L’AJUNTAMENT DE BARCELONA, CONTRA L’EXPOSICIÓ AL BORN
SOBRE L’OCUPACIÓ MILITAR BORBÒNICA DE LES ILLES BALEARS
[EL VIDRE AL COR, 29-VII-2015]
Gerard Horta
Escric graponerament una nota d’urgència. Ahir dimarts 28 de
juliol es va inaugurar al modest Espai Sebastià Dalmau del Born Centre Cultural
–amb el suport de la comissió cívica balear Tricentenari 1715-2015 i de l’Obra
Cultural Balear– l’exposició “1715: La fi del regne enmig del Mar?” entorn de la Guerra de Successió a les
Illes. Romandrà oberta, si l’Ajuntament no la tanca abans, fins al 30 d’agost d’enguany.
Unes dates excel·lents si es pretén evitar que la gent de Barcelona s’hi atansi
més del compte. A través d’una dotzena de plafons ens aproximem d’una
manera contextualment aclaridora a l’acció del poble illenc en la defensa de
Barcelona i en la lluita per afirmar la seva pròpia sobirania enfront de la
maquinària militar borbònica a les Illes. Com que la societat catalana,
esquarterada, ha estat víctima i alhora en part còmplice del silenciament polític,
acadèmic i mediàtic de les dimensions d’un procés colonial les conseqüències
del qual s’encarnen fins als nostres dies, el que va succeir ahir ens du a
comprendre que aquest procés continua perpetuant-se des dels àmbits
institucionals públics.
De fet, les
apel·lacions institucionals a la “memòria històrica” comencen a esdevenir-se fa
només –i relativament– uns pocs anys, referides d’una manera exclusiva al període
franquista i a la Catalunya
estricta, i són esbombades pels mateixos que protagonitzaren el pacte amb el
feixisme del 1977, els quals, a canvi de la perpetuació d’una amnèsia forçada,
han viscut joiosos al servei d’Espanya i el capital com a professionals polítics
i sindicals al llarg de tota la transició.
Què va succeir ahir
dimarts a les 10 del matí? Que a la inauguració no hi va assistir cap
representant de l’Ajuntament governat per Barcelona en €omú: ni l’alcaldessa
Ada Colau, ni la comissionada de Cultura Berta Sureda, ni el comissionat d’Estudis Estratègics i Programes de Memòria Xavier Domènech. En situacions semblants hom pot preguntar-se per a què
serveixen tants comissionats si no són on han de ser. I encara més quan el
coordinador de l’exposició, el mallorquí Bartomeu Mestre i Sureda (a) Balutxo –vegeu al seu bloc de VilaWeb Etziba Balutxo... el relat de la mostra– va haver-se de pagar el bitllet d’avió
de la seva butxaca per ser-hi. I també per tornar-ne. Lamentable. Penós.
Vergonyós: no en prossegueixo l’adjectivació per no acabar a l’infern. Uns cobren per fer la feina que en realitat altres fan sense cobrar, aquest és el problema.
L’exhibició està dedicada a Llorenç Buades Castell (1952-2015), company ben conegut per la seva lluita sindical i sociocultural, i comptà amb el suport historiogràfic de gent diversa: A.I. Alomar, P. Capellà, J. Catà, la nostra estimada Teresa Clota, B. Joan, n’I.Marí, A, Mas, Ll. Mestre, J. Miravet, G. Morro, A. Muñoz, J. Peñarroja, D. Pons, J. Pons. F. Riart, E. Ribes, E. Serra, C. Soler i M.A. Tortell.
He estat el primer
a denunciar els continguts neoracistes culturalistes protagonitzats per Bcn en €omú durant la campanya electoral
i reiterats fa poc a la “Festa
de Colòmbia” al Parc del Fòrum, que més enllà dels continguts polítics que s’hi
vehicularen (“Barcelona, España, Europa”)
reflecteixen sisplau per força uns usos lingüístics que prenen tota persona de
classe treballadora nascuda –o amb familiars nascuts– a Amèrica, l’Àsia o l’Àfrica
com una mena d’imbècils inferiors incapaços de comprendre el català. En aquest cas, la
gent de les Illes ha estat humiliada un cop més per l’Ajuntament de Barcelona.
Res de nou, per tal com des del 1979 la cosa va així, però llavors en què
consisteix la “nova política” o la “revolución
democràtica”? Molt senzill, consisteix a perpetuar gestos mediàtics despullats de projecte transformador mentre l’ordre
de la simbolització de la nostra ciutat i del nostre país romanen inalterables,
com va succeir amb el bust buit de l’altre dia.
Fa uns mesos
recordava aquí un llibre d’en Llorenç Capellà publicat el 1977, titulat Diccionari Vermell (Ed. Moll, 1989). Em permeto esmentar-ho perquè un dels nexes comuns
dels Països Catalans als darrers 300 anys ha estat aquesta dolorosa, macabra i
tràgica repressió nacional i de classe. I cada cop que els mandarins enrotllats
que governen l’Ajuntament de Barcelona continuen mantenint el rumb traçat pel
PSC-PSUC/ICV/EUiA-ERC-CiU-PP des del 1979, més rabiós em sento per aquesta
martingala impostora capaç de tractar la meva gent de les Illes com si fossin purrialla que no els dóna vots. No s’hi val nois i noies, no s’hi
val. Desitjo que en puguem parlar aviat, que puguem debatre programes polítics i
que puguem alterar aquest trajecte, perquè contra aquest rumb infaust hi ha un
sol camí: el de la llibertat digna i la justícia social plena per a les classes
populars d’aquesta terra, prohibida de nom, com a subjecte polític de la seva
pròpia construcció: els Països Catalans.
París, maig del
1715, ordres de Felip V a D’Asfeld –cap militar de l’ocupació de les Illes–:
qualsevol vila “que se mantuviere en
defensa, será quemada y desecha hasta los cimientos, y toda la gente que se
encontrare dentro será ahorcada [...],
se pasará a cuchillo sin remisión, y se abandonará la Villa y su Pueblo al saqueo”.
Manllevo els dos
versos preciosos que en Balutxo pesca d’en Josep Maria Llompart i us encoratjo a visitar
l’exposició. Ells no hi han anat, aneu-hi vosaltres. I que n’aprenguin.
Calcigar significa trepitjar: nosaltres els altres, els de sempre, els de tots
els temps i totes les terres, no admetem que ens imposin gàbies.
Jo dic que aquesta terra esdevindrà un incendi,
perquè ja n’està farta dels peus que la calciguen.
