ACTE MITJÀ DESENVOLUPADOR DEL TRANSITAR (FRAGMENT)
[BALADA DE L'HOLANDÈS ERRANT [FAULETA PER A QUASI-CADÀVERS], Edicions de 1984, Barcelona, 2005;
i musicat amb TRIULET, Discmedi, 2013]
[BALADA DE L'HOLANDÈS ERRANT [FAULETA PER A QUASI-CADÀVERS], Edicions de 1984, Barcelona, 2005;
i musicat amb TRIULET, Discmedi, 2013]
Gerard Horta
Desconnecteu el
televisor,
interrompeu el partit,
ocupeu els carrers ja,
boicotegeu-ho tot.
Som-hi, assassins!
Vestiu-vos la corbata
arrencada del
fardell famèlic dels esclaus,
ajunteu-vos cap al
mausoleu i xiscleu:
“Mariners-com-que-bufa-el-vent-
cantem-tots-una-cançoneta-
un-petit-moment...”
Aigua dolça cridant
valenta desesperada
al palau de prínceps,
escolta-la:
erugues i salamandres,
televisions i teatres,
reflux de mercats
espartans i enfurits esfínters.
Des de la mar marciana,
des de la tulipa
terraqüia,
sembleu taaaaan sensibles
que el brunzit de
l’aurèola
que us heu creat
m’ha convertit en un
boig desorbitat.
Goseu censurar-me
perquè en aquest mirall
us hi veieu infectes,
incapaços d’amar-me el
rostre vital,
d’afillar germandats a
tot drap,
d’adjurar d’adoracions
de retalls de col·lisions,
aürts emporcats.
¿Què no suportes,
la larinx enlletgida
del penjat,
la baconera del
convent,
extraviar-te,
els morts a Srebrenica
per holandesos de veritat?
¿Esmicolareu els
miralls del culgròs del món?
Ovidi Montllor: “Tot se’n va, tot s’esmuny...”
L’amor i el dolor que
cureu amb rapidesa
bombardejant Barcelona,
Gaza, el món.
Delicte
no
m’abandonis,
rebel·lia indòmita
perfora’m.
Desmanegat al laberint
fantasmagòric d’un vaixell
que naufraga aberrant,
clarivident de demència,
he afrontat
immutablement la persistència,
blasfemada per altres... de viure.
De vegades perdent-se
un es distreu,
com el Damià Burell
–el mestre d’aixa que
pensant a fer una caixa
va acabar fent un
cubell–,
i oblida peremptòria
necessitat
de deixar enrere
el Torrent dels Maleïts
el Coll de la Follia
la Canal Amarga
el Sot de la Fosca
el Puig del Descens
el Barranc de la
Derrota
i els Mugrons dels teus
Pits,
terra on em perdia.
Prenyat de penitència
he complert la meva pena
d’una manera completa.
D’aquest paisatge me
n’emporto la Rosa Salvatge,
les orquídies blanques,
l’oratge de les nits
i els dies d’estampir
l’esquitx de les mentides,
-bajanades, estries amb faules,
nocturnes
desesperances...-.
Els pelacanyes meus
amics
han omplert els sacs de
pedruscalls
per elaborar-ne
penjarelles agudes
en els cistellets de la
consciència.
M’han ensenyat a
iniciar la peregrinació
enllà del merder
càustic dels contorns.
Discursos, paraules,
oracions, categories,
flexions, faules,
conjugacions, paradigmes.
No’m blasmeu més,
No’m marqueu com a
inconnex,
reduïu el soroll que
cau de nou,
hi ha un enfilall que
és escletxa d’obertura.
Convocaré la poetessa,
noieta qüestionant:
“¿De qui és el bes?
¿De qui és l’amada?
¿De qui és la puta?
¿I la carn estofada?
¡¡¡El literat que
arrasa
contant sa vida
en paper d’estrassa
no respecta gaire la
lletra escrita
a la torrassa, rere
l’ermita,
dalt la cabana,
sota la casa que dóna
al poble,
la de la terrassa des
d’on hom llença
la massa de dinamita
que tot ho cura
que tot ho mata
que tot ho quita
–si va bé de preu, o sigui:
barata–
i que arriba a ser
infinita
car redueix el conjunt
a miques
si no res la limita,
així el desastre el
canalitza
perquè es barri el
trànsit del tip de queixar-se,
¡ai senyor quina
esgarrifança!,
que la jovenalla a doll
reclama
paper d’estrassa
per embolicar la raça del frau de l’enganyifa
que brama engallinada.
Literats del truny del
món,
enfurismeu l’entorn
perquè cada mot
esdevingui
la més explosiva granada.
Literats del truny del
món,
revoqueu la tartera
dels dards de l’horror
i fixeu-vos en el
bassiol que hi ha
al límit del pedregar:
a l’hivern hi trobareu
larves de salamandra,
a la primavera,
capgrossos negres,
a l’estiu, quan l’aigua
s’enterboleix,
la colobra escurçonera,
i a la tardor,
ocasionalment,
llegendes d’holandeses
contant sa vida
en lletra escrita rere
l’ermita,
damunt paper d’estrassa
esgarrifança i
dinamita i frau de raça,
per naturalesa amb
simbòlica
i genètica estampilla
de l’embolic del desastre
des d’on hom llença
la macabra enganyifa
que tot ho cura
que tot ho pica
que tot ho mata
que tot ho pilla!!!”
Permeteu-me el pas.
Àngels i mariners,
lírica al món!
La mort és platja de
vida,
bandera de triomf
i alhora de ruïna.
A les
barricades, amor!!!
Potentíssim enregistrament en estudi (2013).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada