"Abans maricons que rojos" (Horta, Prenafeta, Vázquez Montalbán, Catalunya Ràdio i la lluita de classes)

Lluís Prenafeta.

“ABANS MARICONS QUE ROJOS”

(HORTA, PRENAFETA, VÁZQUEZ MONTALBÁN,
CATALUNYA RÀDIO I LA LLUITA DE CLASSES)
[EL VIDRE AL COR, 3-VI-2015] 
Gerard Horta

En veure ahir per televisió les imatges de Lluís Prenafeta vaig revisitar breument el passat. I vaig recordar l’article que reprodueixo aquí a sota, escrit per en Manuel Vázquez Montalbán (El Periódico, 15-VII-1983), company de mon pare, arran de la prohibició explícita de Prenafeta a la direcció de Catalunya Ràdio perquè en Joaquim Horta (editor i poeta des dels primers anys cinquanta –el 1954 entrà a militar al PSUC per formar amb més companys la primera cèl·lula de Cultura després de la derrota contra el feixisme del 1939–) i en Manuel de Seabra (tots dos traductors directes del rus de l’obra poètica i teatral de Vladímir Maiakosvski [valorada per la Universitat de Moscou com una de les millors traduccions que s’han dut a terme de Maiakosvki, exaurida fa una pila d'anys]) fessin un programa de literatura, que havia de ser setmanal, a l’emissora pública.

***

Rojos y maricones

Manuel Vázquez Montalbán

El poeta y editor Joaquim Horta esperaba conseguir un puesto de trabajo en la nueva emisora de radio vinculada a la Generalitat. Ya todo estaba hablado y bien hablado, pero el día en que todo se ponía en marcha Joaquim Horta fue advertido de que una alta personalidad de la Generalitat, cuyo apellido empieza por Prena y termina por Feta, le había puesto el veto con el argumento de que “Son preferibles los maricones a los rojos”. Joaquim Horta es rojo. Pero también es catalanista. Yo le conocí én los años cincuenta cuando era rojo psuquero y recientemente se hizo rojo pececero, es decir se pasó al PCC. Horta es uno de los contados escritores en lengua catalana que dio la inmediata posguerra, uno de esos eslabones perdidos entre la espléndida promoción de la República (Espriu, Quart, Rodoreda, Vinyoli...) y los escritores más jóvenes aparecidos al final de los sesenta. Pero es rojo. Muy rojo. También fue editor, liberal, plural, a pesar de lo rojo que era.

Inútil. El curriculum de Horta se ha estrellado contra el señor Prenafeta. Los mandos intermedios están desolados y le han pedido a Quim Horta toda clase de disculpas. Quim Horta ha salido del trance más marxista que antes. La lucha de clases existe. La lucha de clases, señor Prenafeta, es usted.

 ***

L’endemà, el diari publicà una carta de Prenafeta en què l’aleshores –i durant molts anys– secretari general de la Presidència de la Generalitat de Catalunya negava haver actuat en aquests termes. El Manolo, com en dèiem a casa, saltà immediatament d’El Periódico després de cinc anys de col·laboració ininterrompuda, i anà a parar a un altre diari. Cap interpel·lació parlamentària ni del PSUC ni de ningú, ni tampoc sindical dins l’emissora. Res. Censura, consens, transició i lluita de classes. Només en Vázquez Montalbán tingué la valentia de denunciar-ho públicament.

“Abans maricons que rojos” fou la frase literal. Al cap de trenta-dos anys continues provocant-me el mateix fàstic, Prenafeta.

(Publicat originàriament el 3-VI-2015 al bloc.)

 ***

Post Scriptum I: Desconec si és possible que la gent que no ha viscut la transició des del principi pugui entendre que difícil que és avançar a través de l’equilibri imprecís entre l’esperança i la desesperació, ni el rebuig visceral que a tants ens provoca qualsevol mínima al·lusió a una segona transició. Mon pare i el Manolo volen lluny, i en Manuel de Seabra viu molt humilment, molt, a Barcelona –ja ni sé per a vergonya de qui–.

Post Scriptum II: Quant al Macià Alavedra (que també ahir va ser al Parlament i que vaig veure pel televisor), hi vaig topar en un supermercat de Palafrugell a la dècada dels anys noranta i li vaig engegar “Burgès regionalista de merda, vés acumulant diners lladre!”. Li ho vaig dir fredament, sense motius personals. Jo anava amb ma mare Paula i em vaig autocontenir, ja que no volia fer-la patir. La reacció de l’Alavedra fou d’un tantsemenfotisme descomunal, com si habités un altre món. Al cap dels anys continues provocant-me el mateix fàstic, Alavedra.

Quanta mentida a costa de tant de patiment de tanta gent...

 

 Manuel de Seabra, Manuel Vázquez Montalbán i Joaquim Horta.