Crida urgent a la solidaritat
per l’educació pública
catalana
[VILAWEB,
3-IX-2012]
Gerard Horta
Fa anys que els
governs successius de la
Generalitat de Catalunya ignoren l’experiència, les
necessitats i les propostes dels col·lectius educatius de docents, pares i
mares, i alumnat. Amb la Llei
d’Educació de Catalunya, el Tripartit encaminà el procés de descomposició
de l’educació pública; a continuació, CiU i PP han establert les bases perquè
les nostres escoles i instituts esdevinguin aviat els guetos-aparcament dels
fills dels miserabilitzats. Un segle i mig de lluita està sent esmicolat en un
tres i no res, per això el dimecres 12 de setembre s’inicia a Catalunya una
vaga de les mestres i professores de l’educació pública (estem defensant, més
que l’autogestió dels serveis públics, la seva mera existència!). Per primer
cop des de les dures –i victorioses– vagues de la fi dels vuitanta, la
mobilització neix de les assemblees de docents (no pas de les cúpules dels
sindicats majoritaris, corresponsables en major o menor mesura de l’afebliment
gradual de les lluites de l’educació).
Aquest setembre,
la manca de cobertura i de nova creació de llocs de treball docents implicarà
la desaparició de les places interines per a 3.000 mestres i professores –tot i
arribar-hi 15.000 alumnes més–, sota la precarització constant de les
condicions pedagògiques, laborals i salarials, i amb un finançament a
l’educació massa magre per comparació al de tants altres països europeus. Es
tracta d’una veritable catàstrofe social, la qual s’encarna en l’augment de les
ràtios alumnat/professorat; la davallada dels diners esmerçats a afrontar com
cal l’espectre ampli de l’atenció a la diversitat; la modificació dels horaris
lectiu i de permanència; les pèrdues de grups i de línies; la negativa a
substituir les baixes laborals fins a partir de l’11è dia; les reduccions
salarials contínues; l’impagament del 100% del sou en cas de baixa;
l’impagament als substituts de les hores de pati i d’una part de les de
preparació –als qui han treballat la major part del curs anterior no se’ls ha
pagat el mes de juliol–; i, en un context en què cada cop més infants només
disposen d’un àpat complet garantit de dilluns a divendres –el del migdia a
l’escola–, les beques de menjador continuen sent ínsuficients per cobrir totes
les necessitats. Tanmateix, si amb totes aquestes humiliacions no n’hi havia
prou, s’imposarà el pagament de dos o tres euros diaris als xavals que
s’emportin la carmanyola de casa per dinar a les escoles. Afegim-hi la reducció
d’ajuts a l’adquisició de llibres i a les colònies escolars; l’amuntegament
d’un miler d’aules en barracons, i edificis amb mancances estructurals; i els
estalvis delirants de material didàctic i de recursos bàsics. Tot plegat,
mentre amb diners públics se subvencionen les escoles privades. President Mas,
consellera Rigau: el que estan fent no té nom.
Davant d’aquest
panorama infernal, davant de l’espectacle dantesc de l’ofensiva definitiva
contra el nucli de la societat catalana (l’educació), com han respost a
l’organització horitzontal de la vaga la majoria d’alliberats professionals
dels sindicats grocs (USTEC, CCOO, UGT)? Prosseguint unes vacances començades
fa molt de temps. O bé boicotant el suport a les vaguistes dins les assemblees
de treballadores, en nom de la 'manca d’unitat sindical' –inexistent fa temps–,
del 'previsible fracàs de la vaga' –les vagues dels darrers anys també han
fracassat: i què? (però sobretot: per què?)– i de la 'feble estructura
organitzativa' –quina lliçó d’autoorganització hi ha més complexa i creativa
que la nascuda de les bases?–. Jerarquies mesquines volen bases passives i
despolititzades, i no pas sobiranes i lluitadores? Moltes de les vaguistes són
–o eren– militants de base d’aquests sindicats grans, persones que a les assemblees
groga, d’interines i de zona han optat per dir prou, fastiguejades d’assistir
any rere any a l’enderrocament del sistema educatiu (http://interzonesdocent.blogspot.com.es/).
