Font de la imatge: history-asdf.blogspot.com
Legislació
antiterrorista?
I per què no
camps d’extermini?
[VILAWEB,
3-IV-2012]
Gerard
Horta
La deriva
totalitarista dels poders econòmics i polítics
a les societats occidentals era previsible. Davant de l’esclat i la
consolidació de formes d’autoorganització social emancipadora i de l’arrelament
d’un bagatge polític subaltern en molts casos fonamentat en l’experiència de la
precarització gradual de les condicions de vida de les classes populars, la
recepta de l’Estat esdevé una cantarella rovellada: la militarització del
conflicte social i la invisibilització de les seves causes.
Als Països Catalans i el conjunt de l’estat
espanyol, el circ mediàtic i polític apel·la al concepte de “violència urbana”
(?) per justificar l’empresonament de manifestants. Paradoxalment, tant els
governants com l’oposició institucional invisibilitzen les veritables
dimensions d’una violència estructural
dirigida contra la majoria social. Per la precarització de les condicions de
vida: impossibilitat d’accés a l’habitatge –desnonaments, alts lloguers,
hipoteques– o al mateix treball assalariat; augment del cost dels serveis
bàsics –aigua, gas, telèfon, electricitat–; reducció i/o supressió i/o
privatització dels serveis públics (educació –escoles on ja no serveixen els
dinars cada dia, únic àpat per a molts alumnes–, sanitat, serveis socials,
transports); paranys bancaris (participacions preferencials, etc.)–; desbaratament
dels mitjans d’integració d’una societat abocada a la pobresa i l’exclusió,
etc. I també per la precarització de les condicions de treball: desaparició
dels convenis col·lectius i de les meses de negociació, reducció de salaris,
acomiadament lliure, anul·lació pràctica de drets sindicals, etc. Són les
gangues de la societat de classes.
Les autoritats se sorprenen que això que en
diuen “antisistemes” –perquè el mot “anticapitalistes” deu tenir connotacions
polítiques massa explícites– ja no en siguin 200, sinó 2.000. I, tot seguit,
tracten tots aquells que som al carrer com uns perillosos paraterroristes.
Dels continus casos d’absolució de policies
amb sentència condemnatòria ferma per maltractaments i tortures, dels morts
sota custòdia policíaca que s’acumulen, les amnisties fiscals, la impunitat de
la màfia política (tant de l’associada directament com indirectament a aparells
polítics i institucions públiques) que malgrat la successió escandalosa de
robatoris de fons públics continuen rodant en llibertat, d’una desigualtat
social que ha situat al llindar de la pobresa una quarta part de la societat i
que en el cas de Catalunya resulta indissociable del fet que prop del 70% dels
assalariats cobraven el 2010 menys de 1.000 euros mensuals, de tot plegat no se’n diu violència urbana. I resulta
que aquests polítics que haurien de investigar, reconèixer, analitzar,
comprendre i resoldre quines són les fonts d’aquestes expressions de violència
o de lluita als carrers, ens amenacen amb anys de presó per... per què? Per
insultar, escopir, protegir-se instintivament, bolcar un contenidor? Insultar
un home que afirma que no és policia secreta i que després apareix a comissaria
en qualitat de secreta serà tipificat com a desacatament i resistència a
l’autoritat? Ens prenen per esclaus, per imbècils?
I tot plegat en nom de què? D’aquest
concepte tan poc jurídic nascut a l’Alemanya nazi dels anys trenta anomenat “alarma
social”, tan fàcilment instrumentalitzable des de qualsevol concepció
totalitarista del dret jurídic i de la societat? S’aplicarà potser la
legislació antiterrorista als polítics que porten anys negant-nos el dret de
manifestació?
El que va passar el passat 29 de març del
2012 es repeteix un cop i un altre fa anys: mossos –agents de carrer i membres
de la Brigada Mòbil– incomplint la llei del Parlament de Catalunya de l’octubre
del 2008 que els obliga a anar identificats visiblement; ús d’armes il·legals
(kubotans i porres extensibles); llançament indiscriminat de bales de goma
dirigides al cap; estomacades dins i fora de les furgonetes de transport dels
detinguts (dues melses rebentades a puntades de peu, ossos fracturats, ulls
petats); informes mèdics de policies ferits que, a diferència d’altres països,
mai no es fan públics. Impecable, sí.
El més greu però, president Mas i conseller
Puig, és curtcircuitar la marxa de centenars de milers de persones que baixaven
per la Plaça de Catalunya. Què pretenen, s’han begut l’enteniment? Si volen
protegir contenidors, arrenglerin els seus policies i furgonetes a les voreres,
davant dels aparadors, i deixin que la gent flueixi pels carres. Perquè blocar
Ronda de Sant Pere, Fontanella i Pl. Catalunya és completament delirant, cosa
que cap mitjà periodístic ha denunciat encara. Convertir la Pl. de Catalunya en
un cul d’ampolla, amb una densitat extrema de persones –amb infants i gent gran
i amb la mobilitat reduïda– tancades per la policia i per la mateixa presència
massiva de gent, i alhora dur a terme càrregues indiscriminades és ja no
incompetència, sinó pur absurd repressiu. Vostès saben què són les allaus
humanes fugint de les bales de goma i els gasos lacrimògens? Només la capacitat
de la gent d’autogestionar l’ordre públic va evitar una tragèdia molt major que
la dels centenars –centenars, sí– de ferits. En democràcia haurien de dimitir i
ser jutjats presidents, ministres, consellers, directors d’operatius i tothom
implicat en aquesta catàstrofe. La gent n’està farta. No se n’adonen o no se’n
volen adonar?
Construeixin camps d’extermini, els serà més
barat. I ho pagarem nosaltres, no s’amoïnin. Però no en diguin democràcia
sisplau: diguin-ne feixisme.
