Entrevista a Manuel Delgado: De l'antropologia com una raó per a la llibertat

Entrevista a Manuel Delgado:

De l’antropologia com una raó

per a la llibertat

[CATALUNYA, 32, XI-2001]

Gerard Horta

Nota prèvia (24-VIII-2015): Vaig conèixer el Manel en estudiar antropologia, devia ser el 1991 o 1992, i –malgrat que l’espai acadèmic es distingeix arreu per un individualisme dur, tosc, inclement– vam fer-nos companys. Encara recordo el plaer de les classes a què assistia, i una tarda trobant-nos al bar de l’antiga Facultat de Geografia i Història sota la Diagonal i com el vaig saludar públicament seguint una tradicional i inconfessable forma ritual d’una societat de Papua-Nova Guinea: hauria estat impossible fer “allò” amb qualsevol altre professor sent-ne jo alumne. Fou el meu director i pare intel·lectual per a la tesina (una part de la qual es publicà com De la mística a les barricades [Proa, 2001]) i per a la següent investigació, la tesi doctoral (una part de la qual es publicà com Cos i revolució. L’espiritisme català o les paradoxes de la modernitat [Edicions de 1984, 2004]). De la privilegiada intensitat de la relació en resultà l’adquisició d’un cos de coneixements antropològics que a hores d'ara considero bàsics i, sobretot, un ensinistrament de la mirada etnològica enfocada a la quotidianitat de la nostra pròpia societat –sempre al caire de l'exotisme: interpretar el paral·lelisme entre la funció social del mèdium i la del periodista, concebre el ritu eucarístic com una manifestació teoantropofàgica o entendre la violència com un dispositiu per afirmar una relació social– que em situen en deute perpetu amb ell, i més tenint-hi en compte que en continuo aprenent. Als darrers 15 anys hem compartit una pila de recerques –la primera, per a mi fonamental, Carrer, festa i revolta. Els usos simbòlics de l'espai públic a Barcelona (1951-2000) (Generalitat de Catalunya, 2003), quan encara no prevèiem la utilització política i mediàtica anorredaora del concepte espai públic que al cap de poc denunciaríem– i, a més, experiències associatives de caire divers en contextos diferents. I amb les nostres famílies, antecessors i successors, ens vam fer companys (la Carlota Gallén és una dona bellíssima i d’una generositat extraordinària a la qual sols puc expressar la meva immensa gratitud, i com a antropòloga publicà un llibre de lectura imprescindible: Les fronteres de la normalitat. Una aproximació en clau social a les persones amb intel·ligència límit o borderline [Edicions de 1984, 2005]).

Vull dir que ja fa 25 anys que anem rodant. Ell ha desenvolupat una producció aclaparadora centrada especialment en els camps de l’antropologia religiosa (De la muerte de un dios [Península, 1986], La magia [Montesinos, 1992] i la trilogia sobre iconoclàstia composta per La ira sagrada [Humanidades, 1992], Las palabras de otro hombre [Muchnik, 1993] i Luces iconoclastas [Ariel, 2001]) i urbana (entre d'altres: El animal público [Anagrama, 1999], Elogi del vianant [Edicions de 1984, 2005], Sociedades movedizas [Anagrama, 2007], La ciudad mentirosa [La Catarata, 2007] i El espacio público como ideología [La Catarata, 2011]). Al seu torn, El cor de les aparences –bloc que va iniciar fa una dotzena d’anys– ha esdevingut un mitjà de difusió excepcional de la seva obra antropològica: un veritable tresor amb vista a la divulgació de la disciplina. Ens hem fet més grans i, per no avorrir-nos, ja fa estona que ens anem barallant semestralment per afers de tota mena (personals i col·lectius, d’amistat, polítics, esportius, etc.), tot i que sempre m’he pres seriosament la seva afirmació que només et baralles amb les persones que estimes, de manera que concebo aquestes incursions a còpia de torpedinades matusseres que de tant en tant efectuem com una demostració d’amor recíproc, naturalment platònic. Almenys, m’agradaria pensar que és així. (De vegades crec que hi ha ocasions en què ens traiem de polleguera.) Segurament algú pot sobtar-se per aquesta confessió –discussions agres que iniciem en públic les prosseguim en privat, o a l’inrevés, al mode rude, bestial, dels protagonistes de westerns crepusculars condemnats a enfrontaments fatals... dels quals sempre sortim indemnes tots dos fins a la pròxima contesa–, una confessió que en realitat confirmaria la necessitat de fonamentar tota dinàmica relacional en el conflicte, del tipus que sigui, i més entre dos paios fills d’una certa extravagància més enllà de la distància intel·lectual i social que els separa –però capaços d’ajuntar-se portant banderes com les que mostrem aquí sota–. Hem fet molt el gamberro junts, molt.

Fent petar la xerrada, xino-xano, al llarg d’una manifestació

a Barcelona (14-V-2011).

En termes polítics, porto tots aquests anys fent-li una miqueta i algun cop de piconadora tsé-tsé –versió torracollons– i, com que hi ha coses que no m’és donat de dir en públic, sols manifestaré que –per damunt de totes les diferenciacions analítiques i estratègiques– em complau profundament haver estat testimoni del camí que ha recorregut. Si mai no apareix un tanc a l’avinguda Diagonal de Barcelona estarem junts allà, que ningú no en dubti. Ell era empresonat a la Model el 1975 just abans dels últims crims polítics formals del franquisme, i no crec que hagi de retre comptes a ningú pel que pensa o deixa de pensar. Acabar sent devorat pel paper que un interpreta és un risc implícit a tota posada en escena social sostinguda, és a dir, a la vida mateixa. I finalment, Goffman dixit, no parem de mirar de respondre a les expectatives que creiem que els entorns socials mantenen sobre les nostres actituds i conductes. Dit d’una altra manera: qualsevol persona encarnem registres socials que algun rumb han de seguir per corporificar-se!

A continuació veuràs una entrevista que li vaig fer per al Catalunya, l’òrgan en català de la CNT a la Guerra Civil i, al cap de molts anys, de la CGT. Vaig militar més d’una dècada a la CGT tot i que per alguna disfunció organitzativa mai no van enviar-me cap quota per pagar ni van convocar-me a cap reunió, ni jo ho vaig resoldre. Diria que formava part de la Federació d’Activitats Diverses (una classificació perfecta per a qualsevol antropòleg que durant 25 anys de la seva vida va fer de corrector de català –finament, assessor lingüístic–). Per ventura en podríem dir “militància fantasmàtica”... On sí que vaig fer un cop de mà va ser al Catalunya, amb la Lluïsa Pahisa, el Xavi Roijals i una colla de companyes i companys preciosos. Quan després d’uns anys vam plegar, esgotats de nedar a contracorrent, fou el company Jordi Martí i la colla de Reus i Tarragona que van agafar-ne el relleu. Penso que tota la petita munió que vam ser al Catalunya en aquells anys vam fer el que crèiem que havíem de fer: obrir perspectives sense acomplexaments ni dogmatismes. Per fortuna, si més no en aquest àmbit, els temps han canviat i avui resulta inconcebible no assumir l’expressió en català i, alhora, la defensa del dret de tota col·lectivitat, començant per la catalana, a autoorganitzar-se més enllà d’imposicions estatals i colonials. Com diu el verset, “la burgesia, que se la quedin ells...”.

Com sempre, de llarg millors les respostes que les preguntes. Potser l’interès d’aquesta entrevista i de les que us estic oferint als darrers dies en aquesta segona quinzena d’agost del 2015 és que reflecteixen moments socials molt propers i al mateix temps llunyans, qüestions ja superades perquè el context ha canviat i d’altres que continuen perpetuant-se com si fóssim a l’endemà. En realitat aquest bloc nascut al principi d’abril d’enguany m’està fent el paper de diari de viatge, de llibre de memòries, de calaix de sastre i de difusor de dimensions polítiques, literàries, sindicals i –cada cop més– també acadèmiques. El rerefons és explícitament contracultural. I no hi ha res més contracultural que un astronauta escombrant una nau industrial en un lluminós dia solar a la superfície d’un planeta qualsevol. Fer present el passat i el present és una manera d’esborrar-lo, de deixar-lo enrere tot compartint-lo en cerca de presents altres.

[Disculpeu els problemes de composició amb Tahoma i els cossos: ha estat l'única entrada en què em resulta irresoluble. Sempre les contingències!]

 Revetlla de Sant Joan a la foguera de la cruïlla entre Casp i Lepant (Barcelona, 2007), ja més aviat alegres. El senyal de trànsit del darrere és un mal auguri que, sense saber-ho, impugnem simbòlicament. La distorsió gràfica obeeix als desencaixos del món real a l’hora de ser reproduïts.

 Fotografia: Carlota Gallén.

***

Penses que les preguntes són tan importants com les respostes?

Sempre. Això és una pregunta?

Sí. Si l’antropologia parteix de la base que hi ha una unitat psíquica de la humanitat, i que per tant les distintes maneres com les societats s’organitzen s’han d’interpretar lliurement de prejudicis, entenent-ne els diversos marcs explicatius, això –dins les societats occidentals– converteix l’acte de pensar en una activitat revolucionària?

Home! El relativisme cultural, pels riscos morals que implica, evidentment connota una certa irreverència cap a qualsevol principi considerat com a inqüestionable. El distanciament, l’escepticisme i sovint i el cinisme que molts cops trasllueix l’antropologia a causa de la seva tasca de comparar societats no pot tenir sinó una vocació dissolvent. Que això sigui revolucionari caldria matisar-ho, perquè es podria entendre que la seva contribució ho és en el sentit d’empènyer la societat humana cap a una banda o cap a una altra, en canvi el que potser fa revolucionària l’antropologia en un context com el nostre és justament el seu escepticisme.

Llavors com entens el paper de l’antropòleg quan dirigeix la mirada sobre la seva pròpia societat, és a dir: de situar la nostra societat en un lloc d’una certa igualtat respecte a les altres societats se n’ha de dir escepticisme?

En la mesura que intenta fer-ho sense prejudicis, l’antropologia posa entre parèntesi qualsevol afirmació positiva sobre qualsevol cosa, per això ha de ser inevitablement negativa. Per força s’ha d’abstenir de jutjar, d’avaluar en termes ètics conductes per extravagants i estranyes que ens puguin semblar. Fins i tot en la nostra pròpia cultura, amb relació a comportaments que es podrien considerar “censurables” o moralment abominables. Comparar amb rigor les societats humanes, les maneres com la raó humana es desplega i produeix, d’entrada implica l’obligació de l’antropòleg d’abstenir-se. Però això comporta unes connotacions morals greus dins una societat on sempre s’han de plantejar les coses d’una manera “positiva”: o sigui, sempre ens hem d’estar pronunciant d’una manera inequívoca sobre el bé i sobre el mal i sobre la condició “positiva” de les nostres intencions. Se’ns imposa l’obligació de jutjar, de sentenciar, de postular un pensament que sigui el més sever i complet possible, amb la pretensió d’esgotar l’univers des d’un pensament que no es permet a si mateix ni el luxe de dubtar, d’aturar-se davant de la seva pròpia reflexió per reconèixer en un cert moment la seva incompetència. La nostra societat, plantejada així, ens aboca a tots a sentir pavor davant de les coses que no podem entendre, i per tant el problema que té la raó occidental –i que l’antropologia impugna–, és justament ser tan poc racional, en la mesura que amb relació a formes de pensament que podríem considerar místiques, la raó occidental es construeix irracionalment en tant que vol abraçar-ho tot, i fer-ho d’una manera absoluta, amb veritats que no puguin ser controvertibles. Si l’antropologia contraria en el món actual, i si hi té una certa responsabilitat, és perquè es nega a pensar en termes d’absoluts i introdueix dubtes en tota pretensió de trobar una única “veritat”.

Avui dia els mitjans de comunicació i  consum massius continuen fent relats de la realitat des de perspectives ancorades en l’evolucionisme del XIX, com si la civilització occidental encarnés unidireccionalment la culminació del progrés humà.

Els mitjans de comunicació són proveïdors de les formes actuals del folklore. La seva funció és, bàsicament, de facilitar formes elementals de pensament, esdevenir màquines colossals de trivialitzar el món. Els mitjans de comunicació només poden informar d’allò que tohom sabia, transmetre idees en general assumides; no és possible usar un mitjà de comunicació per introduir idees noves. La manera com l’antropologia es folkloritza a través dels mitjans de comunicació, del cinema, etc., respon a una imatge de l’antropologia del segle XIX que cap col·lega estaria en condicions de subscriure. S’invoca la imatge d’un antropòleg que no existeix: se n’espera que ofereixi idees simples sobre “costums estranys”, “pràctiques exòtiques”, “rituals ancestrals” fins a convertir-lo en una caricatura.

Des dels mitjans de comunicació critiquen els talibans per destruir estàtues però obvien la tradició iconoclasta cristiana (vegeu el Deuteronomi) o la pràctica d’immobiliàries com Núñez y Navarro durant el franquisme o de les mateixes Administracions públiques, responsables de destruir una gran part del patrimoni artisticocultural.

La manera com s’han explicat els estralls dels talibans contra el patrimoni artisticohistòric universal respon a arguments d’una ignorància insultant, com sol ser habitual. Qualsevol persona amb un mínim coneixement de la història d’Occident sap que els processos de modernització estan lligats a l’abolició del culte a les imatges sagrades. No fa gaires anys, a l’estat espanyol vam ser-ne testimonis! Aquesta imatge distorsionada, pobra, simple, tanoca, dels mitjans de comunicació ha volgut presentar-ho com una mostra del rebuig dels talibans a l’occidentalització, quan per contra el que han fet és demostrar fins a quin punt entenen per on passa el procés de modernització: per la destrucció del poder dels símbols. A més, tens tota la raó: el sistema del món, del qual som alhora víctimes i beneficiaris, no pot sobreviure sense destruir el planeta directament. La manera com s’està destruint Barcelona i, en nom de criteris immobiliaris, com s’està arrasant tot el passat de la ciutat a partir de la destrucció massiva del seu centre històric és molt més greu. Els talibans al capdavall ho fan per motius sagrats: si hagués estat per interessos immobiliaris potser això no ens hauria indignat tant. En canvi seria més escandalós. Barcelona està sent arrasada d’acord amb principis que no tenen cap sentit transcendent.

Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat i el que sigui, vint anys després dels ajuntaments “democràtics”...

No n’hi ha, d’ajuntaments democràtics.

Cacera de treballadors clandestins a la plaça André Malraux per part de la policia espanyola (Barcelona, 17-VIII-2001). El Manel hi era.

Recentment t’has referit a la llei d’estrangeria espanyola com un sotmetiment dels grans grups de nouvinguts sense recursos econòmics al que en dius un “estat d’excepció” que, al mateix temps, situa fora de la llei la mateixa Declaració dels Drets Humans i propostes com les de la Comissió d’estudi de la immigració assumides pel Parlament de Catalunya.

Sí, unes propostes que estan condemnades a convertir-se en una proclamació retòrica amb què segurament es pretendrà legitimar aquelles polítiques que, amb un sentit invers, estan destinades a excloure.

Vas dir a Catalunya Ràdio –una emissora pública– que el Parlament no servia per res i resulta que hi ha una pila de lleis aprovades per majoria, llevat del PP, sobre les quals l’estat ha recorregut i que no s’han pogut dur a terme. A Catalunya es va votar “No” a l’OTAN i no ha servit perquè Catalunya no en formi part. No podem ni autogestionar un aeroport!

És evident.

I t’ho van fer pagar.

És clar, però encara que sigui una paradoxa això és el que permet que el Parlament faci aquestes declaracions entorn de la immigració: no tenen cap possibilitat de realitzar-se en les pràctiques polítiques, així et pots permetre el luxe d’afirmar el que et doni la gana. No tindrà cap traducció legal, ni el que es podia traduir en una legislació concreta ni el que no es podia traduir. Quant a la Llei d’estrangeria, estem parlant de la institucionalització i la legalització de l’esclavitud.

Al 1886, l’estat espanyol encara no havia abolit l’esclavatge a Cuba.

I al principi del segle XXI continua sense fer-ho.

Sorprèn que al Raval i a Vic i a Igualada trobis asiàtics i africans, adults i infants, que parlen i canten en català, mentre que al Real Club Polo, a Pedralbes o a les reunions del Círculo de Amigos del Liceo –on encara hi ha la placa “A los caidos por Dios y por la Patria”– sigui gairebé impossible sentir una paraula en català?

