Alexandra David-Néel (1868-1969): de la llibertat com a dret natural dels éssers

Alexandra David-Néel al Tibet.

ALEXANDRA DAVID-NÉEL (1868-1969):

DE LA LLIBERTAT COM A DRET NATURAL DELS ÉSSERS

[AVUI, 24-V-2001]

Gerard Horta

[Alexandra David-Néel, Elogio a la vida. Octaedro. Barcelona, 2000.]

Som davant d’una dona singular escriptora d’una obra singular. Com encabir-la sota un sol rètol si el seu trajecte continua sent desconegut per al gran públic i fins per al petit? Els seus llibres s’han classificat, per part d’editorials, llibreries, acadèmies i biblioteques, seguint conceptes molt diversos, tan elàstics com les maneres distintes d’interpretar-los. En efecte, buscar “David-Néel” significa trobar epígrafs com ara anarquisme, espiritisme, literatura, misticisme, conte, etnografia, etnologia, esoterisme, història, ocultisme, religions no cristianes, novel·la, mitologia i, en el súmmum del deliri classificatori, podem trobar-la dintre de l’apartat de “guies turístiques” (a la Biblioteca d’Humanitats d’una universitat barcelonesa). Autora prolífica, molt editada a França (per Plon, entre altres, de cap a peus del segle passat), al nostre país ha obtingut un ressò mediàtic escarransit i alhora un èxit mercantil notable, ja que molts dels seus llibres estan exhaurits. Malauradament és inútil insistir a remarcar que, si bé la primera edició de què tenim coneixement data del 1929 a Barcelona, encara no ha estat traduïda al català (si més no, pel que sabem després d’un dens buidatge).

La connexió Reclus

La David-Néel d’Elogio a la vida (Pour la vie), tanmateix, no és l’orientalista amb què toparem al llarg del segle XX, sinó la jove anarquista incendiant-se just abans de llençar-se a l’espadat de l’esperit. Alexandra David neix el 1868 dins les fronteres administratives de l’estat francès en una família benestant. A 21 anys –el 1889– escriu Pour la vie, al·legat extraordinari per la llibertat en què es reflecteixen les influències d’Elisée Reclus i el seu entorn anarquista. Reclus, professor de geografia a la Universitat Nova de Brussel·les –hi va a parar una vegada resolta la seva condició d’exiliat de França  (a Itàlia i Ginebra) per la seva implicació el 1870 a la Comuna de París, on se li encomana de reorganitzar la Biblioteca Nacional–, facilita la publicació de l’Pour la vie en una col·lecció de la revista Temps Nouveaux el 1898. Aleshores A. David ja havia petat la closca de l’ou familiar i treballat com a periodista, actriu i cantant lírica. El 1900, a Tunis, hi coneix Philippe Néel, amb qui es casa. Al darrere, malgrat la joventut, ella ha forjat un bagatge fet d’estades per Europa, el nord de l’Àfrica i l’Índia, si bé és d’ençà de les noces amb Néel que afronta els grans trànsits a l’Àsia. S’hi lliura durant la primera meitat del segle XX, i fa molts viatges a peu, mendicant i tot. En retornar a França un cop finalitza la Segona Guerra mundial, el 1945, s’estableix a la Fortalesa de la Meditació, on traspassa el 1969, a 101 anys.

De jove (propaganda política llibertària).

Coneixement científic contra ignorància

Per evitar que en el combat desigual entre la ignorància i el coneixement científic acabem perdent el món –si no a nosaltres mateixos– l’editorial barcelonina Octaedro ha recuperat aquesta obra veritablement sobresortint. A la presentació que en fa Rémy Ricardeau, hi assenyala en altres paraules que Alexandra David-Néel supera el grinyolar continu a què les classificacions ordinàries reclouen el moviment de la vida. A continuació, el prefaci d’Elisée Reclus ens introdueix amb inspiració i concisió al geni que solca el conjunt del llibre. Reclus (1830-1905), científic anarquista de primer ordre, fou amic de Bakunin des del 1864, s’afilià a la I Internacional el 1869 i conegué anarquistes com Kropotkin, geògraf igual que ell. La commutació de la pena de deportació a què és condemnat per la d’exili té lloc arran de la campanya internacional que encapçalen Darwin i Spencer. Influeix granment sobre els medis obrers dels Països Catalans a través d’un extens seguit de publicacions des del 1887. Serà editat profusament a Barcelona pels col·lectius de les revistes Acracia, El productor i La Huelga General, a València per l’editor Sempere,  a Sabadell per Los Desheredados i a Maó per El Porvenir Obrero. Una figura cabdal de l’anarquisme català com Anselmo Lorenzo, que en el seu cas particular mantingué relacions més que profundes amb la maçoneria –cosa que ha estudiat l’historiador Pere Sànchez Ferré–, en fou junt amb Josep Prat el traductor més important. Traslladaren al castellà moltes obres de Reclus, inclosos els sis toms d’El hombre y la tierra, per a l’Escola Moderna i Maucci (el 1980, un conjunt de geògrafs i geògrafes de la Universitat Autònoma de Barcelona n’editaren l’antologia La geografía al servicio de la vida, reprenent així el fil estroncat per la Postguerra).

Sens dubte, l’aportació de Reclus a la ciència dels segles XIX i XX en qualitat de geògraf i pensador anarquista, i també d’inductor respecte als vincles primerencs entre l’anarquisme i el naturisme al nostre país, ha estat major que no el reconeixement obtingut. Per això –i aquesta és l’única nota adversativa quant a l’edició de l’Elogio...– ens hauria agradat trobar una certa contextualització a l’hora de situar en termes històrics els lligams entre A. David-Néel, E. Reclus i els moviments llibertaris catalans. Que el nomenclàtor de Barcelona homenatgés Lorenzo o Reclus ja afecta el camp de la dignitat col·lectiva i institucional, pel que sembla massa torbat per manifestar-se terrenalment.

