No pots tocar aquests fantasmes (Introducció de "L'espai clos")

L’espai clos. 
Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res,

(Barcelona, 2004, Edicions de 1984).

NO POTS TOCAR AQUESTS FANTASMES

[Introducció de L’ESPAI CLOS.

FÒRUM 2004: NOTES D’UNA TRAVESSIA

PEL NO-RES, pàg. 11-18, 2004]

Vaig endinsar-me a la superfície cimentada de 30 hectàrees del recinte tancat del Fòrum Universal de les Cultures de Barcelona1 (inaugurat exclusivament per les autoritats el 8 de maig i, d’acord amb la previsió que se’n féu, dut a terme del 9 de maig al 26 de setembre del 2004) durant un cert període de temps amb la finalitat de copsar la manera com era practicat pels seus visitants. Llevat d’alguna referència concreta, l’ús exhaustiu de material bibliogràfic o d’altres fonts d’informació sobre la constel·lació d’esdeveniments vinculats al seu desenvolupament el vaig negligir d’entrada. L’abordatge cercava conèixer com s’usava el recinte i com esdevenia l’escenari d’una determinada activitat social. Les pàgines següents recullen fragments d’aquesta experiència a través d’unes notes de camp i unes mínimes però indispensables referències teòriques. El temps d’observació sobre el terreny –en el recinte– que s’inclou al llibre va ser de quinze dies, amb una mitjana d’estada diària superior a les sis hores sense interrupció, distribuïdes en el curs de la franja horària en què l’espectacle romangué obert al públic.2

    

L’espai que es va constituir en objecte d’estudi comprengué la zona “exterior” dins del recinte. O sigui, no es van observar els espais que formaven part dels edificis que hi han de restar un cop conclòs el Fòrum –aleshores aquest espai serà novament “públic” i, mitjançant el seu ús, tots els vianants de la ciutat en podran tornar a fer potencialment qualsevol cosa (almenys en teoria)–. Tampoc no es van estudiar els espais que, dintre del recinte, delimitaven la distinció entre l’espai exterior i l’interior amb entrades fixes, establertes clarament (disposant-hi tanques i treballadors que regulaven els fluxos d’entrada i sortida), i sobre les quals s’exercia un control d’accés. En conseqüència, ni els edificis del Centre de convencions ni el del Fòrum, per exemple, però tampoc altres espais com ara el Teatre, el Cabaret, el Circ, l’espai de la Marina, l’Auditori de mar on es representava “L’Arbre de la memòria” o l’Amfiteatre on es feia “El Gegant dels set mars”, cap d’ells no va formar part de l’estudi emprès. L’observació de l’orientació espacial de les persones a través dels llocs oberts –convertits en espai a partir de les seves utilitzacions–, es va centrar en l’espai diguem-ne “obert” a l’interior del recinte tancat del Fòrum, en el qual s’inclogué l’envelat anomenat “Haima”, que per l’absència de portes i de tanques als accessos oferia diverses obertures al llarg del seu perímetre que facilitaven el pas de dintre cap enfora o a l’inrevés, sense marcar-ne clarament la frontera ni sotmetre’n el pas dels visitants a cap classe de filtratges d’entrades i sortides, cosa que sí que succeïa als altres casos. S’adjunta un mapa més endavant perquè es puguin reconèixer aquests espais. 

Em refereixo al Fòrum com l’espai clos en la mesura que diversos murs de ciment, tanques metàl·liques –moltes cobertes de roba de colors per evitar la visió a través d’elles–, “obstacles” naturals (la mar Mediterrània) i un conjunt de dispositius de vigilància n’impedien l’accés lliure, tret que s’hi penetrés en qualitat de convidat, treballador vinculat al Fòrum o qualsevol categoria semblant. Per als altres casos, calia pagar una entrada de 21 € per un dia de visita, un abonament de 42 € per tres dies o un passi de 168 € per visitar-lo la temporada sencera. S’establiren descomptes per a persones menors de 25 anys i majors de 60, i altres accions –obsequis massius d’entrades, invitacions a individus i col·lectius– per aconseguir una major afluència de visites. Quant a les xifres d’assistents, caldria dur a terme la distinció entre “visites” i “visitants”, cosa que no han fet ni els responsables del Fòrum ni els mitjans de comunicació (vegeu l’“Apèndix”).

El tipus d’investigació que en un primer moment volia desenvolupar partia d’una premissa extremament senzilla: seguir el principi del que s’anomena “observació flotant sobre el terreny” –un concepte pres de la psicoanàlisi–, segons el qual l’etnògraf apareixeria al recinte a fi de rodar i restar disponible per veure el que hi succeïa, qualsevol cosa, més enllà dels intents de focalitzar l’atenció sobre un fet precís. A costa d’assumir el risc fins a extrems intolerables, pretenia no tant descobrir-ne els usos insospitats de l’espai,3 sinó revelar el mer coneixement dels moviments dels transeünts a través de l’atzar de les meves pròpies trobades i ensopegades amb ells, i de situar-les en els diversos espais del Fòrum que desitjava estudiar. Parafrasejant la bella poètica del cantant de The Doors Jim Morrison (1944-1971) i acudint a l’obra cinematogràfica de Dziga Vertov (1896-1954), els vianants entrarien i sortirien de l’objectiu de la càmera. L’objectiu va treballar de dues maneres des del principi: a través del moviment, és a dir, bellugant-se pel terreny; i quedant-se fix en diversos llocs per observar l’entorn, com una càmera estàtica.

D’entrada, no desitjava fixar l’atenció a priori sobre uns punts concrets, en el sentit de no immobilitzar-la i de no focalitzar-la. L’única escletxa que volia permetre’m travessar tenia a veure amb minúscules seqüències verbals –enxampades fortuïtament– dels passants (“¡Mama, haz una foto para la abuela!”, “On són les tortugues?”, “Qui vol truita de patates?”), bocins de situacions completament ordinàries.4 Malgrat que un fet, una dada, constitueixen inexorablement una interpretació, pretenia tamisar la meva mirada fins al punt de poder escriure: “Un home travessa la plaça en diagonal, del nord-est cap al sud-oest, s’atura, mira al seu voltant, continua caminant, de cop gira...” Així defensaria, seguint Gabriel Tarde (1843-1904), que ens podem ensinistrar a veure en qualsevol cosa una societat, i que la societat en moviment, emergint, també hi era aquí, en el desplaçament d’aquell home. La meva intenció era consignar des d’una furiosa empíria els trànsits dels vianants com si cada un d’ells fos un vector propi, amb un punt d’aplicació (l’àrea en què es trobava el vianant), una direcció (la traça del recorregut que el vianant feia) i un sentit (les coordenades cap a les quals s’encaminava el vianant).5 Manllevo el concepte de vector just perquè s’entengui que es tractava de despullar absolutament, en termes de comunicació i tot, el recorregut de les persones per l’espai com a “residus que la vida social deixa al seu darrere abans de cristal·litzar i convertir-se en no importà què [...], pur esdevenir que traspassa [...], una formidable tendència a la fractalitat”, en paraules de Delgado.6