Planten cara per solidaritat amb la multitud de persones que queden al carrer,
perquè la justícia social és un principi inalienable de l’acció educativa. Sí
que la CGT fa
costat, plenament, a les vaguistes. A més, hi donen suport explícit altres
organitzacions polítiques, sindicals, veïnals i assembleàries, encapçalades per
l’Esquerra Independentista (COS, CUP de Barcelona, Endavant, SEPC, casals i
ateneus).
Què succeirà? Ens
martellejaran amb una cantarella oxidada, ja que la majoria del periodisme
públic i privat menysprearà les vaguistes i invisibilitzarà els motius de la
vaga (llarga vida a Vilaweb!). I els privilegiats esbombaran que la vaga és un
fracàs. Som, però, davant unes mestres i professores que han tingut el coratge
de plantejar un programa de reivindicacions –aturar l’acomiadament del
professorat interí; cobrir les substitucions des del primer dia amb el 100% del
sou a cobrar pels docents substituts; i establir un calendari de negociacions–
lligat, per fi i de debò, a un calendari de lluita –vaga indefinida
discontínua, dos dies per setmana (hi perdran gairebé la meitat del sou)–. Ells
i elles són solidàries amb les companyes despatxades, amb l’alumnat –infants,
joves, adults–, amb les famílies treballadores, amb si mateixes, amb el nostre
país. D’això en direu fracàs? No: encara que només una professora fes vaga a
cada centre, les mestres i professores vaguistes ja han guanyat, amb coherència
política, la guerra per la dignitat col·lectiva de la societat catalana. Per la
dignitat, sí.
Fracassa un pou
genocida de la història anomenat societat de classes –dins l’imperi rapinyaire
espanyol i el IV Reich bancari europeu– i fracassen els còmplices actius i
passius de la destrucció de l’educació pública catalana: polítics classistes
del govern i l’oposició, alliberats sindicals mandrosos a fi de comptes abduïts
per la seva pròpia insolidaritat, mestres desmobilitzats o roïns, mares i pares
amarats d’egoisme, tanta gent atemorida i ignorant... Per tant, o assumim d’una
vegada que la lluita és l’únic camí, o el 2015 hauran expulsat les classes
populars de les esferes d’una educació formal amb cara i ulls –de les escoles
bressol a les universitats–.
Post Scriptum (21-IV-2015): adjunto aquest enllaç a un bon article d’en Jordi Martí, company de militància de la CUP i militant veterà de la CGT: vegeu la síntesi que fa del panorama als tres últims paràgrafs.
Post Scriptum II (22-IV-2015): Des de l’octubre del 2012 fins ara, l’estratègia sindical al camp de l’educació escolar pública ha estat homogèniament unitària (USTEC, CCOO, CGT, UGT): una manifestació ritual anual, una vagueta cada any i mig, i un parell de marxes a l’agost, durant les vacances. Antics i nous alliberats sindicals a jornada parcial o a jornada completa proclamen “qui dia passa, any empeny...”. Endavant i fot-li. Suposo que tots en som responsables, mentre això s’ensorra.
Post Scriptum III (3-IX-2016): Han passat quatre anys des que vaig publicar aquest article. Les reivindicacions continuen sent les mateixes. El paisatge, terra cremada... El problema major, aquest.
***
Post Scriptum (21-IV-2015): adjunto aquest enllaç a un bon article d’en Jordi Martí, company de militància de la CUP i militant veterà de la CGT: vegeu la síntesi que fa del panorama als tres últims paràgrafs.
Post Scriptum II (22-IV-2015): Des de l’octubre del 2012 fins ara, l’estratègia sindical al camp de l’educació escolar pública ha estat homogèniament unitària (USTEC, CCOO, CGT, UGT): una manifestació ritual anual, una vagueta cada any i mig, i un parell de marxes a l’agost, durant les vacances. Antics i nous alliberats sindicals a jornada parcial o a jornada completa proclamen “qui dia passa, any empeny...”. Endavant i fot-li. Suposo que tots en som responsables, mentre això s’ensorra.
Post Scriptum III (3-IX-2016): Han passat quatre anys des que vaig publicar aquest article. Les reivindicacions continuen sent les mateixes. El paisatge, terra cremada... El problema major, aquest.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada