dimarts, 14 d’abril del 2015

Moviment real (antiautoritaris sempre)


Frankfurt, una bella ciutat alemanya en què hom crida
Caviar per a tothom! (18-III-2015).

Per Marx i Engels, el comunisme és el moviment real que aboleix l’estat de les coses (La ideologia alemanya, 1846) “Per nosaltres, el comunisme no és un estat de coses que hagi de ser establert, un ideal cap al qual la realitat ha d’apuntar; nosaltres anomenem comunisme el moviment real que aboleix l’estat de coses actual.”

Per això, mani qui mani, antiautoritaris sempre!


dilluns, 13 d’abril del 2015

Legislació antiterrorista? I per què no camps d’extermini?

Font de la imatge: history-asdf.blogspot.com

Legislació antiterrorista?
I per què no camps d’extermini?
[VILAWEB, 3-IV-2012]
Gerard Horta

La deriva totalitarista dels poders econòmics i polítics  a les societats occidentals era previsible. Davant de l’esclat i la consolidació de formes d’autoorganització social emancipadora i de l’arrelament d’un bagatge polític subaltern en molts casos fonamentat en l’experiència de la precarització gradual de les condicions de vida de les classes populars, la recepta de l’Estat esdevé una cantarella rovellada: la militarització del conflicte social i la invisibilització de les seves causes.

Als Països Catalans i el conjunt de l’estat espanyol, el circ mediàtic i polític apel·la al concepte de “violència urbana” (?) per justificar l’empresonament de manifestants. Paradoxalment, tant els governants com l’oposició institucional invisibilitzen les veritables dimensions d’una  violència estructural dirigida contra la majoria social. Per la precarització de les condicions de vida: impossibilitat d’accés a l’habitatge –desnonaments, alts lloguers, hipoteques– o al mateix treball assalariat; augment del cost dels serveis bàsics –aigua, gas, telèfon, electricitat–; reducció i/o supressió i/o privatització dels serveis públics (educació –escoles on ja no serveixen els dinars cada dia, únic àpat per a molts alumnes–, sanitat, serveis socials, transports); paranys bancaris (participacions preferencials, etc.)–; desbaratament dels mitjans d’integració d’una societat abocada a la pobresa i l’exclusió, etc. I també per la precarització de les condicions de treball: desaparició dels convenis col·lectius i de les meses de negociació, reducció de salaris, acomiadament lliure, anul·lació pràctica de drets sindicals, etc. Són les gangues de la societat de classes.

Les autoritats se sorprenen que això que en diuen “antisistemes” –perquè el mot “anticapitalistes” deu tenir connotacions polítiques massa explícites– ja no en siguin 200, sinó 2.000. I, tot seguit, tracten tots aquells que som al carrer com uns perillosos paraterroristes.

Dels continus casos d’absolució de policies amb sentència condemnatòria ferma per maltractaments i tortures, dels morts sota custòdia policíaca que s’acumulen, les amnisties fiscals, la impunitat de la màfia política (tant de l’associada directament com indirectament a aparells polítics i institucions públiques) que malgrat la successió escandalosa de robatoris de fons públics continuen rodant en llibertat, d’una desigualtat social que ha situat al llindar de la pobresa una quarta part de la societat i que en el cas de Catalunya resulta indissociable del fet que prop del 70% dels assalariats cobraven el 2010 menys de 1.000 euros mensuals, de tot plegat no se’n diu violència urbana. I resulta que aquests polítics que haurien de investigar, reconèixer, analitzar, comprendre i resoldre quines són les fonts d’aquestes expressions de violència o de lluita als carrers, ens amenacen amb anys de presó per... per què? Per insultar, escopir, protegir-se instintivament, bolcar un contenidor? Insultar un home que afirma que no és policia secreta i que després apareix a comissaria en qualitat de secreta serà tipificat com a desacatament i resistència a l’autoritat? Ens prenen per esclaus, per imbècils?

I tot plegat en nom de què? D’aquest concepte tan poc jurídic nascut a l’Alemanya nazi dels anys trenta anomenat “alarma social”, tan fàcilment instrumentalitzable des de qualsevol concepció totalitarista del dret jurídic i de la societat? S’aplicarà potser la legislació antiterrorista als polítics que porten anys negant-nos el dret de manifestació?

El que va passar el passat 29 de març del 2012 es repeteix un cop i un altre fa anys: mossos –agents de carrer i membres de la Brigada Mòbil– incomplint la llei del Parlament de Catalunya de l’octubre del 2008 que els obliga a anar identificats visiblement; ús d’armes il·legals (kubotans i porres extensibles); llançament indiscriminat de bales de goma dirigides al cap; estomacades dins i fora de les furgonetes de transport dels detinguts (dues melses rebentades a puntades de peu, ossos fracturats, ulls petats); informes mèdics de policies ferits que, a diferència d’altres països, mai no es fan públics. Impecable, sí.

El més greu però, president Mas i conseller Puig, és curtcircuitar la marxa de centenars de milers de persones que baixaven per la Plaça de Catalunya. Què pretenen, s’han begut l’enteniment? Si volen protegir contenidors, arrenglerin els seus policies i furgonetes a les voreres, davant dels aparadors, i deixin que la gent flueixi pels carres. Perquè blocar Ronda de Sant Pere, Fontanella i Pl. Catalunya és completament delirant, cosa que cap mitjà periodístic ha denunciat encara. Convertir la Pl. de Catalunya en un cul d’ampolla, amb una densitat extrema de persones –amb infants i gent gran i amb la mobilitat reduïda– tancades per la policia i per la mateixa presència massiva de gent, i alhora dur a terme càrregues indiscriminades és ja no incompetència, sinó pur absurd repressiu. Vostès saben què són les allaus humanes fugint de les bales de goma i els gasos lacrimògens? Només la capacitat de la gent d’autogestionar l’ordre públic va evitar una tragèdia molt major que la dels centenars –centenars, sí– de ferits. En democràcia haurien de dimitir i ser jutjats presidents, ministres, consellers, directors d’operatius i tothom implicat en aquesta catàstrofe. La gent n’està farta. No se n’adonen o no se’n volen adonar?

Construeixin camps d’extermini, els serà més barat. I ho pagarem nosaltres, no s’amoïnin. Però no en diguin democràcia sisplau: diguin-ne feixisme.
 

diumenge, 12 d’abril del 2015

Dissidenten (1)


DISSIDENTEN + JIL JALALA: MOROCK’N ROLL

I bona nit des de les “Tanger Sessions”, ciutat que vaig conèixer amb ma mare i mon germà Roger de menut.

En paraules de Marcel Mauss: “...cos, ànima, societat, tot es barreja”. Balla o vés-te'n.

dissabte, 11 d’abril del 2015

Professionals de la impostura (Societat Limitada)



Professionals de la impostura
(Societat Limitada)
                                           [AVUI, 5-X-2000]
                                              Gerard Horta

[Daniel Cohn-Bendit i José María Mendiluce, Por la tercera izquierda. Nuevas Ediciones de Bolsillo. Barcelona, 2000.]

Cohn-Bendit va fer-se famós al maig del 1968 arran de les revoltes que se succeïren, i n’ha viscut sucosament una pila de temps. Mendiluce ja du força anys cobrant un sou magnífic i dietes “europees” en qualitat d’eurodiputat “independent” per les llistes del PSOE. Ambdós s’han ajuntat per explicar als “ciudadanos comunes”, mitjançant un bunyol indescriptible, què hem de fer perquè la “tercera izquierda” (ah, ¿ja n’hi havia dues?) creixi. I de pas assegurar les seves pensions, diríem. Si l’entronització converteix un home en rei –home diferent dels altres–, l’obediència a l’estat converteix un ésser votat per uns quants en un diputat: algú que gaudeix de privilegis i què en el seu trànsit boterut per les xarxes del poder s’aïllarà i emmalaltirà, com assenyala l’antropòleg Georges Balandier.

Aquest llibre és un dels nyaps més funestos que hem llegit mai. Apologia de la farsa, emmascarament obscè de l’anhel de perpetuar-se al poder, cínica operació de màrqueting, es tracta d’un mer anunci publicitari cara a generar adhesions que facin augmentar l’estatus simbòlic dels autors en qualitat de “polítics d’esquerra” i el que això reporta. Fer passar tal “representació” com una obra que “debat”  la manera com s’ha d’articular la necessària transformació social resulta, pel cap baix, hipòcrita, escandalós i pervers. Ni tan sols hi ha sopa d’all, és una presa de pèl desorbitada.

Tot sistema de poder és un dispositiu destinat a produir efectes: aquí es pretén crear la il·lusió de “progressisme” des d’un elitisme esborronador. Si voleu tastar panegírics del consens llegiu Rousseau o vegeu Metropolis de Lang, però prescindiu del patètic recorregut de dues ficcions a les quals tants anys i esdeveniments els han provocat “la sensación a veces triste (pero casi siempre feliz) que quedan muchas cosas por hacer”. Sens dubte, tenen la vida resolta i mengen cada dia –vividors del dolor aliè–. Com a encarnació flàccida del no-res els pensaments fugen; l’esperit és esclafat i substituït per una macabra acció publicitària. En vista de la incapacitat d’oferir algun esbós d’idea, hi trobem lèxic extret de l’esfera empresarial (“rentas”, “inflación”, “intereses”, “mercado”, “capital”) que remet metafòricament i penosa a àmbits “humanístics”. 

                                 Mandarins de la nova era
En ple deliri fins afirmen que tot s’ha d’inventar. Així, igual que els reis entronitzats, s’exhibeixen com a profetes fundadors d’una nova era. Resultaria graciós si no fos manicomial. Al llibre queda clar que els ciutadans de les nacions minoritzades d’Europa parlem llengües “regionales”, que les nostres terres són “regiones” perilloses pels “localismos nacionalistas”, i no s’hi esmenta per res el l’etnocentrisme totalitarista francès, espanyol, anglès, serbi o alemany. Mendiluce, defensor empedreït de minories, va votar contra una proposta perquè els ciutadans de la UE poguessin adreçar-se a les institucions europees en la seva pròpia llengua. I la seva aportació a resoldre racionalment el conflicte armat més dramàtic que sacseja la UE avui dia, el del País Basc, ha consistit a desfilar de bracet amb els postfranquistes a Sant Sebastià (encara l’hem de veure desfilar pels morts per manca de mesures de seguretat laboral, o contra la misèria o els atemptats del GAL o la pràctica de la tortura a Europa...).

Amb tot, ens alliçona: ara dels “llibertaris” n’hem de dir “liberals”; el paisatge l’hem de canviar “sin sobresaltos ni aventuras” (per això no ha pogut entrar a cobrar diners de Greenpeace, car es negava a abandonar l’escó d’eurodiputat, i encara advoca perquè no s’acumulin càrrecs, ja que “cada cargo tiene tareas y salario suficiente”), i hem de crear “clubs de reflexión”. Les seves lletres sobre la xenofòbia, la universalització dels drets humans, l’avantguarda colonitzadora representada per les ONG i el repartiment de la riquesa –la injustícia legitimada pel sistema judicial la deixa “para otro día”– són frívoles i tramposes, sent molt generosos. En una inenarrable epifania de la fal·làcia, Mendiluce té la barra de proposar la limitació de mandats “para que la política no sea una forma de vida”, i propugna (potser per les dones que ha conegut exercint el càrrec) que s’han de potenciar les relacions “interactivas” entre ciutadania i polítics i “más encuentros informales para redescubrir el placer de pensar juntos” (glups!). A les darreres 30 pàgines el fàstic t’ha vençut inexorablement, conclous que votar es paga car i que fugiràs en coet del planeta així que puguis, si és que el final no t’arrossega a la bogeria: “pillar la vena emocional es el reto para que las ideas progresistas avancen” (m’estimo més W. Reich, noi); “nos vemos en diciembre” (no aclareix si la trobada serà o no “informal”); o bé “no dejemos en manos de los profesionales o los oportunistas lo que nos preocupa” (¿!).

Seguint Balandier, el gran actor polític dirigeix el real per mitjà de l’imaginari. L’ús que tots dos eurodiputats fan de l’imaginari no és pas malaurat per erigir la justícia i la democràcia: n’és l’enterrament definitiu.

dimarts, 7 d’abril del 2015

Presentació del llibre HIACE. ANTROPOLOGÍA DE LAS CARRETERAS EN LA ISLA DE SANTIAGO (CABO VERDE) de Gerard Horta i Daniel Malet


Amb la participació de:

MARIA JESÚS BUXÓ, JOAN BESTARD,
MANUEL DELGADO, ALBERTO LÓPEZ BARGADOS,
i DELS AUTORS

Sala Gran (4t pis)
Dijous, 9 d’abril del 2015, 19.30 h
Facultat de Geografia i Història / Universitat de Barcelona
Departament d’Antropologia Social
C. Montalegre - 6