 

No fou pas la premissa de l’observació flotant, però, sinó la meva pròpia presència sobre el terreny, el que em va conduir a un segon tipus d’actuació: l’observació participant. Més que autorepresentar-me com a vianant que passa per l’espai, tot jo vaig esdevenir vianant. El terme “participant” significa que vaig ser clarament un usuari més de l’espai, un transeünt. En aquest context, la investigació fou encoberta per l’anonimat, amb la particularitat que el repertori de situacions i interaccions que vaig observar es va delimitar més, cosa que no hagués succeït amb la mateixa vehemència si hagués deixat “flotar” –com es tractava de fer en un primer moment– l’observació sobre el recinte. Evidentment, resulta impossible deslligar la pràctica de l’antropòleg sobre el terreny del paper que exerceix com a actor social generador de relacions, és a dir, com una persona més entre persones, algú immergit en les trobades i les ensopegades amb els altres. A més de “recol·lector d’instants”, doncs, em vaig convertir en “productor d’instants”.

Dins del text s’hi han escolat síntesis de diàlegs i d’explicacions pròpies amb la finalitat de copsar el moviment, durant una fracció de segon, d’un procés social: l’espai exterior dintre del recinte del Fòrum. De tot plegat en dimanà la coneixença bé directa, bé indirecta –a través dels contactes d’uns informants amb uns altres– dels actors socials situats al camp d’acció i observació de l’etnògraf. Sovint jo apareixia als transeünts (visitants i treballadors) com un visitant més. Res em delatava com a antropòleg: observava, em relacionava, memoritzava i després prenia notes en un bloc a un altre lloc del recinte. Altres cops m’enclavava en un indret, aturat, prenent notes –de vegades a la vista de tothom; d’altres d’amagat, conspícuament–, fins a arribar a entaular diàlegs perquè sí. La presència de càmeres en tot el recinte (quasi 300, amb nodes arreu per connectar-les, segons un informant) no deixava de significar un element intranquil·litzador. Més d’un cop vaig ser observat per vigilants, la qual cosa representava una escena més de la quotidianitat viscuda. Només davant de situacions concretes i en uns moments particulars de la recerca vaig considerar pertinent desvelar la meva condició d’antropòleg. Els treballadors interpel·lats fortuïtament pel visitant esdevingueren així, dins d’una volguda complicitat recíproca, informants de l’antropòleg. Revelar el sentit de la meva presència va possibilitar que per exemple, amb la complicitat de determinats informants, em disfressés com un pallasso-bomber més entre dos pallassos-bombers per participar amb ells en un dels espectacles de carrer del Fòrum.

El valor de les converses entaulades i de les explicacions que se’m van transmetre no es pot entendre fora de l’acte mateix d’interpel·lació a què vaig estar sotmès en el transcurs del treball de camp. Per això, no va ser la meva intenció constatar la veracitat o la falsedat d’aquestes informacions, i no vaig voler extreure o deslligar el seu valor i el seu sentit del context etnogràfic en què es van produir. Independentment del contingut del que m’explicaren els informants, subratllaria que van voler expressar quelcom mitjançant la recerca en destacar uns aspectes i no uns altres del Fòrum. La manera com van parlar del Fòrum a l’antropòleg –vegeu l’“Apèndix”– va donar continuïtat i va complementar el fil que la investigació va seguir.

L’aventura estranya i desoladora de les primeres hores d’observació sobre el terreny –i espero que se’m permeti la llicència de manllevar les paraules d’un dels grans mestres de l’antropologia: Bronislaw Malinowski (1884-1942)– adoptà un “curs natural, en harmonia” amb el que m’envoltava. “Harmonia” en el sentit que vaig introduir-me fins on vaig poder en el medi, i que aquest em va convertir en un passant més del seu espai dintre del maremàgnum de successos trivials que acollia: moments quotidians de les vides d’algunes persones. El referent l’establí Malinowski fa més de vuitanta anys, i aquest tipus de quotidianitat no li passà gens desapercebuda durant la immensa investigació que dugué a terme a l’hora de remarcar uns “esdeveniments per regla general trivials, a vegades dramàtics, però sempre significatius”.7

 

Tret dels dos pallassos-bombers de La Industrial Teatrera, la resta d’informants apareixen aquí amb pseudònim. Fins i tot n’hi ha que la referència que en faig és genèrica, i dels quals he preservat exclusivament la seva identitat laboral al Fòrum –“un treballador taronja”–. Determinats contextos en què es van produir una part de les trobades s’han esborrat del relat o bé s’han desplaçat del marc originari en què tingueren lloc amb vista a interceptar un possible reconeixement d’informants.8

 

Per acabar, vull remarcar que les notes preses han passat per un sedàs sever. Les reflexions antropològiques no associades a l’espai que em provocà el conjunt d’activitats del Fòrum detectades han estat esporgades quasi per complet d’aquestes pàgines a fi d’obtenir la imatge d’un esquelet deslliurat d’òrgans, sense carn ni sang ni vestidures recobrint-lo. Hi ha escenes en les quals la realitat supera la fantasia, i n’hi ha altres en les quals la realitat desmenteix la percepció oficial i mediàtica de l’espectacle: alguns cops coincideixen les unes amb les altres. Formalment no vaig voler cobrir “l’anàlisi i l’explicació del Fòrum”, el que vaig fer consistí a reflectir-ne bocins de vivències pròpies i alienes. Els fantasmes propis i col·lectius –en realitat, tots són d’alguna manera col·lectius– invocats aquí hi són per provocar curiositat i dirigir-la cap a, potser, l’única virtut de les pàgines que vénen: anotar algun instant d’algú, una ínfima part de la vida als espais exteriors dins del recinte del Fòrum abans que a la tardor del 2004 se n’haguessin d’enderrocar les tanques que el recloïen.

Vull expressar la meva gratitud als diversos tipus de vianants del recinte: als visitants i els treballadors, perquè tot antropòleg esdevé deixeble de qui es constitueix en objecte d’estudi; i a la Laura, per la seva aportació com la primera informant –visità el Fòrum amb els seus companys de l’escola, abans que jo m’hi endinsés–. Igualment, vull agrair –ara que estem vius, amb tota la meva amistat– a Manuel Delgado una col·laboració i un ajut de nou fonamentals que són aquí i més enllà d’aquestes pàgines. Amb la mateixa amistat, a Joan Bestard, Sílvia Bofill i Gemma Orobitg cadascun dels comentaris que em feren. I als meus pares, agrair-los que hi fossin.