  

Manifestació de dones a Barcelona, primera a l’estat espanyol (10-VII-1910):
per la seva emancipació, laicista, lliurepensadora i republicana.

Una anarquista indomable

Les pàgines de l’Elogio a la vida s’agrupen en sis capítols, l’aparició dels quals resulta tan intemporal com actual: tremendament actual. S’hi tracta de l’elogi a la vida, de l’autoritat, els drets i els deures, les personalitats fictícies, la cerca de la felicitat i l’antagonisme dels interessos. David-Néel estructura amb una saviesa impròpia de l’edat d’escriptura del text un atac frontal, demolidor, contra tota jerarquització imposada i els tripijocs fatals d’una societat obstinada a ensorrar-se en l’irracional. Els seus raonaments neixen del coneixement de la causa, i didàcticament, acudint a la bellesa i la imaginació descriptiva, rebat amb una ràbia inflexible l’execució de la injustícia. El rerefons del llibre atén per tot arreu un objectiu directíssim: cal que cada individu assumeixi la necessitat de viure la seva pròpia vida, si no és així la frustració i el dolor n’esdevindran companys dissortats i perpetus, fonament de la impostura social i la tragèdia de la civilització.

Segons el nostre parer, obres com aquesta tenen un interès substancial per als estudis incipients de l’antropologia jurídica sobre l’igualitarisme, atès que expressen esplèndidament la concepció de la llibertat i la reciprocitat com a dret natural dels éssers. En aquest sentit, el rebuig de la tradició grega de la mortificació de la carn –fruit d’una dissortada i encara no superada divisió entre “cos” i “ment” (“ànima”, “esperit”)–, refermada pel catolicisme més restrictiu, enceta l’establiment de la responsabilitat del qui accepta el dolor sense rebel·lar-s’hi: un mateix.

De l’obediència encegada que del bé en fa patiment, l’autora en diu “mal”. Exposa amb meticulositat els processos que justifiquen l’esclavatge i l’alliberament que n’ha de derivar sobre la base del qüestionament d’un invent tirànic: la (mala) consciència. Els exèrcits poden desaparèixer si cada ciutadà es converteix en el primer policia repressor de la seva pròpia llibertat. Els mecanismes socials, per David-Néel, alimenten l’autoritat d’una minoria i al mateix temps l’aprofundiment de la (mala) consciència en l’estructura psicològica i social de les comunitats humanes. La finalitat del procés rau a legitimar la desproporció enorme que hi ha entre la quantitat de possessions materials dels uns (pocs) i la privació absoluta dels altres (moltíssims), obligats a vendre els seus cossos durant vides senceres per reeixir en la mera subsistència. L’arbitrarietat de les idees que abonen la tragèdia de la humanitat prové de la ignorància: és aquí que la ciència hauria d’exercir el seu paper alliberador, per comptes de degenerar a ser un ressort més per esclafar el potencial de vida i saviesa de les persones (ara com ara, una afirmació més vàlida que mai, almenys en termes científics).

David-Néel, immergida tota ella en la tradició del XIX que uneix l’anarquisme amb el sistema conceptual ocultista i l’espiritualisme –d’una manera molt especial a França i més encara als Països Catalans–, evoca un vell cant poètic: qualsevol percepció de la imaginació tendeix a encarnar-se en una forma física. “Els pensaments creen actes, els sistemes filosòfics creen organitzacions socials.” La manera com discuteix el dret adquirit i la complicitat de la jerarquia eclesiàstica amb interpretacions eufemístiques dels drets i els deures cara a magnificar la por de la població a la llibertat sorgeix d’una racionalitat feroç en què s’encadenen càrregues inclements contra la submissió a la colossal ficció social i contra la resignació que propugnen el catolicisme romà i els revolucionarismes, en la mesura que tots dos ajornen el benestar per “després” (al cel, o quan es realitzi la revolució, tant se val). En definitiva, s’hi replica la falsa creença (assumida per tothom acríticament) que els conflictes generats pels humans no els poden resoldre els humans mateixos, com si fossin xacres inevitables en les dimensions del temps i l’espai. Si d’alguna banda neix el revoltat “Volem el món i el volem ara” del cantant de The Doors Jim Morrison als duríssims anys seixanta dels EUA (cosa que l’FBI li féu pagar prou car) és d’aquesta necessitat incontrovertible de materialitzar el paradís ja, ara, no pas més tard. La incitació més que assenyada a la rebel·lió des de la qual es qüestiona el paper de jutges, militars, patrons, funcionaris religiosos, educadors, metges, científics i el reguitzell vast de practicants del poder se centra a cridar genèricament, una a una, a la responsabilitat de les persones: “El fi de l’ésser humà és ser un ésser humà. El fi de la seva vida és viure.” 

L’Alexandra, de gran.

Alexandra David-Néel va ser una dona resolta a explorar el món: cap enfora a la primera meitat de la vida; cap endins a la segona meitat. Al maig del 1968 –un any abans que se n’anés– se’n reivindicà la figura i l’obra i ella s’hi sentí reconeguda, i per celebrar el centenari del seu naixement es reedità de nou Pour la vie. Gaudim-ne, aprenguem-ne i practiquem-lo, abans que en la quasi eterna transició postfranquista cap a qui sap on llibres com aquest siguin censurats, cremats al carrer igual que a l’any 1939 i acusats de fer apologia de la ciència de la llibertat. Però llegim-lo ara, no demà.