LA CUP DE SANT ANDREU, UN VÍDEO
I ELS SILENCIAMENTS MEDIÀTICS
I ELS SILENCIAMENTS MEDIÀTICS
[Publicat originalment el 2 de maig del 2015.] Penjo aquest vídeo que han elaborat la gent companya de la CUP-Capgirem Sant
Andreu, més enllà del fet que han compost una dolcesa bonica, per dues raons.
La primera, pel plaer de veure una companya martellejant un televisor:
si la major simbolització del capitalisme és aquest aparell, una de les majors impugnacions simbòliques pel
món que volem comença en aquesta acció.
La segona, pel combat anticipadament perdut de la CUP enfront dels
mitjans de comunicació, àvids d'estrelletes mediàtiques i de
frivolitzar fins a les últimes conseqüències tot procés de lluita col·lectiva
reduint-lo a figuretes deslligades del marc social que els dóna sentit (sigui quin sigui el sentit, sigui quin sigui el model social que encarnen).
Dit d’una altra manera, la presència dels professionals de la política
als mitjans de comunicació, públics i privats, és sovint proporcional a la seva
innocuïtat ideològica respecte a l’ordre establert. En el context electoral de
Barcelona, el sistema necessita mantenir la il·lusió de dues opcions distintes per emmascarar el pentapartit únic que governa de sempre. Així,
davant l’ensorrament del PSOE (Delegació Nord-Est), s'ha d'alimentar la
bipolarització CiU / Barcelona en Comú –dos projectes benpensants, com el tercer en disputa, ERC–. Aquesta perpetuació
sostinguda del règim de la transició a l’encalç de la segona transició,
ha de reflectir per força el buit mediàtic de Capgirem Barcelona, l’única proposta programàtica que qüestiona frontalment la martingala generalitzada que hem viscut
des del 1977 fins ara.
El problema no és que BTV no inclogui la CUP als blocs electorals, el
problema és que la major part de les emissions de BTV i de la resta de canals
públics començant per TV3 són pura ronya excremental, i que la televisió és una eina de reproducció ideològica de la cultura burgesa dominant. Em refereixo als informatius, a les
tertúlies curulles de massa gent de pensament fràgil i a aquesta mirada sistemàticament
adotzenada i classista de tanta programació elaborada per imbecil·litzar i fer
consumir l’audiència: l'autèntica teledeixalla és això, no tant l’“Aquí hay tomate” com se'ns vol fer creure.
Per uns, la nàusea; per d’altres, l'estrany.
Davant d’això, la gent de Sant Andreu crida al combat als carrers.
Com qui no vol la cosa entrarem a l’Ajuntament, però naixem, vivim i morim als
carrers. (Almenys aquesta és la meva concepció del sentit polític que ha de dur a terme la CUP de
Barcelona.)
Ahir el company Ramon, de camí cap a la manifestació matinal de
l’Esquerra Independentista pel Primer de Maig, es va encreuar amb la capçalera de la processó
d’alliberats polítics i sindicals que encapçalaven la marxa dels
sindicats grocs. La capçalera –és a dir, els dirigents de les burocràcies polítiques i sindicals, manipuladors demagogs de molta gent senzilla i de cor net que hi
assistia al darrere– fa dècades que no pateixen el que patien a la fi dels setanta i els
primers vuitanta, quan manifestants autònoms els rebentàvem les fotografies de la mateixa
capçalera per als diaris de l'endemà blocant-los i responent contra la violència dels seus serveis
d’ordre, els mateixos que durant dècades dirigiren la repressió de la guàrdia
urbana contra la gent de la meva ciutat, els mateixos que al cap d’uns anys
dirigiren la repressió des de la Conselleria d’Interior de la Generalitat de
Catalunya.
La primera prioritat de futur és tornar els diners
als bancs?
El Ramon em contava que la dona nascuda prop de 2.000 anys després del naixement de la Mare de Déu somreia tota l’estona, però que en realitat no era un somriure sincer i espontani, sinó una mena de rictus forçat que li havia desencaixat mandíbules i pòmuls arran de l’agressivitat imposada als músculs facials. Conec el Ramon des dels 4 anys, som germans de l'anima, i no cal dir que me'l crec fil per randa. Això del rictus forçat no ens ha de sorprendre, ja que de la unió entre, per un cantó, gent molt àvida de poder i cadiretes, i, per l'altre cantó, els qui des del 1979 porten 36 anys exercint com a sangoneres a l’Ajuntament de Barcelona (PSUC/ICV-EUiA), amb el suport financer de la Caixa i la simpatia generosa del Banc Sabadell, sols en pot brollar màrqueting cutrenc: “Cuando te filmen sonríe, nena, sonríe”, escrivia fa pocs dies a l'entrada Vota Banc Sabadell, vota Ada Colau (la qual cosa va redundar, al cap de tres hores de publicar-ho, en un atac informàtic per tombar aquest bloc: disposo de l'enllaç del servidor des d'on feren l'atac, per bé que no sé quines persones hi ha al darrere).
Del deute bancari ara se’n diu crowfunding?
Doncs bé, la CUP-Capgirem Sant Andreu escup el màrqueting al clavegueram de
la història. Si algú concep que la immensa majoria dels professionals públics del
periodisme són treballadors neutres s’equivoca. En qualitat de gent d’ordre, voluntàriament
submisa, hi són per fer-te entendre que l’esclavisme és la nostra única opció
d’existència col·lectiva. Doncs aquesta és la resposta: esmicolar els seus televisors per construir un món nou de barris lliures i socialment justos. Gràcies, Sant
Andreu!
Una
parella gran, amorosa, precedeix manifestants amb estelades,
i banderes
vermelles, negres i liles. No sortiran a la tele.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada