua, sigui quina sigui, forma part d’aquest procés històric: què recordem, què valorem, com ens expliquem, quins referents històrics oferim per actuar en societat? (per què plaça del Virrei Amat i no de Joan Salvat-Papasseit, com als anys trenta?). Podríem resseguir el fil de la història de Barcelona a través de la vida i la mort dels seus monuments, però també a través dels monuments que mai no s’han erigit. A ningú no se li ha acudit preguntar-se per què el 1888, arran de l’Exposició Universal, s’homenatja Colom i no pas Isabel Vilà, la pedagoga anarquista i espiritista –“la primera sindicalista catalana”, en digué Francesc Ferrer i Gironès–.

Un altre antropòleg, Dan Sperber, mantenia que per entendre una representació simbòlica –per exemple, una estàtua– no hem de mirar el símbol directament. El símbol és com un focus de llum, si mirem el focus ens enlluernem i no veiem res. Cal fixar-nos en la llum que projecta el focus, cap a on es dirigeix la llum, què il·lumina, és a dir, com es manifesta socialment, què canalitza i cap a on vehicula pensaments i accions socials. Per aquesta raó Claude Lévi-Strauss afirmava que el símbol és sempre més potent que la realitat que simbolitza: aquest focus de llum és susceptible d’il·luminar qualsevol terreny de la societat.

Què ha succeït amb la proposta de polvoritzar el monument de Colom? S’ha retret a la CUP que menystingués l’origen català i les “bondats” del model de relacions amb els indígenes americans conquerits que la figura de Colom diuen que encarna. Desconec els estudis de Jordi Bilbeny sobre això, i tot antropòleg és conscient que qualsevol estat legitima la seva concepció de la història manipulant-la, ocultant-la, negant-la o esbombant falsedats i silenciaments per escoles, universitats i mitjans de comunicació. Ara bé, sembla que falta temps per aplegar proves i ruptures culturals que facin de Colom un símbol de trobada entre iguals i no pas d’imposició. S’ha d’atribuir a Colom l’única responsabilitat d’una colonització sagnant? No. Tanmateix, el que motiva la proposta de la CUP és el rebuig dels continguts associats històricament a aquest monument. Per a alguns, que Colom assenyali Mallorca homenatja els Països Catalans; doncs bé, per què no capgirem significacions amagades i erigim un nou monument als Països Catalans i a la solidaritat internacionalista?

És evident que al llarg del temps l’estàtua de Colom ha estat objecte d’una representació dominant d’acord amb la qual s’exalça un procés colonial i, en definitiva, esclavista. Les estàtues situades a la base del monument de Colom sintetitzen els motius de la vinculació historiogràfica i estatal espanyola entre la figura de Colom i els successius dies de la Raza, la Hispanidad i la Fiesta Nacional. La figura d’un home americà agenollat als peus d’un capellà europeu parla per si mateixa. Més enllà de com es ponderi Colom, vegeu l’estudi clàssic d’Eric Wolf quant al desenvolupament terrorífic del procés colonial occidental (Europa y la gente sin historia, 1982) o la recerca sobre els traficants d’esclaus catalans i espanyols d’en Gustau Nerín (Traficants d’ànimes, 2015), amb relació a l’Àfrica.

El 1936, els anarquistes catalans convertiren l’estàtua de bronze de l’esclavista Antonio López en munició antifeixista i revolucionària. La reposició franquista posterior i el manteniment de López al nomenclàtor, sostingut per tots els governs municipals des del 1979, exigeix reprendre urgentment el debat que la CUP proposava fa un any. Amb un apunt final: com plantejava Manuel Delgado (La ira sagrada, 1992), la iconoclàstia europea –la destrucció d’imatges i símbols d’entrada religiosos– és paralel·la al procés de modernització fa 500 anys, el 1909 i el 1936. La qüestió, sempre, consisteix a saber quin projecte social de modernitat defensem: col·lectivista i emancipador o classista i colonialista. La CUP qüestiona, agradi o no, les dimensions més que obscures que monuments com el de Colom simbolitzen. Això explica que un grup de persones aterressin, per exemple, el monument de los Caídos a la Diagonal el 2005. Si més no, això és el que interpreto com a antropòleg social.