---

1. Sense accent obert a la “o” al logotip oficial.

2. Al llarg d’un dissabte, diumenge i dimecres, dos dimarts i divendres, i quatre dijous i dilluns. Aquests dies van abraçar la franja compresa entre el 6 i el 24 de juliol i el 5 i el 19 d’agost. L’horari d’obertura del recinte era de 10 a 24 h els dies feiners; o bé de 10 a 1 h o 2 h (a l’agost) de l’endemà els divendres i dissabtes.

3. Això és el que preconitzava Pétonnet en transitar pel cementiri de Père-Lachaise, en el seu cas a la recerca –finalment– de l’existència de veritables professionals del record (C. Pétonnet, “L’observation flottante. L’exemple d’un cimetière parisien”, L’Homme, XXII, 4, XII-1982, pàg. 37-47).

4. Probablement, això és el més semblant a l’eternitat que hi pugui haver –les lleis de l’univers envestint els carrers en forma d’un dinar al voltant d’una truita de patates–. O dit altrament, amb l’elegància de Tarde: “L’esperit humà ha estat guiat irremissiblement a trobar el principi de les coses, en tot ordre de fets, en els més ocults i la font dels quals, si hem de ser francs, li continua sent ignorada” (G. Tarde, “Las leyes sociales”, a Estudios sociológicos, Córdoba (Argentina), Assandri, 1961 [1897], pàg. 98).

5. L’antropologia i la sociologia del segle XX ens han servit des d’esferes distintes les bases i els desenvolupaments posteriors de les investigacions sobre els universos de situacions comunicacionals de les persones: es pot acudir a l’enfocament d’activitat situada (W. Mills), l’interaccionisme simbòlic (G.H. Mead), l’ecologia humana de l’Escola de Chicago (R.E. Park, R. McKenzie), la quinèsica (R.L. Birdwhistell), la proxèmia (E. Hall), la microsociologia (E. Goffman), la sociolingüística interaccional (D. Hymes), l’enfocament dramatista dels fets socials (K. Burke), l’etnometodologia (H. Garfinkel) o fins als principis de Marcel Mauss sobre les tècniques del cos. Ara bé, enllà del mer etiquetatge que en representa l’enunciació, no em vaig plantejar estudiar en profunditat des de qualsevol d’aquests corrents d’interpretació i recerca conductes verbals, auditives, olfactives, visuals, corporals, ni vaig voler analitzar les dimensions complexes compreses en cadascuna de les deu mil situacions ordinàries implícites en els trànsits de les persones per l’espai.

6. M. Delgado, “Naturalismo y realismo en etnografía urbana”, Revista Colombiana de Antropología, núm. XXXIX, gener-desembre 2003, pàg. 5-39.

7. B. Malinowski, Els argonautes del Pacífic Occidental, Barcelona, Ed. 62-Diputació de Barcelona, 1986 [1922], pàg. 59-61. L’aportació fonamental del treball de camp que efectuà a les illes Trobriand és a l’obra citada.

8. L’aparent coherència amb què relato el desenvolupament del treball als paràgrafs anteriors no obeeix a la manera com la realitat s’hi va imposar, evidentment. Diversos segments de l’àmplia gamma de variants metodològiques que John Lofland i Lyn Lofland sintetitzaren amb excel·lència fa anys a les seves investigacions entorn de la vida social als carrers (J. Lofland/L. H. Lofland, Analyzing Social Settings, Wadsworth, Nova York, 1984 [1971]) van aflorar aquí, però no pas d’una manera que jo pogués concebre: alguns cops va ser amb desordre, d’altres inconscientment, i encara d’altres d’una manera vagament voluntària. Tota recerca és un procés, com la vida. I també ho és l’espai, entès com a producte social en el qual es conjuminen el marc material, les relacions entre les persones i les pràctiques que en deriven. L’espai social significa un procés permanentment en moviment, preestructurant-se i alhora estructurador, en què el repertori ampli de les potencialitats humanes va reflectint les fluctuacions i les contradiccions de la societat mateixa.

La CUP i Mas, que en vol més

LA CUP I MAS, QUE EN VOL MÉS

Gerard Horta

(15-XI-2015)

I

Punt d’inflexió. Rere el xantatge rovelladet exercit sobre la CUP per investir de nou com a president el núm. 4 de Junts x Sí per Barcelona el 27S hi estan en joc, expressat sintèticament, 1) la perpetuació de la transició sota l’ombra del pujolisme; 2) el descavalcament parcial del poder polític autònom dels sectors socials dirigents fins ara; i 3) la consagració de la CUP –dins el mòrbid sistema parlamentari burgès de què participa– com l’única organització la qual, tot i les pràctiques bàsicament reformistes que desenvolupem, branda sense embuts un estendard discursiu de fonament anticapitalista des de l’independentisme i el feminisme dels Països Catalans (en fi).

Res de nou sota el Sol, si no fos que l’allau mediàtica i política persevera a fer creure que la militància de la CUP ha de debatre allò que ja ha estat debatut i decidit, i votat i tot el 27S: d’una banda, l’afartament paroxístic del processisme sota la direcció de CDC i Artur Mas, i, de l’altra, que això –l'estat de les coses de qui pateix– que fa tres anys un qualificava com una situació d’emergència social (en una roda de premsa de la PUDUP) ha de ser la màxima prioritat per a tota acció política governamental en qualsevol escala.

II

La construcció social del núm. 4 de Junts x Sí en qualitat de víctima expiatòria integral no és empíricament seriosa ni tampoc rigorosa. Els represaliats i empresonats polítics, els empobrits, els emmalaltits i suïcidats pel deteriorament agut de la seva existència, els infants, dones i homes desnonats, els supervivents amb salaris de misèria, la gent aturada sense cobertures socials..., hi ha centenars de milers de catalanes i catalans que no han estat objecte de consideració semblant pels defensors d’un Artur Mas mostrat com a culminació paradigmàtica de l’obra que Jesús deixà inacabada. (Permeteu-me el sarcasme, avui que m’he pres el diumenge com a dia festiu.) Fem memòria: les plebiscitàries del 27S versaven sobre la independència d’aquest trosset de país, no pas sobre l’esmentat núm. 4. Fou així, o tot plegat fou una farsa... Mas, perdó, més?

Artur Mas ha rodat des del 1987 per l’Administració pública catalana. Sap moltes coses, de les quals cal amagar-ne algunes més del compte si atenem el magre paper que massa polítics de CiU i el PSC –i en menor bé que gloriosa mesura d'ICV, PP i ERC (en una relació proporcional als càrrecs de poder ocupats aquestes dècades)– han representat respecte al saqueig, aprofitament, desviació, malbaratament o celebració indolent de recursos públics. Malgrat això, hi ha una necessitat que transcendeix interessos penosos en nom d'una esperança urgent i infinita.

III

Comprenc que determinada gent benpensant, alguna de bona fe i tot, pretengui contemplar en la CUP la mateixa abaixada de pantalons, calces i calçotets que protagonitzaren ERC i l’ANC –galdós paper–, plenament abduïdes, desarticulades i parasitades per CDC. Aquesta capacitat anorreadora de la direcció política de CDC i del sector empresarial i econòmic que representa resulta fascinant per la seva potència: marcant els temps, esmicolant i dirigint processos multitudinaris i reduint altres projectes al no-res, Mas i CDC surfegen sobre l’onada amb una precisió admirable. I els anys passen...

Destruir la CUP mitjançant el suport a la investidura de Mas i reduir-la al paperet d'apèndix passiu de CDC comportaria retornar l'esquerra independentista pel cap baix 15 anys cap enrere i, alhora, regalar el pol de la diguem-ne esquerra parlamentària als vells i nous trepes populistes i ciutadanistes d'ICV i la colla dels comuns, inclosos alliberats sindicals grocs de llarga durada –presents pertot–. Investir Mas en qualitat de president implicaria, a més, barrar el camí a Icària –la independència socialment transformadora que recull la tradició col.lectivista de la classe treballadora catalana contemporània– i prosseguir el trajecte funerari cap al parany d'una Ítaca resplendent com a recurs retòric però execrable per haver-se constituït com a obstacle per al moviment real. Jo ho hem escrit manta vegades al setembre i l'octubre assats: contra independència, procés. Qui en dubti, que repassi el full de ruta anunciat per Oriol Amat el 26S a una emissora radiofònica alemanya.

No comprenc prou bé què pretenen els directors polítics del patrioterisme postregionalista burgès convergent, els quals haurien de sentir-se cofois de les formes clàssiques de les diguem-ne autoritats militants latents de la CUP. La qüestió és que ses senyories diputats i diputades de la CUP proposen una militant de CDC com a candidata a la presidència. Que enmig i a través de l'infern social i vital de tants els companys i companyes diputats facin de polítics convencionals –negociacions, rodes de premsa, campanyes públiques, propostes i decisions diàries d'estratègies i tàctiques i el que vulgueu afegir-hi dins l'univers parlamentarista– i optin –inconscientment, és clar: el poder enxampa, atrau, sedueix i et fa perdre la visió del puto, preciós i duríssim món brut de les decisions col.lectives– per balançar una organització assembleària cap a una organització d'un altre tipus... són modes de funcionar que al capdavall serà la militància de la CUP qui assembleàriament decidirà si ha de ser així o no, i quin futur volem materialitzar com a organització per transformar la societat.  Ara com ara, la militància de la CUP estem donant a entendre que aspirem a ser com la majoria organitzacions que habiten el globus del capital, per això succeeix tot plegat d'aquesta manera. (Em limito a descriure breument un procés des de la meva perspectiva, si bé no en faig cap valoració.)

Ara bé, si comento això d'amunt és perquè vull anar a parar al fet central que simplement no m'explico què més volen arrancar CDC, la premsa pública (ha, ha, ha...) i la tropa d'opinadors a sou directe o indirecte a una CUP formalment anticapitalista que, a fi d'avançar cap a la ruptura independentista amb l'estat espanyol, proposa Neus Munté de presidenta i facilita situar Mas en un lloc prominent de l'organigrama governamental. Res ja no és versemblant. Exactament què volen, que la CUP s'autodissolgui, que enterri el que anuncia el seu projecte polític? Desgavell del poder polític quan no és a les mans del poble, sinó dels polítics professionals. Soroll eixordador de discursos i discursets erigits sobre paraules boniques. Mentides i més mentides. Transaccions de baixa estofa. Pressions de fira, apel.lacions de nyigui-nyogui, amenaces de mala mort.

Si la CUP fos una organització antisistema, en discutim de debò del que faria?

IV

He interpel.lat Artur Mas en qualitat de president de la Generalitat en diversos articles al llarg dels darrers anys, sempre per assumptes menors, gairebé futils: morts sota custòdia policíaca, xavals desmaiats en escoles perquè ni mengen a casa ni accedeixen a beques-menjador –o perquè se'ls barra l'accés al menjador car la família no pot pagar el percentatge de la beca que li pertoca–, malalts que moren participant pacientment de llistes d'espera, la Brigada Mòbil curtcircuitant a Pl. Catalunya una manifestació de milers i milers de persones a còpia de llançaments indiscriminats de gasos lacrimògens, bales de goma i atonyinaments, companys i companyes detinguts per la seva militància ideològica, vaguistes a què es demanen anys i panys d'empresonament... Res, detallets minúsculs, irrellevants, esdevinguts sota la seva acció de govern.

Ho faig, ara, un cop més per suggerir-li, proposar-li, pregar-li que cedeixi el pas a la història. No a si mateix per enèsima vegada quant a la seva pròpia continuïtat al poder polític, sinó a la història. Cal posar fi a aquesta paròdia. Els sacrificis d'Artur Mas no arriben a la sola de la sabata dels que la gent anònima ha dut a terme en el decurs dels temps. Qui s'ha jugat la pell per defensar la llibertat d'aquesta societat nostra reiteradament esclafada? Qui ha patit la repressió, la presó, la fam? Els de sempre. Les nostres heroïnes, els nostres herois, la nostra gent senzilla i invisible estan rebentats. 

Amb exquisidesa demanaria  a Mas que no en vulgui més, encara més. Des del 1987 és una vida, moltes vides. Plegueu, altíssima majestat de Can Tuset, i prosseguim el camí. Cada any de pressupostos autonòmics és un any més de misèria, i ens hi juguem el dia a dia de tothom, inclòs qui ha arribat a l'independentisme fins i tot afirmant la seva identitat nacional també espanyola per construir des d'una certa justícia social un altre model d'existència i relacions col.lectives.

Els homes i les dones grans, siguin presidents o diputats, saben fer-se petits. Empetitir-se o no empetitir-se, aquesta és tants cops la qüestió. Som davant l'última oportunitat de què Artur Mas disposa per demostrar que sap fer-se petit. Mentre hom remet al martirologi de Mas, el veritable boc expiatori és el que es projecta en la societat catalana mateixa, concretament en les seves classes populars subalternes, forçades al sacrifici silenciós de travessar una vida patida però amb prou feines viscuda.

Prou pantomima, sisplau. Prou xantatges mesquins del postregionalisme burgès, prou amenaces d'eleccions, prou procés, prou martingales imposades. Prou cantarelles obscenes, prou la mateixa tosca brutícia de sempre, antiga coneguda, perpetrada durant segles, generacions i societats. Arrapar-se al poder no en té res de virtuós, i en aquest context l'única virtut és encaminar la resolució dels problemes de la gent a través de la independència i la justícia social.

***

Post scriptum (16-XI-2015): Sóc a Mindelo, des de la nit del 10 de novembre, reprenent el treball de camp sobre aquesta societat a través de la investigació entorn dels sistemes de transport de São Vicente. He decidit que els diumenges faré festa, cosa inaudita en la meva experiència etnogràfica africana i europea, la qual cosa em facilitarà anar escrivint alguna coseta al bloc. Compondre un article com l'anterior implica l'inenarrable, encara que no ho sembli a primer cop d'ull. Disculpeu apòstrofs no unificats, eles geminades sense el punt volat i altres minúcies tècniques respecte a les quals solc, o almenys miro de, ser primmirat: aquí les condicions tècniques són precàries i els locutoris han d'afrontar sovint contingències.

Un altre apunt que m'havia oblidat d'introduir al text anterior. És molt senzill i còmode criticar una organització sense militar-hi. A tota la pila de gent companya que, des de posicions diguem-ne esquerranes, qüestiona que fa i què no fa la CUP sempre els responc que s'hi fiquin per militar i treballar col·lectivament per reeixir en el projecte que defensen. Hi vaig arribar a la primavera del 2011 pel component municipalista i claríssimament assembleari en un marc independentista i anticapitalista i des d'un feminisme de classe, i sóc un paio feliç –molt!– d'haver fet tants companys i companyes, de la CUP, la COS i el conjunt de l'esquerra independentista d'arreu del territori. Tant de bo no n'hi hagi prou amb una legislatura i escaig al Parlament per polvoritzar un projecte més necessari que mai.

Post scriptum II (23-XI-2015): La realitat supera sempre la ficció: gairebé al cap de dos mesos del 27S, continuem allargant aquest procés que alguns pretenen que agonitzi fins a la fi dels temps. Això succeeix amb la complicitat activa de l'organització en la qual milito –en Xavier Díez escriu que ningú no li ha preguntat què en pensa (coses de les associacions parlamentaristes [no de parlar, sinó de parlament], sobre les quals haurem de debatre imperativament i ben aviat abans el corcó del maligne no ho devori tot)–, els caps de la qual han decidit perdre de vista –per ventura d'una manera inconscient– en nom de les sagrades negociacions el combat paral·lel per una cultura política transformadora que qüestioni la suposada normalitat amb què se'ns fa veure, cada dia, que el procés de lluita per la independència és redueix a les negociacions establertes entre, bàsicament, ses senyories.

Segons el meu parer, estem exercint un paper que ens ha estat atribuït –si no encolomat– i que no és el que com a organització potencialment revolucionària hauríem de desenvolupar, almenys de la manera tan exclusiva com ho estem fent. Desconec qui ha decidit jugar el joc en aquestes condicions, tanmateix és així. Estem fent un paper discursiu raonablement bo en el marc institucional i mediàtic dominant –i venim de tres anys de lloable tasca discursiva al parlament–, alhora que estem deixant de fer allò que gent estrambòtica com jo pensava que estàvem cridats a dur a terme: capgirar ideològicament enfocaments, anàlisis i interpretacions entorn de les maneres com és possible articular un ampli procés social popular cap a la independència I fer-ho ara més que mai, tot just ara que ses senyories disposen de micròfons oberts cada dia, cosa que mai no havia succeït. Negociem comprensivament, ens portem molt més que bé i fins i tot nosaltres, suposadament anticapitalistes, tenim els immaculats pebrots –o manca d'escrúpols– d'anunciar a través de la premsa que proposem sa senyoria Neus Munté –militant de CDC i portaveu de l'actual govern en funcions– com a candidata a la presidència d'uns governants que prosessegueixen la tasca d'elaborar fitxers policíacs il·legals sobre tota mosca que es bellugui. De debò era aquest el paper que aquest moment històric ens reservava? Algú ha perdut de vista quines són les condicions de vida de la nostra gent? A més, podem pensar que teníem dret a gaudir col·lectivament d'un debat matisat, profund, heterogeni en plantejaments i argumentacions, del qual la nostra gent al parlament en fes ressò, estendard i raó? Per ganes de sortir a la TV i demostrar que podem ser tan normals com la resta, hem acceptat el seu terreny de joc, les seves regles i els seus arbitratges. La primera derrota és acceptar aquest maleït secretisme que tot ho empastifa a mode de temple sagrat intocable, invisible, impronunciable –inefable– a la mirada de la gentalla (això mereix un article monogràfic: el perquè del secretisme en la política institucional).

I així estem, dos mesos després això no deixa de ser més que la perpetuació del mateix procés que denunciàvem. Es veia a venir i un ha intentat remarcar-ho amb amabilitat fa temps..., esgota massa repetir que el que els més vells hem viscut ens permet reconèixer amb una certa anticipació com es donen determinats moviments en societat. La condició humana és patèticament previsible. I si no es vol escoltar no s'escolta. Muts i a la gàbia.

No hi ha trencament d'estructures econòmiques i polítiques sense el més important de tots els canvis, car és el que n'assegura l'extensió en el temps: la transformació ideològica, és a dir, la transformació sobre les maneres de concebre projectes socials i models de relacions (lligada a la base material mateixa de la nostra existència, i a les pràctiques quotidianes a escala individual i col.lectiva). I aquí és on penso que la nostra gent mediàtica –triada en qualitat de mediàtica pels mateixos mitjans que reprodueixen la cultura política dominant justament per la condició de polítics professionals dels companys i companyes convocats a la desfilada– hauria d'aportar cada dia des del 2012 referents ideològics que afirmin que cap parlament ha de ser el dipositari exclusiu del poder polític, per més que el classisme ferotge de filòsofs, sociòlegs i politòlegs –enrotllats o no– hagi pretès cenyir-lo, des d'Aristòtil, a l'estat. Des de la meva perspectiva –per bé i per mal– estem deixant de banda, en un període clau, una oportunitat única per fer canviar les maneres de pensar de moltes persones. D'això en resulta, lògicament, el peix que es mossega la cua: el procés fracassa perquè ses senyories no es posen d'acord, la qual cosa confirma l'abducció que CDC ha fet d'un moviment popular únic convertit en invariable escenografia de fons de cartró i pedra, i no pas bategant i dinàmica. La victòria ideològica de CDC està sent, fins ara, aclaparadora. Si damunt decidim que la realitat es redueix a les descripcions que en fa la premsa i als reflexos a çes xarxes socials, llavors ja podem plegar.

Fins i tot aquesta desaparició gradual de l'escena pública dels càrrecs polítics interns, substituïts amb alguna comptadissima excepció per les noves i antigues figures parlamentàries, ens acabarà situant –tard o d'hora– en primer lloc davant la disjuntiva de formalitzar el que a hores d'ara és un model de funcionament jerarquitzat com la majoria d'altres organitzacions de tot tipus, i a continuació davant l'obligació d'aclarir els continguts ideològics que haurien de sustentar les pràctiques que, almenys fins ara, un concebia que defensàvem. Tornem enrere: es tracta de reivindicar l'emplaçament de l'exercici del poder polític en totes les dimensions de la societat i no en les quatre institucions que donen lloc a l'estat. Una cosa és remetre discursivament, de tant en tant, al poder popular i a la construcció del contrapoder polític: l'altra és organitzar-lo i donar sentit a la seva existència a partir d'un mode de participació en l'actual context polític que la mateixa ANC i tot ha abandonat als marges del camí. Hom pot preguntar-se si és o no humiliant el menysteniment implícit i explícit que s'adreça, negociació rere negociació, a la gent del carrer: se'ls anomena, se'ls invoca, es parla en boca seva i així es perpetua un dels nuclis de la ideologia política burgesa: en nom seu, qui fa política són els professionals de la política. És a dir, el que em pregunto és si és raonable que acceptem que l'únic mitjà possible perquè la gent es pronunciï sobre el que estem vivint és ficar un vot dins una urna cada 4, 10 o 50 mesos.

Passen els dies, les setmanes i els mesos, i el que havia de resultar del tot extraordinari esdevé norma quotidiana. Allò ja suadet de "Disculpin les molèsties, estem construint la República Catalana", que al seu moment vaig trobar profundament prepotent malgrat la bellesa estètica de la dita, s'ha demostrat en poques setmanes com una falsedat. No sols no hi ha estructures d'estat organitzades –gràcies CDC, ERC, ANC i Sr. Mas per aquesta dissortada enganyifa– per afrontar urgentment, amb la màxima immediatesa, una contingència determinada que ho exigeixi, sinó que continuem navegant de roda de premsa en roda de premsa seguint els paràmetres que l'espectacle creiem –o que alguns creuen– que demana. Pura representació o, com diria el Sr. Mourinho, "teatre del bo".

Vaig escriure fa dos mesos que sabíem com actuarien CDC i ERC, i que per tant el millor era debatre-ho col·lectivament i ser honest amb la nostra gent –militants, simpatitzants, votants– i amb el conjunt de la societat catalana, i dir-los que no allargaríem la pantomima. L'hem allargada coneixent-ne el resultat i en comptes d'incidir, martellejar, despietadament i cordialment en els motius pels quals cal posar fi a la transició com l'única garantia que ens permetrà avançar, proposem –el plural, aquí, és pura retòrica– la Neus Munté o qui sigui, cosa que era feina de Junts X Sí per obtenir el suport de la CUP. En conseqüència, si ho sabíem, per què caram actuem així? Cal que confiem en la capacitat analítica de la gent del carrer. Cal prescindir de la joguina numèrica que ens limita a fer comptes sobre el nombre de cadires assolides i assolibles  (És a dir, a reduir la nostra acció política a la dantesca acció parlamentària en una societat fonamentada en l'explotació, la injustícia i la mentida.)

Espero haver aportat alguna mínima reflexió a les persones que, desprevingudes, han vingut a raure aquí. Podem reconduir aquesta situació, i la nostra virtut és que aquí tothom utilitza el cap per pensar: militar en un espai semblant significa un privilegi. Però això demana que l'esperit col.lectiu voli i es desplegui sense por i amb fermesa. Ser un partit normal dins una societat normal que es recrea en la farsa de la normalitat no sé si pot considerar-se un mèrit. 

A continuació, si us plau confrontar altres mirades, us proposo clicar els enllaços a 1) un text de l'Andreu Barnils des de Barcelona ("Sentit d'estat", 22-XI-2015, a VilaWeb), coratjós i agosarat pel fet que es tracta de l'únic periodista independentista en un mitjà potent que té el valor de plantejar això que afirma sobre la necessitat que Mas faci un pas enrere; 2) un del Xavier Díez des de Girona ("La CUP en la cruïlla", 22-XI-2015), la perspectiva i la tàctica suggerida pel qual no comparteixo, però que està bé de llegir a fi de disposar de més elements per al debat; 3) un del Jordí Martí des de Tarragona ("Mas, plega i deixa'ns arribar a la independència", 23-XI-2015), reiterant-hi alguns dels motius per defensar que no s'investeixi Mas; i 4) un d'en Xavi Monge també des de Barcelona ("Ara mateix: d'investidures, eleccions i poder", 21-XI-2015, a CatalunyaPlural), l'anàlisi contextual del qual comparteixo de ple.

Continuarà.

El museu capitalista o la mercantilització hipermnèsica de la destrucció

El museu capitalista o la mercantilització hipermnèsica de la destrucció

[LIMEN, 2013]

Gerard Horta

Objectes, plantes, animals, cadàvers de persones...¹ El procés museïficador que ha acabat abraçant gairebé tots els àmbits de la societat occidental contemporània, superant perioditzacions espaciotemporals –museus dels passats, els presents i els futurs d’arreu–, respon a la confirmació palmària d’un anhel impossible: l’anhel de fixar la vida dins quatre murs.²

És llavors que la societat esdevé tota ella ecomuseu en acció, obligada a reflectir el procés classificatori mateix del qual ha estat objecte prèviament. Els museus encarnen l’aclaparadora victòria del capitalisme –mercantilitzador de tot– damunt de la vida, per més que se’ls vulguin espolsar les seves connotacions nihilistes a través de renominacions refregides com la de “contenidors culturals”, paral·lela a eufemismes com ara “això no és una exposició”, “això no és un museu, sinó un espai relacional”, o, més enllà de la imbecil·litat, “en aquesta exposició no es pensa, només s’hi experimenta”: falsa negació, tot plegat, de l’acte d’exposar, seguint Valentín Roma³ (del monstrum llatí –monstre– en deriva monstrare –mostrar–).

De les coves de Lascoux –els caus...– en què s’immergeix Georges Bataille⁴ als murals domèstics dels menuts, dels cagallons, dels taps de bassa entestats a acolorir parets monocromàtiques en contra de voluntats paternes i maternes, la batalla de la humanitat per la vida i per la projecció creativa de la seva experiència ha estat una constant. Enfront d’això, la imposició de la societat de classes en marca l’enclaustrament. Fa uns anys em referia als projectes de “raó” esbombats al Fòrum Universal de les Cultures⁵ –acompanyant-nos del “mira on venerem” de Jim Morrison–⁶ des de la perspectiva que aquests projectes no podien arribar a ser més que una dramatització incompleta de la quotidianitat. L’exposició universal, la desfilada de monstres o de ponents, el parc temàtic, el circ, l’ecomuseu etnogràfic, l’exhibició d’atrocitats... D’alguna manera, el Fòrum només va sintetitzar la “sofisticació” ideal del model social que els poders instituïts pretenen materialitzar. “A dins”, al recinte, s’hi reconeixien els mateixos processos d’explotació i segregació sociocultural, la mateixa mercantilització de les relacions socials, el mateix etnocentrisme i la mateixa legitimació dels processos de colonització que tenien lloc “a fora” (martellejats en un marc repetitiu de discursets puritanistes i benpensants sobre la “pau”, quina fou l'exposició que acollí un major nombre de visitants sinó la dels guerrers de Xi'an?).

Contra la realització de l’ideal superior del bé col·lectiu –sempre en moviment, com a procés de lluita i transformació– té lloc la lògica destructiva del museu. En què es constitueix l’exposició que el contista i novel·lista de ciència-ficció J.G. Ballard (1930-2009) comissarià el 1970 en una galeria d’art londinenca? A la sala hi havia, a la nit de la inauguració, tres cotxes accidentats i ben a la vora una noia (des)vestida amb la part inferior del bikini que entrevistava els assistents. Les petites agressions inicials contra els automòbils ja petats donaren pas, dia rere dia, a una destrucció explícita definitiva. Abans d’arribar al termini establert per a la cloenda de l’exposició els cotxes havien estat destrossats del tot, i la noia denuncià la violència creixent de què era objecte, segons algunes fonts fins al punt de patir un intent de violació. La societat espectadora proclamava així el seu potencial emancipador mitjançant l’atac a l’automòbil com un signe distintiu del capitalisme, i la plasmació brutal del desig sexual en cerca del coit tendre o salvatge més enllà de l’aparador imaginari –mira’m però no em toquis– en el qual romania empresonada la xicota, víctima inconscient de l’irresoluble curtcircuit vital i simbòlic en què s’erigia el seu cos, entès pel cos social que l’envoltava com una veritable entrada al plaer. El plaer d’alliberar-la de la seva condició forçosament passiva –sotmesa a la mirada d’altri, condemnada a ser tan sols observada–? El plaer –aliè– de follar-la en el context de la tensió generada en principi per l’associació entre cotxes esdevinguts ferralla i un cos seminú?

Al cap de quatre dècades, ni hom pinta les parets de casa ni copula tothora compulsivament –a tort i a dret, amb qui sigui–: en canvi, hom continua assistint a exposicions o apropant-se a la pornografia a través del cinema, la televisió, les publicacions. N’hi ha que incendien cotxes i comissaries. La majoria social productora i, si pot, consumidora, resta autoreprimida tot sublimant fantasies, pulsions i frustracions en gaudis expressius o instrumentals mercantilitzats –comprar i vendre objectes, de vegades “d’art”–... mentre, a poc a poc, el museu i el centre comercial es confonen.

És justament la derrota tant de la vida viscuda sense intermediacions com de la revolució el que explicaria l’eclosió descomunal a les societats industrials capitalistes de tot tipus de museus, els quals esdevenen la més formidable formalització –mai vista en la història humana actual– dels records de l’experiència social. La societat fixa i recorda allò que no està vivint. El museu, llavors, apareix com una apologia extrema de l’hipermnèsia: s’hi materialitza l’excés de record que aflora dins una societat buidada de si mateixa, la qual necessita mantenir vius aquests records múltiples alhora que n’afirma la impossibilitat de recuperar-los sota la forma d’experiències viscudes en l’ara mateix, posteriorment racionalitzables per la col·lectivitat. Tant el tancament de l’experiència com la seva mercantilització converteixen el procés hipermnèsic en la constatació rotunda del fracàs d’un Occident perpètuament incivilitzat, emmordassat per les seves pròpies representacions.

Si al context capitalista tot museu convoca una exhibició de monstruositats –recloure-hi la vida esdevinguda mercaderia–, quin seria, aleshores, un primer pas per recuperar la llibertat sinó l’aniquilació fins als fonaments de tots i cadascun d’aquests espais, obligant cada nova generació a crear fins a les últimes conseqüències? És a dir, a viure...

---

1. Museus botànics, zoològics, museus de “l’home”... tot coexistint amb el contramirall invers, el que n’amaga l’exposició pública: presons, reformatoris, manicomis, asils... llocs de treball.

2. De vegades, reïficant i essencialitzant pràctiques i representacions ideològiques i materials les quals, despullades del moment social en què prenen o trenquen sentit, són llençades al pou del no-res expositiu on les experiències humanes esdevenen “objectes etnogràfics” a l’interior d’irreals museus “temàtics” entossudits a exorcitzar “alteritats” sota una classificació i, sobretot, sota un preu. Tot museu sota les variants culturals del capitalisme seria en certa manera un impossible –i implícit– museu etnològic. Crear un objecte per ser contemplat o venut remet a pràctiques i representacions socials. Diguem-ne art, consum o control social.

3. V. Roma (4-V-2011) “Museografía líquida”, dins el suplement Cultura/s de La Vanguardia, Barcelona, o bé a l’excel·lent blog: http://valentinroma.org/

4. G. Bataille (1997 [1961]) Las lágrimas de Eros. Barcelona: Tusquets.

5. G. Horta (2004) L’espai clos. Barcelona: Edicions de 1984.

6. “No hi ha més `ballarins´, els posseïts. / La divisió dels homes en actors i espectadors / és el fet central dels nostres temps. Estem obsessionats / amb els herois que viuen per a nosaltres i que nosaltres castiguem. / Si totes les ràdios i televisions fossin privades / de les seves fonts de poder, tots els llibres i pintures / cremats demà, tots els espectacles i cinemes tancats, / totes les arts d’existència experimentada per un altre... / Ens acontentem amb allò `donat´ en la recerca / de sensacions.” Dins J. Morrison (1971) Lords & The New Creatures. Nova York: Simon & Schuster.

En record d'Andreas Faber-Kaiser (1944-1994)

En record d’andreas faber-kaiser (1944-1994)

[AVUI, 27-V-2004]

Gerard Horta

A un quart de deu del matí, el 14 de març del 1994, Andreas Faber-Kaiser va traspassar a l’hospital de Can Ruti de Badalona. Per al gran públic –o el públic en general, o qualsevol d’aquestes simplificadores categories amb què es pretén conceptualitzar una cosa tan heterogènia i inclassificable com la complexa realitat de tota societat– l’Andreas (Barcelona, 1944), llicenciat en filosofia i lletres i rigorós investigador de camp, era conegut arran de dos programes de Catalunya Ràdio, estendards a la mitjanit dels diumenges del 1988 al 1994: “Què volen aquesta gent” i “Sintonia Alfa”. Paradoxalment, el títol del primer remetia no a la policia, sinó a éssers vinguts de lluny, ja que un dels eixos centrals de la seva passió recercadora consistí a capbussar-se en l’origen de la humanitat terrestre (sostenia que es tracta d’un enginy biogenètic creat per éssers d’altres galàxies, igual que ho féu el bioquímic Francis H.C. Crick –guanyador del premi Nobel el 1962 i descobridor de l’estructura de l’ADN el 1953– al llibre Life itself el 1981).

