Connexions magnetistes (Fragment de "De la mística a les barricades", 2001)

 

Connexions magnetistes

[FRAGMENT DE DE LA MÍSTICA A LES BARRICADES, 2001]

Gerard Horta

  

Una altra influència important per a Rivail és el mesmerisme (Lantier, 1976 [1971]: 26-38; i Barrera, 1980: 19), terme que prové del cognom de Franz-Anton Mesmer (1734-1815). Per les influències posteriors del corrent magnetista sobre els espiritistes, cal recordar que Mesmer porta a cap una teràpia basada en la hipòtesi –batejada com a magnetisme– que al sistema nerviós del cos humà hi ha un fluid electromagnètic, el qual fluid provoca que el cos es comporti com un imant, cosa que obre la possibilitat que mitjançant l’actuació sobre aquest fluid es puguin guarir malalties relacionades amb el sistema nerviós i d’altres (mitjançant el seu sistema aconsegueix guarir paràlisis, tremolors, símptomes hipocondríacs, histèries, desordres menstruals... quan el malalt es cura, s’atura la seva sensibilitat al magnetisme). Mesmer, qualificat com a antecessor de Charcot, Breuer i Freud –el corrent que mena a la psicoanàlisi–, distingeix el que ell anomena magnetisme animal (propietat del cos animal que el fa sensible a l’acció dels cossos celestes i de la Terra, ja que afirma que els humans posseeixen trets anàlegs als de l’imant) del magnetisme natural (la influència mútua entre els cossos, que considera com l’acció més universal). Per ser habilitat com a metge redacta el 1766 Dissertació fisicomèdica sobre la influència dels planetes, en què assevera que els humans no poden estar exclosos d’aquest joc d’influències magnètiques. L’escriptura el 1799 de Mémoire sur le magnétisme animal obté com a resposta un rebuig frontal del medi mèdic vienès en què viu. Al llibre assegura que la sensibilitat dels humans els permet estar en contacte no tan sols amb els qui els envolten, sinó també amb els que es troben a distància, i alhora impartir un cert tipus de moviment a cossos distants, així animats com inanimats. Segons Mesmer, tal moviment es pot propagar, concentrar, reflectir-se com la llum i transmetre’s pel so, i pot esdevenir una manera de guarir i fins de defensar-se de la malaltia. Com assenyala Coll (1999), per Mesmer hi ha una sola malaltia i cal, per tant, trobar-hi una única solució. 

La qüestió és que aquest avantguardista se’n va a París, on aconsegueix un esclatant èxit popular i, també, el rebuig igualment frontal de l’església catòlica, que al cap de mig segle perdura: Pius IX critica “l’abús” de les pràctiques magnètiques el 1856, i reclama a la Santa Inquisició Romana i Universal que hi adopti mesures severes de repressió. Amb un entusiasme furibund, l’aparell estatal espanyol no perd temps a afanyar-se a denunciar la “resurrecció de Satanàs”, encoberta rere la “màscara” dels fenòmens magnètics i l’espiritisme.

A la capital de l’estat francès, la jerarquia catòlica pressiona fortament l’Acadèmia de Medicina de París perquè rebutgi la teràpia magnètica en virtut del “poder diabòlic” que encarnen “alguns” dels magnetitzadors. El rerefons de la qüestió rau, un cop més, en la pèrdua d’influència de la institució eclesiàstica sobre les classes populars. La resposta popular, amb el suport d’una part del poder mediàtic, obliga a revisar el procés a Mesmer diverses vegades: la paradoxa és que per mitjà de la teràpia magnètica –veritables catarsis col·lectives en què s’alliberen profundes tensions autoreprimides– es guareix un percentatge elevat de pacients. Resumim el fascinant panorama que descriu Lantier: Mesmer, disfressat amb un vestit lila i un turbant rosa, rep en grups de trenta els nouvinguts (arriba a tractar 300 persones al dia), sobre els quals s’apliquen barres de ferro imantades que han estat ficades en un cubell on hi ha ampolles d’aigua subjectades per una barreja de llimadures i vidre triturat. Les barres, barretes i varetes són de mides diverses. Mesmer va tocant els pacients que envoltaven els cubells amb aquestes “varetes màgiques”, mentre homes joves vestits només amb pantalons bombatxos reparteixen gots d’aigua entre els pacients. Segons Franco, els “malalts” se situen a l’entorn del cubell, “sin distinción de sexos, completamente desnudos, manteniendose en comunicación con el `precioso’  fluido por medio de un cordón de lana que por un extremo ceñía al enfermo por mitad del cuerpo, y por el otro estaba atado á la tira metálica” (es tracta d’una nota del traductor de l’original italià del llibre, L.C. Viada Lluch, dins Franco, 1893: 13, nota 2).

