RECORD DE JAKOB BÖHME (1575-1624)
Gerard Horta
“Dirigeix els teus passos cap allà
on
el camí és més dur; pren el que el
món rebutja; fes el que el món no fa. Vés
d’una manera contrària a la del món en
totes les
coses. Així arribaràs pel camí més curt
fins a déu.”
“O és que us creieu que és pecat preguntar-se pel camí?”
Jakob Böhme
Jakob Böhme, fill
de pagesos luterans que viu de fer de mestre sabater. A l’inici del XVII Böhme
adverteix tothom del perill que representen els reformadors oficials, els quals
considera que estan arrossegant els pobles a la devastació en nom de Crist i l’Evangeli. Prereformes, reformes i
contrareformes alimenten el creixement d’un maremàgnum de marginats i
desclassats que formen grups socioreligiosos diversos, i que viatgen en cerca de miratges,
utopies, anhelant una societat altra. El 1600, després de set anys de presó,
Giordano Bruno és cremat a la foguera al Camp de les Flors de Roma acusat
d’heretgia (ha difós per Europa l’obra de Ramon Llull, en disputa amb catòlics
i protestants). La seva influència, però, s’expressarà al futur a través de
Spinoza, Leibniz i el romanticisme alemany. Böhme escriu que el cel i l’infern
són a dins de cada ésser, i també al seu voltant. Per aquesta raó és empresonat
el 1612, després d’escriure L’aurora
naixent o l’arrel de la filosofia. Hom l’allibera sota jurament que no
tornarà a escriure mai més, si bé al futur compondrà vint tractats més que motivaran
noves persecucions.
D’una banda,
trobem que els humanistes se’n riuen del misteri, de l’altra, l’església
converteix la creu en una espasa. Arran del trànsit cap a l’absolutisme, el rei
esdevé el “déu” a la terra. Uns pocs éssers humans continuen explotant la
majoria dels altres éssers humans, i els
calvinistes primerencs esbomben per Europa que els qui pateixen fam i dolor,
els qui visiten l’infern en plena vida, ja estaven “predeterminats” a patir.
Superant Jean Calví (1509-1564), el nostre Böhme sabater assenyala que el “sí”
i el “no” existeixen en totes les coses, com si totes elles fossin una sola
cosa. Troba la proximitat del cel en la proximitat de l’infern, veu que del
“no” en surt el “sí” i a l’inrevés, i que no és possible obrir la porta de la
llum sense que s’obri al mateix temps la porta de les tenebres, que totes dues surten
de déu, i que déu és en aquest mateix infern que nosaltres. Per Böhme, els
humans apareixem com una mena d’“alteritat” de déu –i com el seu infern–
mitjançant la qual “ell” es pot veure reflectit, mirar-se a si mateix, com
conten els cabalistes i quasi totes les tradicions orientals. Ell defensa que
déu és bo perquè està implicat en la seva obra, de la mateixa manera que els
humans són bons quan decideixen llençar-se contra les roques, com l’heroi que
troba al submon de les flames, de les seves pròpies misèries, el tresor més
preuat: la comprensió, el sentit del que està vivint, la transformació, la font
de la catarsi que l’expulsa de la foscor i el col·loca en la llum –la qual precedirà l’arribada de
noves ombres i transformacions–. El savi anuncia els riscos de la covardia: qui
no gosa creuar les portes de l’infern és travessat pel fred.1
Calví acabarà
justificant l’experiència per perpetuar-la, Böhme mira de comprendre-la i
transformar-la. Per Calví hi ha bons i dolents, en canvi pels cristians lliures
que fan seva la mirada de Böhme el bé i el mal són, certament, en totes les
coses. Unes coses, doncs, que podrem explicar a partir d’altres coses, igual
com una categoria s’explica amb relació a les categories que l’envolten.
Sintetitzar una oposició ens durà a generar noves oposicions, i noves síntesis.
Böhme al XVII, Durkheim al tombant del XIX i el principi del XX, corrents
culturals cabalistes i hermetistes i disciplines com l’antropologia
coincideixen que l’atracció i el rebuig presideixen les relacions de forces,
que l’afinitat i la contradicció són requisits bàsics per al moviment i la vida
d’éssers i societats. I que naturalesa i cultura es fonen en un crit tan
preciós com horrible.
Abans del 1650 L’aurora naixent o l’arrel de la filosofia i la resta dels seus llibres ja circulen per
Anglaterra, traduïts. D’aquí surten els grups filadèlfics, que al seu torn
s’estenen fins a Alemanya. La mística anglesa Jane Lead (1623-1704) n’esdevé
capdavantera junt amb el visionari anglès T. Bromley (1629-1691), si bé més
endavant els filadèlfics s’integren dins el corrent maçònic de Martines de
Pascally (1727-1779) fins a arribar a Haití i Illa Maurici des de França.
Pascally du a terme pràctiques espiritistes i assevera que en la seva cambra
secreta manté “relacions amb esperits angèlics”. Tornant al mestre sabater, al
darrer terç del XVIII Böhme és traduït al francès: d’ara endavant no hi haurà
corrent preocultista que no faci de la seva obra un referent fonamental. A
mitjan segle XVIII, el pensament boehmià es transmet d’un moliner de fàbrica de
pólvora de la rodalia de Tubinga –del qual es desconeix el nom, perquè la
història és escrita durant molts segles per fer-hi sortir els noms d’homes poderosos–
a F.C. Oetinger, que transmet aquest coneixement a F. Hegel (1770-1831) i
F.W.J. Schelling (1775-1854), i de passada els informa que Böhme interpreta la
càbala incisivament. Novalis (1772-1801), fill d’una família aristocràtica
pietista, i J.W. Goethe (1749-1854) també beuen de Böhme, el qual és conegut i
estimat en medis populars alemanys abans
que s’introdueixi el seu pensament a l’acadèmia. Segons l’Autobiografia espiritual del pensador rus Nikolai Aleksandròvitx
Berdiaev (1874-1948), crític de l’església i el totalitarisme que mira
d’elaborar una “antropologia cristiana”, Böhme és molt estimat als ambients
populars russos, on és sentit com un “sant” (es pot situar l’arribada dels
escrits de l’alemany a Rússia cap a la
fi del segle XVII, arran del viatge a Moscou del pietista alemany Quirinus
Kuhlmann).
Böhme exemplifica
l’oceà profund de crítics de l’ortodòxia eclesiàstica que floreix a Europa
contínuament, reflectint l’existència de moviments socials majors o menors, més
visibles o menys, però que en major o menor grau hi han estat sempre. L’oceà
d’heterodoxos abraça des de...
[Dins De la mística a les barricades. Proa,
2001. XXII Premi Carles Rahola d’assaig.]
Post Scriptum (25-IV-2015): Entens per que
Karl Marx llegeix i cita Jakob Böhme? I també l’antropòleg Victor Turner...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada