divendres, 26 d’abril del 2019

Barcelona as a global brand. From "The best shop in the world" to "Tourist, you are the terrorist"


Barcelona As A Global Brand.
From “The Best Shop In The World” to “Tourist, You Are The Terrorist”
[“Tourism and Seductions of Difference”.
Tourism-Contact-Culture Research Network / Centre for Tourism and Cultural Change (CTCC), Leeds Met University /
Portuguese Network Centre for Anthropological Research (CRIA). Lisbon, Portugal / 9-12 September 2010]

Andrés Antebi / Gerard Horta / Sergi Yanes
(Observatori de la Vida Quotidiana)


Introduction
This presentation is both the result and the continuation of a line of research begun in 2007 by Observatory de la Vida Quotidiana with economic support from Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. A team of seven researchers has been analysing tourism phenomena such as uses, consumption, occupation, and itineraries tourists follow, elaborate and produce in the streets of Barcelona city. The result of this work, A voltes. Pels itineraris turístics de Barcelona, is one of the first social anthropology monographs about tourism and transit in the city's streets. One of the most motivating factors for this work has been the significant absence of research and reference work about tourism ethnology in the city.

Why is this not a matter of interest to social sciences beyond the cyclical supply of widely published statistics? How is it possible that such a relevant sociological phenomenon –not only because of economic reasons but because of the type of social processes it has unleashed– has not yet reached a deserving place in public administration donations, research groups, academic curricula and a long etcetera?

According to Llorenç Prats (2003), one of few experts on the subject in Catalonia, this relative lack of attention towards tourism is not general in the world. However, this seems to be the case in the Mediterranean context of anthropological research. The economic perspective, both from public administration and private enterprise, has dismissed qualitative aspects in favor of quantitative ones. The tourist phenomenon of Barcelona seems to only be explained from the number of visitors or the level of economic profit , ruling out socio-anthropologically burdening with problems  other aspects of this process and unleashing certain processes..


Despite the fact that this research paper could be related to classic studies linked to impactology and acculturation (Turner and Ash, 1991), (Santana, 1997) , Young (1973) and Doxey (1975), such has not been our intention at all. Without taking respect away from the importance of the traces left by the tourist, we have explored new territory using conceptual and analytical tools belonging to urban ethnography and those specific for work on the anthropology of tourism.

Walking around Barcelona's city centre nowadays constitutes an excellent opportunity to ask oneself about who speaks through a city's physical body. Who and how does one own a city? What mimetic relationships are developed inside its physical and psychological space? Is the tourist “outside” the city or, as opposed to it, is he just a given reaction against a certain, multishaped way of “being” in the city?  Walking around Barcelona, and looking at those who look at us, also makes us ask ourselves about the motivation behind the trip. What premises and representations do tourist experiences in the city respond to? Are tourists themselves victims or concious consumers of city after city standardised and typified representations?

If Bauman's liquid modernity has overtaken solid modernity, is it possible that the next step to a gas modernity begins to configure through tourist cosmovision and experiences? Liquid runs through fingers but gas adopts the spectral category of presences that suddenly appear and dissapear.  An immense physical mass of zombie-like automated bodies walk around places and paths without knowing where they are coming from, going to, why they are going, or for what. They are often induced by institutionalised idillyc representations during which the tourist destination starts to take shape.

If the tourist trip gives place to the surfacing of a repressed self that is hidden during most part of days and nights of the year, how does one articulate, then, the unending body of social relationships made out of gestures, attitudes, behaviours, regards, silences, surges, words, interrelations, and experiences linked to the presence of the tourist in the street? And how does the encounter that will end up shaping, or perhaps end, the relationship between host and visitor, as differencial subjects, weave in the street?


From Barcelona to BCN
The city of Barcelona has become one of the most visited places in the world during the last two decades. The transformation process into global tourist capital has been as vertiginous as spectacular. Some key figures: between 1990 and 2009, the number of annual visitors has increased from 1.5 million to 6.5 million. The number of hotels has gone up from 118 to 320, most of them located in Ciutat Vella. The number of conventions, congresses and incentive trips –adding up to half the number of total  annual visitors– has increased from 373 to 1873.

The designation of Barcelona as 1992's Olympic Host City marks the beginning of the trend. Ever since that moment the city started consolidating as a regeneration project of multidimensional transformation –very visible in relation to short term economic and urban aspects but very profound with regards to issues related to expressive, symbolic and identity dynamics–.

Maximalist architecture and its huge symbols were used to represent the change in productive sector. New greatly built Olympic facilities, together with the vedette show of architecture, had room within the integral regeneration project for the historical city centre. Spaces traditionally used by locals such as La Rambla, Plaça de la Catedral or Plaça Reial, emblems of an emerging cultural tourism, such as MACBA and CCCB (Fumaroli, 1991, analises the role these cultural institutions hold as the new religion of state), or totally regenerated spaces in leisure areas, such as the  beach front, were promoted as symbols of this “revitalising” huge process. This term is only ever used  in order to refer to working class neighbourhoods as if they were dying neighbourhoods one has to redeem of their forced agonising condition. These became, together with the Modernist Route and all the other routes that followed, new centres of tourist pilgrimage. Paralel to this, an ideological and symbolic arsenal has acted as configurating factor of a sophisticated citizen utopia. And so, good citizens are represented, now more than ever, as bearers of innocent qualities, with a lack of conflictive attitude, subjugated and consumed, attached to the old concept of host.


Barcelona's political, economic and cultural elite imposed a program for the scrapping of the industrial city and the birth of a new third sector focused city, centred around cultural, tourist and “knowledge” industries. This was done in reference to a conceptual scheme of urban regeneration  linked to a “spiritual reform” of the city. Barcelona became BCN in the middle of a permanent  performance. The promotion and canalisation of incoming tourism, which began to exponentially multiply year after year, got configured gradually under the control of what Smith (2005) calls “urban regime” or “symbolic regime”: a strong strategic alliance between the private sector, government bodies and community leaders, joined together by the objective of giving a definite boost to the city's integral transformation into a first class tourist destination. The creation of Consorci Turisme de Barcelona in 1994 implies, in this sense, the definitive adoption of a management model that equates the city to a commercial brand. This brand is destined to compete successfully in the global market of cities. Barcelona began by being “The Best Shop In The World” according to one of the first marketing campaigns of this body. The tourist boom was testimony to it. We are talking about Barcelona, a city that had been known as the Rose of Fire  by a large part of Europe's working class during the 20th century. The name came as a reference to the anarchist, emancipating fight of its citizens.

A new social model is then outlined under the shelter of self-promotional tourist slogans such as “Barcelona More Than Ever” or “Barcelona, Make Yourself Pretty”. This model was presented as exemplary and required absence of conflict through, wrongly assumed, collaboration from citizens. Everyone was meant to be mobilised, recruited as volunteers for this new paradise emerging in the south of Europe: “One can perceive the hospitality and kindness of its inhabitants walking around the streets, full of people and life” read the text of one of the leaflets given to tourists by the Consorcio at the time.

From Brand To Theme Park
Concepts such as 'festivalisation', 'thematisation' or 'disneyfication' (Augé, 1998) have been widely used to refer to Barcelona's evolution as tourist destination during the last twenty years. Many of the tourists walking around the Gothic Quarter in the evening often ask “What time do they close?”. They don't consider that there are people who still live there.

With regards to public space, the success of Bus Turístic –more than 2 million users in 2009– has diversified the supply into all sorts of guided tours and rental options for movement: bycicles, scooters, rollerblades, skateboards, segways and electric cars. The birth of a new tourist territorialisation based on intensive street use. Such offers are mainly oriented towards easing movement around the urban tapestry and towards making this moving around an exciting “adventure”, under the rules of consumerism, of course.


Hence, the good citizen, kind, Mediterranean, active and compromised, has become one of the first raw materials from which the Barcelona image given to the world nourishes. The moral qualities of locals begin to be promoted as added value to the sea, shopping or Modernism. This is specially so since the years preceding the celebration of Fòrum de les Cultures 2004 (Horta, 2004; Horta/Antebi, 2006), when the city is sold as a paradise of civic behaviour, cultural diversity and tolerance. Another example of this is the regeneration of Rambla del Raval (Horta, 2010). What is the tourist's behavioural response to these ideas? How does their city experience develop? To what extent does this motivate the conceptualisation of the tourist experience of the streets, and in the streets, of the city? Both tourists and locals are participants of this city project and this is the reason why the disposition of the city (ordered, kind, lacking in conflict) pretends to include all citizens (permanent and in transit) under standardised premises of behaviour, consumption and uncritical conduct. Delgado (2005) has questioned these issues upfront.

We see the acceptance of a globalised city as a dialectic process in which local and collective interests, together with response, or coping, strategies for a tourism model that is no always  homogeneous on the part of the citizen, intervene. Tourism is the meeting of some with others,  between two worlds with apparent different temporal interests, that meet and react.

Touristphobia
“Is this what we wanted?” is what some locals incredulously ask whilst looking at the multitude of visitors roaming the city centre. They have to push and shove in order to reach city centre located markets in order to buy fruit...

Many neighbourhood associations, and other local entities, report an unsustainable situation –hotels with dubious legal status, unregulated tourist apartments, radical transformation of commerce, indiscriminated increase in prices, over-occupation of public space, massification, noise, dirt, lack of security, etc.– after the speculative process of the last 20 years.

We can find symbolically violent traces of this lack of affection for tourists written on walls in Raval, Gothic Quarter, Park Guell or the beach promenade. Edged on crusty façades, hand rails or walls, we can read: “Tourists, you are the terrorists”, “Tourists go home” “Good tourist, dead tourist” o “Why do they call it tourist season if we cannot shoot them?”. Just this summer, signs have appeared on crowded streets' pavements proposing separate paths for tourists and locals. These are prints on stone expressing a diffuse, ambiguous and paradoxical social upset of forced coexistence, economic dependency and rejection, of course. 


Often, this is about pure simple phraseology, pointing the finger towards the Other, towards those who come from the outside, making them guilty of all the bad things happening in the city, and which, in reality, works as the other side of the coin of classic primary racism, applied towards immigrants. Often, tourists themselves suffer the stigmatising consequences of the dominating model.

It even seems that the administration has begun to take note of this perception of tourism as a factor of social destabilisation. Initial documents for Barcelona's Tourism Strategic Plan 2008-2015 speak of the “feeling of growing conflict and tension”, “the need to ensure sustainability and the continuation of tourism success in Barcelona” and “the interest in achieving the involvement of  locals in order to create a positive consciousness about the tourist reality”.

The chosen path is the “washing” of classic mass tourism in favour of the elitisation of the visitor.   The public mise en scene is done through the multiple presence of luxury cruise ships, new iconic hotels, more propaganda that includes local natives as full rights actors and, paradoxically, an increase of police controls of all kinds. Barcelona's locals are often the first victims of these.

Police hassles African immigrant vagrant sellers at the beach front day after day, right next to the luxurious W Hotel in Barcelona, built right in the sea –breaking the national Coastal Law, which prohibits building at least 100 metres from the sea shore–. This hotel –the W standing for Whatever, Whenever– is one of the last icon buildings of the city's maximalist architecture. Its monumental glass façade projects a symptomatic game of mirrors: the old fishermans' neighbourhood, Barceloneta, is opened right through the middle given the massive arrival of speculators and high class visitors and its long standing inhabitants are forced to pack and leave due to the pressure of real state. Even so, it will still have to be seen whether this process will develop as those in charge have planned the no-future of their subjects.


Bibliography
AUGÉ, M. (1998) El viaje imposible. El turismo y sus imágenes. Barcelona: Gedisa.
DELGADO, M. (2005) Elogi del vianant: del ‘model Barcelona’ a la Barcelona real. Barcelona: Edicions de 1984.
– (2007) La ciudad mentirosa. Barcelona: Catarata.
FUMAROLI, M. (2007 [1991]) El Estado cultural (ensayo sobre una religión moderna). Barcelona: Acantilado.
HORTA, G. (2004) L’espai clos. Fòrum 2004: notes d’una travessia pel no-res. Barcelona: Edicions de 1984.
– (2010) Rambla del Raval de Barcelona. Barcelona: El Viejo Topo.
HORTA, G./ANTEBI, A. (2006) Els usos espacials del recinte del Fòrum [Desembre 2005 – Novembre 2006]: anàlisi d’un procés social dramàtic. Unpublished research for Institut Català d’Antropologia for the Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya of the Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana of Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
PRATS, Ll. (2003) “Antropologia i turisme”. Revista d’Etnologia de Catalunya, 22: 8-11.
SANTANA, A. (1997) Antropología del turismo, ¿nuevas hordas, viejas culturas? Barcelona: Ariel.
SMITH, A. (2005) “Conceptualizing City image change: The ‘Re-imaging’ of Barcelona”. Tourism Geographies, vol. 7 (4): 398-423.
TURNER, L./ASH, J. (1976) La horda dorada. Madrid: Endymion.
YOUNG, G. (1973) Tourism: blessing or blight?  Harmondsworth: Penguin.

dijous, 4 d’abril del 2019

Hiace. Antropología de las carreteras en la isla de Santiago


HIACE.
ANTROPOLOGÍA DE LAS CARRETERAS
EN LA ISLA DE SANTIAGO
[Pol·len Edicions, 2014]
Gerard Horta i Daniel Malet Calvo


(Televisão de Cabo Verde, 11-X-2010. Campus Palmarejo de la Universidade de Cabo Verde, Praia [illa de Santiago].)

 ***

(Televisão de Cabo Verde, 31-XII-2014. Alliance Française, Mindelo [illa de São Vicente].)
***

(Ressenya de Manuel Delgado, 6-III-2015, Seres urbanos.)


***

(Ressenya de Jose Mansilla, VI-2016, Ankulegi.)

***

 (Ressenya de Julián David Loaiza Pineda, 2017, Quaderns de l'Institut català d'Antropologia.)

***

(Ràdio Contrabanda, amb en Daniel Malet, 24-XII-2013, a “El Rizoma Malinowski”.)


 Companys conductors de hiace de la vila de Tarrafal a la ciutat de Praia (capital de Cap Verd), després de dinar, tot esperant l’hora en què comencen a arribar passatgers per tornar cap a l’altre extrem de l’illa de Santiago.

dijous, 28 de març del 2019

Sobre la "neteja ètnica simbòlica". Misèria política i indigència intel·lectual

Font: Joan Coscubiela (15-VIII-2017).

SOBRE La “neteja ètnica simbòlica”.
MISÈRIA POLÍTICA I INDIGÈNCIA INTEL·LECTUAL
[EL VIDRE AL COR, 16-VIII-2017]
Gerard Horta

I
Dins una obra excel·lent de l’antropòleg Joan Frigolé Reixach (Cultura y genocidio, 2003) –ressenyada per als Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia–, l’autor hi argumentava el vincle entre genocidi i cultura –la cultura entesa, aquí, com a estructura simbòlica normativa– a través de l’estat (que malgrat que al segle XXI continuen (mal)anomenant-se estat-nació, són estats plurinacionals). Frigolé convocava d’entrada Leo Kuper quant a l’afirmació que el genocidi contemporani és un fenomen de l’anomenada “societat plural” (lluny de reïficar aquest concepte, pensem que per a tot antropòleg tota interacció social és potencialment plural), allà on diversos pobles de cultures i pràctiques per exemple religioses que classifiquem com a “distintes” han estat reunits sota la mateixa unitat política, amb freqüència mitjançant la imposició militar. A continuació, l’autor repassava les diverses nocions de genocidi i la plausabilitat de relacionar-les amb el que l’article segon de la Convenció de l’ONU sobre el Genocidi (1948) defineix com la destrucció d’una col·lectivitat, la qual cosa abraçaria l’assassinat de membres d’un grup, el dany seriós infligit a la integritat física o mental dels seus membres, la imposició a un grup d’unes condicions d’existència que condueixin necessàriament a la seva destrucció física total o parcial, l’adopció de mesures per impedir els naixements al si del grup, o la transferència forçosa d’infants d’un grup a un altre.

Si us en recordeu, és al context de la guerra de Iugoslàvia que hi apareix el concepte de “neteja ètnica”. Com assenyalava Tone Bringa dins el recull d’Alexander Hinton Genocide. An Anthropological Reader (2002: 23, citat per Frigolé, 2003: 11) en referència a la guerra de Sèrbia contra Bòsnia i Hercegovina, “l’ús del terme vague de neteja ètnica exotitza la violència i, a diferència del terme genocidi, no implica l’imperatiu legal de la intervenció”. Ras i curt: que polítics i periodistes de tot Europa es referissin al genocidi serbi sobre Bòsnia-Herzegovina en termes de “neteja ètnica” s’explicaria perquè l’ús del terme genocidi hauria implicat l’imperatiu legal de la intervenció de l’ONU.

Dit d’una altra manera, el concepte “neteja ètnica” no és un concepte científic, sinó que té a veure amb una instrumentalització política i periodística de les maneres com resulta adjectivable un procés o un fenomen social a fi de mantenir-lo a ratlla dels efectes que podria desencadenar una altra nominació sobre la base de l’aplicació de l’ordre jurídic internacional. Que dins l’àmbit científic es pugui a arribar a donar per bons, en termes operatius, conceptes que no són científics com els de “neteja ètnica” o “raça” pot considerar-se un frau intel·lectual. Cal atendre el marc social i explicatiu en què aquestes paraules prenen sentit, d’on provenen, i a continuació fer-ne l’abordatge pertinent.

II
Frigolé hi explicava de quina manera l’estat conceptualitza els seus enemics a la seva imatge i semblança, tant se val si en són ciutadans, ja que se’ls classifica com si la seva identitat fos distinta, sovint anomenada “ètnica”: així se’ls declara incompatibles amb l’ordre simbòlic i amb el seu dret a existir –penseu en l’adjectivació dels titllats de terroristes com a bèsties, monstres, salvatges: despullats de la condició simbòlica ja no sols de ciutadans sinó d’“humans” i dels drets que en deriven, se’ls pot torturar impunement (com ha succeït a l’estat espanyol des del 1977 sense que Joan Coscubiela obrís la boca)–. El genocidi apareix com la negació de qualsevol semblança, el seu origen no rau en cap conflicte entre ètnies, sinó en les instrumentalitzacions que els poders polítics, econòmics i religiosos en fan. Per això, atribuir a les guerres el qualificatiu de “civilitzades” en funció de la distinció entre combatents i no combatents (una distinció present a l’obra de Hobsbawm, que ja havia relliscat prou en la distinció tramposa entre nacionalismes “cívics” i “ètnics”), significa un lamentable rebuig a conceptes com els de civilització proposats per Norbert Elias (El proceso de la civilización, 1939), seguint la petjada de Marx, i un oblit impresentable de les maneres com Occident ha colonitzat: els genocidis es camuflen també com a guerres.

Històricament, hi ha hagut dins l’antropologia social una certa tendència a centrar una bona pila d’estudis en l’etnocidi –la destrucció de la cultura d’un grup humà–. A l’obra esmentada al principi, Frigolé supera aquesta tendència quant al paper que s’ha exercit des de determinats models culturals –emfasitzant-s’hi les concepcions de procreació, monoteisme i nació o poble– amb relació a l’extermini de grups humans específics. A propòsit d’això, és rellevant considerar que els processos socioculturals de colonització, subordinació, assimilació i domini a escala intraeuropea continuen sent els grans absents dins tradicions antropològiques com la francesa i l’anglesa, per no esmentar l’antropologia catalana o l’espanyola. Crec que no m’equivoco si afirmo que tot antropòleg és conscient de les implicacions socials, polítiques i econòmiques a través de les quals apareixen històricament mediatitzades i sovint jerarquitzades les relacions entre les cultures, la mera reducció de les quals a compartiments aïllats –a tall de categories tancades, quasi ontològiques, caigudes del cel i eximides de les esferes més conflictives que subjauen en el seu “contacte” dins el context d’aquest planeta– contribueix a refermar el seguit d’estratègies provinents dels discursos multiculturalistes de caire essencialitzador de les diferenciacions amb què es pretén ocultar la transversalitat dels processos d’explotació social i la colonització en el procés de domini global d’Occident sota les formes del capitalisme.

L’escriptor bosnià Aleksandar Hemon assenyalava que recórrer a un odi manifestat al llarg de molts de segles és un recurs tan fàcil com fals, que va servir a Sèrbia, a Croàcia i també a l’Europa occidental i als EUA per justificar l’injustificable: també allí hi ha hagut segles de racisme i gent combatent-hi en contra. Les negociacions de Dayton per la guerra de Iugoslàvia exemplificarien l’interès de les potències mundials a establir el seu ordre a Bòsnia, fent-hi seure junts agressors i agredits, situats al mateix nivell.

III
L’apel·lació a l’Altre tot construint-lo com un enemic que desafia l’existència mateixa del grup social es pot efectuar acudint a criteris etnificadors, si bé criteris d’aquest tipus són només un dels tipus possibles a què tota societat pot recórrer: les distincions socials, les formes classificatòries, componen un repertori extens, i cada context demana i aplica uns usos determinats dels diversos segments d’aquest repertori diferenciador.

D’etnocidis, en tenen també el cul pelat les nacions minoritzades d’Europa: un exemple, la societat catalana mateixa. Entenem la cultura com tot allò que els humans tenen al seu abast, en qualitat de tecnologies ideals i materials, per representar el món, organitzar models de relacions socials i articular les relacions de les societats mateixes amb aquesta categoria canviant que anomenem “naturalesa”, la qual –no podria ser altrament– és el fruit de simbolitzacions i construccions múltiples. Aquesta construcció és conflictiva, i la cultura apareix com un procés perpètuament dinàmic d’experiència i de valoració total de la vida i la societat.

Un temps enrere escrivia que quan fa un segle l’antropòleg polonès Bronislaw Malinowski definia la història com “el mapa mitològic dels occidentals” remetia al fet que les societats construeixen, reïfiquen –i transformen– les seves pròpies explicacions de si mateixes i del món. Aquesta construcció de les representacions a través de les quals els humans manifestem les maneres com ens emplacem en el món abraça tota mena de simbolitzacions, contradictòries dins d’una societat de classes com la nostra. Per això al setembre del 2015 la CUP de Barcelona plantejà diverses propostes (Ple extraordinari per la Ruptura) entre les quals hi havia la de modificar el nomenclàtor, els monuments i els nomenaments de fills i filles predilectes de Barcelona que reflecteixen tot tipus de processos vinculats a la inferiorització de grups socials per raó de classe, gènere, adscripció política o religiosa, etc. La proposta fou rebutjada amb el vot contrari o l’abstenció de Bec, ERC, CDC, PSC, PP i C’s.

L’erecció d’una estàtua o la tria del nom d’un carrer formen part d’aquest procés històric: què recordem, què valorem, com ens expliquem, quins referents històrics oferim per actuar en societat? (per què plaça del Virrei Amat i no de Joan Salvat-Papasseit, com als anys trenta?). Podríem resseguir el fil de la història de Barcelona a través de la vida i la mort dels seus monuments, però també a través dels monuments que mai no s’han erigit. Preguntem-nos per què el 1888, arran de l’Exposició Universal, s’homenatja Colom i no pas Isabel Vila, la pedagoga anarquista i espiritista –“la primera sindicalista catalana”, en digué Francesc Ferrer i Gironès–.

Debatre sobre la presència històrica, massiva i imposada per la força de les armes, al nomenclàtor de pobles i ciutats catalanes de les figures literàries del Segle d’or castellà obviant-hi que això s’ha dut a terme bandejant-hi tota mena de tradicions culturals, politiques i sindicals infantades per la societat catalana, i apartant la mirada sobre el fet que el parlamentarisme i el municipalisme burgesos (PSUC/ICV-EUiA/BeC, PSC, CDC, UDC, ERC, etc.) ha mantingut des del 1979 fins ara un nomenclàtor farcit de feixistes, nacional-catolicistes, militars colonials, reietons imperials, capitalistes explotadors, racistes, esclavistes, masclistes i totalitaristes classistes diversos...  debatre això sense efectuar-ne la contextualització històrica avinent representa un acte de misèria política i d’indigència intel·lectual.

Suposo que Joan Coscubiela estaria més còmode substituint del nomenclàtor Plaça de la Revolució per Plaça del Consell assessor d’Endesa, o Carrer de la Llibertat per Carrer d’Esade, o, pitjor, per Carrer de Com traeixo la classe treballadora catalana per interessos personals durant 40 anys.

Etnocidi no sols són –un exemple entre milions d’experiències socials– les tropes feixistes de la bandera rojigualda cremant centenars de milers de llibres de l’Ateneu Enciclopèdic Popular (AEP) o de la Biblioteca de Catalunya el 1939, etnocidi és permetre que des del 1979 fins ara l’arxiu mateix de l’AEP es malmeti sense que els governs municipals de torn (31 anys de PSC, molts d’ells amb ICV-EUiA i ERC, i 4 de CDC) hagin fet res per evitar-ho. El nomenclàtor actual dels Països Catalans (i això abraça la Catalunya Nord) és el reflex d’un etnocidi històric sostingut. Arreu hauria d’haver-hi espai per a la bona gent creadora de tot el món. A tot arreu. De tot el món. Seré sincer: mentre això no sigui així, me la rebufa que Gustavo Adolfo Béquer sigui esborrat del mapa simbòlic. I que l’acompanyin Cambó i Antonio López, és clar.

Machado, però, a Sabadell s’hi queda. Mon pare, editor i poeta militant comunista del PSUC –empresonat el 1962 a la Model durant unes setmanes sense judici, i multat reiteradament per les seves publicacions en català als anys cinquanta i seixanta, sota el franquisme, amb llibres segrestats, guillotinats i tot letcètera que vulgueu...–, me’l féu estimar amb raons sensibles. Ell és present a l’antologia Versos para Antonio Machado (1962).

Que quedi ben clar a tothom: l’esquerra independentista i anticapitalista catalana estima la bona poesia emancipadora, vingui d’on vingui del món. Per això assumeixo els punts que Crida per Sabadell exposa al comunicat següent:



dijous, 7 de març del 2019

Rock aplicat a les ciències socials (dificultats de la perspectiva naturalista)


Rock aplicat a LES ciències socials
(dificultats de la perspectiva naturalista)

 Les paraules no podien explicar, els fets no podien determinar. / Tot just veure els arbres i com les fulles cauen.” Ian Curtis / Joy Division (“The Eternal”):

divendres, 1 de març del 2019

Els manters, un altre cop a l'ull de l'huracà



ELS MANTERS, UN ALTRE COP A L’ULL DE L’HURACÀ

En un article publicat el passat diumenge 24 de febrer a El Periódico de Catalunya [...], s’hi abocaven acusacions completament injustificades sobre un “grup islàmic” que controlaria amb mà de ferro la voluntat dels venedors ambulants senegalesos. Anunciat en grans titulars, l’article encenia totes les alarmes, ja que descrivia literalment la confraria musulmana Muridiyya com una “organització criminal”. Com que la capçalera d’aquest mitjà al·ludeix orgullosament als seus lectors en qualitat de “gent compromesa”, és des d’aquesta condició que desitgem denunciar les inexactituds que conté la informació. No podem romandre indiferents quan es pretén, de nou, carregar sobre les pròpies espatlles dels pobres la raó de la seva pobresa.

En primer lloc, constatem amb tristesa que l’article es refereix a la religió musulmana en termes incriminatoris. No és una novetat. Resulta descoratjador comprovar que una religió practicada per més de mil milions de persones constitueixi per si sola un motiu de sospita, però fins al moment els immigrants senegalesos que es dediquen a la venda ambulant, coneguts com a “manters”, romanien per regla general al marge de les acusacions islamòfobes. Patien, per descomptat, una racialització humiliant, l’acostumat encasellament en la categoria de “negres”, la en feia i en fa un col·lectiu inferior, pres dels seus instints, impredictible i mancat de voluntat, assimilat per exemple a aquestes “bandades d’estornells” a què l’article remet, a mode d’animals sense consciència guiats per una lògica secreta. No obstant això, aquesta vegada el seu delicte adopta nous matisos, i s’esgrimeix la condició de musulmans dels manters, la seva pertinença a una confraria religiosa, com a prova del seu pecat. En aquest punt, l’argument que embasta la crònica periodística ens immergeix en un estat de perplexitat. La Muridiyya mostra indicis de criminalitat perquè els seus adeptes practiquen l’ajuda mútua, s’ofereixen per allotjar en les seves modestes llars els nouvinguts, col·lectivitzen algunes despeses imprevistes i mostren respecte per la seva gent gran. La solidaritat dels exclosos convertida en conducta desviada, en anomalia cultural, en objecte d’escrutini. Per a la nostra sorpresa, l’article tot just inclou al·lusions a l’extrema precarietat en què viuen aquestes persones, en gran part com a conseqüència de la situació d’irregularitat a la qual els aboca la normativa jurídico-legal de la Unió Europa. L’obediència cega, la llei del silenci o la falta de consciència davant la comissió d’un delicte –la venda il·legal de mercaderies falses– de les quals, pel que sembla, farien pompa els adeptes serien, simplement, l’efecte resultant de la seva afiliació a una comunitat confessional. Amb noves formes, sembla que s’invoquen imatges que crèiem gastades, esquemes de traç gruixut que se situen a cavall entre la “secta destructiva” i la pura organització mafiosa. Segons el titular clavat a primera pàgina, l’islam doblega l’esperit d’uns adeptes que es rendeixen, mers autòmats, a les exigències d’un ordre inefable.

En segon lloc, ens sembla preocupant que el desconeixement que exhibeix la notícia hagi superat els canals de contenció i de contrast de les informacions que, de ben segur, tindrà la redacció d’aquest mitjà. Una simple triangulació hauria estat suficient, per exemple, per constatar que la Muridiyya no és de cap manera “la major confraria de l’Islam al sud del Sàhara” o que qualificar una confessió d’integrista i moderada” és un oxímoron de digestió complicada. Obrir unes breus consultes hauria servit per comprendre que les vies místiques de l’islam, els ordes sufís, tan antics i venerables com la religió mateixa, enfonsen les seves arrels en el desig íntim de l’adepte per posar en pràctica tots els ritus que l’aproximin a una comprensió intuïtiva de la divinitat –inspirant-se això en l’exemple dels seus mestres–, una aspiració personal que només sembla possible escometre amb discreció i humilitat. El retraïment no és, doncs, la perversa tàctica d’una organització criminal, dissenyada per respondre als requeriments policíacs, sinó un tret distintiu de totes les tradicions místiques, que per ventura s’incentiva quan el col·lectiu en qüestió es troba immergit en un clima d’hostilitat creixent.

En tercer lloc, ens inquieta que la notícia publicada el proppassat diumenge adopti d’una manera acrítica el punt de vista policíac, com si aquest fos una simple emanació asèptica i objectiva de la realitat. Algú podria pensar, però, que el menyspreu que les fonts de la policia exhibeixen –i que la informació sembla replicar– per una comunitat organitzada sobre una base confessional, el que habitualment anomenem “religió”, és en realitat un biaix secularista, un signe de desconfiança davant pràctiques religioses que no es comprenen i que es consideren, al cap i a la fi, anacròniques. Perquè, en efecte, què és el que diferencia la Muridiyya de qualsevol altra afiliació religiosa, siguin dominicans, l’Opus Dei, budistes, Testimonis de Jehovà o Germanetes Descalces? Per ventura aquests altres col·lectius no practiquen l’ajuda mútua, que potser no estableixen vincles fraternals entre confrares, que no se solidaritzen per fer front a les exigències de la vida quotidiana? No semblen els seus acòlits estar guiats per unes regles insondables que procuren manejar amb discreció? La resposta a aquestes preguntes ens sembla simple: no es diferencien en res, excepte en que la majoria dels membres de la Muridiyya que viuen a Barcelona són pobres, negres i, ara també, musulmans.

És evident que no s’ha de subestimar l’estigma racial del qual són objecte els immigrants subsaharians des de fa dècades –si no no segles–, però el fet que ara es reclami la seva adhesió a l’islam místic com a agreujant, i que immediatament es vegin comminats a justificar-se davant la violència que se’ls pressuposa, com fa la crònica que motiva aquesta nota, afegeix un complement pervers a la discriminació que pateixen. No n’hi havia prou que patissin l’oprobi de ser un col·lectiu racialitzat, tot i ser negres en un món fet per i per a blancs, sinó que ara també recau sobre ells la insòlita imputació de ser musulmans. Si abans la seva negritud els predisposava al delicte, ara la seva musulmanitat els familiaritza amb la violència. Si aquestes invocacions estereotipades a una suposada inclinació criminal dels manters no són gratuïtes; si, com el tro que anuncia la tempesta, constitueixen per contra el preludi d’una nova onada de repressió disposada a abatre’s sobre els venedors ambulants davant l’horitzó imminent d’unes eleccions municipals, llavors hem d’exigir major dosi de responsabilitat als mitjans [...].

Signants:

Federación de las Dahiras Sufís Muridiyya de España
Federació de les Dahires Sufís de Catalunya (Bidayatul Xitma)
ACRS (Associació Catalana de Residents Senegalesos)
CASC (Coordinadora de les Associacions Senegalesas de Catalunya)
Sindicat Popular de Venedors Ambulants de Barcelona
Sindicato de Manteros y Lateros de Madrid
Espai de l'Immigrant
Associació de Veïns del Barri Gòtic
Ciutat Vella no està en Venda
GRECS (Grup de Recerca sobre la Exclusió i Control Socials)
SAFI (Stop als Fenomens lslamòfobs)
OACU (Observatori d'Antropologia del Conflicte Urbà)
GESA (Grup d'Estudis de les Societats Africanes)
ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió)
ICA (Institut Català d'Antropologia)
OVQ (Observatori de la Vida Quotidiana)
SODEPAU (Solidaritat, Desenvolupament i Pau)
IRIDIA (Centre per la Defensa dels Drets Humans)
COOPGROS, Sccl.
CEAI (Centre d’Estudis Africans i Interculturals)