Alexandra
David-Néel al Tibet.
ALEXANDRA DAVID-NÉEL (1868-1969):
DE LA LLIBERTAT COM A DRET NATURAL DELS ÉSSERS
[AVUI, 24-V-2001]
Gerard Horta
[Alexandra
David-Néel, Elogio a la vida. Octaedro. Barcelona, 2000.]
Som davant d’una dona singular escriptora d’una obra singular. Com
encabir-la sota un sol rètol si el seu trajecte continua sent desconegut per al
gran públic i fins per al petit? Els seus llibres s’han classificat, per part
d’editorials, llibreries, acadèmies i biblioteques, seguint conceptes molt
diversos, tan elàstics com les maneres distintes d’interpretar-los. En efecte,
buscar “David-Néel” significa trobar epígrafs com ara anarquisme, espiritisme,
literatura, misticisme, conte, etnografia, etnologia, esoterisme, història,
ocultisme, religions no cristianes, novel·la, mitologia i, en el súmmum del
deliri classificatori, podem trobar-la dintre de l’apartat de “guies
turístiques” (a la Biblioteca d’Humanitats d’una universitat barcelonesa).
Autora prolífica, molt editada a França (per Plon, entre altres, de cap a peus
del segle passat), al nostre país ha obtingut un ressò mediàtic escarransit i
alhora un èxit mercantil notable, ja que molts dels seus llibres estan
exhaurits. Malauradament és inútil insistir a remarcar que, si bé la primera
edició de què tenim coneixement data del 1929 a Barcelona, encara no ha estat traduïda
al català (si més no, pel que sabem després d’un dens buidatge).
La connexió Reclus
La David-Néel d’Elogio a la vida (Pour la vie), tanmateix,
no és l’orientalista amb què toparem al llarg del segle XX, sinó la jove
anarquista incendiant-se just abans de llençar-se a l’espadat de l’esperit.
Alexandra David neix el 1868 dins les fronteres administratives de l’estat
francès en una família benestant. A 21 anys –el 1889– escriu Pour la vie, al·legat extraordinari per
la llibertat en què es reflecteixen les influències d’Elisée Reclus i el seu
entorn anarquista. Reclus, professor de geografia a la Universitat Nova
de Brussel·les –hi va a parar una vegada resolta la seva condició d’exiliat de
França (a Itàlia i Ginebra) per la seva
implicació el 1870 a
la Comuna de
París, on se li encomana de reorganitzar la Biblioteca Nacional–,
facilita la publicació de l’Pour la vie en
una col·lecció de la revista Temps
Nouveaux el 1898. Aleshores A. David ja havia petat la closca de l’ou
familiar i treballat com a periodista, actriu i cantant lírica. El 1900, a Tunis, hi coneix
Philippe Néel, amb qui es casa. Al darrere, malgrat la joventut, ella ha forjat
un bagatge fet d’estades per Europa, el nord de l’Àfrica i l’Índia, si bé és
d’ençà de les noces amb Néel que afronta els grans trànsits a l’Àsia. S’hi
lliura durant la primera meitat del segle XX, i fa molts viatges a peu,
mendicant i tot. En retornar a França un cop finalitza la Segona Guerra
mundial, el 1945, s’estableix a la
Fortalesa de la
Meditació, on traspassa el 1969, a 101 anys.
De
jove (propaganda política llibertària).
Coneixement científic contra ignorància
Per evitar que en
el combat desigual entre la ignorància i el coneixement científic acabem
perdent el món –si no a nosaltres mateixos– l’editorial barcelonina Octaedro ha
recuperat aquesta obra veritablement sobresortint. A la presentació que en fa
Rémy Ricardeau, hi assenyala en altres paraules que Alexandra David-Néel supera
el grinyolar continu a què les classificacions ordinàries reclouen el moviment
de la vida. A continuació, el prefaci d’Elisée Reclus ens introdueix amb
inspiració i concisió al geni que solca el conjunt del llibre. Reclus
(1830-1905), científic anarquista de primer ordre, fou amic de Bakunin des del
1864, s’afilià a la I Internacional el 1869 i conegué anarquistes com Kropotkin,
geògraf igual que ell. La commutació de la pena de deportació a què és
condemnat per la d’exili té lloc arran de la campanya internacional que
encapçalen Darwin i Spencer. Influeix granment sobre els medis obrers dels
Països Catalans a través d’un extens seguit de publicacions des del 1887. Serà
editat profusament a Barcelona pels col·lectius de les revistes Acracia, El productor i La Huelga General, a València per
l’editor Sempere, a Sabadell per Los Desheredados i a Maó per El Porvenir Obrero. Una figura cabdal de
l’anarquisme català com Anselmo Lorenzo, que en el seu cas particular mantingué
relacions més que profundes amb la maçoneria –cosa que ha estudiat
l’historiador Pere Sànchez Ferré–, en fou junt amb Josep Prat el traductor més
important. Traslladaren al castellà moltes obres de Reclus, inclosos els sis
toms d’El hombre y la tierra, per a
l’Escola Moderna i Maucci (el 1980, un conjunt de geògrafs i geògrafes de la
Universitat Autònoma de Barcelona n’editaren l’antologia La geografía al servicio de la vida, reprenent així el fil
estroncat per la Postguerra).
Sens dubte, l’aportació de Reclus a la ciència
dels segles XIX i XX en qualitat de geògraf i pensador anarquista, i també
d’inductor respecte als vincles primerencs entre l’anarquisme i el naturisme al
nostre país, ha estat major que no el reconeixement obtingut. Per això –i
aquesta és l’única nota adversativa quant a l’edició de l’Elogio...– ens hauria agradat trobar una certa contextualització a
l’hora de situar en termes històrics els lligams entre A. David-Néel, E. Reclus
i els moviments llibertaris catalans. Que el nomenclàtor de Barcelona
homenatgés Lorenzo o Reclus ja afecta el camp de la dignitat col·lectiva i
institucional, pel que sembla massa torbat per manifestar-se terrenalment.
Manifestació
de dones a Barcelona, primera a l’estat espanyol (10-VII-1910):
per la seva emancipació, laicista, lliurepensadora i republicana.
Una anarquista indomable
Les pàgines de l’Elogio a la vida s’agrupen en sis
capítols, l’aparició dels quals resulta tan intemporal com actual: tremendament
actual. S’hi tracta de l’elogi a la vida, de l’autoritat, els drets i els
deures, les personalitats fictícies, la cerca de la felicitat i l’antagonisme
dels interessos. David-Néel estructura amb una saviesa impròpia de l’edat
d’escriptura del text un atac frontal, demolidor, contra tota jerarquització
imposada i els tripijocs fatals d’una societat obstinada a ensorrar-se en
l’irracional. Els seus raonaments neixen del coneixement de la causa, i
didàcticament, acudint a la bellesa i la imaginació descriptiva, rebat amb una
ràbia inflexible l’execució de la injustícia. El rerefons del llibre atén per
tot arreu un objectiu directíssim: cal que cada individu assumeixi la
necessitat de viure la seva pròpia vida, si no és així la frustració i el dolor
n’esdevindran companys dissortats i perpetus, fonament de la impostura social i
la tragèdia de la civilització.
Segons el nostre
parer, obres com aquesta tenen un interès substancial per als estudis
incipients de l’antropologia jurídica sobre l’igualitarisme, atès que expressen
esplèndidament la concepció de la llibertat i la reciprocitat com a dret
natural dels éssers. En aquest sentit, el rebuig de la tradició grega de la
mortificació de la carn –fruit d’una dissortada i encara no superada divisió
entre “cos” i “ment” (“ànima”, “esperit”)–, refermada pel catolicisme més
restrictiu, enceta l’establiment de la responsabilitat del qui accepta el dolor
sense rebel·lar-s’hi: un mateix.