Alhora, un pianista interpreta en un pianoforte una música “magnetitzadora”. A continuació, homes i dones són separats i conduïts a unes sales anomenades “de convulsió”. Segons  Grasset, que cita Charles Richet (Richet, 1884: 334, citat per Grasset, 1909 [1907]: 18), quan Mesmer se serveix de la paraula “magnetisme” per referir-se al seu fluid no ho fa perquè l’hagi assimilat d’una manera especial a l’imant, sinó perquè entén que una força que s’exerceix a distància, sense contacte directe, és una força magnètica. Grasset mateix cita Bersot per referir que Mesmer,

 

[...] movido por las experiencias del padre Hell, jesuita y profesor de Anatomía que curaba las enfermedades por medio de hierros imantados, estableció una casa de salud, en la cual magnetizaba y electrizaba; renunció después (1776) á esos dos agentes, magnetizando directamente; llegó a París en 1778. Esta es la edad de la cubeta.

 

La descripció que s’hi fa de les sessions acaba així (Grasset, 1909 [1907]: 19):

 

Sucédense entonces escenas extrañas de convulsiones, de sopor, de làgrimas, de risas. Todos se hallan sometidos al que magnetiza. El dueño de esta multitud era aquí Mesmer, vestido con un traje de seda lila ó de cualquier otro color agradable, paseando su varilla con una autoridad soberana; más allà, el amo era Deslon, doctor regente en la Facultad (en el año 1780 se le suspendió por un año de voto deliberativo en las asambleas de la Facultad, con amenaza de ser borrado del cuadro de médicos de la Facultad si al cabo del año no se corregía), con sus ayudantes, á los que escogía jóvenes y hermosos. Las salas en que se realizaban esas escenas habían recibido en el mundo el nombre de infierno de convulsiones.

 

Allà els pacients colpegen les parets, es barallen, bramen; algunes pacients criden paraules “incoherents”, d’altres s’esquincen els vestits... En vista d’aquest autèntic cristo, d’ençà d’aleshores el terra, el sostre i les parets de les “sales de convulsió” s’encoixinen per evitar que els pacients es lesionin durant les explosives sessions. És comprensible que l’església catòlica s’escandalitzi, ara bé, l’interessant és remarcar que moltes persones etiquetades com a “malaltes” per la medicina oficial veuen millorar el seu estat. Si podem estar segurs d’alguna cosa és que aquestes sessions esdevenen per a molts una terapèutica i inhabitual vàlvula d’escapament de més d’un conflicte. ¿Eficàcia simbòlica? El rebuig, però, està motivat, aparentment, per raons “morals”. 

L’acadèmia abandona l’estudi del magnetisme animal, malgrat el reconeixement posterior que Mesmer obre el pas a la medicina moderna, ja que Freud s’hi interessarà. El 1840 l’Acadèmia de Medicina de París prohibeix definitivament als metges la pràctica magnètica. El 1819 l’àmbit de la física havia atribuït el descobriment de la relació entre un camp magnètic i un corrent elèctric al físic de la Universitat de Copenhagen Hans-Christian Oersted (1777-1851). Aquest, preocupat per la relació entre l’electricitat i l’electromagnetisme, aconsegueix que l’agulla magnètica es desviï sensiblement en passar un corrent elèctric per un conductor paral·lel a aquella. L’experiment d’Oersted constitueix l’inici d’una nova branca de la física: l’electromagnetisme. Tanmateix, més de vint anys abans Mesmer ja insisteix que la matèria magnètica és quasi la mateixa cosa que el fluid elèctric i que es propaga, com aquell, a través de cossos intermedis. La medicina oriental expressa mitjançant l’acupuntura aquesta visió dels éssers com a ens electromagnètics; a la darreria del XIX, però, la medicina que s’imposa a Occident  situa el conflicte de la malaltia com a fruit de la “preocupació" i no pas d’un desequilibri energètic.

En realitat, la hipòtesi del professor renaixentista M. Ficino (1433-1499) sobre la transmissió de fluids per mitjà dels ulls, la hipòtesi de P. Pomponazzi (1462-1524) sobre l’“acció de l’ànima” exercida a distància per “esperits animals sortits dels ulls” i d’altres parts del cos, la hipòtesi del suís B. von Hohenheim (a) Paracels (1494-1541) sobre l’existència d’un fluid que forma part del fluid universal i que és comunicat d’una persona a una altra, i la hipòtesi de l’escocès W. Maxwell, metge de Carles II, sobre el magnetisme com a manifestació del “principi de vida que unifica el cos i l’anima, i que pot considerar-se d’un individu a un altre”, totes elles mostren que els orígens del magnetisme vénen de lluny. Maxwell mateix publica el 1673 Traité de Médecine magnétique, on adverteix dels “perills” que implica la pràctica magnètica, la qual s’ha de reservar per als iniciats.

Com assenyala Nataf (1994 [1989]: 162 i 163), però, Mesmer és “venjat” per la posteritat, atès el reguitzell de deixebles que continuaren la seva obra: Puységur descobreix per als nostres temps la hipnosi i el somnambulisme artificial; Joseph Deleuze codifica la tècnica de les passades magnètiques (vegeu-ne l’obra Histoire critique du magnétisme animal, del 1813); Jules de Potet té l’oportunitat de realitzar les experiències magnètiques en hospitals, el 1820, davant dels metges; més endavant, Henri Durville escriu un Traité du magnétisme, el 1896, i funda l’Escola de Magnetisme i Massatge de París; Nicolas Bergasse, en vida mateixa de Mesmer, integra el mesmerisme en la francmaçoneria des de la Lògia Harmonia (una operació que descriu dins Théorie du monde et des êtres organisés); d’altres, més heterodoxos des de la perspectiva social imperant, esbomben per on van que són la reencarnació de Simó el Mag, ja que recorren els camins en companyia d’una mèdium titllada també de “prostituta” (com fa Charles Lafontaine, que el 1874 publica L’Art de magnétiser).

En la seva societat, Franz-Anton Mesmer mai no pretén ser ni aparèixer en qualitat de guaridor, sinó de metge. Per Clara Gallini (1993 [1983]: 41-46), tan sols des de la història de la psiquiatria s’ha efectuat una mínima aproximació a les pràctiques magnètiques i hipnòtiques a l’Europa del segle XIX com a antimedicina culta que s’oposa al mecanicisme de l’Enciclopèdia i que prefigura en molts aspectes la psicoanàlisi (Lantier subratlla l’interès i l’estudi per part de Freud del magnestime i la hipnosi). Gabinets magnètics, teatres i fires es converteixen en espais on recórrer a les pràctiques magnètiques i hipnòtiques, allà on el somni magnètic esdevé pas inicial cap a una clarividència amb funcions terapèutiques, pressentida com a “experimentació científica del meravellós”. La investigadora italiana es pregunta lúcidament ¿com i per què una pràctica que fou inicialment teatral es va introduir a la clínica? i ¿per quins camins i amb quines finalitats l’hipnotisme dels alienistes es va presentar com una descoberta científica del condicionament psicològic, i alhora com un intent ambigu de reduir el “meravellós” a nivell de malaltia?