Entre altres llibres, Faber-Kaiser publicà Sacerdotes o cosmonautas (1971), Cosmos-cronología general de la astronáutica (1972, premi estatal de cosmonàutica Julio Marial), Grandes enigmas del cielo y la tierra (1973), Jesús vivió y murió en Cachemira (1976), OVNIS: el archivo de la CIA (1980), La caverna de los tesoros, Las nubes del engaño i Fuera de control (tots tres el 1984), Sobre el secreto (1985) i el darrer i més maleït, Pacto de silencio (1988). Fundà i dirigí la revista Mundo Desconocido (1976-1982), pionera a l’estat espanyol en aquest camp, amb col·laboracions d’articles i material gràfic internacionals exclusius, la qual obtingué el 1980 el premi Secinter a la millor revista especialitzada. Se centrà a pensar i argumentar les relacions de vegades no gaire tangibles entre el visible i l’invisible, i la distància que separa les narracions dominants del món a Occident amb les nombroses peces que no encaixen en un trencaclosques descriptiu al capdavall frustrant quant a les nostres expectatives de saber què caram fem aquí, per què això i no allò, i quins fils mouen elits econòmiques distants les decisions de les quals resten sistemàticament fora del nostre abast. Mundo Desconocido fou censurada a l’Argentina per l’Ente Calificador, ateses les consideracions que s’hi feien sobre la CIA en diversos aspectes. Un dels seus col·laboradors i company de l’Andreas, l’argentí Alejandro Vignati, morí intoxicat en estranyes circumstàncies als anys vuitanta al continent sud-americà (llavors la seva recerca principal abraçava les experimentacions d’armament bioquímic per part de l’OTAN, en concret el tractament de conreus de pebrots amb una de les variants del pesticida organofosforat Nemacur de la companyia Bayer a Puerto Rico).

El pare de l’Andreas, Will Faber (1901-1987), fugí del nazisme primerenc i s’establí a Barcelona el 1932, per treballar amb l’Associació de Cartellistes. Residí durant cinquanta anys al carrer d’Homer, on cap placa municipal recorda el seu pas ni el del seu fill. El genocidi franquista i la seva continuació perversa durant la Transició arrasaren els murals i vitralls de Will Faber, autor de gravats igualment increïbles i de grafismes magnífics per a publicacions diverses, reclosos al mateix pou de l’anestesiament col·lectiu a què s’han marginat tant de temps obres com les de Joan Ponç (molt influent sobre l’obra de Will) i de l’altre gran avantguardista Francesc Garcia Vilella. Antoni Ribera (1920-2001), ufòleg referencial a l’estat espanyol (honorat el 1979 a Londres per la Cambra dels Lords), va ser un dels bons companys de Will, i tingué força a veure amb el fet que l’Andreas s’aboqués a les escletxes fràgils de la ufologia i la criptopolítica. 

L’any 2000, Ignasi Puig Alemán escrigué un llibre en què homenatjà en Will i l’Andreas (Los Faber. Will Faber, el suprapintor. El enigma, Andreas Faber-Kaiser, Edicions EPIC), enmig d’un desinterès mediàtic generalitzat. S’hi recull el trajecte de Faber-Kaiser com a crític sistemàtic de la frivolitat i la mercantilització associada als tripijocs i els abusos implícits en els àmbits de les paraciències, i dels usos aprofitats per part d‘il·luminats de tota mena i de poders instituïts. A casa seva havia hostatjat més d’una persona que ho necessitava, inclosos militants anarquistes (sempre acabava els editorials de Mundo Desconocido escrivint-hi “Salut”).

Dins Pacto de Silencio (amb greus problemes de distribució, si bé els exemplars comercialitzats s’esgotaren) denuncià la incúria del ministeri de Sanitat espanyol i l’Organització Mundial de la Salut amb relació al paper exercit per una multinacional alemanya quimicofarmacèutica i els serveis d’intel·ligència nordamericans entorn de tomàquets de molt baix preu comercialitzats a Roquetas de Mar dins el context de l’esclat i l’expansió de la síndrome tòxica (allò dels “bichitos en el aceite”), de la qual resultaren 650 morts, 25.000 afectats (molts, crònics) i un silenciament pesant com una llosa. Segons ell, l’oli de colza era innocu, i la clau de l’afer raïa en els tomàquets tractats amb organofosforats aplicats a la guerra bioquímica de baixa intensitat. Els consumidors dels tomàquets de l’especialitat Lucy –poc selectes, venuts en mercats ambulants i consumits per persones amb magres ingressos econòmics– n’haurien esdevingut víctimes involuntàries, a tall literalment d’experimentació humana. Faber-Kaiser rebé nombroses amenaces de mort –ho reafirmà més d’un cop en públic– i tant ell com el seu entorn més proper –Antoni Ribera i André Malby– mantingueren que la malaltia que acabà matant-lo li fou inoculada. Cambio 16 titulà, a la portada del núm. 681 del desembre del 1984: “Escándalo colza. Un producto Bayer envenenó a España.” Al cap de dos mesos el director, José Oneto, plegà del càrrec. Bayer guanyà la querella contra el setmanari.

 

Com digué el 1985 el doctor Antonio Muro, aleshores militant del PSOE i investigador oficial del ministeri de Sanitat, “tothom qui toca aquest tema s’hi crema”. Muro trobà un antídot del pesticida Nemacur-10 –un pesticida prohibit en diversos països europeus per la seva perillositat, de venda lliure a Espanya als anys vuitanta– i fou despatxat de la feina. Morí al cap de molt poc temps. Catalunya Ràdio anuncià el traspàs de l’Andreas al butlletí informatiu de les 11 del matí del 14 de març del 1994. Segons Ignasi Puig a les 12 del migdia, però, la notícia ja havia estat esborrada. Potser algú, algun dia, historiarà el paper de la major part del periodisme públic català als darrers 25 anys, ja no tant pel que ha dit, sinó per tot el que obscenament ha deixat de dir.

No el vaig conèixer –jo era un adolescent quan llegia Mundo Desconocido–, però vull significar un record sincer i fratern d’Andreas Faber-Kaiser –i del pare Will, la mare Emma Kaiser, i dels fills de l’Andreas, en Sergi i la Mònika, perquè mantinguin sempre a recer del vent el llegat que deixà–, per l’anhel de llibertat que compartí amb tantes persones i pel seu rebuig constant de les maneres com els més alts poders econòmics i militars (com ara la Comissió Trilateral i el Pentàgon) instrumentalitzen el desconegut en qualitat de mitjà per sotmetre les societats. En paraules seves: “La nostra llibertat física i mental ha estat sempre, i com més va més, condicionada [...]. Ningú no ha de ser esclau de cap senyor.” Lluny del present i despullats de futur solem lluitar i perdre. De vegades, la vida. No és ni de bon tros el tipus de món en què un voldria ser, però som aquí, com l’Andreas. Encara.

 ***

Post Scriptum (23-VII-2015): us enllaço aquest text de Roger Vinton al seu bloc (18-X-2014) –que acabo de conèixer arran de la trobada a twitter– per si teniu interès a llegir diversos estudis crítics sobre el muntatge de la colza.