Professionals de la impostura (Societat Limitada)

Professionals de la impostura

(Societat Limitada)

                                           [AVUI, 5-X-2000]

                                              Gerard Horta

[Daniel Cohn-Bendit i José María Mendiluce, Por la tercera izquierda. Nuevas Ediciones de Bolsillo. Barcelona, 2000.]

Cohn-Bendit va fer-se famós al maig del 1968 arran de les revoltes que se succeïren, i n’ha viscut sucosament una pila de temps. Mendiluce ja du força anys cobrant un sou magnífic i dietes “europees” en qualitat d’eurodiputat “independent” per les llistes del PSOE. Ambdós s’han ajuntat per explicar als “ciudadanos comunes”, mitjançant un bunyol indescriptible, què hem de fer perquè la “tercera izquierda” (ah, ¿ja n’hi havia dues?) creixi. I de pas assegurar les seves pensions, diríem. Si l’entronització converteix un home en rei –home diferent dels altres–, l’obediència a l’estat converteix un ésser votat per uns quants en un diputat: algú que gaudeix de privilegis i què en el seu trànsit boterut per les xarxes del poder s’aïllarà i emmalaltirà, com assenyala l’antropòleg Georges Balandier.

Aquest llibre és un dels nyaps més funestos que hem llegit mai. Apologia de la farsa, emmascarament obscè de l’anhel de perpetuar-se al poder, cínica operació de màrqueting, es tracta d’un mer anunci publicitari cara a generar adhesions que facin augmentar l’estatus simbòlic dels autors en qualitat de “polítics d’esquerra” i el que això reporta. Fer passar tal “representació” com una obra que “debat”  la manera com s’ha d’articular la necessària transformació social resulta, pel cap baix, hipòcrita, escandalós i pervers. Ni tan sols hi ha sopa d’all, és una presa de pèl desorbitada.

Tot sistema de poder és un dispositiu destinat a produir efectes: aquí es pretén crear la il·lusió de “progressisme” des d’un elitisme esborronador. Si voleu tastar panegírics del consens llegiu Rousseau o vegeu Metropolis de Lang, però prescindiu del patètic recorregut de dues ficcions a les quals tants anys i esdeveniments els han provocat “la sensación a veces triste (pero casi siempre feliz) que quedan muchas cosas por hacer”. Sens dubte, tenen la vida resolta i mengen cada dia –vividors del dolor aliè–. Com a encarnació flàccida del no-res els pensaments fugen; l’esperit és esclafat i substituït per una macabra acció publicitària. En vista de la incapacitat d’oferir algun esbós d’idea, hi trobem lèxic extret de l’esfera empresarial (“rentas”, “inflación”, “intereses”, “mercado”, “capital”) que remet metafòricament i penosa a àmbits “humanístics”. 

                                 Mandarins de la nova era

En ple deliri fins afirmen que tot s’ha d’inventar. Així, igual que els reis entronitzats, s’exhibeixen com a profetes fundadors d’una nova era. Resultaria graciós si no fos manicomial. Al llibre queda clar que els ciutadans de les nacions minoritzades d’Europa parlem llengües “regionales”, que les nostres terres són “regiones” perilloses pels “localismos nacionalistas”, i no s’hi esmenta per res el l’etnocentrisme totalitarista francès, espanyol, anglès, serbi o alemany. Mendiluce, defensor empedreït de minories, va votar contra una proposta perquè els ciutadans de la UE poguessin adreçar-se a les institucions europees en la seva pròpia llengua. I la seva aportació a resoldre racionalment el conflicte armat més dramàtic que sacseja la UE avui dia, el del País Basc, ha consistit a desfilar de bracet amb els postfranquistes a Sant Sebastià (encara l’hem de veure desfilar pels morts per manca de mesures de seguretat laboral, o contra la misèria o els atemptats del GAL o la pràctica de la tortura a Europa...).

Amb tot, ens alliçona: ara dels “llibertaris” n’hem de dir “liberals”; el paisatge l’hem de canviar “sin sobresaltos ni aventuras” (per això no ha pogut entrar a cobrar diners de Greenpeace, car es negava a abandonar l’escó d’eurodiputat, i encara advoca perquè no s’acumulin càrrecs, ja que “cada cargo tiene tareas y salario suficiente”), i hem de crear “clubs de reflexión”. Les seves lletres sobre la xenofòbia, la universalització dels drets humans, l’avantguarda colonitzadora representada per les ONG i el repartiment de la riquesa –la injustícia legitimada pel sistema judicial la deixa “para otro día”– són frívoles i tramposes, sent molt generosos. En una inenarrable epifania de la fal·làcia, Mendiluce té la barra de proposar la limitació de mandats “para que la política no sea una forma de vida”, i propugna (potser per les dones que ha conegut exercint el càrrec) que s’han de potenciar les relacions “interactivas” entre ciutadania i polítics i “más encuentros informales para redescubrir el placer de pensar juntos” (glups!). A les darreres 30 pàgines el fàstic t’ha vençut inexorablement, conclous que votar es paga car i que fugiràs en coet del planeta així que puguis, si és que el final no t’arrossega a la bogeria: “pillar la vena emocional es el reto para que las ideas progresistas avancen” (m’estimo més W. Reich, noi); “nos vemos en diciembre” (no aclareix si la trobada serà o no “informal”); o bé “no dejemos en manos de los profesionales o los oportunistas lo que nos preocupa” (¿!).

Seguint Balandier, el gran actor polític dirigeix el real per mitjà de l’imaginari. L’ús que tots dos eurodiputats fan de l’imaginari no és pas malaurat per erigir la justícia i la democràcia: n’és l’enterrament definitiu.