Reflexos i clarobscurs de la tradició maçònica catalana

Interior de la Biblioteca Pública Arús
(fundada el 1895 pel maçó Rossen Arús).

Reflexos i clarobscurs de la

tradició maçònica catalana

[AVUI, 8-IX-1994]

Gerard Horta

[Pere Sànchez i Ferré, La maçoneria en la societat catalana del segle XX, 1900-1947. Edicions 62. Barcelona, 1994.]

Al primer terç del nostre segle René Guénon i Jean Revière, estudiosos eminents de les tradicions esotèriques europees marginats per l’acadèmia, situaven l’origen de la maçoneria en les nombroses confraries de constructors que renovaven l’arquitectura de l’Edat Mitjana com a continuadors de la tradició Rosa-Creu, al seu torn hereva ideològica en determinats àmbits d’arcaiques tradicions hermètiques. Pere Sànchez ha estudiat la manifestació contemporània catalana d’aquesta doctrina dins La maçoneria a Catalunya 1868-1936 (Ed. 62, 1990), on desautoritzava els dos models historiogràfics a partir dels quals s’ha bastit l’elaboració de la història dels maçons fins ara: d’una banda l’anomenat complotista, que entén aquesta tradició esotèrica com un gran contuberni universal en què no paren d’ordir-se traïcions a la pàtria, l’Estat, etc., model que ha triomfat espectacularment en la historiografia més reaccionària i estaticista (exemple: M. Menéndez y Pelayo); i, d’altra banda, la historiografia d’origen pròpiament maçònic, veritable panegíric de la marxa victoriosa d’aquesta tradició al llarg del temps. D’això n’ha resultat una pobra aportació al coneixement històric. En vista de la desolació del panorama, el llibre que ressenyem esdevé imprescindible per als estudis futurs de la maçoneria. El treball de l’autor ha estat feixuc i excel·lent en tant que contribueix a il·luminar una part de la foscor que ens envolta. I una part de la il·luminació col·loca es coses al seu lloc: constatem que històricament abunden els practicants dels ritus maçònics que s’han preocupat més per adquirir prestigi social i per satisfer les seves ambicions materials i de poder que no pas per esdevenir veritables maçons.

 Referents socials

L’enfocament de Sànchez pretenia defugir un enfocament des de l’estasiologia o l’estudi de la tradició com a moviment social, i pensem que l’autor no ha pogut viatjar enllà de la terra de ningú en què ell mateix va situar-se. Per tant no podem dir que aquesta situació li hagi caigut del cel. Ho diem perquè narració de l’autor és extremament institucionalitzada, la qual cosa palesa o bé una certa voluntarietat per la seva part o bé que la maçoneria no ha fet sinó reflectir les mesquineses generalitzades que operen com a referent dominant en una societat materialista com la nostra. En efecte, l’autor ens presenta els temples de l’orde com a centre de trobada d’homes de classe mitjana-alta amb “aspiracions” públiques, que hi acudeixen cercant-hi el suport que, com a grup de pressió que la maçoneria ha estat contemporàniament, aquesta els podia oferir. Així, el llibre és un relat continu de les picabaralles i les misèries que se succeeixen entre la maçoneria catalana (molt poc catalanista, llevat del parèntesi dels anys trenta) i l’espanyola per afers de poder.

Malgrat que fins a la Segona República –d’ençà del 1931 trobem el mateix amplíssim ventall de projectes socials que trobem fora dels temple maçònics, ja que aquests esdevenen simples miralls de l’exterior– la maçoneria plantejà el combat polític a partir de l’anticatolicisme, el republicanisme i el pacifisme –de fet trobà el seu mitjà d’expressió pública en el lliurepensament–, Pere Sànchez demostra que la repressió de què han estat víctimes els maçons al nostre país i al del costat respon no pas a la seva condició com a tals, sinó a la seva pertinença a partits polítics o organitzacions molestes per a l’Estat.

Anselmo Lorenzo: tipògraf i anarcosindicalista... iniciat en la maçoneria.

Tradicions iniciàtiques

Aquí se’ns revela la necessitat que hi ha, el 1994, d’estudiar a fons els referents culturals que generaren el sorgiment i la supervivència de la maçoneria en societat catalana i com aquest procés es reflectí en el pensament i en les diverses expressions culturals del nostre país –del teatre i la literatura a la vida ordinària no-institucionalitzada de les relacions socials–. I ja no parlem del teosofisme o l’espiritisme, aquest darrer tan profundament vinculat a la classe treballadora urbana catalana i al naixement del feminisme i l’antimilitarisme.

Tota tradició iniciàtica comprèn la realització d’un trajecte en què el deixeble malda per reeixir en un procés de transfiguració per esdevenir. I de transfiguracions en el terreny maçònic el llibre no en parla. Els reflexos del desig de transformar el model polític i social establert tenen lloc a la Segona República, i no pas des de la cosmologia maçònica, sinó des de la ideologia política dels militants de partits que es fan formalment practicants maçons –naturalment, només faltaria que això ho atribuíssim a l’autor, que ja ha fet prou de posar-ho en relleu–.

De Jacint Verdaguer a Rafael Vidiella, d’Amàlia Domingo Soler a Andreu Nin, d’Alejandro Lerroux a Lluís Companys, el lector/a descobrirà –a més d’un valuós annex documental i de l’índex de noms– pous i xarxes comunicats sorprenents per a la nostra mirada, i que de maçons formals n’hi ha hagut una pila ben diversa: que pugui fer-ho ho devem a l’esforç magnífic de Sànchez i Ferré, del qual no sabem fins on gosarà arribar quan historiï la maçoneria catalana als nostres dies (continuarem trobant-hi arquitectes i consellers, tanmateix ¿hi trobarem paletes?).