De l’obediència
encegada que del bé en fa patiment, l’autora en diu “mal”. Exposa amb
meticulositat els processos que justifiquen l’esclavatge i l’alliberament que
n’ha de derivar sobre la base del qüestionament d’un invent tirànic: la (mala)
consciència. Els exèrcits poden desaparèixer si cada ciutadà es converteix en
el primer policia repressor de la seva pròpia llibertat. Els mecanismes
socials, per David-Néel, alimenten l’autoritat d’una minoria i al mateix temps
l’aprofundiment de la (mala) consciència en l’estructura psicològica i social
de les comunitats humanes. La finalitat del procés rau a legitimar la
desproporció enorme que hi ha entre la quantitat de possessions materials dels
uns (pocs) i la privació absoluta dels altres (moltíssims), obligats a vendre
els seus cossos durant vides senceres per reeixir en la mera subsistència.
L’arbitrarietat de les idees que abonen la tragèdia de la humanitat prové de la
ignorància: és aquí que la ciència hauria d’exercir el seu paper alliberador,
per comptes de degenerar a ser un ressort més per esclafar el potencial de vida
i saviesa de les persones (ara com ara, una afirmació més vàlida que mai,
almenys en termes científics).
David-Néel, immergida
tota ella en la tradició del XIX que uneix l’anarquisme amb el sistema
conceptual ocultista i l’espiritualisme –d’una manera molt especial a França i
més encara als Països Catalans–, evoca un vell cant poètic: qualsevol percepció
de la imaginació tendeix a encarnar-se en una forma física. “Els pensaments
creen actes, els sistemes filosòfics creen organitzacions socials.” La manera
com discuteix el dret adquirit i la complicitat de la jerarquia eclesiàstica
amb interpretacions eufemístiques dels drets i els deures cara a magnificar la
por de la població a la llibertat sorgeix d’una racionalitat feroç en què
s’encadenen càrregues inclements contra la submissió a la colossal ficció
social i contra la resignació que propugnen el catolicisme romà i els revolucionarismes,
en la mesura que tots dos ajornen el benestar per “després” (al cel, o quan es
realitzi la revolució, tant se val). En definitiva, s’hi replica la falsa
creença (assumida per tothom acríticament) que els conflictes generats pels
humans no els poden resoldre els humans mateixos, com si fossin xacres
inevitables en les dimensions del temps i l’espai. Si d’alguna banda neix el
revoltat “Volem el món i el volem ara” del cantant de The Doors Jim Morrison
als duríssims anys seixanta dels EUA (cosa que l’FBI li féu pagar prou car) és
d’aquesta necessitat incontrovertible de materialitzar el paradís ja, ara, no
pas més tard. La incitació més que assenyada a la rebel·lió des de la qual es
qüestiona el paper de jutges, militars, patrons, funcionaris religiosos,
educadors, metges, científics i el reguitzell vast de practicants del poder se
centra a cridar genèricament, una a una, a la responsabilitat de les persones:
“El fi de l’ésser humà és ser un ésser humà. El fi de la seva vida és viure.”
L’Alexandra,
de gran.
Alexandra
David-Néel va ser una dona resolta a explorar el món: cap enfora a la primera
meitat de la vida; cap endins a la segona meitat. Al maig del 1968 –un any
abans que se n’anés– se’n reivindicà la figura i l’obra i ella s’hi sentí
reconeguda, i per celebrar el centenari del seu naixement es reedità de nou Pour la vie. Gaudim-ne, aprenguem-ne i
practiquem-lo, abans que en la quasi eterna transició postfranquista cap a qui
sap on llibres com aquest siguin censurats, cremats al carrer igual que a l’any
1939 i acusats de fer apologia de la ciència de la llibertat. Però llegim-lo
ara, no demà.