Això és absolutament previsible, i és una prova –com en tindrem tantíssimes més– que els problemes que tantes vegades es presenten com d’“integració” sempre els presenten els poderosos respecte al que és la vida social real. Encara que sembli paradoxal, els qui estan realment marginats, i ho estan perquè volen, són aquells que detenen el poder. Ells no estan en la societat, per no dir que hi estan en contra. És en la societat, fins i tot en les seves dimensions més conflictives, on veritablement es produeixen les col·lisions, els xocs, però també els intercanvis i les sobreposicions. Caldria revisar què entenem per racisme i per antiracisme, i adonar-nos que aquells que moltes vegades és veuen implicats en avalots racistes o que sovint apareixen com a portaveus d’opinions racistes, són mil vegades menys racistes que els qui els condemnen des d’un antiracisme purament exhibicionista. Són els protagonistes de conflictes titllats de larvàriament racistes els protagonistes de tots els mestissatges que hauran de venir. Els racistes són els qui s’escuden en un antiracisme estètic per mantenir a distància els immigrants.

Un dels nuclis del teu últim llibre, Luces iconoclastas (Anagrama, 2001) reivindica la racionalitat de les accions de les multituds iconoclastes i antisacramentals catalanes espanyoles als segles XIX i XX justament per afirmar que el veritablement irracional són pràctiques socials que semblen inqüestionablement “normals”, com ara l’explotació o el dens catàleg de terrors a què l’església catòlica ha sotmès mitja humanitat.

El problema és sempre el mateix: quan parlem de racionalitat hem de fer-ho sempre per força en plural. Poques coses trobaríem realment d’irracionals, en la mesura que un cop desvetllada la seva lògica oculta, automàticament manifestarien funcions i estructures com a formes de raó. L’explotació és una forma de racionalitat; però la violència revolucionària, fins en els casos més demesurats i escandalosos per a l’opinió benpensant, també és profundament racional. És més: algú podria arribar a pensar que les formes de vida social més delirants, aquelles que més sembla que s’agiten pels marges o pel subsòl de l’ordre establert, són aquelles que més vehiculen les formes més subtils i eficients de racionalitat: les racionalitats “altres”, les racionalitats “subterrànies”, “inconfessables”...

I alhora s’expressen com la crida d’una necessitat de vincular-se i afirmar-se socialment. 

Evidentment. Però en aquest sentit és cert que tota forma de convivència implica sempre una llinda de violència que, encara que sigui d’una manera soterrada, aguaita el seu moment. Per tant, ens equivoquem del tot quan pensem que el que sovint se’ns mostra en qualitat d’expressions de desordre en realitat són expressions justament desordenades. El desordre pot ser qualsevol cosa llevat de desordenat.

 

Es proclama que tots som iguals però des de fa cinc mil anys, des de l’aparició de les primeres ciutats-estat, la instrumentalització i l’aplicació ordinària de la violència és un patrimoni dels estats, que a més classifiquen què és i què no és violència. L’any 2000 ETA va assassinar quatre persones als Països Catalans, mentre que el que se’n diu eufemísticament “sinistralitat laboral” va provocar la mort de quasi 300 persones. El ressò polític i mediàtic és invers.

Les morts que produeixen els contractes escombraria i la inestabilitat laboral és mil vegades més letal que qualsevol tema recurrent subratllat melodramàticament pels mitjans de comunicació. En el cas del terrorisme passa el mateix. En la mesura que l’Administració pública s’autoconfereix l’ús de la força, tendeix a presentar com a “agressió” totes les formes de força que no estiguin homologades i que no siguin exercides per funcionaris professionals. Queda clar, llavors, que dir terrorisme d’estat és un pleonasme: no hi ha més terrorisme que el de l’estat. I el d’ETA és terrorisme d’estat. N’hi ha de dos tipus, de terrorisme: el dels estats que existeixen i el dels estats que voldrien existir. La violència exercida per les dinàmiques socials mateixes, arran de terra, l’artesanal, evidentment serà tot el condemnable que es vulgui des del punt de vista ètic, però és mil vegades menys mortal que la que està sent exercida amb pressupostos de l’erari públic.

El sentit inicial del terme “terrorisme” remet precisament a aquesta pràctica violenta de l’estat.

Efectivament, en el cas de l’evocació del “Terror” francès, que justament demostra fins a quin punt hi ha una concomitància entre terrorisme i construcció de l’estat modern.

 

Estaries d’acord que les Organitzacions Para Governamentals –contraposades al voluntariat i l’associacionisme no retribuïts– han esdevingut la punta de llança del capitalisme a fi de preparar la futura mà d’obra en el seu circuit expansiu, a més d’afirmar simbòlicament la condició “superior” dels qui només pel fet de ser blancs sembla que ja estan legitimats moralment i políticament per “ajudar” societats exòtiques sense tenir ni la més mínima idea del que fan?

Penso que una gran majoria d’ONG estan reproduint la lògica assistencialista del “Domund”. Són la punta de llança, evidentment ben disfressada, de les noves formes d’intervenció colonialista. La meva percepció és irrellevant, però és la percepció que en tinc i que tenen altres persones. Són signes que qualsevol ciutadà preocupat per les astúcies del poder haurà pogut copsar.

I, en aquest context, penses que l’anticapitalisme com a universalisme pot esdevenir també una nova mostra de colonització, és a dir, ¿hem de ser “solidaris” amb els inuit o el que hem de fer és aconseguir que els expoliadors de primeres matèries que hi ha a les terres àrtiques els deixin en pau?

Em nego a donar qualsevol altra argumentació que no sigui aquesta tan elemental: sempre faré costat als qui s’emporten la pitjor part, perquè em cauen millor. Em nego a exercir d’intel·lectual compromès, no sóc en Chomsky. No tinc res a dir i tinc molt a fer. No perquè no en tingui una opinió. Simpatitzo amb tots els moviments que postulen la igualtat humana i estan en contra de l’opressió. Més enllà d’això, em nego a fer-ne altres consideracions.

 ***

Post scriptum (27-VIII-2015): L’endemà de penjar aquesta entrada, el Manel escrigué el text de sota al seu facebook. Més enllà dels elogis exagerats i immerescuts que rebo, crec que a tots dos ens aquieta el cor saber –i poder manifestar-ho en públic– que som dos companys que ens estimem, que el que hem compartit i compartim és qui-sap-lo, una barbaritat!, i que si de tant en tant muntem operacions de combat ferreny, brusc o descortès, s’han d’entendre més com a focs d’encenalls que no com a seqüències d’Apocalipsi Ara (de fet, ell imita a la perfecció el moment en què Marlon Brando es refresca amb aigua la cara i la superfície superior cranial: el secret rau en els moviments finals de les polpes dels dits provant de fixar l’aigua damunt de la pell). D’altra banda, tot plegat mostra els efectes dels cicles de prestacions i contraprestacions exalçadores (“Que tu m’estimes? Doncs jo més!”): ara bé, tinc claríssimes les dimensions i la potència de tot el que m’ha donat...

Moltes gràcies, Manel, per tot! (Ohu! Això de sota ho escriu perquè el convidi a moltes cerveses!)

***

En Gerard Horta ha penjat això al seu bloc. No sabia si compartir-ho, perquè, com sol dir-se, ofèn la meva modèstia d’elogiós que és.
 

El que sí que es veritat és que en Gerard és sens dubte el meu millor amic. De banda de la cosa personal –antiga i farcida d’episodis indescriptibles–, és un dels investigadors més brillants que tenim al grup de recerca i al Departament d’Antropologia de la UB, amb un treball a l’Àfrica realment notable. La seva profunditat teòrica i la seva recerca històrica sobre la relació entre espiritisme i anarquisme a la Catalunya contemporània fa d’ells un dels especialistes en antropologia religiosa més competents del país.
 

En política, el Gerard és un dels “responsables” de la meva presa de consciència de fins a quin punt la CUP és la instància política en millors condicions de fer front al neoliberalisme que encaren Rajoy i Mas, en l’horitzó d’una emancipació que ha de ser al mateix temps nacional i de classe.

En fi, que li dec un grapat de coses a aquest home, entre elles la paciència amb què suporta les meves envestides, la majoria injustes.

Moltes gràcies, Gerard.